Límits


Els límits són necessaris per afavorir un model de persona més equilibrat i amb majors possibilitats de ser feliç, una persona capaç de conviure, d’inspirar, de donar afecte i de mostrar-se empàtica, generosa i solidària. També són necessaris per prevenir trastorns de conducta. Diversos estudis realitzats en centres de menors indiquen que alguns dels trets comuns trobats en adolescents internats son: la tendència a transgredir les normes, la falta de respecte als límits, la falta d’atenció i la falta d’un model equilibrat de progenitor.

Són necessaris per:
• Definir un espai de creixement on el nen pugui construir-se amb seguretat.
• Assenyalar pautes de conducta que afavoreixin una millor adaptació a l’entorn humà i ecològic.
• Regular la convivència diferenciant els espais propis dels límits i espais dels altres.
• Facilitar l’autocontrol emocional dotant al nen d’estratègies per a gestionar ecològicament les seves emocions.
• Afavorir la construcció del sentit moral individual fomentant valores com la llibertat, el respecte i la responsabilitat.
• Permetre la possibilitat de canviar-los, posar-ne de nous, revisar-los i recuperar-los si es creu convenient.
• Prevenir patologies emocionals i posteriors.

Segons Andrea Fiorenza, tanta democràcia familiar crea disfuncions conductuals ja que no tot ha de ser discutit i consensuat. Els pares, durant una llarga etapa de creixement del nen, han de prendre decisions, a vegades difícils, que no els hi agradaran perquè els fills petits no tenen la maduresa ni l’experiència necessària per valorar la importància d’algunes mesures educatives que els pares han d’adoptar.


Tot i així, hi ha molts motius per no posar límits a la conducta dels fills i alguns d’ells són difícils que siguin reconeguts pels pares:
• Falta de temps i presses.
• Per comoditat (per no crear-se problemes, viure més tranquils, dedicar-se a un mateix, perquè és més fàcil,…).
• Per la creença que no forma part del seu paper (ja se n’ocupa l’escola).
• Per por a enfrontar-se als seus fills, a ser considerats mals pares a no ser estimats per ells…
• Per no causar-los-hi traumes.
• Per no condicionar-los, en un respecte mal entès.
• Per un fals sentiment de bondat o generositat (a vegades per a compensar un sentiment de culpa).

La falta de límits i la permissivitat és causa de desorientació i d’inseguretat ja que el nen està mancat de referents per orientar la seva conducta. Al no tenir un marc normatiu clar, el nen no construeix la consciència moral i del que és admissible i oportú. El seu autocontrol és baix i pot convertir-se en una persona dèbil amb poca tolerància a les frustracions i greus dificultats per enfrontar-se als problemes i gestionar la incertesa i el caos. La personalitat del “sense límits” pot tenir greus deficiències. Pot ser làbil o passiu, fred i poc empàtic i manifestar conductes violentes per compensar el seu sentiment d’impotència i de falta de control intern. Sigui com sigui, aquest nen tindrà problemes per conviure i adaptar-se a entorns normatius quan sigui adult. També tindrà més possibilitats de patir ansietat o depressió.

Per això, els adults han de donar criteris clars, evitant l’ambivalència. Cada una de les figures de referència del nen han d’actuar conjuntament, no valen ordres i contraordres on un posa un límit i l’altre l’elimina per comoditat, pena o per sentiments de culpa. Quan un dels dos desautoritza a l’altre, quan ambdós discuteixen davant del nen, quan un d’amagat consenteix el que l’altre ha prohibit, destrueixen les bases col.locades, es crea una relació ambivalent, manipuladora i deshonesta i genera molta confusió al fill.

Hi ha tres límits essencials:

El respecte: no són admissibles les imposicions tiràniques, les exigències desmesurades, les faltes de respecte ni les conductes violentes. No cedir als xantatges emocionals, si es diu “no” quan es creu que s’ha de dir no, encara que momentàniament estiguem penalitzats pels nostres fills. Hi ha altres persones apart d’ells i conviure suposa acceptar unes normes de convivència. La búsqueda de la satisfacció dels desitjos és legítima sempre que no suposi traspassar el límit dels altres.

La generositat: treballar la generositat servirà perquè siguin més empàtics i millors observadors de les necessitats dels altres, així com saber ajudar-los, sense ferir-los ni humiliar-los. El límit de l’egoisme contempla el fet que pot produir-se una col.lisió entre els nostres drets i els dels altres i que serà necessari negociar i arribar a pactes.

El vincle: ser pares també és ser persones individuals amb diferents rols a desenvolupar i els fills també son fills, persones individuals amb altres rols que s’han de saber distingir i respectar. Durant els primers anys de vida dels fills, necessiten als pares propers tan físicament com emocionalment. També és necessari aprendre a allunyar-se físicament i a prendre la distància adequada per no envair-los ni ofegar-los. S’ha de deixar que progressivament prenguin les seves decisions i assumeixin responsabilitats. És important no decidir com han de viure la seva vida i no creure que, pel fet de ser els seus pares, es pot xafardejar, jutjar, envair o imposar.

Potser, com comentem al fòrum de Psico-ajuda, si els pares dels nois de “El castigo” haguessin establert límits durant la seva educació, no caldrien centres d’aquest tipus.

“Ámame para que me pueda ir”. J.Soler i M.M. Conangla.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu