Teoria de la dissonància cognitiva

La teoria de la dissonància cognitiva va constituir una manera d’entendre la motivació molt diferent a les teories anterior. Segons Festinger (1957) la motivació és com un tipus d’impuls que es crea quan existeix una dissonància o desajustament entre dos elements cognitius que son percebuts per la persona com incompatibles entre sí.

Posem un exemple: Imaginem que una persona s’ha informat de quina marca d’ordinador li convé comprar-se. S’ha comprat revistes especialitzades per valorar els pros i els contres i finalment s’ha decidit per una marca concreta sabent que en les altres marques també hi ha aspectes positius.

La teoria de la dissonància prediu que aquesta persona una vegada ha pres la decisió de comprar un d’aquests models d’ordinador evitarà a partir d’ara llegir articles en els que es destaquin els avantatges dels altres ordinadors.

Per reafirmar aquesta teoria Festiger i Carlsmith (1959) van provocar a un grup de subjectes dissonància entre les seves actituds i la conducta que feien: Van demanar que fessin una feina molt avorrida. Quan van acabar els van dividir en tres grups i els hi va preguntar que els havia semblat la feina. Tots van concordar dient que havia estat molt avorrida.

Llavors Festiger va dir a les persones del primer grup (grup de control) que l’experiment ja havia acabat i que podien marxar. A les del segon grup els hi va dir que a fora hi havia unes persones que havien de fer la mateixa feina però que no estaven massa convençudes, per la qual cosa els hi va donar 1 dolar perquè expliquessin que la feina havia estat molt divertida. A les persones del tercer grup els hi va dir el mateix però donant-los 20 dòlars.

Al cap d’una setmana Festinger va passar un qüestionari per mesurar la seva actitud en vers la feina que havien estat fent: El grup de control i el grup que havia rebut 20 dòlars van coincidir dient que la feina havia sigut avorrida, mentre que els del segon grup ja no la consideraven tant avorrida i fins hi tot una mica divertida.

Els membres d’aquest segon grup havien ajustar la seva actitud, sense adonar-se’n, a la conducta que havien realitzat per evitar la dissonància, es a dir van passar a creure que fer aquesta feina tant pesada no era avorrida.

El que prediu la teoria de la dissonància cognitiva és que s’experimentarà major tensió (dissonància) quan no hi ha una causa externa que justifiqui el comportament per la qual cosa es produirà un canvi en l’actitud per reduir aquesta dissonància. Les persones que havien rebut 20 dòlars tenien una raó externa per la seva conducta, raó que la feien servir com a argument per evitar la dissonància. Per contra el fet de rebre només 1 dolar era una raó insuficient, i per això les persones que van passar per aquesta situació canviaven la seva actitud reduint així la seva dissonància.

Un mecanisme similar funciona quan en comptes de recompenses per la conducta es dona un castig. Quant més fort es el castig que segueix a la conducta, menor serà el canvi d’actitud.

Bibliografia: Psicología Social – J.Francisco Morales i altres / Psicologia General:un enfoque cognitiva para el siglo XXI – Soledad Ballesteros Jiménez

Etiquetat amb:
Publicat a estudis, experimentació, social

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Lluveras Psicologia
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
Consultes gratuïtes de Psicològica
Tornem a posar en marxa la secció Vols fer alguna consulta?

Les respostes us les donarà la Pilar Lluveras, Psicòloga i coordinadora del centre Lluveras Psicologia
categories
arxiu