Em sento molt sola! Estic trista!

Segona consulta d’aquesta secció.

Consulta

No se, he vist aquesta pg i he pensat que potser em podrieu ajudar. Em sento molt sola. Ningú em fa cas, estic trista.

Resposta

Hola lam94

No se quina edat tens ni quina és la teva situació familiar, però a vegades, pel que estem vivint, ens sentim malament i ens sembla que no podrem deixar de sentir aquesta tristor que estem experimentant.

Però, Lam94:

Nosaltres som molt més que les nostres emocions. Si! si!! Imagina’t que ets una taronja, on tu ets la part de dintre la taronja, la part que es menja, i la pell de la taronja son les teves emocions.

Tu ets la part de dintre, la part bona de la taronja. Tu ets pau, ets equilibri, ets tranquil·litat, etc. Però les emocions que estàs tenint no t’ho deixen veure (la pell de la taronja priva que vegis el seu interior).

T’ho explicaré: En algun moment de la teva vida t’has sentit be? potser quan eres més petita, per exemple, o quan estaves mirant un paisatge, o quan simplement estaves menjant un gelat? Segur que si busques veuràs que has estat be en algun moment, veritat? doncs això vol dir que tu en la teva essència ets una persona en pau amb tu mateixa, feliç, tranquil·la (com que algun cop ja ho has experimentat, això et demostra que és veritat).

Llavors pregunta’t, per què ara no t’estàs sentint be? no busquis motius exteriors (que segur que també hi deuen ser!!!) simplement pensa que les teves emocions, el que estàs sentint, t’està fent pensar que no les pots canviar.

Tornant a l’exemple de la taronja:  si tu aconsegueixes treure la pell de la taronja (que en el teu cas seria aquesta emoció de tristesa, que estàs tenint en aquests moments). Si tu aconsegueixes despendre’t d’aquesta tristesa, segur que en el teu interior hi veuràs la pau i la tranquil·litat. Estàs d’acord?

Doncs ara que ja saps que tu no ets les teves emocions, que tu ets molt més que això, simplement has d’aprendre a deixar anar aquesta tristesa que tens.  Com fer-ho?

lam94, asseu-te tranquil·lament i tanca el ulls, intenta recordar aquells moments de quan eres més petita que estaves bé.  Pensa potser quan estaves jugant amb una joguina i et senties bé.  Quan ja ho tinguis en la teva ment, i mentre estàs sentint-te be amb aquesta joguina, pregunta’t ara si pots deixar anar la tristesa encara que només sigui per una estona.  Potser en aquest moment pots permetre’t estar una estona experimentant el que senties quan jugaves, o quan menjaves un gelat.  I llavors deixa la tristesa, com si et traiessis una capa de roba (que seria la tristesa).

Lam94, ho has aconseguit? Doncs si ho has aconseguit per una estona, procura anar-ho fent cada dia una estoneta, això t’ajudarà a sentir-te bé encara que només sigui a estonetes.

A part, es clar! s’hauria d’analitzar què et provoca aquesta tristor. Aquest pensament que tens “que ningú et fa cas” segur que el podràs analitzar més be quan t’adonis que tu tens el poder de dominar les teves emocions.  A vegades pensem que ningú ens fa cas, perquè nosaltres mateixos no ens valorem prou.  Es el teu cas?  Prova de felicitar-te per les coses que fas i si veus que tu sola no pots resoldre-ho, demana l’ajuda d’un psicòleg. Amb ell podràs aconseguir sentir-te bé més ràpidament.

Una abraçada

Pilar Lluveras Psicòloga número de col·legiada 17141.

Etiquetat amb:
Publicat a Consultes, general
23 comentaris a “Em sento molt sola! Estic trista!
  1. sheila ha dit:

    ola es que mi familia no tienen dinero i i padre siempre esta enfadado i yo me siento muy triste

  2. rosamaria palau ha dit:

    em sento sola, amb ganes de plorar contínuament.creia que havia superat aquesta soledat que sempre he sentit, pro veig que no i es ara als meus 56 anys que no se per ón tirar. es massa llarg d’explicar el que m’ha passat a la meva vida…i no ho he amagat mai; ara pro em sento cansada i potser necessito parlar amb algú o no ho se, crec que no tinc sol.lucio…m’he equivocat

  3. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola RosaMaria

    M’alegra que hagis volgut compartir el teu estat d’ànim amb nosaltres.
    T’explico una mica:
    Al llarg de la vida, anem vivint i ens van passant coses (coses, moltes vegades molt dures i doloroses). Nosaltres intentem gestionar-ho tot i anem tirant endavant.
    Pensem que tot això ja està resolt, però de cop, quan arribem als vols dels 50 veiem que el nostre present ens sobrepassa. “Ja no podem gestionar-ho tot de la mateixa manera que ho hem fet fins ara”.

    És aquí quan se’ns desmuntat tot i pensem que no ens en podrem sortir.

    No , no..
    Analitzem amb calma!!!
    Portem una motxilla massa carregada, l’hem d’aprendre a buidar. Cal donar el pas i demanar ajut.

    Rosa Maria, ara ja dirigint-me a tu, el que has fet aquí, posant aquest comentari, està molt be. Ara, però, cal que et posis en contacte amb algun psicòleg proper a la teva zona, ell t’ajudarà a anar buidant la teva “motxilla” de “traumes del passat”, i això et permetrà gestionar el present d’una manera més lleugera.

    Ànim i una abraçada molt forta

  4. Anna ha dit:

    Estic sola, totalment dola, tinc autoestima per terra i m’autodestrueixo. M’invadeix la tristesa i a pesar que m’esforço i em sacrifico no em surt res bé. Val la pena viure ? Perque ? Per qui ? Doc jove i ja vaig amb ansiolitics ……no tinc vida i m’han fet molt de mal, m’han castigat i em castiguen i jutgen i…….buuuuuuuf aixo no es viure, estic cansada, moooooolt cansada de no viure i es una pena. Be bona nit, gràcies per llegir, si algu ho fa, una puta pesada. Adeu

  5. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Anna,
    Si em permets m’agradaria intentar poder contribuir a millorar una mica el teu estat d’ànim.
    Comentes que “m’han fet molt de mal, m’han castigat, etc” per tant estàs veient que hi ha un motiu o una causa o una persona que et porta a estar com estàs en aquests moments. Veritat?
    Anna, llavors, el que es pot fer es treballar per aconseguir que tot això que t’han fet no t’afecti tant.
    Si, ja se que son només paraules, però una cosa es certa, si tu estàs intentant sobreportar tot això i veus que no pots, no seria millor demanar ajuda?
    Si tinguessis mal a l’esquena, veritat que aniries a un traumatòleg? per que no t’animes a buscar un psicòleg? amb ell/ella podries compartir i trobar la manera per gestionar tot això (dius que prens ansiolitics, per tant, imagino que et porta un psiquiatra, però, cal que facis una teràpia per netejar tot això que tens dins).
    Pensa-hi
    Ànims

  6. Desorientada ha dit:

    Fa 4 anys q no sóc jo. Patint I plorant cadda dia. Lluitant per sortir d aquest estat desmotivador I destructiu q no em permet viure, sobrevisc o simplement vaig fent. M han jutjat I dic m han jutjat davant un jutge, sense cap mena d escrúpols per part de qui m hi va dur I a partir d aqui em vaig bloquejar de tal manera q ja no sé ni m atreveixo a relacionar-me amb ningú. Em fa por I aquesta por m impedeix saber parlar, expressar-me amb gent q són agradables. Em sorprenc a mi mateixa com de “traumatitzada” em va deixar el judici q vaig patir I les conseqüències del mateix. Els motius……menys maca em van acusar I dir de tot. I malgrat el meu fort caràcter….no he aconseguit sortir-me. Em sento exhausta I el meu cervell no dóna més de sí. La sensació de tristesa em pot. I més la lluita constant de trobar un treball q mai arriba I una família q sota “tu ets forta” no m ha fet sentir recolzada.
    Què vaig fer? ?…res!!! Un exmarit celopátic q no sé q coi es va imaginar I uns veïns de poble avorrits q amb comentaris gratuïts I maliciosos van alimentar el cervell malaltís del pare dels meus fills. Em sento sola, trista, cansada I molt desmotivada I no goso relacionar-me amb ningú I menys amb homes……tot perquè era I dic era molt extrovertida I sense prejudicis de parlar amb tothom, fóra home , fóra dona. Sempre he parlat d igual a igual a tothom fins fa 4 anys …ara només existeixo I em sento envellir. I em puc passar hores I hores callada .

  7. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Desorientada

    Em sap greu pel que estàs passant. Quan algú actua d’una manera que nosaltres no esperem ens deixa malament, però si a més a més l’entorn també jutja, això fa augmentar el nostre sentiment d’indefensió i malestar.

    Desorientada, tot això es normal sempre que no s’allargui en el temps. Pel que comentes portes així ja 4 anys, per tant hauries de buscar ajuda externa.

    Quan patim una situació traumàtica (com el que tu has patit) la nostra ment no sap com gestionar-la. La nostra ment per protegir-se agafa aquesta informació i la guarda. No la gestiona. Però al no fer-ho això ens deixa bloquejats perquè qualsevol cosa que li recordi aquella situació traumàtica, la tornem a viure. Això provoca que com tu dius, el teu cervell “no doni per mes”, tinguis aquest sensació de tristesa i tot el cos estigui exhaust.

    Cal treballar en teràpia amb això. Si pots, busca algun professional que treballi amb EMDR (ajuda a processar les situacions traumàtiques). I quan abans et posis a treballar amb això, abans aconseguiràs deslliurar-te d’aquest sentiment. Perquè, quan aconsegueixis adonar-te que “el que puguin pensar els altres no t’importa” serà quan podràs tornar a ser la que eres abans.

    Si vols que t’ajudi a buscar algun psicòleg de la teva zona no dubtis a tornar a contactar amb mi.

    Cordialment

  8. Oli.... ha dit:

    Bones! No se ni com comença explicar el meu calvari tant dolorós.estic completament solA i trista. La meva parella amb ba deixar fa 2 mesos. I la meva filla de 16 anys d’espres de cuidar-le sempre jo solA ha decidit anat viure amb se pare. Ni amb truca no se rres d’ella. Jo no PUC mes! A vegades pensó no existir.

  9. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Oli…
    Sap greu la situació per la que estàs passant. Quan ens passa una situació molt impactant, primer quedem un temps en estat de xoc: No sabem que fer i com reaccionar. Un cop passa aquest període, es quan comencem a adonar-nos-en que ens cal una mica d’ajuda per poder tirar endavant. Sembla que potser estàs en aquesta fase.
    Aprofita que t’has decidit a escriure aquí. Aprofita a buscar algú que t’ajudi a “com demanar ajuda” (no se si m’estic explicant, potser algun amic en el qual poder comentar-li que no saps per on tirar i així ell t’ajudara a buscar un professional a prop de la teva zona, t’ajudarà a buscar algú neutral per poder intercedir amb la teva filla de 16 anys, etc.)
    Espero que trobis aquesta figura ben aviat, però Oli… si no la trobes pots anar al col·legi de la teva filla, per exemple, segur que algun professor et pot assessorar.
    Cordialment

  10. Tina ha dit:

    Estic molt sola, he anat perdent molts dels recursos que em donaven vida. Tinc la sensació que amb els meus 45 anys ja no em queden recursos, familia ni amics per poder continuar lluitant per ser feliç. He perdut persones importants i no he sabut construir noves relacions. L’amor que he donat, no m’ha estat tornat. Ja no importo a ningú i crec que Déu no m’ha recompensat per la lluita, l’esforç i l’amor que he donat a la meva vida i que, tret dels meus pares, que ja fa 17 i 22 anys que no tinc, la vida no m’ha portat noves alegries, sinó que m’ha anat robant les que m’havia construït, amb molt d’esforç. No he aconseguit mai amor correspost. No vull ser una víctima però em sento que Déu m’ha anat arrebatant tot el que era important per mi, i ja no em queda gaire res per seguir lluitant. Trobo injustes moltes coses dures que m’han anat passant. Per què Déu no m’estima? Crec en la bondat, però la vida m’està enfonsant, prenent-me tot el què era important. Què puc fer? Com puc seguir lluitant si em van tallant tots els camins i les sortides? Què s’espera de mi? Què he de fer per ser feliç, si tot el que intento se’m gira contra mi. Hi ha gent amb més maldat que jo que és beneïda amb família, fills… i jo que intento ser bona, només trobo obstacles, dolor, patiment i tristesa? Per què és tan injusta la vida? Per què Déu sembla que no m’estima?

  11. Pilar Lluveras ha dit:

    Hoa Tina

    Primer de tot comentar-te que em sap greu la situació en que et trobes en aquests moments. A part, es clar! a l’estiu es una època difícil on es més fàcil sentir-nos sols.

    Dit això, que no vull que et serveixi per desanimar-te més, que et sembla si ho analitzem: A vegades quan la vida, o la gent que ens estimem ens fan mal, nosaltres per evitar tornar a sentir aquest dolor, ens anem tancant i aïllant més i més. Sembla, pel que expliques que es això el que t’ha passat.

    Tina, potser si tens ganes de tornar a llegir el missatge que ens vas enviar veuràs que hi ha una frase molt potent
    “L’amor que he donat, no m’ha estat tornat”

    Es això Tina, es això!!!! això es el concepte que tens equivocat!! Quan fem les coses esperant que la vida ens ho retorni. I saps? … a vegades això no passa…. per exemple, tu em pots estimar molt a mi, i fer moltes coses per mi, però jo, pel que sigui, potser no et torno el mateix que tu m’has donat a mi.
    Així que, .. quan abans ens adonem d’això, abans deixarem de patir.

    Això Tina, se’n diu “creença irracional”. Ja se que es el de menys ara, saber com es diu, però si tens ganes d’investigar per Internet, segons la Teràpia racional emotiva et diu que si t’adones que tens aquest pensament erroni dins del teu cap, i t’adones que aquest pensament no serveix per res tenir-lo perquè la persona, l’altre, farà el que voldrà, independetment de que tu pensis que ho ha de fer… llavors et podràs alliberar de la creença irracional.

    No se si m’estic explicant massa… la idea seria que això ho treballessis amb algun psicòleg. Quan em venen els meus pacients a la consulta, els hi dic, i també t’ho dic a tu,.. la teràpia es perquè aprenguis a ser egoista, si, si Tina, a cuidar-te tu, de tu mateixa!!! i no esperar res dels altres. Això et donarà la felicitat.

    Falta però que t’adonis que tu tens els recursos dins teu per fer-ho… De veritat et recomano que busquis algun professional a prop de la teva zona… perquè Tina una cosa es certa…
    “Si has estat be en algun moment de la teva vida, vol dir que estàs “capacitada” per estar be.. Entens? .. simplement ara t’has “desequilibrat”.. només cal tornar a posar ordre dins teu.
    (si mai has estat be, no et preocupis, perquè amb la teràpia t’ajudarà a buscar els recursos dins teu)

    Ànims..

  12. Amiga invisible ha dit:

    Bones. Aquest any m’he casat. Per fi d’any em vaig engripar i no vaig sortir de casa, em trobava fatal. Havíem quedat per sopar a casa d’uns amics i el meu marit hi va anar-hi, deixant-me a casa. Em vaig menjar el raïm sola. I la tristesa em va envair…. Ho veieu normal que decideixi passar el fi d’any amb els amics i jo em quedi sola i malalta a casa? Gràcies.

  13. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Amiga invisible,

    T’he contestat a través d’un vídeo.

    http://www.psico-ajuda.cat/blog/2018/01/parella-pero-em-sento-sola-trista/

    Espero que, encara que ja han passat un dies et pugui ser d’utilitat.

    Gràcies per confiar amb nosaltres.

  14. Pere ha dit:

    Hola, primer de tot dir que sóc un home. Estic angoixat per una noia, em plantejava una relació seria i vaig donar distancia i ara que ja no em contesta els missatges estic obsessionat, mhe comportat com un inmadur, però aquesta situació m’està matant, no dormo ni menjo, la trobo molt a faltar i no se que fer, vaig en caiguda lliure.

  15. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Pere,
    Hem penjat la resposta en aquest post. Espero que et pugui ajudar una mica.
    http://www.psico-ajuda.cat/blog/2018/01/angoixat-noia-dependencia-emocional/

  16. paula ha dit:

    Hola no tinc concentracio ni memoria com un vegetal em sento.Com es possible que no retingui res del que llegeixo

  17. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Paula

    I això? Que vols dir, que abans tenies mes concentració i memòria i ara l’has perdut? o es que sempre t’ha passat això?

    Crec que podries anar a un Neuròleg primer que et faci un estudi per veure que està passant. També però, podria ser “estrès mental” o a vegades, si fumes porros també pot provocar pèrdua de concentració i memòria. Però com que no se exactament que pot passar, l’important es que busquis ajuda. Un cop sàpigues el què és podràs posar-te en marxa per resoldre-ho.

    A veure si ho soluciones aviat

  18. Anònima ha dit:

    Hola, a veure si es publica el meu missatge, ja porto uns quants intents), em sento molt, molt malament, molt sola, moltíssim, no en sé ni vull estar sola. Em fa un pànic terrible, i me’n sento molt actualment. No sé ni com explicar la meva situació…
    Resumint-la molt diré que el meu marit i jo ens vam separar però encara vivim junts per falta de diners, i pq mantenim bon rotllo i mai m’ha volgut deixar tirada. Fèiem vida de companys de pis absolutament, em va donar carta blanca per conèixer algú i tot.
    Vaig conèixer un noi, vam tenir una relació un temps i vam quedar com a amics, tots tres som amics i depenc econòmicament de tots dos (un perquè hi treballo i em deu diners i l’altre perquè ens ajuda als dos, una història llarga). M’estimen i jo els estimo a ells, però aquí l’única que encara sent algo sóc jo, cap a l’altre noi, però som incompatibles i ell té molts problemes sense resoldre. D’altra banda com que encara visc amb el meu marit, i sense estar enamorats cap dels dos, ens vam plantejar estar junts altre cop, fins i tot decidint per fi (una altra llarga història als meus 40 anys, només dir que tinc una necessitat imperial de ser mare des dels divuit. Un somni sempre frustrat) de tenir un fill, ja que per motius de salut, econòmics i morals no ha pogut ser encara.
    Tot i estimar-nos amb bogeria el meu marit i jo, no sabem estar sols, però no hi ha comunicació. Fins ara tota la comunicació que faltava al meu matrimoni durant vint anys, la vaig tenir amb quatre anys amb l’altre noi. I seguim parlant però ja no tant. Ara amb aquest noi també s’està perdent la comunicació, cada vegada hi ha més distància, i això a mi em fa molt mal. Els tinc a tots dos però no hi són, m’estimen i em volen a prop, però no parlen amb mi, no escolten, només volen sentir el que els hi interessa, sembla irreal o còmic o jo què sé, però fan el mateix tots dos (no hi ha sexe amb cap tampoc).

    El mateix passa amb la meva família. Tots em volen a prop, per fer-los favors, i jo encantada, tenim molt bona relació però sento que tothom em vol per interès propi.

    El mateix passava amb la meva millor amiga, gairebé només parlàvem d’ella, es va sentir sola. Vaig estar amb ella quan jo també m’acabava de separar. Ens vam unir molt. Llavors ella va conèixer el seu marit, ha muntat la seva família, ara és feliç i ja no parlem, no quedem mai, ni ens diem res per whatsapp. La resta d’amics de la colla només quedem molt de tant en tant per algun sopar o algo puntual.

    Entremig de tot això vaig perdre el meu pare. Cosa que mai crec que superi.

    Em sento sola, visc pels altres pràcticament. Tot i intentar parlar amb tothom. Però sempre he de fer el cor fort i tirar endavant com puc… sense cobrar tot i tenir suposadament una feina. No puc canviar de feina per vàries raons de pes que es farien llargues d’explicar (salut i vida laboral complicada)-

    Estic en un forat i no sé com sortir-ne. No tinc forces, em sento sola. A més tothom em jutja i em critica, és molt fàcil. Estic molt bloquejada, no tinc diners per anar a un psicòleg. No sé què fer, només tinc ganes de plorar. Tinc gent a prop però és com si només em volguessin pel seu benestar, tots. Me’ls estimo moltíssim i no goso retreure aquest tracte. El meu marit i el meu amic ho saben, ho diuen en veu alta, però segueixen fent igual. A prop, però sense protestar. I estant forçadament sempre amable i contenta. Ja intento parlar amb ells, m’imposo, em donen la raó, però després continua tot igual.

    No puc més, no puc més…
    No vull caure en una depressió però potser ja la tinc i no seria la primera.

    No sé què fer, no puc més.

  19. Pilar Lluveras ha dit:

    Bon dia

    Primer de tot disculpa per no haver vist el teu comentari (m’havia anat com a correu brossa i no l’he vist fins avui).

    Referent al que comentes, Em quedo amb aquesta frase que has posat

    Visc pels altres pràcticament.

    Això és el que has de treballar. A vegades enfoquem la nostra vida pensant que si ajudem i cuidem als altres ells ens respondran de la mateixa manera.
    Quan això no passa es quan ens enfonsem.

    Has d’aprendre a “Reconstruir-te” a adonar-te que el més important ets tu, i que, sense fer mal als altres has de cuidar-te a tu per sobre de tot i encara que els altres et critiquin.

    Però, com fer-ho si no ens estimem prou a nosaltres mateixos? I ara es quan et dic que t’aniria be que algun psicòleg t’ajudés. Dius que no tens recursos per anar a un psicòleg. Si et sembla et passo aquestes referències (els enllaços els pots trobar a la pestanya d’enllaços de la web):

    Portals de psicologia gratuïta

    PsicoXarxa solidària del COPC
    Fundación psicologia sin fronteras

    Psico-xarxa és un servei que disposa el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Hi ha un formulari que pots omplir i t’assignaran a un psicòleg.
    https://www.copc.cat/seccion/PsicoXarxa-solidaria

    També, deu haver un servei al teu Ajuntament. Intenta informar-te a veure si pots trobar ajuda, t’anirà be per fer-te mes forta i per poder afrontar-ho tot d’una manera més adaptativa.

    I, molt important també, si et cal medicació no ho dubtis, ves al teu metge de capçalera que et donarà alguna cosa per poder, com a mínim en aquests primers moments, afrontar-ho més tranquil·la.

    Molts ànims

  20. Esgotada ha dit:

    Bona tarda,

    Soc una noia de 38 anys. La meva vida ha canviat molt. De petita era molt felic, tot i tenint un pare molt malalt, que va morir duna llarga enfermetat als 55 anys. Durant 14 anys vaig estar amb el pare de la meva filla, una persona amb molts traunes de petit, que era un maltractador, i del qual em vaig separar fa 4 anys. Des dels 20 vaig patir una malaltia molt greu, que no em va deixar exercir dadvocada, i despres, lluiradora com soc vaig passar oposicions per tenir una vida tranquila. No va poder ser, lenfermetat comporta molt dolor, i estic amb unes drogues potents per paliar. Tinc la incapacitat absoluta, i una lluita bestial pq la meva filla no vol anar amb son pare per maltractes, igual a mi. Per tant, encara que sigui forta, lluitadora, estic patint una guerra emocional molt bestia dadvocats, psicolegs pel tema de la nena. Per altra banda no puc treballar per lenfermetat. Mhe de cuidar molt. Em sento inútil. Faig classes de piano pq soc pianista…. Pero no es suficient…. Em sento sola, incompresa, i no tinc ganes de lluitar. Es massa tot. Tot sha ajuntat i no mensurto. Nomes faig que pensar com puc ser util… Que si fent classes online, que si… Pero el dia sem passa lent, i encara que mhe apuntat amb la meva parella de dos anys a fer balls, no em sento be. Tot mofega… Tinc la mare q em fa costat pero te q cuidar a la seva mare. He intentat fer amistats pero la gent es molt tancada i egoísta. En els pobles petits passa molt. Un germa que passa de mi i de tot, emvoltat de la seva gelosia. Pero el que fa mes mal es sentir me que no puc treballar i tenir una vida social plena.

    Gracies per escoltar

  21. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Esgotada

    Si, sembla que totes situacions traumàtiques que has viscut, la mort del teu pare, el maltracte del pare de la teva filla, la malaltia, i el no poder aconseguir el que t’havies proposat laboralment. Tot això t’ha portat a sentir-te completament esgotada. Aquest sentiment de soledat i de manca d’energia per continuar, tot això es resultat d’haver viscut aquestes situacions potents de la teva vida i no haver-les “processat” correctament.

    T’explico una mica: quan tenim situacions traumàtiques al llarg de la vida, la nostra ment moltes vegades no les “processa”, les guarda en un calaix i vol oblidar-les. El problema es que no les oblida i moltes vegades torna a sortir, i cada vegada d’una manera més intensa.

    Així que seria interessant que treballessis per aconseguir “processar” aquestes situacions viscudes. Un cop ho aconsegueixis la motxilla que portes no estarà tant plena i això et permetrà poder fer front al present d’una manera més tranquil·la. Tota la teva energia la podràs destinar al teu dia a dia. Entens?

    T’aniria be, vaja, crec que en el teu cas et cal anar a psicòleg per treballar aquestes situacions traumàtiques. Si tens oportunitat, busca un psicòleg que treballi amb EMDR que és una bona eina per gestionar els traumes. Entra en aquest enllaç que t’explica una mica més sobre l’EMDR. EMDR/

    Una abraçada, i si vols que t’ajudi a buscar algun professional per la teva zona digues-m’ho i el busquem.

  22. Olga ha dit:

    estic passant una fase teriible, el meu home ha mort fa 3 setmanes. Ell era l unic amic que tenia, donç no ens feia falta ningu més, ho feiem tot junts, viatjaben sols, reiem sols, parlavem, ens preocupavem junts i intentavem trobar solucions. Els que ens coneixien deien que eren una parella perfecta. I ara em trobe molt tirsta per la seva mort, pero mes que res molt sola, no se caminar sense ell, no se pendre decisions, no vull sortir. Tinc dos fills extraordinaris, pero ja viuen amb les seves parelles i han de seguir la seva vida. Pero jo no se que fer amb la meva.No se com m´eixire d´aixó.

  23. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Olga

    Sento molt pel que estàs passant, i poques coses et puc dir en aquests moments tant dolorosos. M’agradaria comentar-te, però, un parell de coses:

    En primer lloc, M’agradaria que tinguessis en compte que tenir els teus moments per recordar-lo i per sentir-lo a prop és molt positiu. Està trista també ho és. Si, si, encara que moltes vegades neguem la tristor, no et neguis el que sents. Hi tens tot el dret. D’acord?

    En segon lloc, però(si, Olga, sap greu, però hi ha un però!!!) , m’agradaria que contemplessis el següent:

    a) Saps quan tenim un dolor i fem coses, i mentre les fem aquest dolor no el notem tant? el estar distrets ens ajuda a que aquest dolor no sigui tant intens.
    Creus que a tu et podria ajudar? si et distreus anant a veure aquella amiga, o aquell altre?

    Si, ja em sembla que et sento, que no tens ganes de fer res, i que tothom et diu que has de fer, però tu no en tens ganes, Veritat? doncs a veure si això que et comento a continuació et pot ajudar:

    No se perquè no ens coneixem, si tens algun tipus de creença pel que passa després de la mort, però hi ha una cosa molt evident, i es que quan dues persones viuen juntes durant temps es fusionen tant, que energèticament estan unides. Amb això vull dir que moltes vegades el que una sent també ho sent l’altre i al revés. T’havia passat?
    Doncs, creus que pots transmetre-li les teves sensacions?:
    Ja se que ara és massa d’hora, encara, i potser estàs llegint això i no ho estàs compartint, però poc a poc pensa-hi .
    Creus que podries menjar un gelat per exemple, i gaudir-lo pensant en que te l’estàs menjant per a ell, perquè ell també el pugui gaudir…? o mirar una flor i pensar que els teus ulls son perquè ell pugui veure aquesta flor… ? o olorar una olor agradable i pensar que aquesta olor li arriba a ell… ? o acariciar un animal, o el que sigui i pensar que això li permet a ell també acariciar-lo..
    Tot això, encara que no et traurà la pena de que ell no hi sigui, t’ajudarà a tu a descobrir que vols fer coses, per a ell. Cada dia intenta anar-li donant sensacions noves.

    Olga he intentat ajudar-te a trobar un punt de vista diferent, però en aquests casos pots anar a un psicòleg que t’ajudarà a fer el dol d’una manera més adaptativa.

    Una abraça molt forta i molts molts ànims.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu