Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni

Primera consulta d’aquesta secció.

Consulta:

Us consulto perquè estic en una situació en què em sento bloquejada. El meu matrimoni no està funcionant de la millor manera: fa temps que no tenim sexe, amb tres fills i els conflictes que això comporta i el pitjor de tot és que em sento trista, fracassada amb aquesta vida que porto, i no sé cap on tirar. No m’agrada la meva vida, ja no m’atrau el que crec que m’espera. Necessito canviar però no faig res per fer-ho. Com puc sortir d’aquesta situació que m’ofega?

Resposta

Hola Maria,

Si et sembla et posaré un exemple: Fa molt temps que vas a un restaurant a dinar. Cada dia menges més o menys el mateix. El menjar no t’acaba d’agradar però cada dia hi vas. Et fa mandra pensar.

Un dia t’adones que no t’agrada anar-hi, que no t’agrada el menjar, no t’agrada el servei. Però… Fa tant temps que hi vas que no saps com fer-ho per canviar! I n’hi pots pensar el què has de canviar.

 

A través d’aquest exemple t’aniré responent:

Davant d’una situació, sigui la que sigui, i si d’entrada pensem que no podem canviar-la, només ens queda que aprendre a acceptar-la. Un cop acceptem el que estem vivint això ens farà sentir millor i després podrem passar a canviar-la.

En el restaurant. De moment el que has de fer es analitzar la situació: acceptar que no t’agrada anar al restaurant, acceptar que no t’agrada el menjar i pensar què significaria per a tu adonar-te que durant tant de temps has estat anant a un restaurant que no t’agrada. Et pots permetre adonar-te que no has sabut triar un restaurant millor? etc. etc.

Un cop acceptes totes aquestes situacions i t’acceptes a tu mateixa en aquestes situacions. Analitza’t ara a tu mateixa i mentre la situació no la canviïs decideix viure-la bé:

Tu tens el dret de sentir-te com vulguis. És un dret que no te’l pot treure ningú. Per això vull que pensis que tens el dret de sentir-te bé (igual com tens el dret de sentir-te malament) i, per tant, només has d’escollir com vols sentir-te, m’entens?.

Recorda sempre: Davant d’una situació tu tens el poder de viure-la com tu vulguis. En l’exemple, si tens davant un menjar que no t’agrada, pots fer dues coses, o bé plorar mentre l’estàs menjant perquè no el vols o bé buscar la manera per evitar tornar a menjar-lo i mentrestant menjar-lo contenta (perquè saps que aviat ho arreglaràs).

I un cop has decidit que el restaurant no t’agrada, i que mentre no canviïs de restaurant o demanis que et canviïn de menjar, ho viuràs de la millor manera possible. Ara ja et toca prendre decisions:

No tens perquè conformar-te amb el que t’està passant. Agafa una posició de lluita per sortir d’aquesta situació. Si estàs notant que la teva relació amb la parella no està anant del tot bé, intenta parlar amb ell per poder trobar-hi una solució. Si tens problemes amb la relació amb els fills doncs el mateix, intenta parlar-ne i trobar una posició d’equilibri per poder tenir una convivència més “estable”.

Pren una situació de lluita contra cada una de les coses que no t’agraden i procura canviar-les, que està a les teves mans poder-ho aconseguir.

Mentre fas això, carrega’t d’energia, això t’ajudarà (quan estiguis sota la dutxa, tanca els ulls i deixa que l’aigua que va caient et penetri mica en mica per dintre del teu cos. Vés imaginant que aquesta aigua és energia que et va carregant les piles).  Això t’ajudarà a veure el dia de millor manera, i a partir d’aquí podràs començar a lluitar per canviar les coses.

Una abraçada,

Pilar Lluveras Psicòloga número de col·legiada 17141.

Etiquetat amb:
Publicat a Consultes
19 comentaris a “Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni
  1. Amanda ha dit:

    Ostres!! Justament, em passa el mateix. Tres fills, de 4, 2 i 9 mesos. Un matrimoni que ni tan sols dormim junts (que dormi qui puguiiii). Una parella que és pura organització i gestió familiar. De la resta, res de res. Ni carinyo, ni ganes d’estar junts i sols. Si afegim problemes econòmics i que un dels dos és autònom i treballa a casa, quan pot… Un rotllo. Una merda. Vas passant. Qui dia passa any empeny. Penses que vindran temps millors… Però falta una mica d’empenta per canviar les coses.

  2. Pilarll ha dit:

    Bona tarda,

    Dius: “….Qui dia passa any empeny. Penses que vindran temps millors… Però falta una mica d’empenta per canviar les coses….”

    Hi ha una frase molt bonica que diu: “No vulguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix”- Albert Einstein

    I un cop t’adones que has de fer alguna cosa, ara el següent pas es saber cap a on has d’enfocar l’esforç perquè aquest canvi es produeixi. Però sobretot pregunta’t quin canvi vols aconseguir. Val la pena intentar solucionar la relació de parella? Si es així, parleu-ne i endavant.

    Molts ànims, a vegades des de baix la muntanya es veu més difícil de pujar que un cop ho estàs fent.

  3. Estel ha dit:

    Necessito un consell que pugui seguir. Tot el que s’ha dit fins ara m’hi sento reflectida, però afegeixo que ara me n’adono de que soc jo el problema. Fa 38 anys que em vaig casar, enamorada. Després, quan aquest estadi passa i comencen a venir els defectes i desenganys, vaig estar molts anys (10) construint un món al meu voltant fictici, idíl·lic fins l’arribada dels fills (un nen i una nena). En aquell moment vaig entrar en una espiral de feina i estrès, per pujar els fills fins l’edat adulta.
    Ara, que ja porto 4 anys sense feina i me’n falten 3 per la pre-jubilació, se m’ha ensorrat el meu món. Ni el meu marit és el que hauria volgut que fos, ni tenim sexe des de fa més de 7 anys, ni ens parlem, ni compartim, ni res. Parlar amb ell no soluciono res, doncs té un greu problema de comprensió i no capta cap conversa. És la típica persona que té una idea pre-concebuda de tot i amb ella es queda. Semblem germans en una mateixa casa, tot perquè una separació seria anar al carrer a dormir, no hi ha diners.
    Tinc molt de temps, ara, i analitzant qui soc i perquè estic així, me n’adono que mai he pogut ser el que volia, per haver estat grassa tota la vida, per ser tímida, per tenir complexes i per la por de no tenir ningú, em vaig enamorar del primer i únic home que estava lliure a la colla de llavors.
    Ara estic ensopida, molt o massa. Hi ha dies que no vull viure més, ja no cal…Però l’únic que em reconforta és poder sentir la veu del meu fill, el que més afinitat té amb mi i la de la meva filla, encara que ella no ho expressa massa. Res més.
    L’exemple del restaurant no em serveix massa, però seguint el guió, diria que durant anys el menjar m’agradava o creia que m’agradava, fins que el vaig avorrir i ara en soc al·lèrgica, però resulta que no en veig cap més de restaurant perquè estic enmig del desert. I amb 60 anys no em veig en cor de començar una travessa del desert.
    Mai he parlar d’això amb ningú i tampoc amb cap professional, així doncs, si em contesteu, sereu la primera resposta a un problema íntim i personal que em corroeix.
    Gràcies per la vostra atenció.

  4. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Estel

    Com a resposta al teu comentari/exposició, et diria el següent: Rellegeix el que has posat i fixa’t, comentes una cosa molt interessant: on dius …” L’exemple del restaurant no em serveix massa, però seguint el guió, diria que durant anys el menjar m’agradava o creia que m’agradava, fins que el vaig avorrir i ara en soc al·lèrgica, però resulta que no en veig cap més de restaurant perquè estic enmig del desert.”

    Fixa’t que poses… “no en veig cap més de restaurant….. ”
    I la pregunta es… et cal ara un altre restaurant per estar be amb tu mateixa? no! veritat?
    Potser el que cal ara es adonar-te que en aquests moments no et calen restaurants.. perquè quan te n’adonis començaràs a pensar en tu i només en tu.

    Doncs va comencem?

    Dius que estàs malament, i a la distància, i amb aquest petit comentari m’agradaria simplement que poguessis desfer aquest nuvol negre on estàs ficada en aquests moments (Quan estem malament ho posem tot dintre la bossa i cada vegada es va fent més i mes gran, i el núvol cada vegada més i mes negre, fins que ens costa sortir d’aquesta “negativitat”

    Intentem anar separant les coses que hi ha dins la bossa?

    – El teu passat: Sembla pel que comentes, que t’adones que et vas equivocar. Et dones la culpa perquè creus que hauries d’haver pres la decisió molt abans?. Potser li dones la culpa a l’Estel mes jove? (Si ella s’hagués aturat a pensar i a prendre la decisió correcte, ara no estaries en aquesta situació?).
    Es això?
    Doncs Estel no pots construir el teu present si estàs enfadada amb alguna Estel del teu passat.
    Per tant es important que t’aturis un moment i pensis si es just estar enfadada amb ella (amb l’Estel joveneta?
    Crec que no, veritat?… pensa en ella, en aquells moments, ella va pensar que continuar amb la situació era el millor per ella… .
    Si la pots entendre, t’adonaràs que sents “compassió/simpatia” per ella.
    Si, si… es com si li poguessis dir … “m’hagués agradat que tu haguessis actuat, però… t’entenc”.

    Estel. Aquest es el primer pas que has d’aconseguir. Si llegint això que t’escric no ho veus, i continues molt enfada amb l’Estel més jove, et recomano que vagis amb algun psicòleg que t’ajudi. Es el primer pas… has d’aconseguir estar en pau amb el teu passat (a vegades des de la distància veiem que podríem haver actuat diferent del que varem fer llavors… però no es just renyar a la noia jove… no creus?)

    – El present: Estel quan ens reconciliem amb el passat, llavors ja podem construir el present. I el present es el que es… estàs convivint en una situació que no t’agrada…Potser ha arribat l’hora d’adonar-te que el teu marit no canviarà. I quan acceptes això, la pregunta es… com gestionar-ho?
    Pel que escrius sembla que estàs pensant en les dues opcions:
    a) deixar-lo
    b) no deixar-lo

    No se… Estel, crec sincerament que pensar en aquestes dues opcions t’està desgastant. Potser més interessant seria preguntar-te… Podries intentar estar be, i un cop estiguis be, ja et plantejaràs aquestes dues opcions?
    Mai has de prendre una decisió quan estàs “ofuscada” (per posar-hi una paraula… espero que m’entenguis!!)

    També cal que consideris el següent: A vegades tenim la tendència a atribuir la causa del nostre malestar a coses externes. I si, evidentment que si tens una relació que no funciona això desestabilitza, però cal fer-nos aquesta pregunta… Com estar be, si la vida que estic vivint no m’acaba d’agradar?….

    Es com si estiguessis com espectadora de la teva vida… i dius… “com que no m’agrada el que visc, soc infeliç” Has deixat la teva vida que funcioni de forma automàtica, com si tinguessis “el pilot automàtic posat” (vull dir que funciona per inèrcia)… i penses que ja no pots fer res per canviar-ho.
    Es aquí on has d’intentar canviar. Buscar alguna cosa per tu, “només per tu”, per fer-te sentir be a tu.. (compartir una conversa amb algú, … anar a fer lectures de llibres amb grup ..etc)
    Potser sempre has dedicat la vida als altres?, doncs ara et toca pensar en tu!!!!. T’ho mereixes.
    Aquest es el pas… encara que d’entrada et costi o pensis que no hi ha res que et faci il·lusió… Mira’t a tu com una suma de parts i ajuda a cada una de les teves parts. Per exemple:
    – Que puc fer jo per ensenyar-li alguna cosa als meus ulls perquè s’alegrin una mica… ? (els hi puc ensenyar un paisatge maco.. els hi puc ensenyar uns ocells cantant.. els hi puc ensenyar el riure d’un nadó…
    – Que puc fer per ajudar a que les meves orelles estiguis més contentes? els hi puc posar musica que les alegri una mica… els hi puc fer escoltar converses d’altra gent divertides etc.
    – Que puc fer jo per ajudar al meu cos a que estigui mes content? potser a la meva pell, posar-li crema perquè estigui més cuidada i més fresca,… etc. Potser a les meves cames les puc fer moure mentre camino perquè la circulació sigui més bona, etc

    A això em refereixo Estel.. busca coses per tu, per la teva persona, pel teu interior.. i t’adonaràs que al final, la resta, el que t’envolta no te tant de pes dins teu.

    Estel, de totes maneres crec que en aquests moments t’ajudaria molt anar a un psicòleg.

    Una abraçada

  5. Estel ha dit:

    Pilar, moltes gràcies pel teu temps que has dedicat a escoltar-me. No ho fa ningú, més ben dit, al meu voltant, que no és res més que la família, si intento expressar el meu pensament de la situació, si intento que algú m’escolti, hi ha un buit. La resposta: són manies meves, és el teu caràcter, has perdut l’humor que tenies, has d’aguantar el matrimoni….no el deixaràs al carrer, oi?, els teus fills us volen units (els meus fills tenen 27 i 25 anys). Ara em trobo totalment sola, no hi ha amics, els amics són d’ell, no hi ha ningú i només em puc esplaiar al PC, en el Facebook on puc escriure pensaments i opinions i algú me les llegeix i tot.
    Enyoro els temps quan era feliç o em forçava a ser feliç. Ara me n’adono de l’engany que vaig crear-me al meu món. Haig d’explicar que el meu marit el vaig conèixer a la colla d’escalada. Eren temps (1975) en què les dones érem més paquet que companys i aquest rol no me’l vaig poder treure mai del damunt. Quan vaig parar d’escalar per ser mare, en aquell moment es va destapar la consideració que tenia dins d’aquell món. Si sortia a escalar, em convertia amb una “obligació” per a ell, per complir, més que per gaudir. I això es va anar agreujant tant que ara porto més de 8 mesos passant els caps de setmana sola a casa mentre ell surt amb els seus amics, on no hi tinc cabuda.
    És clar que he intentat fer coses per a mi. Però ha de ser en ambients aliens al d’ell. Vaig a natació, però sola. Em sento molt sola dins del Club encara que hi hagi força gent. Tinc una edat i una forma física difícil d’encaixar: massa poc per les que són atletes, massa per als grupets de dones que hi acudeixen. No puc seguir a ningú, no em poden seguir.
    Quan parlàvem del restaurant em dius que no necessito cap restaurant….Doncs tinc gana, molta gana de petar xerrades, intercanvis d’opinions i no trobo a on ni amb qui. Per què no trobo a ningú? Resposta: soc jo potser persona non grata, o potser estic engabiada, ara que ja no treballo i ja no puc escampar la boira.
    Em dius que hauria de veure un psicòleg…potser sí, dec entrar dins d’un perfil estandarditzat i hi ha una resposta, però arreglar la vida d’un pacient és molt més difícil que curar-li un virus. Es podria intentar…

    Potser te n’adones que per a mi escriure és una vàlvula d’escapament, no en tinc cap d’altre, per tant de nou et dono gràcies pel teu temps.

    Estel.

  6. Montserrat ha dit:

    Benvolguda Pilar,
    He trobat aquesta pàgina per casualitat, espero que encara continuï activa, perquè busco desesperadament consell i la meva precària situació econòmica m’obliga a cercar ajut gratuït. Em trobo en el moment en què ja he pres la decisió de separar-me, em moc per fer-ho, però no sé com dir-li a ell. M’explico: hi ha cent maneres possibles de dir-li, ell no s’ho espera, està enamoradíssim de mi, és molt immadur i sé que enfonsaré el seu món. És precissament aquesta relació maternal que vull trencar i per això em costa tant dir-li. Et pots creure que em sento com si volgués fer fora un fill de la meva vida?
    Et quedaré sincerament agraïda si em contestes.
    Una abraçada,
    Montserrat

  7. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Montserrat,
    Referent al que comentes, de moment el primer pas ja l’has fet: saps que el vols deixar.
    Ara, la pregunta és, com fer-ho per fer-li el menys mal possible. Per aconseguir això el millor seria que ell s’anés adonant a poc a poc que la vostra relació no funciona com a tu t’agradaria. Em pregunto perquè ell no se n’ha adonat abans. Potser tu no li has dit mai?
    El com fer-ho, Montserrat, ho saps millor tu que ningú. Tu el coneixes i saps com seria millor, pots dir-li de cop, o fer-ho mica en mica (dir-li que de moment t’agradaria estar un temps sola per veure si així et sents més be…?), però el pas s’ha de donar i com més aviat el donis menys mal li faràs.
    Només hi ha una cosa… l’important es que tu no et sentis mala persona per donar aquest pas. Suposo que veus que te’l mereixes, no? (tots tenim dret a ser feliços, i si per tu ser feliç es estar sola, doncs endavant)
    Espero que ho resolguis aviat.
    Una abraçada

  8. Maria ha dit:

    Molt bona nit!
    Fa 6 mesos que he estat mare per primera vegada… el seu pare i jo fa aproximadament 15 anys que ens coneixem i durant aquests temps hem passat situacions de tots colors… però des que he començat a treballar després d’acabar-se el període de baixa maternal… la situació de parella s’ha deteriorat força. Jo he renunciat a la reducció de jornada laboral per cura de fill menor a favor del pare ja que ell treballa més lluny de casa que jo i es passaria alguna setmana fora de casa sense poder veure al nen! Com dèia… des que he començat a treballar la situació s’ha complicat… ell diu que jo em desfogo/descarrego amb ell i que “no em suporta”… que vaig molt nerviosa i que no ho haig de pagar amb ell!!!
    És cert, a vegades vaig estressada i segur que ho acaba pagant ell… però em dol que no s’adoni de tot allò positiu que també aporto… ell tampoc és perfecte!
    No sé què fer… el comentari que ha fet, l’ha fet amb ple sentiment… i em dol molt… no crec que pugui estar amb una persona que no em suporta…
    No sé per on tirar… només sé que el terra s’està esfondran… i tinc por, tristesa i desgana… i em sap molt greu pel petit!!!
    Gràcies per escoltar-me!
    Maria

  9. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Maria

    Es probable que el fet de tornar a treballar, i amb el nen petit, tot això representa un bon canvi en la vostra organització. Es normal que hi hagi nervis per les dues parts. Quan estigueu en algun moment de calma en podeu parlar, mirar la manera de poder portar aquesta nova situació de manera més calmada.

    Suposo que quan diu “no et suporta” s’està referint, a que no et suporta quan et poses tant nerviosa… mira-ho per aquest costat. Intenteu parlar-ne i intenteu anar evitant aquests moment “punta”.. vull dir aquests moments que sabeu que els dos esteu més cansats, que el nen està més demanant la vostra atenció etc. i així evitareu que o un o l’altre exploti.

    Intenta anticipar-te a tot això i a preveure-ho (per exemple, si saps que a les hores del vespre hi haurà nervis, intenteu tenir les coses ja organitzades d’abans o tenir el sopar ja preparat, per exemple).

    Però Maria si creus que et cal ajuda no dubtis a adreçar-te a qui consideris: Fer una teràpia de parella? o intentar reduir els teus nervis? (encara que ell potser també en te)… pensa-hi. Primer pas intentar arreglar-ho parlant. I si veieu que no busqueu alternatives, que segur que us ajudaran.

    Ànims

  10. Maria Angels ha dit:

    Tinc una filla de 9 que està reproduïnt tots els meus rols i se,m gira en contra. Sòc una persona molt inestable emocionalment i ja fa temps que penso que tinc un problema. Faig mal a tothom que m,estima. Discuteixo sempre amb la meva mare. No ens entenem i sempre l,estric cridant i puc ser molt despreciable. El mateix em passa amb el pare de la meva filla i ara ja em passa amb la meva filla.
    Soc molt i transigent i,les coses han de ser com jo dic, tinc mal caràcter, crido, sòc una victimista, etc etc. Sóc concient de tot el mal que faig però no he aconseguit canviar mai. I ara , tota la meva ràbia sóc també capaç de descarregar-la en la meva filla. I això ja m,aterra . Tenim esbroncades sovint i ellla ja em diu que no hi ha qui m,aguanti. He posat a la meva filla en situacions límits , que aconsegueixo q es desequilibri emocionalment, que tingui ganes de pegar-me i marxar de casa. Li estic fent molt de mal . . . I no puc continuar així . . . Em sento com un monstre i desequilibrrada completament. Tinc molta por.

  11. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Maria Angels,

    Moltes vegades i encara que no ho vulguem, els nostres fills repeteixen els patrons que ens veuen fer a nosaltres. Es trist però es així. Tu comentes que estàs veient que la teva filla ja comença a repetir els mateixos rols que fas tu, però Maria Àngels, el fet que te n’estiguis adonant és molt i molt positiu, perquè això et permetrà canviar tot allò que calgui.

    Ara, però, M. Àngels, la pregunta és, Per què tens tanta ràbia dins teu? (he posat ràbia, i no se si es exactament ràbia el que sents quan discuteixes, suposo, no?). Moltes vegades quan discutim tendim a pensar que l’altre persona ens porta la contraria per fer-nos mal, i això ens omple de ràbia, la qual cosa provoca que la discussió sigui més intensa i dura. Es això el que et passa?

    M. Àngels potser creus que els altres, la teva mare o el teu ex o fins hi tot la teva filla, quan discuteixen amb tu, ho fan perquè et volen “provocar”?

    Es aquí on estàs tenint l’error, recorda una cosa (es una frase que sembla molt tonta, però si l’analitzes una mica t’adonaràs del poder que tens tu amb tu mateixa)

    El poder de sentir-te be o malament el tens tu amb tu mateixa

    Es important que analitzis aquesta frase, … a vegades diem.. “es que tu em fas sentir malament”… i estem equivocats… El poder de sentir-te be o malament el tens tu.. no els hi donis tant poder als altres, si no et converteixes en una persona massa vulnerable, te n’adones???

    M. Àngels crec que aquest part seria molt bona si la poguessis treballar amb un professional. Aconseguir que els altres no et puguin fer tant de mal, serà la solució perquè no siguis tan agressiva, i al final aconseguir que la teva filla estigui molt millor amb tu (i tu també amb ella). Pensa-hi

    Cordialment

  12. Gemma ha dit:

    Hola,
    Estic totalment confosa en la meva situació de parella, portem 19 anys junts i tenim 2 fills, de 12 i 9 anys, fa uns dos mesos veig molt distant a la meva parella, les relacions sexuals funcionen, sempre ens han funcionat, però el veig trist i distant.fa Tres dies vaig veure com tontejant per WhatsApp amb una noia, ha reconegut que solament ha sigut per WhatsApp quatre tontejant sense importància i que ho sentia molt.Ara però em diu que ell no està bé fa un temps, que vol recuperar la ilusio, que tot se li fa feixuc entre nosaltres…. I que no sap que li passa però que s està plantejant separar-se. Jo em sento traïda però no haver comentat res fins ara i estic bloquejada per complert.
    Molt gracies per tot

  13. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Gemma,

    Estava començant a respondre’t intentant ajudar-te a analitzar, però abans de fer suposicions i males interpretacions seria millor si busquessis algun professional que t’ajudi, o que us ajudi als dos. Li pots preguntar al teu marit si fent una teràpia de parella hi hauria alguna manera d’intentar salvar la vostra relació.
    A vegades parlant, dient cada membre de la parella quins aspectes es poden millorar de la relació es pot arribar a una resolució del problema.

    Que et sembla?

  14. Olga ha dit:

    Hola Gemma, fa un any i mig em va passar el mateix, el meu marit em va dir el mateix que tú. Va canviar de lloc de treball i es va voler separar, jo encara penso que té una crisi existencial o de l ‘ edat ( en va fer 50. ) Però actualment fa un any que es va separar , a volgut la custòdia compartida dels tres fills que tenim i de moment ens ha produït un dalt a baix a mi ( tant emocionalment, econòmicament com a nivell familiar) , ja que tot sempre ho fèiem junts.
    Tot va començar fa tres anys en que em va dir que la feina l’ ofegava i que no el feia feliç, però fa un any la feina ja no tenia tanta importància i la culpable de tots els seus mals era jo.
    Així que després de pensar que tot elproblema era d’ estrés laboral em va dir que el problema era jo. I de la nit al dia tot canvia i et trobes enganyada i no coneixes a la persona que has tingut al costat durant 20 anys i pare dels teus tres fills… I et quedes sense entendre res ,amb el cor destrossat i sense gaudir en part dels teus fills.

  15. Pilar Lluveras ha dit:

    Moltes gràcies Olga per haver compartit la teva experiència.
    Tens raó en que, moltes vegades per no fer l’anàlisi d’un mateix, es més fàcil donar-li la culpa a l’altra membre de la parella.
    Es una pena!!! i a més a més és inútil perquè d’aquí uns anys el problema el tornarà a tenir.
    Moltes vegades quan torna a aparèixer aquesta insatisfacció es quan demanen de tornar amb la parella. Pensen que així tornaran a estar be.. i no sabem que aquesta tampoc es la manera de resoldre-ho.
    Cal una feina interior.

  16. Nina ha dit:

    Hola . soc una dona casada fa 7 anys amb un home 7 anys mes gran q jo. El restaurant per mi es un bon exemple. Pero quan no tens diners per a anar en un altre i elmq no t’agrada et dona unes restes , aquestes son Benvingudes xq si no quedas amb gana. Es el meu cas. Som una familia reconstituida. Tinc 2 filles del matrimoni anterior i ell dues mes. En els primers 3 anys tot anava be xq no treballava per ell en seu taller. Sense cobrar res esta clar! Cuidava la.casa , sexe a sovint, portava les 4 nenes cap a dalt i baix quan totes necessitaven. Tenia de seguir les normes de la seva ec referent a les meves fillastres. Fins al dia q m.he adonat q era una criada. Vaig anar amb un treballador social i ell em va dir: no creguis q algun dia et diran Gracies. Ni ella ( ja m.ho esperava) ni ell ( mai m.ho havia imaginat)
    Tot el q facis sempre será poc i sempre demanaran algo mes. Aixi q no els ajudis tant ( de debo us dic feia tot i mes q jo podia….) i sabeu q ? El treballador tenia tota la.raó.
    Quan ells van veure q jo ja no deia sí a tot van cambiar moltissim. Especialment el.meu marit. Em tracta malament quan estem sols. Passa de mi. Pero no tinc a on anar i ge decidit quedar.
    Quina tristesa tins dins meu.
    No us podeu imaginar com em sento en saber q no tinc familia. Ningu. Soc ho i les meves filles. Nontinc feina xq he estat una imbecil tratant de fer als altres feliços i no tinc experiencia emcara q sigui mestra . no veig solucio pel meu cas . sense diners no es va enlloc . aixi q deixo el.meu testimoni per desafogarme ja q mai ho he dit a ningu i Ploro cada dia sola. Deixo aquest testimoni per a q els.q esteu a temps sortiu de la vostre relacio toxica. No feu com jo . no mereix la pena.
    Salutacions

  17. Pilar Lluveras ha dit:

    Hola Nina
    Abans de res, agrair-te que hagis volgut compartir la teva experiència aquí. Segur que serà de molta ajuda a persones que, com tu, ho donen tot pels altres.
    Però, evidentment que el que hem de fer ara es intentar que vegis una sortida a la situació que t’està passant.
    T’explicaré una història:
    Hi havia un pres en una presó que estava tot el dia mirant per la finestra de la seva cel·la per buscar la manera d’escapar-se. Així anaven passant els dies però no aconseguia trobar la solució. El que el pres no va pensar va ser en girar el cap i mirar cap a la porta. Si ho hagués fet se n’hauria adonat que la porta estava oberta i això l’hagués permès sortir.

    El que et vull dir amb això es que a vegades només veiem una sortida, però si canviem el nostre enfocament potser en trobem d’altres. I potser Nina et cal algú que t’ajudi a buscar aquests nous enfocaments.
    Fixa’t, el treballador social et va anar be perquè t’adonessis del que t’estava passant, però la feina va quedar a mitges, a partir que te n’adones s’ha de continuar treballant en dos aspectes principals… aconseguir que ja no et faci mal dins teu… si si.. ja se que sembla teoria tot això, però amb ajuda podràs aconseguir-ho, es aconseguir alliberar-te de l’emoció que tens dintre (aquesta ràbia, i pena de tu mateixa, s’ha de treure perquè només fan que fer-te mal a tu). I el següent pas es buscar aquests diferents punts d’enfocament que comentàvem abans per veure que a vegades ens quedem mirant cap una sortida i potser n’hi ha d’altres.

    Nina, busca ajuda. No se de quina zona ets, però hi ha els Psicòlegs Sense Fronteres, psicòlegs voluntaris que fan sessions gratuïtes o a preus assequibles que et poden ajudar. Et passo una adreça on pots contactar i demanar a on adreçar-te del teu poble
    Casal Concordia 93.324.85.38

    Una abraçada molt forta

  18. Ingrid ha dit:

    Bon dia, voldria contactar amb l’Estel per ajudar-la.
    No soc psicologa, pero he viscut molt.
    Com puc fer-ho?
    Gracies!

  19. Pilar Lluveras ha dit:

    Bon dia Ingrid
    No et puc passar les seves dades, em sap greu.
    Pots compartir per aquí el que vulguis, o esperar a que ella vegi el missatge a veure si diu alguna cosa.
    Cordialment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Demana informació sobre la psicòloga Pilar Lluveras

categories
arxiu
Demana visita
Pilar Lluveras, psicòloga hipnòloga de l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona