En l’entrevista que li van fer aquest 19 d’agost de 2014 al diari ARA a l’Andrea Tomé, afectada per Anorèxia nerviosa, deia:

 Quan una persona té càncer es culpa la malaltia, si una persona té anorèxia o bulímia es responsabilitza el malalt per no haver sigut més fort. La gent ha de ser conscient que els trastorns alimentaris són patologies mentals. En cap moment esculls tenir-los ni tampoc decideixes si et recuperaràs. L’únic que pots fer és lluitar contra ells.

…..El més important és trencar l’estigmatització que hi ha entorn de les malalties mentals. La gent no diu que pateix aquest tipus de patologies per com les rep l’entorn.

Aquest es un fragment de l’entrevista i el llibre es titula  Cor de Papallona

Ella parla sobre els trastorns alimentaris, però això es extrapolable a qualsevol problemàtica que et porti anar a un psicòleg.

• Has anat mai a un psicòleg per problemes d’ansietat, depressió, etc.?
• Ho has dit al teu entorn?

La majoria de nosaltres no diem que estem anant al psicòleg, com a molt, ho diem un cop ja hem resolt el problema.  Encara no estem prou preparats per reconèixer que tenir una malaltia mental es una malaltia i prou.

Caldrà esperar més? Quan podrem acceptar que es el mateix tenir un mal d’esquena que una malaltia mental (pel que fa al sentiment de responsabilitat/culpabilitat que es dona a la persona que el pateix)?  (Igual que aquella persona que li fa mal l’esquena va a un traumatòleg, la persona que té una malaltia mental ha de anar al psicòleg/psiquiatre sense haver de sentir-se culpable) .