Vull fugir. “Crec en realitat que vull fugir de mi”

(Aquesta consulta és continuació d’una consulta feta el 2013 per la Judith  “Recordo que estar al no-res és agradable)

Consulta

Hola Pilar,
Se que ha passat molt de temps des de que vaig escriure això, però vull contestar algunes preguntes igualment.

Judith   :   “Estic en el no-res, … cap sentiment…. es agradable”.
Resposta Psico-ajuda:    Per què no tenir sentiments per tu es agradable?, Quins sentiments t’estan fent mal? Potser, i sense entrar massa a fons, la qüestió està en analitzar perquè et sents molt còmoda sense pensar, sense sentir, sense estar on estàs…. T’agradaria fugir d’alguna cosa?

(llegiu tota la consulta del 2013 amb la seva resposta aquí)

Fa temps que penso que el que és agradable és la manca d’alguna cosa negativa, i no la manca de sentiments en si. Tampoc crec que sigui al 100% acurat parlar de manca de sentiments. El que si recordo és sentir-me a gust, i hi ha més, però em costa molt de descriure. Dir que no hi ha res a prop meu tampoc és del tot cert. Hi havia una altra presència, femenina, amable. De vegades em comunico amb ella. Si realment és un record de la meva gestió, et diria que aquella presència era la meva mare.

I ara tornant al món exterior: em preguntes si vull fugir d’alguna cosa. La resposta és que sí. De tant en tant em ve un desig molt fort de fugir a algun lloc on ningú no em conegui. El desig em ve en forma de fugir de la gent, però crec que en realitat vull fugir de mi. Envers mi mateixa tinc sentiments que en part van rotant i que son complexes. He aconseguit millorar molt la meva auto-estima, però de vegades em ve la sensació de no ser correcte tal com sóc, de ser un desastre, d’haver nascut només per a que els altres descarreguin les seves misèries en contra meu (per exemple en forma d’assetjament). I això és només una part.

Pel que fa al record de l’hospital: no hi estic sola. Hi ha gent que m’ajuda. No els conec, però em volen bé. Com que vaig néixer via cesària, crec que senzillament me’n recordo dels metges/infermers que van participar al meu naixement.

Resposta

Bon dia

Primer de tot m’agradaria donar-te una explicació del perquè de les preguntes que et vaig fer (veure les preguntes en els comentaris de l’entrada “Recordo que estar al no-res és agradable) Es important saber l’edat de la persona amb la qual estic comentant, segons l’edat s’ha d’enfocar diferent el problema i la resposta, i també es important saber si estàs anant a algun psicòleg o professional per no fer interferències i per saber si tens a algú amb el qual pots recorre per compartir el teu estat d’ànim.  Espero que no et molestés.

També abans de començar amb la resposta, pensa que un petit correu no es suficient donat que jo puc interpretar diferent el que has escrit i la resposta pot contenir punts o expressions que et poden molestar.  Res més lluny de la meva intenció. D’acord?

Així doncs, Comencem?

M’estava rellegint el primer missatge de l’any 2013 i la resposta que et vaig fer (quants anys… i gràcies per ser fidel a Psico-ajuda) i ho comparava amb el comentari que has escrit ara. Sembla que encara estàs intentant entendre el record, no?

Pel que interpreto, Judith, parles d’ell com:

  • Es agradable, em sento a gust
  • no es negatiu.
  • noto una presència femenina agradable (la meva mare) i m’hi comunico de vegades.

Expliques després les sensacions del teu present:

  • Vull fugir de la gent del meu entorn.
  • Vull fugir de mi. No m’agrado. No serveixo només que perquè els altres descarreguin la seva misèria en contra meva

I tornes a un altre record de l’hospital quan vas neixer

  • Tens gent desconeguda que t’ajuda

 

Començarem amb aquest record on et sents tant a gust, que sembla que l’utilitzes com un refugi per aïllar-te.  Es això? No hi ha res en contra per fer això si a tu et fa sentir bé, cap problema, i no estiguis analitzant tant, deixa’t portar i relaxa’t.

Moltes vegades els psicòlegs ensenyem a la gent a que es construeixi un “lloc segur” on estar-s’hi mentalment quan els hi cal.  Per tu, sembla que aquest lloc on et comuniques amb la teva mare es “el teu lloc segur”.

Crec, si em permets Judith, que penses que estar a aquest lloc imaginari, “no es normal”..Potser es aquí on has de fer el canvi:

  • 1r: tenir un refugi mental en alguns moments, es perfecte, sempre clar que no hi estiguem massa,  d’acord? però això ja seria una segona part.  De moment pensa que tens una gran sort perquè tu ja el tens construït.
  • 2n: Sembla que t’incomoda veure que “contactes energèticament amb la teva mare”, i per aquí també voldria que quedessis tranquil·la.  Hi ha gent que es més sensible, més perceptiva, i sembla que tu ets una d’elles.

Continuant amb aquest segons punt, et posaré un exemple:  un dia em va venir una noia de la teva edat a la consulta i vam estar treballant… ella també igual com tu tenia vivències i contactava amb el seu avi (sempre eren en la mateixa escena). El notava a prop, inclús notava la seva energia.  La noia m’ho comentava incomoda i pensava que havia de deixar de notar això.. No ho havia explicat a ningú perquè tenia por que la gent pensés que “no era normal”

El que vam treballar amb ella i que també ho has de veure tu, es que això es una “habilitat” o una “facultat” que pocs, però més dels que et penses, teniu. Així que Judith deixa-ho de veure com una cosa negativa i pensa en les possibilitats que se t’obren a partir d’ara (la noia que et comento es fisio i aquesta “sensibilitat” ara l’està utilitzant moltíssim per ajudar als seus pacients).

Amb tu també m’agradaria que ho veiessis així.. No t’ha d’espantar (com ho expliques sembla que no, no?)  Entenc també, que si ho expliques a algú altre et dirà que això “no es massa  normal” i potser per això ho has volgut compartir aquí. Així que per aquest costat moltes gràcies per compartir-ho perquè Judith, a vegades la gent nota sensacions que se li escapen del que estableix “la societat, o la vida” i no s’atreveixen a dir-ho a ningú per por que les classifiquin de “rares”.   Segur que fent-ho públic acabes d’ajudar a algú, hi ha molta més gent de la que ens pensem que experimenta això…

Ara comentem la segona part, val? aquest present i aquestes ganes de fugir… fugir.. fugir…

(Judith, no t’ho he comentat, però si tinguessis pensaments d’acabar amb la teva vida, el primer es explicar-ho a algú, d’acord? això es important que ho tinguis sempre, sempre present).  Dedueixo que no es aquest el cas, i per tant continuo)

Fugir.. fugir de …?  Dius que de tu mateixa.. però … fem un exercici (no se si l’has llegit ja per aquí en alguna altra resposta que he donat a algú)  Imagina’t que estàs en una illa deserta, estàs tu sola, no hi ha ningú….

La pregunta que et faig es… Estaries be?

Si es que si, això vol dir que tu, si no hi hagués gent al teu voltant estaries be amb tu mateixa.. per tant.. no vols fugir de tu, sinó dels altres. Sembla com si tinguessis por a que et fessin mal.. si?

Es important que t’adonis d’això.. val? pot ser que no t’agradis tu per alguna cosa (l’aspecte físic o perquè no ets rapida contestant, o perquè sents massa el dolor quan algun et parla malament etc.) però, tot això es de cara als altres, perquè si estàs a una illa deserta on no hi ha ningú que et pugui jutjar i estàs be, vol dir que vols fugir dels altres, no de tu!!!

No creus?

Va, doncs si deduïm que estàs malament pels altres, perquè t’incomoda, perquè penses que no estàs a l’altura dels altres etc… es per aquí per on has de treballar.

Com? … el que has de fer es agafar totes les teves Judiths anteriors i no culpar-les per res del que hagi passat. aquella Judith que la van assetjar, no la culpis a ella (rellegeix el que has escrit que es veu com l’estàs “renyant” (?)) , ella no te la culpa, … crec que seria perfecte treballar-ho amb un psicòleg.. has d’aconseguir adonar-te’n que la Judith petita l’única cosa que va tenir, va ser que era “massa sensible i perceptiva” i en aquells moments no va saber com gestionar-ho.  Però no per això l’hem de “renyar”,.. no et sembla? … potser has d’agafar aquella Judith que va patir i te l’has d’emportar en aquest lloc segur on hi vas tu tantes vegades perquè es calmi, L’has d’ajudar, ella no entenia res, abraça-la i digues-li que a partir d’ara la protegiràs tu.

La feina que has de fer Judith es agafar aquestes Judiths petites i a totes, totes les has d’ajudar, perquè encara que quan eren petites es van sentir malament, ara tu, els hi has de fer entendre que allò que elles pensaven que era negatiu, es un “do”.. una sensibilitat extraordinària que ara tu, la Judith adulta, la que està llegint aquest missatge ha d’aprendre a fer-ho servir..

Judith, t’adones del que tens? del potencial que tens?,  … aquesta sensibilitat, i capacitat de sentir i experimentar l’energia dels altres …

Que opines?

No se si m’he pogut expressar massa be.. per escrit es difícil, però com a conclusió el que voldria que entenguessis es que aquesta sensibilitat que fins ara has vist com a negativa, es el contrari.. es un “do” que tens, i que l’has d’aprofitar, perquè amb ell pots fer grans coses…pots connectar amb nens petits per ajudar-los o amb animals, o amb gent gran o …. busca la manera per poder redirigir aquesta energia i aquesta facultat tant bonica com tens. Això et farà sentir GRAN… i contenta de tu mateixa…

I a partir d’aquí, l’altra feina que tindràs serà aprendre a protegir-te perquè la gent no et pugui fer tant de mal.. entens? la gent molt sensible ha de protegir-se. Però quan et sentits forta, veient que amb el que tens pots ajudar als altres t’adonaràs que sense saber perquè.. aquell veí, o aquell company, o aquell altre ja no et fereix tant..

A veure que tal

Pilar Lluveras psicòloga col·legiada 17141

 

 

 

Publicat a general

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Lluveras Psicologia
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
Consultes gratuïtes de Psicològica
Tornem a posar en marxa la secció Vols fer alguna consulta?

Les respostes us les donarà la Pilar Lluveras, Psicòloga i coordinadora del centre Lluveras Psicologia
categories
arxiu