Ell jeu al sofà i jo em passo tot el dia cridant – relacions de parella

Resposta a la Consulta feta a Vols fer alguna consulta?

Consulta

Bon dia,

Sóc l’Alba tinc 36 anys i fa 11 mesos que sóc mare, la meva vida en parella va de mal en pitjor, la veritat és que tot el que està passant ja ho havia d haver previst..ell des de sempre ha volgut fer activitats i els seus hobbies els caps de setmana.. o dissabte o diumenge o en algun cas els 2 dies.. portem 15 anys junts i ell sempre ha volgut ser pare i ha insistit molt per ser-ho, jo en canvi m ha costat més prendre la decisió potser perquè veia que ell no és persona d estar en família, perquè mira per ell i el seu propi benestar.. però el fet és que m anava fent gran i pensant que se’m passaria l’arròs vaig decidir que volia ser mare, cosa que no me’n penedeixo estimo al meu fill amb bogeria. El fet és que ja gairebé des que ha nascut el nen he hagut de suplicar que es quedés a casa per ajudar-me perquè ell sempre ha intentat marxar..al principi de mala gana ho va fer perquè va ser cesària i necessitava ajuda però poc a poc ha anat buscant el seu espai deixant-me tota la càrrega a mi.. Ara si o sí marxa el dissabtes a fer el seus hobbies, un dia que jo estava refredada i no em trobava massa bé li vaig demanar que es quedés per ajudar-me amb el nen i es va ficar histèric diguen-me que només el volia putejar que jo no estava tant malament, que per una mica de refredat ja em podia quedar sola i que només ho feia perquè es quedés a casa El fet es que em va amargar el cap de setmana..
Ell diu que treballa molt que està molt estressat i que necessita desconnectar. jo també treballo 8 h i a una hora de camí de casa i vaig de cul intento fer un horari intensiu llevant-me cada dia a les 5.30 per poder estar més amb el nen i vaig molt cansada, perquè ell no arriba fins les 20 h…espero el cap de setmana amb candeletes per poder descansar i al final acabo més cansada perquè he d’estar bona part del dissabte sola amb el nen , fent rentadores i feina endarrerida mentre ell està amb bici.. després arriba i tampoc ajuda gaire..està cansat i jeu al sofà amb el mòbil i la tele..em passo tot el dia cridant dient que s han de fer les coses i ell ni s hi immuta o bé em diu que les farà més tard o fa alguna cosa i de seguida torna a descansar..a part el dia que estem junts es passa el dia amb el mòbil, si anem a esmorzar a dinar o si estem a casa, o comentant on ha anat amb la bici o on vol anar amb els seus amics..el sexe molt malament no tenim relacions jo vaig molt cansada i a part no em ve de gust estar amb una persona que només mira per ell. Jo estic consumida i sense il·lusió perquè el seu pla és anat treballant cada dia i el cap de setmana poder fer la seva..a sobre a la feina com que faig horari intensiu no tinc vida social perquè minimitzo les pauses i gairebé no veig a ningú..
Estic d’acord que tothom ha de tenir el seu espai però de tant en tant, però quan es té un nen tant petit crec que tothom ha de renunciar a una part o bona part de la seva vida anterior, el dia no té més hores i sinó ho fa un o ha de fer l altre membre de la parella..ell no fa mai plans en comú no sé sortir d’escapada per un pont o una excursió planificada tots junts..anem fent sobre la marxa. En canvi quan es tracta dels seus hobbies ja ho té tot programat.. em sento segon plat i que tota la responsabilitat del nen cau sobre mi, sento que la meva vida ha canviat un 100% mentre que ell pot anar fent moltes de les coses que feia abans de ser pare…acabem discutint cada dia i fins i tot ens insultem em sap greu que el nen creixi entre crits i no sé que fer.. jo no vull estar amb una persona que primer sigui el seu benestar que el de la seva família.. em fa sentir molt sola i poca cosa…entre setmana no ens veiem per horaris i el cap de setmana perd mínim mig dia amb les seves coses.. i després a sobre li costa col.laborar amb tot..I em diu que sóc una egoista, una nena mimada que el vull tenir sempre amb mi com un esclau i que si vull un esclau que m’agafi un gos..A vegades m ho fa creure penso que sóc una egoista però després veig que jo em sacrifico molt més que ell i que ell n’hi ho veu ni ho valora.. No sé que fer,estic desesperada i amb ganes de plorar perquè discutim i discutim i no arreglem res.. Què puc fer?

 

Resposta

Bon dia Alba

Primer de tot felicitats per la maternitat, i espero que tu i el teu fill estigueu molt be de salut.

Referent a la teva consulta, si et sembla ho podem enfocar des de dos punts diferents:

Primer punt: Alba, quan s’acaba de tenir un fill sempre es veuen les coses més en negatiu. Això t’ho dic perquè et pot ajudar a veure que, encara que el que està passant no va be, hi ha sortida, només que l’hem de veure i treballar des de la calma i la paciència.

Dit això, anem ja per la segona reflexió:

Comentes que ja durant els 15 anys de vida en parella ja anaves veient que ell no es preocupava massa per la família ni per la logística de la casa i ara amb l’arribada d’un fill tot això s’agreuja: tu estàs mes dèbil, més cansada i t’adones que ell no està participant com hauria de fer-ho.

Doncs Alba, que hauràs de fer? Educar-lo!!!… i ara la pregunta es: Com es fa?

En primer lloc t’explico experiències d’altres persones sobretot noies (em sap greu posar distinció entre noies i nois, però la veritat és que això, des de la meva experiència ho pateixen una proporció d’un 95% mes les noies que els nois), que potser et poden ajudar. A veure si et sents identificada:

Hi ha noies que al començar la relació, al començar a viure en parella, per l’educació que han rebut, o per la il·lusió de tenir una família/casa pròpia, a més a més de les seves feines laborals  assumeixen com a pròpies les feines de la casa.  Quan son només la parella, la noia va fent les feines, rondinant de tant en tant contra la parella perquè veu que no s’hi implica massa, però, per evitar discussions i com que la noia va veient que te energia suficient i a més a més veu que fent ella la feina tot queda molt més net, doncs acaba fent-ho ella. I el noi que veu això, mica en mica, es va desentenent de les obligacions i responsabilitats que la vida en comú implica (una posició molt còmode).

Així van passant els anys fins que per un motiu o un altre la noia s’adona que no te prou energia per poder afrontar tot el que li cau a sobre, i quan reclama ajuda, l’altre no la dona i a més a més es molesta perquè veu que li perilla el seu estil de vida.

Et sents identificada?

Doncs posem-nos-hi a provocar el canvi:

Deixar la rabia a un costat: Se que estàs plena de ràbia perquè creus que no t’ho mereixes però m’agradaria que canviessis el punt de vista. La ràbia no et porta a resoldre el problema, al contrari et bloqueja.  Podries imaginar quan estiguis sota la dutxa que deixes que l’aigua s’emporti la rabia?  prova-ho, i ves-te sentint més neta, mes lleugera.

Canvia la visió d’ell. Mira’l com si fos un fill que l’has d’educar. Es trist? Doncs si, però el que has de veure es que si no t’ha servit de res queixar-te, cridar, discutir, has de canviar l’estratègia. Així que mira’l com un nen petit a qui li has d’ensenyar que quan conviuen dues persones (o tres, en aquest cas) tothom ha de contribuir en la logística de la casa.

Posa’t aquest supòsit: Imagina’t el teu fill que va veient que si no fa les feines de la casa, les acaba fent la seva mare.. Que creus que farà el fill? doncs no les farà. Això es el que està fent la teva parella:  et vol fer creure que ets tu la que et queixes per res. Així que, no caiguis a la trampa.

Ara, només et cal pensar:  Que he de fer per aconseguir el canvi? per exemple:  si tu creus que ell hauria d’escombrar el menjador després de sopar (es un exemple) mentre tu estàs posant a dormir el teu fill, has d’establir amb ell unes normes amb castic inclòs. Si, si Alba heu de parlar els dos i pactar el castic:  per exemple:  si ell ha d’escombrar i no ho fa, aquella setmana tu no rentaràs la seva roba…

Es un exemple, el que vull dir Alba es que no serveix de res cridar i enfadar-te, has de buscar estratègies perquè ell faci el canvi. L’interessant es que us asseieu els dos, i feu una relació de les feina que hi ha i les repartiu.  D’entrada no li facis fer coses complicades (has de veure’l com un nen que mica en mica l’has d’anar educant) però això si, Alba, si li dones una feina, després intenta no criticar-li la feina:  si li dius que escombri, després no li rondinis que no ha escombrat be.. perquè si no, ja saps que et dirà:  Fes-ho tu que ho fas millor!!! (una estratègia que fan tots, així que a acceptar el que fa i més endavant ja, quan les aigües tornin a estar tranquil·les ja podràs anar suggerint diferents maneres d’escombrar)

Mica en mica, cada 2 setmanes li vas posant una feina mes.

A veure si així aconsegueixes que s’impliqui una mica més. Si veus que amb això la vostra relació no es calma podrieu anar a fer teràpia de parella, us pot anar be per organitzar i parlar de tot això.

Molta calma, i endavant

Etiquetat amb: , ,
Publicat a educació, Problemes parella, teràpia de parella, teràpies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
Consultes gratuïtes de Psicològica
Tornem a posar en marxa la secció Vols fer alguna consulta?

Les respostes us les donarà la Pilar Lluveras, Psicòloga i coordinadora del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu