Quines etiquetes et poses a tu mateix

Sovint interpretem negativament les nostres pròpies experiències, cosa que ens provoca emocions i pensaments irracionals sobre nosaltres mateixos. Ens etiquetem d’inútils, d’incompetents, d’immadurs, d’ineptes, etc. i d’aquí no en sortim.

En anteriors posts ja hem comentat que per poder sentir-se millor cal que es canviïn aquests pensaments negatius en positius. Per poder canviar aquests pensaments negatius de nosaltres mateixos ens cal només una cosa, la pràctica.

Us proposem el següent joc: a continuació hi veureu una sèrie d’etiquetes, i vosaltres heu de marcar-vos les que considereu que feu servir per a vosaltres mateixos.

Un cop identificades aquestes etiquetes, les heu de canviar per una etiqueta positiva (per exemple si penses que ets massa lent, ho pots canviar per m’agrada pensar el que faig”).

Així durant el dia quan veieu que us heu posat aquesta etiqueta negativa, la substituïu per la positiva (per exemple estàs treballant i estàs pensant “que lent que sóc”, doncs ràpidament has de canviar el teu pensament i dir-te, no sóc lent, sinó que m’agrada pensar bé les coses abans de fer-les”) .

Moltes de les etiquetes, les tenim tant interioritzades que costen de canviar.

abominable

efeminat

agressiu

esbojarrat

apàtic

massa sensible

descentrat

desagradable

descortès

egocèntric

egoista

emocional

lògic

irreflexiu

irresponsable

lent

maxista

malhumorat

mandrós

totxo

mesquí

neci

obstinat

atontat

autocompassiu

castrador

cridaner

competitiu

orgullós

estúpid

exigent

lleig

fracassat

hiperactiu

histèric

hostil

gandul

porc

punyeter

rondinaire

repulsiu

retret

perdedor nat

passiu

paternal

compulsiu

critic

passiu

dèbil

massa emotiu

massa idealista

impulsiu

incapaç

indiferent

infantil

ingrat

immadur

insensible

insignificant

insípid

interessat

irracional

ruí

sensible

sever

superhome

tossut

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge

Posa a prova els més petits

Vols fer un joc amb un nen?, pot ser que el resultat et sorprengui:

Mostra-li una ampolla dreta mig plena (com el primer dibuix de la figura). Ara li dibuixes l’ampolla en les altres posicions i demana-li que et marqui on creu que estarà col·locat el líquid, cal que es dibuixi la línia del nivell de l’aigua.

En un estudi fet per Corral (1994) va observar que majoritàriament els nens fins a 9-10 anys dibuixaven la línia de flotació paral·lela al fons de l’ampolla ignorant que l’ampolla estava inclinada (mireu el dibuix).

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, fills

Com reconèixer quin és el teu problema – Entrenament en solució de problemes

Alguna cosa no va bé en la nostra vida. Que ens passa? Primer hem de saber que tenim un problema, saber exactament quin és aquest problema, buscar-hi les possibles solucions, agafar la que ens sembli més correcta, i predre la decisió corresponent. Després evidentment mirarem si això està funcionant o no i farem les rectificacions que calguin.

Aquesta introducció que sembla tant evident, moltes vegades és difícil de fer. Posem exemples de problemes mal definits:

  • Tinc un problema de motivació, de falta de voluntat, de falta de decisió… Aquests son problemes mal definits, són massa generals, inespecífics, ambigus i amb poca informació.

Problemes ben definits:

  • Tinc una mala comunicació amb els meus pares, que ha empitjorat des que he canviat d’institut.
  • Tinc problemes de concentració que últimament no em permeten estudiar correctament i fa que tregui males notes.

Solucions errònies:

  • Tinc 17 anys i fins fa poc tenia parella. Tinc molta necessitat de tenir una nova relació però només la vull tenir amb aquesta antiga parella.
  • Soc una mare que tinc una filla de 17 anys, i cada vegada que surt fora de casa pateixo una preocupació obsessiva. He aconseguit que les seves amigues vingun a casa nostra i així la puc controlar.

Dins del grup de teràpies cognitives hi ha la teràpia de solució de problemes de D’Zurilla i Goldfried (1971), o també anomenada teràpia de solucions de problemes socials perquè tan és útil per solucionar els problemes personals com els que se’t puguin presentar en la relació amb els altres.

L’objectiu és entrenar-se a reconeixer els teus problemes i un cop fet, saber trobar les millors solucions.

Aquest tipus d’entrenament el podreu aplicar a molts aspectes de la vostra vida, és una estratègia que s’inclou en molts programes de tractament i de prevenció a les recaigudes.

Consta de 5 fases (D’Zurilla, 1986):

  • Orientació cap al problema: Reconèixer que hi ha un problema i que hem de buscar-hi una solució.
  • Definir el problema: El problema és una situació real o imaginada a la qual hem de buscar-hi una solució. Hem de definir-lo clarament, de forma concreta.
  • Pensar en les solucions alternatives: Cal buscar moltes solucions, moltes alternatives al problema. És molt útil fer un llistat amb totes les solucions que se’ns ocorrin.
  • Prendre les decisions corresponents: De les solucions que hem trobat s’ha d’escollir la que creguem que és més útil i que sigui viable. Un cop ja la tenim concretada haurem de dissenyar com posar-la en pràctica.
  • Posar-ho en practica confirmant la solució: Un cop posada en marxa la solució hem de revisar si està donant el resultat que nosaltres esperàvem o si hem de fer-hi rectificacions.

Abans de poder passar d’una fase a l’altra, primer s’ha d’haver superat l’anterior.

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, conducta, salut

Per què com més grans més ràpid passa el temps?

Stefan Klein, un físic entrevistat a La Contra de La Vanguardia, explica que el fet que el temps ens passi molt ràpid o molt lent depèn del nostre cervell. Aquest és l’encarregat d’associar la percepció del temps i el funcionament de la memòria.

Els joves percebem el temps més lent perquè la memòria està treballant emmagatzemant moltes dades. En canvi, la gent gran que ja ha emmagatzemat a la seva memòria gran part de les dades de la realitat en la que viuen, el temps els hi passa molt ràpid.

També passa quan estem entretinguts, durant un trajecte cap a un lloc desconegut que el camí d’anada sempre es fa més llarg que el de tornada o amb la por que en una situació de perill tenim la sensació que el temps es para. La por estimula la memòria i ens fa retenir molta informació per si es tornés a repetir una situació similar. És una característica evolutiva que ens facilita la supervivència: si a un pomer hi ha una serp, el nostre cervell es fixarà abans amb la serp que amb una poma perquè ignorar a la primera seria mortal.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, curiositats

Pistes d’accés ocular

Les pistes d’accés ocular és una teoria que van desenvolupar Richard Bandler y John Grinder dins de la Programació Neurolingüística que néixer observant els movients dels ulls, la seva direcció i la seva relació amb el llenguatge i la comunicació.

Segons aquesta teoria, observant la direcció de la mirada, podem saber a quin tipus d’informació (a nivell neurològic) està accedint la persona:

  • Si et pregunto “com t’imagines un elefant rosa?”, per respondre aquesta pregunta, aniràs a la zona “visual construida” ja que has de construir un elefant de color rosa, perquè no n’has vist cap abans.
  • Si et pregunto “de quin color són els ulls de la teva mare?”, aniràs a “informació visual recordada” ja que no has de construir, sinó recordar.
  • Si et pregunten “com sonen les campanes de l’església del teu poble?”, aniràs a “auditiu recordat”.
  • I si et pregunto “Com se sentiria el teu amic cantant ópera?”, aniries a “auditiu construït” (a no ser que tinguis un amic que canti ópera).
  • A la pregunta “com et vas sentir el dia que et vas llicenciar, graduar,…?” aniràs a la zona kinestèsica.
  • I durant un raonament personal, un diàleg intern, per exemple reflexionant sobre el que estàs llegint, la teva mirada anirà cap a l’”auditiu digital”.

Aprofito per posar-vos un video d’unes entrevistes a diferents persones de vàries ciutats angleses on l’autor compara el descobriment de la Programació Neurolingüística amb el que el budisme anomena “Thought moments” i es pot apreciar les diferents posicions de la mirada segons el que se’ls hi pregunta. (Les microexpressions dels entrevistats estan editades a menor velocitat de la normal i es segueix el moviment ocular cada vegada que responen):

Video PNL

Font text: Crea tu Realidad

Font video: Marc Vidal

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, curiositats

L’esforç l’has de fer tu

Quants cops t’han intentant influir a fer una cosa que tu mateix no et veus capaç de fer: els teus amics constantment t’estan dient: “fes això…” “digues-li allò….” “jo aniria a…”

Si un mateix no està preparat per afrontar una situació, no vulguem forçar-lo a que ho faci.

Tradueixo literalment un text molt apropiat que el podeu consultar a Psicoterapia estrategica

“Un dia una petita obertura va aparèixer en un capoll:

Un home es va asseure i observà durant hores com la papallona s’esforçava perquè el cos de la papallona passés a través d’aquell petit forat.

Llavors, va semblar que ella ja no aconseguia cap progrés. Semblava que ella ja havia arribat al punt més alt que podia en el seu intent i ja no podia avançar més.

L’home va decidir ajudar a la papallona: va agafar unes tisores i va tallar la resta del capoll. La papallona llavors va sortir fàcilment

Però el seu cos estava atrofiat, era petit i tenia les ales aixafades.

L’home va continuar observant-la perquè ell esperava que, en qualsevol moment, les ales d’ella s’obririen i s’agitarien per ser capaces de suportar el cos, i que aquest, al mateix temps, aniria agafant forma.

No va passar res!

En realitat la papallona va passar la resta de la seva vida arrossegant-se amb un cos deforme i les ales atrofiades.

Ella mai va ser capaç de volar.

El que l’home, amb la seva gentilesa i voluntat d’ajudar no comprenia, era que el capoll pressionant i l’esforç necessari perquè la papallona passés a través de la petita obertura, era la manera per la qual el fluït del cos arribaria a les ales, de tal manera que ella estaria preparada per a volar una vegada que estigués lliure del capoll.

Algunes vegades, l’esforç és justament el que precisem en la nostra vida. Si poguéssim passar a través de les nostres vides sense obstacles, seriem incomplets. No seriem tant forts com podríem haver estat i mai podríem volar.

Anònim

Font: Psicoterapia estrategica

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, conducta

Què fer quan el teu fill no vol menjar?

Com comentàvem en un altre post, sovint, els nens tenen problemes per menjar. Perquè el nen accepti el menjar, l’objectiu de la intervenció en aquests casos és aconseguir que, de manera progressiva, el nen accepti aquells aliments o formes de preparació que fins ara havia rebutjat. A continuació mostrem diferents estratègies:

– Rebuig d’aliment produït pel sabor :
o Barrejar l’aliment rebutjat amb un aliment preferit per al nen i que pugui emmascarar el sabor del rebutjat. És necessari anar incrementant la quantitat d’aliment rebutjat, de manera gradual, fins aconseguir que se’l pugui menjar sense haver-lo de barrejar.
o Donar-li el seu menjar preferit només si prèviament ha ingerit el que rebutja (per exemple, una cullerada de macarrons després de menjar una cullerada de peix…). També s’ha d’anar augmentant progressivament la quantitat de menjar rebutjat.

– Rebuig a menjar aliments sòlids:
o Buscar un àpat al dia en que es pugui dedicar temps
o Seleccionar algun dels aliments preferits del nen i oferir-li petites quantitats sense triturar.
o Reforçar efusivament (verbal o materialment) qualsevol intent del nen per menjar l’aliment sòlid.
o Davant qualsevol negativa de menjar, se l’hi ha de retirar l’atenció.
o Passat un temps prudencial, retirar el menjar que quedi al plat i tornar-li a posar a al següent àpat, procurant no donar-li menjar entre hores. (sempre consultant prèviament al pediatre)

– Negativa a menjar sol:

o Primer de tot és important controlar si ja té edat per realitzar aquesta conducta i si té les habilitats necessàries o si és un aprenentatge inadequat dels hàbits d’autonomia. Si és aquest últim cas,els passos serien:
* Ajudar al nen a agafar la cullera i portar-la a al boca.
* A mesura que domini aquest pas, deixar al nen que sigui ell sol el que l’agafa i se la porta a la boca.
* Reforçar qualsevol conducta d’agafar la cullera o portar-la a l boca.
* Ensenyar-lo a agafar petites quantitats de menjar i portar-les a la boca.
* Entrenar-lo a fer servir tots els coberts i les diferents funcions.
* Reforçar l’ultima conducta apresa i no les anteriors.
* Passat un temps prudencial, retirar el menjar.

En tots els casos s’ha de felicitar per les conductes adequades i ignorar les conductes inadequades. Escollir un àpat al dia que es pugui dedicar tot el temps necessari per aplicar les tècniques, ser constant en l’aplicació i generalitzar-ho als diferents àpats i situacions.

Totes aquestes tècniques s’han d’utilitzar de manera transitòria, com a instrument per a aconseguir una conducta alimentària saludable. Sempre sota supervisió d’un professional.

Etiquetat amb: ,
Publicat a alimentació, aprenentatge, conducta, fills

L’oïda correcta per escoltar

Tots alguna vegada hem sentit a parlar de problemes en l’ensenyament que poden ser provocats per la lateralitat. Son qüestions que cada vegada s’estan estudiant amb més profunditat sobretot en els nens donat que es poden aconseguir grans millores.

Però per tu que ja has passat aquestes edats, t’has aturat a pensar si no estàs forçant més del compte el teu cervell? Utilitzes l’oïda correcta per escoltar?

Els estudis actuals sobre la lateralitat en persones normals consisteixen a presentar informació al camp visual o auditiu a un costat i a l’altre del nostre cervell per veure si hi ha diferències en l’eficàcia en les feines.

En el camp visual la informació s’ha presentat per exemple en el camp visual dret, per tant la informació es projectarà a l’hemisferi esquerre, i a la contra es presenta en el camp visual esquerre projectant-se a l’hemisferi dret.

En el camp auditiu s’utilitza la tècnica de l’escolta dicòtica, amb la presentació simultània d’estímuls diferents a cada oïda. Gràcies a aquesta tècnica s’ha descobert que hi ha un avantatge de l’oïda dret (hemisferi esquerre) en la identificació de paraules, i un avantatge de l’oïda esquerra (hemisferi dret) en la identificació dels tons musicals i emocionals. Aquesta diferència queda contrarestada per una transferència massiva d’informació des d’un hemisferi a l’altra a través de les fibres dels cos callós.

El funcionament és el següent, quan l’hemisferi que rep la informació és el més capacitat per processar-lo, per exemple quan l’hemisferi esquerre rep estímuls verbals o l’hemisferi dret rep estímuls visoespaials, aquest hemisferi s’encarrega directament del processament. Si la informació es projecta sobre l’hemisferi menys capacitat aquesta informació es transfereix a l’altra hemisferi degradant la informació.

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, neurociència

Problemes menors d’alimentació infantil

L’alimentació és una de les funcions corporals bàsiques que evoluciona més en els primers anys de vida del nen. Els canvis afecten tant al tipus d’aliment que ingereixen com a la seva textura i la forma d’elaboració.

Aquests canvis estan mediatitzats per la cultura, solen estar regulades per el pediatra i adaptades a cada nen en funció del seu estat de salut. Tot això fa que el nen hagi d’aprendre a menjar nous i variats aliments, noves i variades formes d’elaboració i aprendre a menjar seguint les normes i el ritme que marquen els adults. L’adquisició dels hàbits es produeix lentament i és freqüent que en aquest procés es produeixin alguns problemes, com excessiva velocitat al menjar que pot produir vòmits, excessiva lentitud al menjar, negació a menjar determinats aliments,…

Un cop s’ha confirmat, a través del pediatra, que no hi ha cap problema de salut en el nen i que aquests problemes d’alimentació no afecten al guany normal de pes ni en produeixen una disminució, es pot aplicar una intervenció psicològica.

La majoria dels tractaments dels problemes alimentaris en la infància solen basar-se en procediments conductuals i amb la participació dels pares (prèviament entrenats). La importància de la participació dels pares recau en que aquests problemes solen donar-se en nens petits, normalment menors de 7 anys, que succeeixen a casa seva i varis cops al dia.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a alimentació, aprenentatge, conducta, educació

Ser assertiu

No saber dir no, quedar-se bloquejat quan et fan una pregunta, tenir por a donar una opinió diferent a la resta… Aquestes i moltes d’altres conductes són problemes derivats a una falta d’assertivitat. Però, què és l’assertivitat?

Segons la psicòloga Olga Castanyer, l’assertivitat és:

La capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular als altres.

Així doncs, una persona assertiva coneix els seus propis drets i els defensa, respectant als altres. No van a “guanyar” sinó que volen arribar a un acord.

Solen tenir una parla fluïda, segura, sense bloqueigs ni quequeigs i amb una postura corporal còmode i relaxada. Són capaces d’expressar els sentiments tant positius com negatius, defensar sense agressió, capacitat de parlar dels propis gustos i interessos, de discrepar obertament i de demanar aclaracions, dir no i saber acceptar errors propis.

Tenen clars els seus drets i els dels altres i no tenen pensaments irracionals (contradictoris, sense fonaments,…). Tenen una bona autoestima, no es senten inferiors ni superiors als altres, estan satisfets en les relacions i es respecten a si mateixos.

A més a més, aquesta conducta assertiva produeix efectes a les conductes dels altres de manera que: frenaran a la persona que els ataqui, aclaren possibles errors, els altres es senten respectats i valorats,… La persona assertiva es sol considerar “bona” però no “tonta”.

Podem concloure que la persona assertiva és aquella que:

· Sap dir “no” o mostrar la seva postura sobre un tema.

o Manifesta la seva pròpia postura davant un tema, petició o demanda.

o Expressa un raonament per a explicar, justificar la seva postura, sentiments,..

o Expressa comprensió cap a les postures,…

· Sap demanar favors i reaccionar davant d’un atac.

o Expressa la presència d’un problema que li sembla que s’ha de modificar (quan n’hi hagi).

o Sap demanar quan és necessari

o Demana aclaracions si hi ha alguna cosa que no tingui clara.

· Sap expressar sentiments.

o Expressa gratitud, afecte, admiració,…

o Expressa insatisfacció, dolor, desconcert,..

Bibliografia: La asertividad. Olga Castanyer

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta

Aprèn a organitzar-te el temps

Final de les vacances. Ara comencem a organitzar-nos pel nou curs que comença. Moltes vegades ens carreguem de més feines de les que en realitat podem fer. Intentar evitar-ho és el millor per no generar tensions i preocupacions excessives.

Com saber si estem fent més feina de la que podem? Fem el Registre d’Activitats diàries que consisteix en apuntar en una primera columna totes les activitats realitzades al llarg del dia, en una altra columna les activitats que no s’han pogut realitzar durant aquell mateix dia encara que les teníem programades per fer. I en l’última les coses que ens haurien agradat fer però per manca de temps no s’han fet.

Si ens adonem que en la segona columna (llista de coses que volíem fer i no hem pogut) i també en la tercera (coses que voldríem fer però no podem per manca de temps) és molt llarga, gairebé segur que tenim o tindrem aquest problema aviat.

Com solucionar aquesta manca de temps? Cal en primer lloc que ens marquem els objectius que volem aconseguir. És millor, de moment fer-los dia a dia, per tant començarem fent una llista del que volem fer durant el dia. Marcarem per ordre d’importància cada una de les activitats per tal de preveure el dia segons aquest ordre.

Hi ha gent que pot pensar que tenir un horari tant marcat encara pot ser més estressant és per això que la llista ens l’hem d’adaptar a la nostra forma de ser, és a dir que per algú serà millor tenir un horari concret, i per d’altres simplement sabent les prioritats ja n’hi ha prou.

Durant els primers dies, als migs dies és revisarà la llista de les prioritats que s’han marcat per veure si s’està seguint el pla establert. Evidentment al final del dia si s’han aconseguit tots els objectius del dia ens podem felicitar a nosaltres mateixos.

Mica en mica anirem organitzant-nos el temps amb objectius més llargs, però sense perdre de vista les activitats diàries.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta

Tècnica per millorar la relació amb els altres

La teva relació amb els altres és una mica defectuosa i t’agradaria trobar una manera de millorar-la.

Segons la PNL (programació neuro-lingüistica) el nostre estat emocional és la base de la nostra manera d’actuar. Les nostres experiències externes o sensacions internes es reprodueixen en el nostre cervell i ens condicionen el nostre pensament i les interpretacions que en fem. Si estem malament ens provocarà que tinguem el que s’anomena anclatges negatius, és a dir, pensaments negatius que et provocaran que la relació amb els altres no vagi del tot bé.

La tècnica de la PNL Pont al futur és útil per aconseguir aquell objectiu que et costa i consisteix a pensar que estàs al futur (uns anys més gran del que ets) on ja fa temps que aquest objectiu l’has aconseguit, i des d’allà mires endarrere i penses què has fet per aconseguir-ho i com ho has fet. Llavors ho fas.

Posem un exemple:

Imagina’t que tens algú davant teu i hi vols iniciar una conversa. Et sembla, però, que la persona no voldrà parlar amb tu i tens por de fer el pas.

Pots aplicar aquesta tècnica: T’imagines a tu mateix amb 50 anys: La teva vida és un gran èxit, has aconseguit tot el que volies, prestigi social, diners, tothom et respecte, et sents molt segur de tu mateix, veus que la gent et busca per fer coses, per opinar, etc.

Has d’agafar els aspectes on tu et sentis més insegur, per exemple si és per relacions amb les noies, t’imagines als 50 anys amb un gran èxit entre les dones, si per contra la teva inseguretat és perquè et sembla que no interesses a ningú, doncs pots imaginar que has aconseguit ser un personatge influent.

Continues imaginant que encara tens aquests 50 anys i que amb aquesta persona hi mantens una gran relació. T’adones que aquest objectiu ja l’has aconseguit gràcies a aquesta gran experiència que tens i que no ha passat res, molt al revés, consideres que es molt important poder parlar amb aquesta persona.

I, ara sí, ara que ja has vist que no passaria res si hi parlessis, tornes a la realitat i veus a la persona davant teu i per fi t’adones que no costa tant parlar-hi.

Aquesta tècnica t’ajudarà a anar recordant que totes les limitacions que creus que tens, simplement te les poses tu mateix, i que estan dintre del teu cap. Si vas recordant això contínuament segur que davant de situacions que et semblin impossibles podràs fer-hi front sense tant d’esforç.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, social

Les nostres petites pors

La Paula té 18 anys i cada vegada que ha de fer una cosa diferent a la que fa normalment es posa molt nerviosa i moltes vegades la deixa de fer per por.

De sempre que li ha passat, però abans ho arreglava fugint de les situacions (si la convidaven a anar a una festa moltes vegades acabava dient que no), inclús quan hi havia gent que la incomodava procurava apartar-se’n i així fet i fet, ha arribat a l’edat adulta podent dir que està bé, però amb aquestes petites pors que li impedeixen fer certes coses.

Al llarg de la nostra vida anem trobant-nos diferent reptes. Els podem afrontar o fugir d’ells. Si agafem aquest últim camí (no és del tot criticable i tots moltes vegades ho hem fet) també podem anar avançant però tard o d’hora aquestes pors que ens han impedit afrontar els petits reptes tornaran a apareixen i cada vegada seran més grosses.

Pot ser que no en siguem conscients, Quantes vegades no t’has donat una excusa a tu mateix per no anar a un lloc o per no fer una cosa? i en veritat només era, això, una excusa!.

Et sents identificat? Doncs no t’enganyis, aquestes pors et tornaran a aparèixer, i l’única solució és que les afrontis. Sigues sincer amb tu mateix i reconeix quines son les teves pors. Un cop arribat a aquest punt accepta-les, i aprèn a superar-les.


Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, joves

Condicionament Clàssic – estudi de I.P. Pavlov

Vas al metge perquè et faci un tractament que fa bastant de mal. Com que t’ha passat ja forces vegades, ara cada vegada que vas al metge i encara que no sigui a fer-te el tractament, o només el fet de veure’l, ja estàs malament.

Un dels estudi més conegut del món de la psicologia ha estat el que va fer Pavlov (1849-1936) sobre els reflexos condicionats. El que va observar va ser que els gossos no només segregaven sucs gàstrics durant la ingesta d’aliments sinó també quan veien el menjar cosa que el va portar a interpretar que el gos pensava en el menjar i per això segregava saliva.

El mèrit de Pavlov va ser decidir-se a estudiar aquesta fenòmen des del punt de vista de la relació entre els estímuls i les reaccions de les glàndules salivals. Per això va fer sonar una campana just abans de donar aliment als gossos, i va estudiar la quantitat de salivació del gos.

El primer que va demostrar va ser que es tractava d’un reflex, és a dir d’una resposta de l’organisme a l’excitació per part del sistema nerviós, però que hi havia un reflex que no era innat sinó que depenia de les condicions de l’experiment per la qual cosa el va anomenar reflex condicionat i un reflex innat (que no depèn de cap situació, sinó que simplement es té) i el va anomenar reflex incondicionat.

Pavlov va estudiar quines eren les condicions que provocava l’aparició del reflex condicionat, donat que segons ell, qualsevol estímul que abans no provocava resposta, si es presentava repetidament en un interval petit abans de presentar el menjar arribava un moment que provocava per sí sol la secreció de saliva.

A aquest procés s’ha anomenat condicionament: l’estimul neutre quan aconsegueix provocar la nova resposta passa a ser estímul condicionat (la campana). L’estímul que provoca innatament la resposta es l’estímul incondicionat (el menjar). La nova resposta , l’adquirida es la resposta condicionada (la salivació quan sent la campana).

Aquests experiments va dona lloc al Condicionament clàssic: connexió entre un estímul nou i un reflex ja existent. A aquest procés es diu que és un aprenentatge donat que es tracta de l’aparició d’una nova conducta, es a dir una nova relació entre estímul-resposta. El model del condicionament clàssic és l’ aprenentatge per connexió d’un estímul amb un altra estímul.

E – E

Moltes de les nostres conductes són apreses i de vegades s’han après per condicionament, es a dir descobrim les conseqüències dels actes, i som capaços d’anticipar aquestes conseqüències abans de fer l’acte. En l”exemple que hem posat al començament:

  • El tractament que reps es l’estimul incondicionat (t’ha provocat que no hi vulguis tornar, és a dir la resposta incondicionada)
  • Anar al metge, encara que no sigui a rebre el tractament ja et provoca aquest malestar, es l’estimul condicionat
  • Quan sents el malestar perquè has de tornar al metge és la resposta condicionada.

Més informació a la Viquipèdia.

Etiquetat amb: ,
Publicat a animals, aprenentatge, conducta, experimentació

Un nen pot aprendre a ser agressiu?

Albert Bandura va fer un experiment (Bobo doll) sobre l’agressivitat i l’aprenentatge social en els nens, és a dir la forma que aprenen per imitació.

Va utilitzar un nino inflable “Bobo” que tenia el tamany d’un nen i en un grup de 36 nens els va exposar a diferents patrons de conducta on interactuava un adult i el ninot.

A un dels grups el va exposar a conductes agressives i a l”altre no. El que volia estudiar era si els nens repetien la conducta agressiva quan l’adult no estava davant.

En el supòsit on es volien ensenyar conductes agressives, l’adult agafava el ninot “Bobo” i l’insulta al mateix temps que l’agredia físicament. En l’altra supòsit el model no agressiu jugava amb totes les joguines i al “Bobo” l’ignorava.

Un cop els nens havien vist o un dels supòsits o l’altra, tornaven a entrar a la sala on hi havia totes les joguines i el Bobo. Els investigadors estudiaven la seva conducta i si agredien en Bobo o no.

Segons els resultats van observar que els que havien vist el model agressiu tendien a agredir també en Bobo en un 38.2% dels nois i un 12,7% per les noies.

De les conductes agressives, les verbals van ser les més imitades. I Per contra va ser escassa o nul·la l’agressivitat que van mostrar el grup que no havia vist agressions.

Aquest estudi ha sigut pioner en l’estudi de l’agressivitat i ha aportat dades a la teoria de l’aprenentatge social basat en la imitació per part dels nens.

Dibuix: yodibujo.es

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, educació, fills

Entrevista a la neuropsicòloga Montserrat Junqué Referent al post "Petits problemes d’aprenentatge"

La neuropsicòloga Montserrat Junqué, va manifestar el seu desacord al contingut del post “petits problemes d’aprenentatge”. Per això crec que és d’interès aquesta entrevista:

– Davant d’un problema d’aprenentatge no molt considerable, quin consideres que és el moment en el qual els pares s’han de decidir a portar el nen al neuropsicòleg? Davant qualsevol problema d’aprenentatge, sigui greu o no, els pares han de córrer de seguida a mirar què passa, si pot ser abans dels 7 anys millor, perquè les àrees implicades tanquen aviat i llavors no hi ha res a fer.

I evidentment, és un neuropsicòleg que ho ha de determinar, un optometrista pot veure si l’entrada és bona o no, però no pot veure com es registra aquesta entrada dins el cervell, que és el qui la llegeix.

– Com treballa un neuropsicòleg per poder ajudar a un nen en els seus primers problemes d’aprenentatge? En el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura intervenen moltes funcions cognitives i diverses àrees cerebrals: percepció, relacions visuoespacials, memòria visual, memòria auditiva, memòria de treball, llenguatge expressiu i comprensiu, planificació, etc.

La neuropsicologia fa un estudi de totes les funcions cerebrals i s’obté un perfil amb les habilitats i dishabilitats específiques. Llavors es fa un tractament basat en l’estimulació o reeducació de les funcions alterades, comptant amb el suport de les funcions normals.

Als 12 anys la majoria de zones cerebrals necessàries per l’aprenentatge de la lectoescriptura ja estan formades i no es poden modificar, per tant s’ha d’actuar abans, de seguida que hi hagi el mínim indici.

– Creus realment que l’exercici visual (millorar la fixació, la ràpidesa, en definitiva aprendre a mirar amb el cervell i no amb els ulls) no pot millorar en cap moment la capacitat lecto-escriptora? Els exercicis perceptius i visuoespacials evidentment que estimulen aquestes funcions, però ningú ha dit que hagin de ser els optometristes els que els indiquin. La majoria d’aquests exercicis els han recomanat durant anys els psicòlegs que es dediquen als trastorns d’aprenentatge quan han detectat alteracions d’aquestes característiques: els ulls no llegeixen és el cervell qui ho fa i l’estudi del funcionament del cervell és feina de la Neuropsicologia.

Per altra banda, l’optometria s’ha posat de moda i segons les meves fonts d’informació hi ha centres que utilitzen sistemes de captació de clients no gaire ètics, principalment en escoles privades. I jo, particularment, m’he trobat amb algun cas de Dislèxia que havia estat tractat amb aquest mètode, evidentment sense cap resultat.

Per més informació podeu consultar la seva pàgina web MonserratJunqué.cat

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu