Petits problemes d’aprenentatge

El teu fill està tenint problemes d’aprenentatge a l’escola, no es concentra prou, gira les lletres, confon paraules, té una mala coordinació, etc. Potser el teu fill té problemes visuals (que no vol dir que hagi de portar ulleres):

Encara ara hi ha molt desconeixement sobre com solucionar els problemes que poden tenir els nens en l’aprenentatge. Diferents estudis han relacionat els problemes de l’aprenentatge, especialment de la lecto-escriptura amb problemes d’una disfunció visuals. Pot ser que a l’escola detectin que un nen no està progressant adequadament i no siguin conscients que potser simplement tingui un problema visual i que això es pot arreglar si es treballa a temps.

Amb l’optometria es poden detectar i ajudar a resoldre els problemes d’eficàcia visual, tant si són inherents al nen o l’adult, com si són conseqüència d’una mala adaptació al medi per culpa d’un desequilibri entre les capacitats de la persona i les exigències de la societat.

Hi ha molts centres d’optometria que es dediquen a reeducar la funcionalitat del sistema visual amb relació a l’entorn i a la resta de sistemes sensorials. Des d’aquí, i veient que encara hi ha molts pares que desconeixen aquest camp, aprofitem per exposar-ho. Si tens un fill, i està tenint problemes a l’escola prova de portar-lo a un optometrista, miraran si mou els ullsamb la ràpidesa suficient per poder llegir a la velocitat correcte, o si potser té problemes en la fusió dels dos ulls per poder fer una imatge tridimensional en el cervell.. , hi ha problemes visuals (no de visió exactament) que provoquen un processament de la informació de forma inadequada.

Font : La Terapia Visual, posible solución para los problemas de aprendizaje

Centre : Visió-3

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, fills

Tettris – Posar ordre als problemes!!


Alexei Pajitnov, inventor del tettris, va donar una conferència a la Universitat de Barcelona amb motiu de l’any de la computació. Segons ell “el jugador té la sensació de posar ordre dintre del caos, la simplicitat del joc és una de les claus d’èxit, i s’està pensant a fer el joc amb dos jugadors.

Molta gent s’ha preguntat el perquè de l’èxit i l’addicció que produeix (l’efecte tettris). Una de les teories és que el sol fet d’anar aconseguint línies i poder eliminar-les ja produeix una sensació sedant i de plaer a l’usuari donat que aconsegueix reorganitzar un esquema que en principi era caòtic (moltes peces que cauen sense cap ordre ni control) aconseguint suprimir el problema.

Hi ha diferents estratègies que les podem aplicar a la manera de resoldre els problemes a la nostra vida: algunes persones prefereixen anar deixant la muntanya de peces (problemes) que vagi creixent fins a trobar una peça concreta que doni la solució a tots els problemes de cop. Altres decideixen anar eliminant línies sempre que puguin, una a una.

Si s’analitza el primer grup hi podem trobar aquelles persones que deixen passar el temps mentre que tot vagi funcionant en la seva vida. Fins que el problema no arriba a ser prou gros, solen viure menys estressats que els altres, no lliuten contra cada petit problema i moltes vegades fins i tot aquests acaben desapareixent sols.

Els segons estan contínuament intentant esborrar qualsevol situació negativa de la seva vida cosa que provoca un estrès moderat però constant.

Cal dir, però, que qualsevol elecció és vàlida sempre i quan el problemes no ens inundin i s’arribi a omplir tota la pantalla de peces.

Font: Vilaweb, Desvaríos de un aspirant a escritor , Generació Digital Tettris

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, comentaris, conducta, jocs, salut

ALBERT I EL CONDUCTISME

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l’amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d’aprenentatge de les emocions és l’experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s’anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d’ansietat, més aviat al contrari, el nen s’acostava a l’animal amb la intenció d’acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l’Albert acariciava a l’animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d’unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s’havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d’altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l’Albert, després d’aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L’important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l’experiment.
Font : Cajón de Sastre

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, salut

Saber llegir i escriure és més important del que sembla

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d’objectes es van trobar entre d’altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d’objectes cal l’abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l’objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l’has de separar mentalment del plat de macarrons on l’has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d’estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l’escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Segons Luria la competència cognitiva que es posa de manifest en el pensament abstracte no es innat sinó que és el producte de llargues i dramàtiques actuacions.

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre “Victor el nen salvatge

” m’he recordat d’aquestes dades.

Bibliografia : Lectura y conocimiento – Juan A. García Madruga

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge

Un robot en una guarderia

Com reaccionen els nens d’una guarderia quan conviuen amb un robot humanoide?

Científics de la Universitat de Califòrnia van posar un robot humanoide en una guarderia 45 sessions durant cinc mesos. L’objectiu era comprovar si els nens eren capaços d’interactuar amb ell com un ésser humà.

El resultat que ha sortit publicat a la revista “Proceedings National Academy of Sicence”, demostra que els nens d’entre 18 mesos i 2 anys van reaccionar de manera natural i es comportaven amb ell com si fos un igual, jugaven tranquil.lament, mantenien contacte físic, el tocaven i fins i tot es preocupaven per ell cuidant-lo quan presentava símptomes de cansament.

El fet que el robot expliqués contes va fer que els nens després de les 27 sessions ja no consideressin el robot com un nino i el veiessin com un més dels seus companys.

Aquests resultats son molt esperançadors de cara a un futur per poder anar implantant la tecnologia robòtica en els centres educatius i poder ajudar al professor. Així mateix el fet que els nens el consideressin com un igual, demostra que en aquestes edats es pot aconseguir que el que nosaltres considerem diferent ells ho acceptin com a normal. Per tant si es fa conviure grups diferents en les guarderies, s’aconseguirà que tots es vegin com un més del mateix grup, manera perfecta per fer desaparèixer la intolerància. (vegeu l’article “Grups diferents, quin nivell d’intolerància tens?“).

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, fills, social

Qui pogués tenir la memòria dels ocells!

Si un dia et dediques a mirar el moviment que fan els ocells, t’adonaràs que es mouen d’una forma controlada, saben on buscar el menjar, com aconseguir-lo, on guardar-lo (hi ha ocells que guarden una gran quantitat de menjar), saben tornar al lloc on han deixat el menjar, i el saben localitzar. La qüestió es com s’ho fan?

De moment l’única manera d’estudiar-ho és fent un experiment en un laboratori per intentar controlar totes les variables i explicacions alternatives possibles :

Un dels experiments més sorprenents es va publicar el 1999 pels psicòlegs Clayton y Dickinson de la Universitat de Cambridge. Van demostrar que els gaigs (una espècie d’ocell, “arrendajos”) recorden perfectament no només on han amagat el menjar, sinó també quin tipus de menjar van enterrar en cada amagatall, i fins i tot quan el van enterrar (es pot consultar l’article de Clayton, Bussey i Dickinson, 2003).

Per demostrar això, Clayton y Dickinson van deixar que uns quants ocells emmagatzemessin dos tipus de menjar, cacauets i cucs en uns cubilets que els investigadors havien preparat. Cada ocell tenia per ell diferents cubilets i al costat s’havien posat uns objectes per permetre als ocells tenir referències espaials que els servissin posteriorment de guia durant el procés de recuperació del menjar (veure fotografia).


Una vegada que cada ocell havia enterrat tots els aliments de què disposava, la primera prova consistia en saber si recordarien els amagatalls i si recordarien què havien amagat en cada lloc. També es va suposar que podent disposar dels dos aliments els ocells preferirien menjar els cucs (el seu menjar preferit) abans que els cacauets.

Quan es va tornar els ocells al recinte experimental unes hores després van anar directament als llocs on havien amagat els cucs. Per tant l’experiment demostra que sabien perfectament què havien amagat i on.

Per saber ara si recordaven no només el què havien amagat i on, sinó també quan, van repetir l’experiment i en comptes de fer-ho com abans a les poques hores, van deixar passar més temps. Llavors es van trobar que els ocells ni es molestaven a buscar els cucs, ells ja sabien que estaven podrits (perquè havia passat massa temps) i anaven directament als cacauets encara que no els hi agradaven tant.

Cal dir, però, que aquesta recuperació selectiva dels cacauets en comptes dels cucs, quan han passat moltes hores, només ho fan els ocells que prèviament han tingut l’oportunitat d’aprendre-ho, es a dir recorden perfectament però han de tenir experiència per saber que alguns aliments es fan malbé amb el temps.

Font : Aquest article està extret de Psicoteca

Etiquetat amb: , ,
Publicat a animals, aprenentatge, curiositats

Un joc per combatre l’estrès

A Toronto, Canada (Reuters) han tret un joc d’ordinador en línia que consisteix a trobar entre moltes cares, la cares que estan somrient.

Les proves han mostrat que jugar-hi només durant 5 o 10 minuts cada dia ajuda a acabar amb l’estrès i augmentar la confiança en sí mateix. La idea és que a través del joc repetitiu la ment s’atreveixi a centrar-se en els aspectes positius de la vida.
En una prova de camp es va demanar a un grup que havia jugat a l’exercici de “trobar el somriure” i deien que es sentien menys estressats, tenien una autoestima més alta, a les seves feines rendien més i demostraven tenir més confiança en sí mateixos. Segons Badwin, tenien els nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès un 17% més baix.
Similar a la popular sèrie de jocs “Brain Age” de la Nintendo DS, que estimula el cervell amb exercicis de matemàtiques i memòria, “MindHabits” sembla que funciona be pel casos d’estrès. Els resultats de l’estudi apareixen en el número d’octubre de la Revista de l’Associació de Psicologia Americana de Psicologia Social i de Personalitat
Aquest post semblaria una propaganda d’aquest joc, però en un post anterior “És pot aprendre a ser feliç?” vam comentar el següent estudi que pot estar-hi relacionat :.”“Es va fer un estudi amb un grup de persones que se’ls induïa cap a un estat emocional trist. un cop aconseguit, se’l hi ensenyava paraules de caràcter positiu i d’altres de caràcter negatiu. L’objectiu era analitzar cap a on s’inclinava la seva atenció i així poder veure els mecanismes que utilitzaven les persones sanes per sortir d’aquest estat emocional trist. Es partia de la hipòtesi que les persones amb depressió poden tenir un problema a centrar la seva atenció als elements positius

El joc es pot trobar en línia a Mindhabits disponible amb una versió de prova gratis. L’esperança és que sigui útil per qualsevol que pateixi estrès i potser altres trastorns.

Font : Reuters
Etiquetat amb: , , ,
Publicat a aprenentatge, curiositats, jocs, salut

Experiment Kellogg – Dos germans, un ximpanzé i un nadó

Consultant la pàgina Anfrix he recordat l’Experiment Kellogg : El Dr. Winthrop N.l Kellogg psicòleg de la Universitat de Colúmbia i professor de la Universitat d’Indiana va introduir una ximpanzé “Gua” de 7 mesos a casa seva perquè convisqués amb el seu fill “Donald” de 10 mesos. Volia comparar científicament l’evolució de les dues criatures en la seva pròpia casa.Pretenia saber que separava a l’humà de l’animal, per això va agafar la ximpanzé i el seu fill i els va fer conviure com a germans, els va tractar de la mateixa manera, els vestia igual, amb la mateixa roba, amb les mateixes joguines i eines, per observar i estudiar l’evolució i aprenentatge de tots dos en un mateix entorn.

El professor Kellogg volia saber en quin moment es trencaria la similitud i es separarien l’humà de l’animal. Podeu veure l’experiment en els tres vídeos de Youtube.
El que va ser més sorprenent van ser els resultats que va obtenir, va resultar que Gua, la ximpanzé va aprendre més ràpidament que el seu fill, va deixar de fer-se pipí, va començar a menjar amb cullera abans que en Donald. Al mateix temps i contràriament al que s’esperava, no va ser la Gua la que es va humanitzar, sinó que va ser en Donald el que va començar a desenvolupar conductes de ximpanzé : fins i tot emetia lladrucs, estava en ple procés d’animalització imitant el patró característic d’aquests simis, molt de retard en l’adquisició del llenguatge,etc.. Un cop Kellogg els va separar, el nen va continuar mantenint algunes de les conductes apreses amb el ximpanzé fins anys més tard.Cal comentar que es desconeix la validesa científica d’aquest experiment, però sembla que una cosa es certa, i és que els nadons aprenen moltes de les seves conductes a ben curtes edats, i que després modificar-les es molt difícil.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a animals, aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, vídeos

Geografia, història,.. l’ensenyament!

Dies enrere va sortir un article on es comentava que Catalunya estem a la cua de la UE en la qualitat del sistema educatiu. Un altre dia, en el programa “No em ratllis!” de TV3 van preguntar a uns nens que tenien entre 6 i 11 anys on estava situada Catalunya dins de la península ibèrica i cap dels que van aparèixer ho sabia.

Sembla doncs que alguna cosa no funciona en l’actual sistema educatiu, però estàs segur que quan tu estudiaves s’aprenia molt més que ara?

Pel que fa a l’aprenentatge de la història moltes vegades no es té en compte la complexitat d’aquesta disciplina. El seu aprenentatge implica que l’estudiant agafi diferents conceptes socials i històrics per la qual cosa ha d’utilitzar una perspectiva intertextual semblant a l”hipertext” com a capacitat de comprendre i integrar informació procedent de diferents tipus de text.

L’alumne ha d’entendre i extreure coneixement dels llibres de text, ha d’integrar d’una forma activa els nous coneixements amb els seus coneixements previs, construir una representació mental complexa, etc. Per la qual cosa, si no hi ha un bon aprenentatge és difícil que s’arribi a aprendre correctament.

Vosaltres, heu adquirit correctament aquest coneixement? Segur que no us limitàveu a estudiar la lliçó d’història que preguntaven en aquell moment independentment de la relació que això podia tenir amb la geografia, la literatura, l’evolució econòmica, etc. etc.?

 

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, jocs, joves

Aprens tant ràpid com les mosques?

Sabies que les mosques tenen la capacitat d’aprendre? En un article publicat pel Sr. Fernando Blanco on parlava d’un estudi del Dr. Martín Heisenberg les mosques també aprenen.

La mosca de la fruita no té un cicle vital de gaire durada (no viu gaire més d’una setmana en estat salvatge) cosa que permet estudiar diferents fenòmens com l’aprenentatge des d’una basant genètica o bioquímica amb gran llibertat d’acció, cosa pràcticament impensable amb altres espècies més complexes.

La qüestió està en com es podrà investigar sobre l’aprenentatge en unes criatures tan estranyes per nosaltres? Es relativament fàcil ensenyar a una rata de laboratori pressionar una palanca per a que aconsegueixi menjar, però a unes mosques?.

El Dr. Martín Heisenberg va idear un original sistema que es pot anomenar “simulador de vol”. La mosca està lligada amb un fil molt prim de cobre connectat a un sensor que pot detectar torsions del fil, així quan la mosca en suspensió vola en una direcció determinada i canvia de direcció, la torsió del fil la delatarà. Hi ha una pantalla que anirà canviant per donar a la mosca una sensació de llibertat.

Un cop col·locada la mosca en el simulador es van disposar 2 estímuls visuals en posicions diferents davant de la mosca. En la fase d’entrenament cada vegada que la mosca volava en direcció a una de les figures en concret, una làmpada escalfava l’abdomen produint-li una sensació desagradable (condicionament aversiu). Després d’una sèrie d’assajos en els quals es castigava a la mosca cada vegada que s’acostava, es treien aquests estímuls aversius per veure si la mosca havia après la lliçó.

Així es va comprovar que els insectes escollien preferentment la direcció que no havia estat associat a la descarrega, per la qual cosa sembla que son capaces d’associar una determinada figura amb un perill , encara que passades 24 hores sense rebre un nou entrenanemt ja havien oblidat aquesta associació i volaven indistintament en qualsevol direcció.

Un altre procediment força freqüent en els laboratoris és el que s’anomena “escola de mosques” i ens serveix per descobrir la memòria olfactiva d’aquests animals.

Una “escola de mosques” és una construcció força senzilla, només s’ha de tancar a un grup de mosques en un recipient pel qual es fa circular una corrent d’aire carregat de diferents olors i amb les parets electrificades a voluntat de l’experimentador (normalment s’utilitzen estímuls aversius). Es tracta d’anar aparellant una olor concreta amb la dolorosa sensació de la descarrega elèctrica. Una vegada s’han acabat els assajos en fase de prova, es permet a les mosques volar lliurament entre dues estances cada una d’elles impregnada amb un dels dos olors. La majoria d’elles acaben per instal.lant-se en l’habitacle de l’olor no associat amb la descarrega demostrant que l’aprenentatge s’ha produït.

Font : Psicoteca

Etiquetat amb: ,
Publicat a animals, aprenentatge, experimentació

Quin tipus de bilingüe ets?

Que tots nosaltres som bilingües no hi ha cap dubte: Utilitzem el català i el castellà, o el català i l’anglès. Podem haver après les dues llengües a l’escola, o no, però de quina manera les utilitzem? Si utilitzem dos sistemes verbals independents, (podem parlar les dues llengües utilitzant paraules diferents sense ser sinònimes) som els coordinats, o si fem servir la traducció gairebé paraula per paraula, som els compostos.

Sembla, que segons les conclusions de l’estudi sobre bilingüisme i intel·ligència de Peal i Lambert (1962) a Montreal: els bilingües son superiors pel que fa a la flexibilitat cognitiva, desenvolupament intel.lectual general, capacitat de pensament divergent, habilitats metalingüistiques, sensibilitat cap a feines comunicatives, etc. Per la qual cosa s’arriba a la conclusió que és bo que s’aprenguin les llengues a les primeres edats.

Per un altre costat els avenços de les neurociència i de les imatges cerebrals han confirmat i explicat els estimuls que produeix el bilingüisme. La relació entre intel.ligència matemàtica i l’individu bilingüe s’explicaria pel fet que la producció lingüística (fonològica i gramatical) i el calcul exacte es regeixen per l’area de Broca (zona del cervell involucrada en la parla) de manera que estimulant aquesta àrea mitjançant el bilingüisme precoç tindria repercusions directes sobre les potencialitats matemàtiques. També hi ha correlació amb l’aprenentatge musical. (vegeu la entrevista que se li va fer a Alex Salmond, primer minestre d’Escòcia. FOLC )

Així mateix a Catalunya, J. Cummins, amb el seu llibre titulat “Interdependencia lingüística y desarrollo educativo en los niños bilingües” (1981) exposa la seva recerca sobre els resultats obtinguts en l’educació bilingüe: i afirma que en la immersió, malgrat el canvi de llengua llar-escola, i encara sense gairebé conèixer la llengua de l’escola, aquells alumnes que mantenen a casa la llengua de casa i els seus pares valoren la pròpia cultura obtenen millors resultats en la llengua de l’escola.

Etiquetat amb:
Publicat a altres, aprenentatge, educació

El teu fill no es concentra prou en les feines que fa

Cas :
El Nil es un nen de 6 anys, i el seu professor veu que no esta atent i no sap desenvolupar els problemes que per la seva edat hauria de saber resoldre.
Ha parlat amb els pares per intentar resoldre això.

Possible solució :
En aquest cas i si el vostre fill també té aquest problema, en primer lloc heu d’anar a un especialista, per mirar que no pateixi d’hiperactivitat amb dèficit d’atenció; encara que no s’ha de diagnosticar el trastorn d’hiperactivitat abans dels 7 anys, ja es poden detectar comportaments anòmals abans.

Si simplement es que ha d’aprendre a “organitzar-se” per saber desenvolupar les tasques podeu seguir un sistema que justament es va pensar pels nens hiperactius impulsius que treballaven massa ràpid i amb molts errors, l’objectiu es que el nen aprengui a parlar-se internament, cosa que li fa més facil pensar i prendre consciencia del que està fent :

Vosaltres heu d’actuar de models : dibuixareu un dibuix, però abans us donareu instruccions en veu alta (per exemple : que he de fer? He de fer un dibuix…. el faré a poc a poc … primer he de fer una línia cap a baix…be, ara he de fer una línia cap a la dreta … m’he equivocat… no passa res, esborro i continuo…)

Després el vostre fill farà el dibuix mentre que tu aniràs dient en veu alta les instruccions similars a les anteriors, adaptant-les a allò que estigui el nen.

Següent pas el nen ha de fer el dibuix dient ell mateix les instruccions en veu alta semblants a les anteriors.

Ara el nen ha de fer el dibuix però aquest cop les instruccions se les ha de donar ell mateix en veu baixa.

Per últim el nen ha de fer el dibuix donant-se les instruccions però sense verbalitzar-les.

Això ho podeu aplicar també a qualsevol entrebanc que es trobi el vostre fill (sigui un problema de matemàtiques, o una redacció de l’escola etc.)

Explicació :S’ha explicat l’entrenament en autoinstruccions proposat per Meichenhaum i Goodman. Permet la realització i l’afrontament d’una determinada feina.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills

Com aconseguir que el teu fill s’endreci l’habitació

Cas :
Els pares d’en Roger estan intentant que el seu fill aconsegueixi fer alguna de les feines de la casa. Veuen que el nen ja te vuit anys i que no fa res. No saben con aconseguir-ho i han demanat ajuda.

Possible solució :
Us proposo el sistema següent:

En primer lloc no heu de pretendre que faci moltes feines de cop. S’han d’anar introduint de mica en mica. Podríem començar per exemple perquè s’endreci la seva habitació. Per acostumar-lo, primer heu de marcar quines feines concretes ha de fer, per exemple podeu dir-li que cada dia ha de deixar la seva roba bruta al lloc on s’ha de deixar, preparar-se la cartera per l’endemà, guardar les joguines al lloc on s’han de guardar, etc. així podeu marcar-li unes 5 feines que haurà de fer cada dia. També li marcareu el moment en que les ha de fer. Els pares sereu els encarregats de revisar si ho fa. Un cop decidit es donarà unes fitxes que prèviament haureu marcat per cada feina, (per portar la roba bruta (1 fitxa) per fer-se la cartera (2 fitxes), etc. ).

Aquestes fitxes el vostre fill les podrà canviar per uns “premis” que prèviament també haureu establert, per exemple poder jugar mitja hora més (1 fitxa), poder triar el sopar que vol (1 fitxa), poder veure mitja hora més la televisió (2 fitxes). Cal considerar que cada dia ha de gastar algunes de les fitxes que ha aconseguit.

Al començar se li ha d’explicar en el nen el que volem aconseguir (que s’endreci l’habitació) i que hi haurà aquestes petites recompenses. S’estableix un termini de 2 setmanes on cada dia es revisarà si fa el que s’ha marcat. Si ho compleix, passeu a revisar 3 de les feines que te marcades (seran escollides a l’atzar). Si continua complint haureu de revisar 3 feines, 4 dies a la setmana i llavors es podrà donar un premi directe, sense fitxa, (per exemple, com que has recollit molt be l’habitació podràs convidar el teu amic a dinar). Si continua complint revisareu només 2 vegades a la setmana i cada vegada menys fitxes però si alguns premis directes. Després es treuen les fitxes definitivament i de tant en tant es donarà un premi directe.

Explicació :
S’ha explicat el programa d’economia de fitxes que es molt bo per aconseguir el control sobre un ambient (en aquest cas l’habitació del nen) per controlar les conductes del fill (aconseguir que l’endreci). S’apliquen les fitxes per donar un reforç únic per la conducta que volem aconseguir.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, educació, fills

Es pot aprendre a ser feliç?

Penjo aquest vídeo d’un programa que va emetre la 2 de TVE sobre la felicitat.



Resum :

Segons la Psicologia Moderna sí. Es pot aprendre a ser feliç si entrenem diferents aspectes :

Primer : S’han de fer activitats que ens agradin (escoltar musica, menjar un pastís, etc…)
Segon : Fer les aficions que ens agradin encara que no ens reportin cap benefici concret.
Tercer : S’ha de buscar sentit a la vida més enllà d’un mateix. El que realment aporta molta felicitat es formar part d’un grup i fer alguna cosa per aquest grup.

Si es compara aquesta felicitat amb la que s’obté per exemple amb al joc, es veu que amb aquest últim es un estat positiu però momentani, al cap del temps tornes a la mateixa situació d’abans. També s’ha vist que ni millorant l’educació, ni canviant de país, ni disposant de bona salut etc., tot això no garanteix la felicitat. Però sí l’amor, l’amor a una parella, l’amor als amics, a la intensitat de les relacions socials, etc.

Es creu que hi ha un sistema immunològic cognitiu que s’activa davant de situacions emocionals de tristesa. Independentment de l’edat, sexe, els diners etc., hi ha característiques de la ment que podem corregir per promoure una major felicitat.

Es va fer un estudi amb un grup de persones que se’ls induïa cap a un estat emocional trist. un cop aconseguit, se’l hi ensenyava paraules de caràcter positiu i d’altres de caràcter negatiu. L’objectiu era analitzar cap a on s’inclinava la seva atenció i així poder veure els mecanismes que utilitzaven les persones sanes per sortir d’aquest estat emocional trist. Es partia de la hipòtesi que les persones amb depressió poden tenir un problema a centrar la seva atenció als elements positius.

Comentari :
El vídeo es una mica llarg, però es força interessant.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, comentaris, salut, vídeos

Prens cocaïna?

Cas:
La Verònica és una noia de classe mitja-alta, té 18 anys i acaba de començar el primer curs a la Universitat. A la Universitat ha conegut un grup d’amics que li han deixat provar cocaïna. En un principi la Verònica va començar només per curiositat, a ella no li fa falta prendre res per divertir-se, per això normalment no veu gaire alcohol, i en prou feines fuma, però amb la cocaïna ha descobert que tant bon punt en pren, arriba a un estat d’eufòria, d’alegria tal, que no ho pot comparar amb res, cosa que l’ha portat a repetir l’experiència diversos cops.

De moment es reuneixen de tant en tant i en prenen, però ja fa uns dies que està notant que per aconseguir el mateix estat que abans n’ha de prendre més sovint i més quantitat. A més a més quan li acaba l’efecte, la sensació es molt desagradable : li apareix una buidor, cau en un estat depressiu i molta tristor.

Últimament hi ha dies que no es pot aixecar, està esgotada i no pot dormir. La qüestió està que si pren una dosi de cocaïna això se li passa momentàniament, encara que després torna a estar igual o potser pitjor que abans.

A casa seva han començat a notar que hi ha alguna cosa que no va be. No saben el que li passa, més aviat es pensen que té una depressió. La qüestió és que han decidit anar a veure un psicòleg.

Resposta:
Estàs llegint això? potser et sents identificat/ada? Encara no has demanat ajut a ningú? Vols que intentem analitzar conjuntament el que et passa?

Estigues tranquil, ara només estàs tu i l’ordinador, pots analitzar si realment el prendre cocaïna t’està afectant a tu físicament o a la teva vida, vull dir que potser hi ha dies que no pots continuar si no et prens una mica de cocaïna? o potser quan, després de prendre’n arribes a casa i caus en un abatiment tant gran que no et veus en cor de continuar, o potser comences a tenir problemes físics.

Si has pogut adornar-te’n que alguna cosa no funciona, has aconseguit fer un pas endavant. Molt be, aquest és el camí. de moment ara veus que has de fer alguna cosa. No, no pensis que això passarà i que amb la cocaïna podràs tornar a fer la vida d’abans. Pensa que ara que ja veus que t’està fent mal, hem de començar a treballar.

Primer no cal que et digui que t’aniria molt be que algú t’ajudés, evidentment és un camí llarg que tindràs alts i baixos i que potser tot sol et serà difícil. De totes maneres si encara no et decideixes et procuraré “ajudar” en el que pugui:

– Has d’observar-te. És important que t’apuntis cada vegada que prens la droga, on la prens, en quines circumstàncies, intenta saber perquè en aquell moment la prens etc. (el psicòleg té eines per ajudar-te a avaluar millor totes les teves conductes que envolten la situació i a més a més t’ajudarà a trobar les tècniques millors per poder deixar la cocaïna).

– És molt important que segons aquesta observació es pugui saber si hi ha dependència o no. Pot ser ara tu que estàs llegint, pensis que només en prens de tant en tant i que realment no estàs “enganxat/da” …. doncs això és el que has de saber, amb aquesta observació i avaluació podràs saber si realment ets depenent de la cocaïna. De totes maneres, no és que t’ho vulgui posar molt negre, però la cocaïna és molt additiva, vull dir que per poca que en prenguis, de seguida en depens.

– Be, un cop assumim que depens de la cocaïna i que t’està perjudicant . Un cop assumim que seria interessant deixar-la perquè t’està privant de poder portar una vida normal (potser has perdut alguna feina per culpa de la droga???, potser no pots anar a classe com t’agradaria????), el següent pas és que et desintoxiquis (no t’espantis!!!!!! vull dir que has d’aconseguir que el teu cos no li quedin restes de la droga). Aquí vull que pensis, i això és molt important que la cocaïna en si mateixa no provoca dependència física (un cop estàs desintoxicat), vull dir que la falta de la substància, per ella mateixa no fa que en vulguis tornar a prendre, si no que el problema és més psicològic.

– Per aconseguir-ho has de intentar modificar els teus hàbits. Mira la llista que t’has fet, intenta esbrinar en quins moments la prens (per exemple quan esteu avorrits amb els teus amics ?) i procurar que aquests moments anteriors a la presa de la droga no es donin. si veus que t’és impossible aconseguir-ho has d’anar amb algú que t’ajudi (hi ha molts que per aconseguir-ho s’ingressen voluntàriament en algun centre que els ajuda). El problema es que quan aconsegueixes que el teu cos quedi net de droga el que s’ha de treballar és entrenar-te perquè puguis refusar aquesta droga. T’ha de quedar clar que en realitat no és el cos que et demana la droga, si no el cap (per tant hem d’ajudar-te a trobar la manera de controlar aquesta demanda que et fa el cap).

Això no cal que et digui que és un procés llarg, que hauràs de tenir paciència, i que potser algun cop tornaràs a caure, però que si ets conscient d’això, podràs treballar-ho. Aquí, però si que ja et recomano que vagi amb algú que et donarà tècniques per entrenar perquè aconsegueixis aquestes habilitats de control. Pensa (o potser no cal que t’ho digui, que ja ho saps) que l’efecte de la cocaïna és tant immediat, que de seguida obtens recompenses agradables, però també vull que recordis cada vegada que això se’t passi per cap que quan s’acaba l’efecte de la droga la sensació és tant “buida”, tant “trista”, tant de “desconsol” i tant llarga en el temps que no compensa el haver-ne pres.

Com

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, drogues, salut

El teu fill es fa pipí al llit?

En Gregori es un nen de 7 anys que encara no es controla el pipí quan està al llit. Des dels 3 anys mai ha tingut cap problema a controlar-lo durant el dia, però a la nit no ho ha aconseguit mai. A part d’això en Gregori no té cap més problema de salut ni de comportament que sigui important.

Possible solució:
Hi ha vegades que els pares intentem que amb el temps el problema s’arregli. De totes maneres es pot arribar a una edat que si això no ha passat es pot anar a veure un especialista que us ajudarà, a vosaltres i al vostre fill a solucionar-ho. S’haurà de fer una avaluació (quan li passa, quants pipis es fa durant la nit, etc. etc.), mirar la historia familiar, si hi han hagut altres tractaments (potser abans se li havia donat algun medicament per controlar-ho?) etc.

Amb el psicòleg podríeu fer un sistema que es diu “pipi-stop” que es una especie d’alarma que sona quan al nen se li escapa el pipí, però jo aquí, us comentaré cosetes que us poden anar be per ajudar a solucionar aquest petit problema. heu de tenir en compte que potser amb això no ho solucioneu, llavors serà el moment d’anar a un especialista :

– De dia (sempre durant el dia) s’ha d’anar animant al nen a que begui 1 o 2 gots de líquid. quan tingui ganes d’anar a fer pipí, llavors heu d’intentar que aguanti uns minuts més. el temps en un principi serà poc, 4 o 5 minuts, i mica en mica (al llarg dels dies) s’anirà ampliant fins a un màxim de 45 minuts.

Sempre que s’estigui fent això s’haurà de felicitar al nen pel temps que ha aguantat .

– Juntament amb aquest entrenament (que per si sol no te gaire efectivitat) podem entrenar el nen a anar controlant el pipí a la nit. Consisteix a despertar al nen (per exemple cada hora la primera nit) perquè vagi al bany, després anar espaiant l’interval.

Tot això juntament amb comentaris d’ànims quan el nen aconsegueix l’objectiu de no fer-se pipí. I també en cas que se li escapi el pipí que tingui que ajudar a arreglar-se el llit abans de tornar-s’hi a posar.

Espero que amb paciència aconseguiu eliminar aquesta conducta del vostre fill. Si així no s’aconsegueix us recomano que un especialista us ajudi. No es tant complicat com sembla.

Explicació:
Segons les investigacions realitzades s’ha comprovat que el tractament conductual de la enuresi te un gran recolzament empíric. Hi ha l’estratègia de l’alarma urinària que es el més utilitzat. En aquest comentari s’ha exposat l’entrenament en retenció del pipí i l’entrenament en el llit sec (normalment aquests mètodes s’utilitzen conjuntament)

 

agost 2015:  Si el vostre fill es fa pipi al llit,  més que voler resoldre la conducta com a tal, es important trobar la causa que ho provoca.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu