Saber coses noves és addictiu

“Quan estàs provant d’entendre un teorema difícil, no és divertit” diu Irving Biederman de la Universitat del Sud de Califòrnia, “però un cop ho aconsegueixes, et sents genial”.

Els neurocientífics han proposat una explicació simple per entendre el plaer que sentim al comprendre un nou concepte: “El “clic” de la comprensió desencadena una cascada bioquímica que premia el cervell amb una dosi d’opi natural”, comenta Biederman.

La teoria sosté que com més gran sigui l’activitat neuronal en les zones riques en receptors opioides, més gran és el plaer.

Biederman suposa que l’addicció al coneixement té un fort valor evolutiu perquè correlaciona estretament amb la percepció de la intel.ligència.

Font: physorg

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, curiositats, estudis

Trastorn d’identitat o dimorfisme sexual?

Segons el DSM-IV (un manual de diagnòstic) la homosexualitat podria ser un trastorn de la identitat sexual.

El sexe d’una persona es solia assignar en funció de l’aparença física dels seus genitals. Actualment, per definir una identitat sexual intervenen diferents factors i dimensions:
La dimensió biològica o genètica definida com a sexe: cromosomes (XX o XY), gònades (òrgans sexuals interns) i fenotips (caràcters sexuals externs).
La dimensió social definida com a gènere, que fa referència al paper que assumeix la persona davant la societat, el paper en el qual ha estat educat des del naixement.
I la dimensió psicològica definida com a identitat, que es refereix a la consciència íntima de pertànyer a un o altre sexe.

Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, estudis

Els cervells dels creients redueixen l’ansietat

Segons els resultats de dues investigacions realitzades a la Universitat de Toronto a Canadà, creure en Déu pot bloquejar l’ansietat i minimitzar l’estrès.

En aquest estudi, els participants van ser sotmesos a la denominada tasca Stroop mentre tenien una sèrie d’elèctrodes col.locats als seus cranis per mesurar-ne l’activitat.

Els resultats van mostrar que, comparats amb els no creients, els participants religiosos mostraven una activitat significativament menor durant la prova a l’escorça cingulada anterior del cervell (zona que ajuda a modificar el comportament quan és necessari el control i l’atenció, normalment com a resultat d’algun fet que ens produeix ansietat, com el de cometre un error). Segons explica el professor de psicologia Michael Inzlicht, aquesta part del cervell podria ser una alarma cortical que sona quan un individu acaba de cometre un error o d’experimentar incertesa.

Com més fort era el fervor religiós dels participants i més creien en Déu, menor activitat es detectava a l’escorça cingulada anterior com a resposta als seus propis errors a la prova i menys quantitat d’errors es cometien. Fins i tot després de contemplar altres característiques dels participants com les seves habilitats cognitives o la seva personalitat, els participants creients cometien menys errors.

Així doncs, es pot dir que la gent religiosa sent menys ansietat i es senten menys estressats quan cometen un error. Aquesta constatació demostra que la fe té un efecte calmant als creients perquè els fa sentir menys ansiosos davant d’allò desconegut i davant dels seus propis errors.

Tot i així, Inzlicht adverteix que l’ansietat pot resultar negativa si es pateix en excés però també pot resultar molt útil ja que ens alerta quan estem cometent algun error. Així, si no experimentem ansietat al cometre un error, correm el perill de no tenir l’impuls suficient per canviar o millorar el nostre comportament i repetir els mateixos errors un cop darrere l’altre.

Els resultats suggereixen que les conviccions religioses proporcionen un marc per a la comprensió i les actuacions dins de l’entorn de cada individu. Per això, funcionen com un reductor de l’ansietat i minimitzen l’experimentació dels propis errors.

Font: tendencias21.net

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, curiositats, estudis

La mort – fases del dol

Quan vivim la mort d’una persona que estimem hem d’aprendre a acceptar el dolor i a expressar-lo per tal que no ens quedi dins nostre. dol-fases

El podem expressar tant parlant, plorant, escrivint, etc. Aquest dolor no el podem evitar, l’hem de viure, però cal que el reconeguem. Gairebé sempre es manifesta amb ràbia. Mica en mica quan anem traient aquesta ràbia aconseguirem portar aquest dol de manera més suportable.

Tal com exposa l’experta Arji Carmelo, de l’Associació AVES, acceptar la mort d’una persona estimada és molt provable que no s’arribi a fer mai perquè en realitat la persona no ha mort. La persona no està físicament amb tu però tens tota la seva energia. Per tant el que s’ha d’acceptar és el propi dolor.

La idea que la resposta psicològica a la pèrdua segueix una progressió ordenada de fases en el dol està ben acceptada pels professionals i pel públic en general Bowlby i Parkes van proposar 4 fases en el dol:

Commoció-estaborniment . Moment de xoc on no hi ha comunicació. Encara que ho sembli la persona no s’adona de la situació.

Enyorança-recerca: En aquesta fase la persona parla, parla molt però no escolta. Per la persona que la intenta ajudar és força frustrant.

Desorganització-desesperança: En aquesta fase la persona afectada ja pot escoltar i compartir, però els consells no solen ajudar, cal només acompanyar-la i comprendre-la.

Reorganització: És bo fer saber a aquesta persona que sempre estaràs disponible si et necessita i que li donaràs distància quan ho vulgui. Quan passi el temps dona-li oportunitat de parlar de la persona que ha perdut, perquè de vegades encara que s’obrin les ferides és bo parlar-ne.

En l’estudi fet per Maciejewski PK, Zhang B, Block SD, Prigerson HG. sobre si es compleixen les fases teòriques del dol (segons Jacobs) en la vida real, ha arribat a la conclusió que la major part dels símptomes adaptatius del dol apareixen simultàniament i que tots ells poden persistir, en algun grau, passats 24 mesos. D’altra banda, es confirma que l’expressió màxima de cadascun d’aquests símptomes sí que es presenta en la seqüència temporal mencionada pel model de Jacobs (text complert).

Vegeu Tens por a la mort?

Etiquetat amb:
Publicat a estudis, social

La influència en les xarxes socials tindria una base genètica

Si temps enrere parlàvem del Facebook com a un fenomen social i s’apuntava que era un lloc per als narcissistes,des de la web DePsicologia ens expliquen que investigadors de la universitat de Harvard i de la de Califòrnia, han descobert que el nostre lloc en la xarxa social està influenciant, en part, pels nostres gens.

L’estudi pioner va mostrar que la popularitat o el número de vegades que un individu era nombrat com un amic i la possibilitat que aquests amics es coneguessin entre si, era fortament heretable.

A més a més, la ubicació dins de la xarxa o la tendència a ser el centre d’un grup, també estava vinculada genèticament. Tot i així, els investigadors es van sorprendre al veure que el número de persones
nombrades com amics per un cert individu no semblava ser hereditari.

L’estudi va incloure dades de xarxes socials de la National Longitudinal Study of Adolescent Health, que tenia dades de 1110 adolescents bessons idèntics i no idèntics. Els investigadors van comparar les xarxes socials d’aquests dos tipus de bessons i van descobrir més similituds entre bessons idèntics que entre bessons no idèntics.

James Fowler comenta que “una cosa que ens ha mostrat l’estudi és que les xarxes socials tendeixen a ser una part fonamental de la nostra herència genètica. Podria ser que la selecció natural actua no només en si es pot resistir a un refredat o no, sinó que també amb qui estarem en contacte.”

Font: depsicologia.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, experimentació, general, social

Per què acceptem les normes?

En el Centre d’estudis d’opinió s’ha publicat l’Omnibús del mes de novembre, estudi realitzat amb 1.400 enquestes telefòniques a persones de 18 o més anys, de Catalunya.

Entre les preguntes que es van fer comentarem les respostes a la pregunta “Estàs d’acord amb la limitació de la velocitat per millorar la qualitat de l’aire (disminuir la contaminació) i reduir accidents?” Si mireu els gràfics veureu que una marcada majoria està d’acord amb aquesta norma imposada.

Quina explicació es pot donar a aquesta acceptació tant rotunda a una norma, en principi contrària als nostres interessos?

normes21

barresnormes2

Segons la psicologia de grups, a aquest fet s’anomena polarització grupal, és a dir es produeix un canvi molt marcat entre el que pensa individualment una persona i el que arriba a pensar després d’haver observat el que la majoria del grup pensa sobre aquell fet. En aquesta pregunta concreta, en un principi molts haguessin contestat que no, però després de sentir que aquesta norma és bona per a la societat i que la majoria així ho pensa s’autoconvencen que si que és bona.

Per què passa això?

Etiquetat amb: , ,
Publicat a estudis, grups, social

L’amor i l’odi van de la mà?

Es va fer un estudi sobre les regions del cervell que s’activaven durant l’enamorament, específicament quan el voluntari mirava una fotografia de la cara del seu/va enamorat/da. Més tard, es va fer un estudi similiar utilitzant fotografies que portaven els voluntaris de persones que odiaven. D’aquesta manera, anaven mirant una pantalla on sortien cares neutres, del mateix sexe i que mostraven una expressió semblant i ocasionalment apareixia la cara de la persona odiada.

El resultat va mostrar que les regions que s’activaven en ambdós experiments eren força similars tant en la resposta a l’amor com en la d’odi. Per exemple, en els dos casos s’activaven les zones relacionades amb la por, les situacions angoixants i en activitats agressives. En l’amor s’especula que s’activi regió de l’agressivitat per la possibilitat de lluitar davant un rival.

En les zones que es diferenciaven l’amor i l’odi es pot trobar la regió frontal encarregada al judici crític i al raonament que es desactivava durant l’amor. En l’odi, aquesta regió s’activava molt de tal manera que van poder apreciar una relació directa entre el nivell d’activitat prefrontal i el grau amb què els voluntaris afirmaven odiar a la persona en qüestió.

Així doncs, potser la dita “de l’amor a l’odi hi ha un pas” és més certa del que ens pensàvem…

Font: Centpeus

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, neurociència

Agafa entre les mans alguna tassa calenta cada matí

Per canviar la teva visió del món només has d’aguantar una cosa calenta entre les mans. Així es desprèn d’un nou estudi realitzat per Lawrence Williams i el seu equip, de la Universitat de Colorado i publicat a LiveScience les persones que aguanten alguna cosa calenta entre les mans veuen als altres de forma més confiada i amigable, al mateix temps que són més generosos, que si aguanten una cosa freda.
Tassa de cafè

Segons exposen, l’escalfor física està lligada amb l’escalfor psicològica i aquest llaç que existeix pot ser que vingui de l’escalfor que notàvem quan érem nens i estàvem abraçats a les nostres mares.

Els investigadors van demanar a 41 estudiants que agafessin una tassa de cafè calenta o una de cafè gelat mentre pujaven en un ascensor que anava a un altre pis de l’edifici. Després se’ls va donar informació sobre altres persones per tal que puntuessin les seves característiques de personalitat: si els consideraven generosós, sociables, contents o tristos, Etc.

Els participants van respondre a l’entrevistador significativament de forma més càlida i van puntuar més positivament als desconeguts, si abans havien portat la tassa de cafè calenta que la freda. Inclús, tal com diu l’investigador John Bargh “això no només afecta a com veiem als altres sinó que també ens afecta al nostre comportament, i aguantar una tassa calenta fa que ens faci més generosos”.

Font: LiveScience


Etiquetat amb:
Publicat a curiositats, estudis

La teoria dels sis graus de separació

La teoria dels sis graus de separació és una teoria que diu que qualsevol persona pot estar connectada a qualsevol altre persona del planeta a través d’una cadena de coneguts que no tenen més de cinc intermediaris (en total, connecten a través de sis enllaços). Seria com que tot el món coneix a algú que coneix a algú que coneix a algú…

La teoria es va proposar inicialment el 1929 per l’escriptor Frigyes Karinthy en una història anomenada Chains. El concepte està basat en la idea que el número de coneguts creix exponencialment amb el número d’enllaços a la cadena i que només un petit número d’aquests són necessaris perquè tot el conjunt de coneguts es converteixin en la població humana sencera.

Actualment també s’està fent un experiment per si aquesta teoria es pot aplicar al Facebook on es pretén comprovar a través de tots els contactes de cada persona que s’uneixi a l’experiment.

La psicòloga Judith Kleinfeld que ha estudiat el tema conclou que aquesta teoria podria ser un equivalent acadèmic a les llegendes urbanes. Si és certa aquesta teoria o no, encara no està clar però us poso un video que aplica aquesta teoria entre músics i cantants i aconsegueix aplicar-la:

Video Teoria sis graus

Font: microsiervos.com; doovive.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, estudis, experimentació, grups, vídeos

El fenomen Facebook

El facebook és una web de xarxes socials que et permet contactar amb amics i coneguts que potser feia anys que no veies. Des que es va obrir al públic ha estat tot un fenomen i en poc temps va passar a ser una de les webs socials més importants i amb més de 110 milions de membres a tot el món.

No només pots trobar amics i coneguts, contactar amb persones amb interessos similars, fer negocis, trobar parella, jugar i compartir fotos, sinó que fins i tot periodistes utilitzen el facebook per buscar contactes, el servei d’inteŀlligència secret britànic busca gent per reclutar i ja s’han plantejat fer-ne una peŀlícula.

Tot i així, el facebook no s’ha salvat de tenir detractors. El fet de contactar per internet amb els amics fa dubtar de la veracitat d’aquestes amistats, també sembla que alguns competeixin per tenir el màxim de contactes possibles o, es titlla als usuaris de narcicistes. Aquest últim es basa en un estudi fet a la Universitat de Geòrgia on van passar uns qüestionaris de personalitat a 130 usuaris de Facebook i van analitzar el contingut dels seus perfils online. Uns observadors sense entrenament també van mirar els perfils i van dir en quin grau els hi semblaven narcicistes o egoïstes.

Els resultats van mostrar que el número d’amics i comentaris en el mur (lloc on escriure comentaris) que una persona tenia al seu perfil correlacionava amb com de narcicista es mostrava. Aquesta visió narcicista seria similar a com de narcicista és la persona en el món real, formant nombroses relacions però superficials amb els altres. Aquests, també són més propensos a tenir fotos de perfil glamoroses o “autopromocionals” mentre que altres tendeixen a la foto ràpida.

Sigui com sigui, el que està clar és que el Facebook s’ha convertit en el fenomen de la temporada que no té ni edat, ni sexe, ni cultura.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, curiositats, estudis, internet

Risc que tenen les drogues segons els joves de 15 a 24 anys

Quin grau de risc tenen les següents drogues per a la salut de les persones? Dades extretes de l’Estudi fet per “Eurobarometer de la Comissió Europea” el maig del 2008.

Aquestes son les respostes d’un grup de joves d’entre 15 i 24 anys. En els resultats no hi ha cap sorpresa, per un costat i com a menys risc, s’han posat les drogues legalitzades i amb més risc les altres.

Però que han considerat els joves com a risc? la salut, o l’addicció que provoquen?

Etiquetat amb: ,
Publicat a drogues, estudis

A qui no vols tenir de veí?

En l’estudi fet pel Centre d’Estudis d’Opinió sobre “Els condicionants sociològics del postmaterialisme i els valors bàsics. Maig del 2008”, a una població de 2000 persones majors de 18 anys i residents a Catalunya, entre altres se’ls va preguntar a qui no voldrien tenir de veí. Aquestes són les respostes:

Hi ha un clar posicionament en contra dels drogoaddictes, els que beuen molt i els gitanos. Així mateix cal fer esment que encara que baix, el numero de persones que no volen tenir de veïns a les persones que pateixen de la SIDA encara és considerable, (vegeu la gràfica que hem fet des de Psico-ajuda amb els percentatges extrets de l’estudi).

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, grups, social

El cervell ens amaga informació

Quan notem que un mosquit es posa al nostre avantbraç, localitzem la posició exacta amb la mirada i intentem aixafar-lo o fer-lo fugir ràpidament, a fi d’evitar-ne la picada.

Aquesta reacció, aparentment simple i immediata, implica un procés mental molt més complex del que sembla, Requereix que el cervell alineï la sensació tàctil que rebem a la pell amb la informació espacial sobre el nostre entorn i la nostra postura.

Segons us estudi del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (GRNC) adscrit al Parc Científic de Barcelona, realitzat per Salvador Soto-Faraco (professor ICREA) i Elena Azañón s’ha pogut conèixer millor com es desenvolupa aquest procés i com el cervell gestiona el reajustament en cas de conflicte.

A un grup de 32 estudiants universitaris se’ls va demanar que creuessin els braços sobre una taula, de manera que la mà dreta estigués situada en el camp visual esquerre i viceversa, per tal d’aconseguir que la posició externa de les mans no coincidís amb la posició anatòmica.

Van avaluar el temps de resposta a un breu estímul visual —un flaix produït mitjançant un díode (LED)- i van comparar el temps de reacció al flaix quan apareixia a prop de la mà on l’observador havia rebut prèviament un estímul tàctil irrellevant, amb el temps de reacció al mateix flaix quan apareixia a prop de la mà contrària.

Amb els resultats obtinguts s’ha pogut localitzar la informació tàctil i els investigadors suggereixen que el nostre cervell evita les confusions entre els diferents marcs de referència espacial dels quals disposa, mantenint la part inicial del processament per sota del llindar de la consciència.

Font: Comunicacions UB

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, neurociència

L’empatia i la semblança facial

La gent que viu l’un amb l’altre al llarg dels anys desenvolupa trets facials similars. Segons un estudi de fa ja un cert temps fet pel psicòleg Robert Zajonc i els seus col·laboradors.

A 110 participants se’ls mostraven fotografies d’homes i dones que només portaven un any de casat, i d’aquestes mateixes persones un cop en portaven 25 vivint junts.

Se’ls demanava que els classifiquessin per la seva semblança.

Els resultats van mostrar que les parelles es tornaven més semblants tant pel que fa a la cara com corporalment després de 25 anys junts.

Les possibles explicacions del perquè d’aquesta semblança son:

  • Compartir el mateix règim d’alimentació.
  • Conviure en el mateix ambient. Aquesta explicació, però, queda exclosa donat que totes els matrimonis de l’estudi eren de la mateixa zona dels EUA.
  • Que probablement escollim gent que s’acabarà assemblant a nosaltres perquè ja d’entrada hi ha una predisposició.
  • I l’empatia.

Aquesta última és la teoria que els autors consideren més probable: la gent s’acaba assemblant perquè estan simpatitzant l’un amb l’altre i així copien expressions facials de l’altra perquè inconscientment els hi agraden: per exemple si un somriu molt, és probable que l’altre acabi fent els mateixos somriures i amb les mateixes arrugues.

Font: PsyBlog

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, general

Dilema del Presoner – Conflicte entre grups

Imagina’t 2 grups que estan obligats a competir entre sí per aconseguir alguna cosa. Com ho aconseguiran? Pot ser que el teu grup guanyi i que al mateix temps també tingui un beneficiï l’altre grup. També es pot donar que al voler aconseguir l’objectiu, els dos grups quedeu perjudicats. I per últim pot passar que el teu grup es beneficiï i l’altre quedi perjudicat o al revés.

Que et sembla, col·laboraries amb l’altre grup per aconseguir millors resultats? O preferiries guanyar menys per tal que l’altre tampoc guanyés?

Per estudiar com es comporta normalment un grup quan entre en conflicte amb un altre per aconseguir un objectiu, els investigadors han provocat aquest joc experimental anomenat “Dilema del presoner” (veure la figura) de manera que els grups que participen han d’aconseguir el millor resultat possible per a ells. L’important és que si es posen d’acord per elaborar una estratègia conjunta amb l’altre grup, aconseguiran millors guanys per a tots dos.

A cada un dels dos grups representats a la figura se’ls hi dona dues possibilitats d’elecció A i B que al combinar-se entre sí generen quatre caselles. La casella AA es beneficiosa per a tots dos. La casella BB es perjudicial per a tots dos, la casella AB es perjudicial pel propi grup però beneficiosa per l’altre i a l’invers en la casella BA. Escollir A significa cooperar amb l’altre grup, mentre que escollir B és entrar-hi en competència.

Sembla que l’expectativa més raonable hauria de ser que els grups agafessin l’opció AA donat que els afavoreix a tots dos, però les nombroses investigacions demostren que la resposta predominant és el conflicte entre els grups (opció B). Es creu que això es degut a la manca de confiança entre els grups cosa que provoca una forma d’interactuar més competitiva

Un segon aspecte a destacar d’aquestes investigacions és que si el joc és individual (un individu contra un altre) el comportament és diferent, tendeix a cooperar (casella AA), per tant hi ha una discontinuïtat entre el comportament interindividual i l’intergrupal.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, estudis, grups, social, Teràpia de grup

Experiment de la presó d’Stanford

El Dr. Zimbardo va fer un experiment per observar la influència dels rols en el comportament de les persones i veure els efectes psicològics que provoca la vida a la presó.

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, social, vídeos
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu