Els rics son més propensos a transgredir les normes – Experiment

Com més rics més es transgredeixen les nomes!!!  Segons un estudi fer per la Universitat de Berkeley les persones més riques es salten més les normes que els altres (no s’aturen davant dels passos a zebra, fan trampes en el joc, etc.).   Aquest comportament està avalat per 30 estudis més, així doncs el seguent pas es preguntar-se, Que té la riquesa que porta a aquest comportament?

En el següent estudi s’atribueix el rol de ric o de pobre de forma aleatòria a cada un dels jugadors del Monopoli que està adaptat intencionadament. Durant el joc es veu com es comporta la persona rica, com tracta a l’altre company de joc i com de mica en mica es va atribuint a ell com a persona i a les seves habilitats personals els factors que determinant el ser “ric”M Així doncs, mica en mica es va separant de tot el que l’ha ajudat a ser ric i comença a tenir un tracte mes incorrecte en vers els altres.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, experimentació, vídeos

L’onada – Obra de teatre

El Lliure du a escena ‘L’onada’, obra basada en un experiment arriscat en una escola americana

El 7 de juny del 2009 en aquest bloc ja es va comentar la pel·lícula que es va fer sobre aquest experiment.

Hem considerat interessant tornar a recordar-la, perquè, encara que les circumstàncies actuals son força diferents a les que es donen en l’experiment (ara hi ha més premsa, Internet, etc.) És fàcil deixar-nos manipular i cal estar alerta!.

(Tornar a llegir el post L’autocràcia – “La Ola”)

Publicat a conducta, experimentació, grups, social

La tasca de selecció de Wason

Les persones som éssers capaços de fer raonaments més o menys complexos però també de fer deduccions o inferències de forma ràpida i sense ser-ne totalment conscients.

Què és una inferència deductiva? A partir d’unes premisses s’arriba a unes conclusions, així doncs, la inferència deductiva és vàlida quan a partir d’unes premisses verdaderes s’arriba a una conclusió sempre verdadera. Per exemple: “Si plou em quedo a casa”.”Plou”, “doncs, em quedo a casa”.

El raonament amb condicionals es molt important i encara que ha de semblar que partint d’unes inferències verdaderes sempre hauríem de resoldre-ho correctament, no és així, les persones cometem molts errors.

Wason va fer la següent investigació sobre el raonament (1966; Wason i Johnson-Laird, 1972) que us convido a fer-la com un joc.

Tasca de selecció de Wason

A continuació us presentem 4 targetes. En cada una hi ha escrit alguna cosa. Junt amb les targetes us presentarem la regla que pot ser verdadera o falsa dins d’una situació simulada. Heu d’indicar quina targeta o targetes de les que es presenten seria necessari tombar per decidir si la regla es compleix o no es compleix.

1 Primer supòsit: Problema abstracte: Et presentem les següents 4 targetes. Totes tenen una lletra a una cara i un número a l’altra. Totes han de complir la següent regla “Si hi ha una A per una cara, llavors hi ha un 5 a l’altra cara”

Has de dir quina targeta o targetes necessitaries tombar per saber si la regla es verdadera o falsa.

A continuació expliquem la solució

Etiquetat amb:
Publicat a estudis, experimentació

Teoria de la dissonància cognitiva

La teoria de la dissonància cognitiva va constituir una manera d’entendre la motivació molt diferent a les teories anterior. Segons Festinger (1957) la motivació és com un tipus d’impuls que es crea quan existeix una dissonància o desajustament entre dos elements cognitius que son percebuts per la persona com incompatibles entre sí.

Posem un exemple: Imaginem que una persona s’ha informat de quina marca d’ordinador li convé comprar-se. S’ha comprat revistes especialitzades per valorar els pros i els contres i finalment s’ha decidit per una marca concreta sabent que en les altres marques també hi ha aspectes positius.

Etiquetat amb:
Publicat a estudis, experimentació, social

Llei de l’Efecte de Thorndike

Efecte Thorndike

Thorndike (1874-1949) va col·locar un gat a cada una de les caixes problemes (veure el dibuix): caixes que, amb una mica d’habilitat, es podien obrir de manera que l’animal si ho aconseguia, es podia escapar i aconseguir menjar.

Aquest experiment és un exemple del que més tard es va anomenar condicionament o aprenentatge operant, és a dir, un animal emet una resposta i si és recompensada en aquesta situació (amb menjar o aconseguint alliberar-se) aquesta resposta s’aprèn, i si no, aquesta resposta desapareix gradualment.

Thorndike centrant-se en l’estudi de l’aprenentatge en els animals va aconseguir un acostament teòric i metodològic en el camp de la investigació animal i en la psicologia E-R (estimul-resposta) que va anomenar connexionisme.

Va rebre moltes crítiques sobretot perquè els seus treballs van ser en el laboratori cosa que podia provocar que els animals no “raonessin” justament perquè no estaven en el seu entorn natural.

Thorndike va proposar dues lleis de la conducta;

  • La llei de l’Efecte: Les respostes que es donen en una mateixa situació i que van acompanyades o immediatament seguides de satisfacció per a l’animal, en igualtat de condicions es connectaran més intensament amb la situació de manera que quan aquesta es torni a presentar tornaran a repetir-les.
  • La llei de l’exercici: Tota resposta a una situació en igualtat de condicions es connectarà més fortament a la situació en proporció al número de vegades que ha estat connectada a aquesta situació i a la força i duració en les connexions.

Thorndike va aplicar aquestes condicions a la conducta humana i va afirmar que l’aprenentatge consistia en un increment de probabilitats de E-R (estimul-resposta) i així com l’aprenentatge animal es automàtic, l’aprenentatge humà també es inconscient. Per a ell el raonament humà el va reduir a automatisme, costum i hàbits. La consciència no era necessària per a l’aprenentatge.

Bibliografia: Historia de la psicologia – Thomas Hardy Leahey

Etiquetat amb:
Publicat a animals, aprenentatge, experimentació

L’experiment d’Skinner

Skinner i el condicionament operant es basava en una manera d’aprenentatge on la conseqüència (l’estimul reforçador, en el següent exemple el menjar) es contingent a la resposta que emet el subjecte (si la rata pressiona la palanca hi ha menjar i si no la pressiona no hi ha menjar), és a dir el condicionament operant implica l’execució d’una conducta (avui dia es parla de condicionament instrumental).

Tal com es veu en el dibuix la caixa d’Skinner té en el seu interior una palanca. Quan l’animal la pressiona fa que un dispositiu automàtic subministri a la seva menjadora una quantitat fixa de menjar. Cada vegada que l’animal pressiona la palanca, la conducta es registrada per un aparell a través del qual podem observar si hi ha resposta o no.

En l’experiment l’animal li fan passar gana, i en algun moment, mentre està buscant menjar i per casualitat pressionarà la palanca fent que caigui menjar. Aquest procés es repetirà varies vegades fins que la rata descobrirà que el fet d’accionar la palanca li reporta una recompensa, per la qual cosa a partir de llavors anirà repetint cada vegada amb més freqüència l’acció.

skinner

L’aplicació d’aquest experiment en casos pràctics, des del punt de vista de la psicologia s’ha fet amb les teràpies de modificació de conducta en el tractament d’adults amb problemes i de nens amb trastorns de conducta. També s’ha utilitzat per a la millora dels mètodes educatius i d’aprenentatge, des de l’ensenyament preescolar a la superior, en l’aprenentatge professional i en els negocis.

Skinner amb aquesta teoria també va explicar com el premi intermitent podria justificar gran part de la bogeria humana. El fet de donar menjar de forma aleatòria a la rata, feia que la rata accionés la palanca de manera incontrolada, i gairebé impulsiva. Si ho apliquem a nosaltres podríem entendre perquè hi ha persones que es juguen fins l’última moneda per guanyar algun premi al cassino, per exemple.

Llibre: Cuerdos entre locos Grandes experimentos psicològicos del siglo XX. Lauren Slater (Alba editorial 2006)

Etiquetat amb:
Publicat a experimentació

La influència en les xarxes socials tindria una base genètica

Si temps enrere parlàvem del Facebook com a un fenomen social i s’apuntava que era un lloc per als narcissistes,des de la web DePsicologia ens expliquen que investigadors de la universitat de Harvard i de la de Califòrnia, han descobert que el nostre lloc en la xarxa social està influenciant, en part, pels nostres gens.

L’estudi pioner va mostrar que la popularitat o el número de vegades que un individu era nombrat com un amic i la possibilitat que aquests amics es coneguessin entre si, era fortament heretable.

A més a més, la ubicació dins de la xarxa o la tendència a ser el centre d’un grup, també estava vinculada genèticament. Tot i així, els investigadors es van sorprendre al veure que el número de persones
nombrades com amics per un cert individu no semblava ser hereditari.

L’estudi va incloure dades de xarxes socials de la National Longitudinal Study of Adolescent Health, que tenia dades de 1110 adolescents bessons idèntics i no idèntics. Els investigadors van comparar les xarxes socials d’aquests dos tipus de bessons i van descobrir més similituds entre bessons idèntics que entre bessons no idèntics.

James Fowler comenta que “una cosa que ens ha mostrat l’estudi és que les xarxes socials tendeixen a ser una part fonamental de la nostra herència genètica. Podria ser que la selecció natural actua no només en si es pot resistir a un refredat o no, sinó que també amb qui estarem en contacte.”

Font: depsicologia.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, experimentació, general, social

L’augment d’una conducta a partir de l’atenció donada

Fixar l’atenció a una acció o conducta pot fer que aquesta augmenti i es repeteixi, tal com es mostra en aquest experiment:

Es va intentar transformar una classe “bona” en una classe “dolenta” per unes setmanes. Es va suggerir al professor que no elogiés més als seus alumnes. Quan va deixar d’elogiar-los, la conducta pertorbadora no desitjada va augmentar d’un 8,7% a un 25,5%. El professor va reprovar el mal comportament i es va abstenir d’elogiar la conducta dels nens quan estaven fent els seus deures.

Quan van demanar al professor que, en lloc de cinc vegades en vint minuts, els reprovés 16 vegades en vint minuts, la conducta pertorbadora va augmentar encara més. Va pujar fins a una mitja de 31,2% i es va mantenir durant uns dies per sobre del 50%. La mala conducta encara es va accentuar més per l’atenció que se li prestava. Quan els nens van tornar a ser elogiats, va retornar la predisposició al treball.

L’experiment mostra com una conducta pertorbadora no desitjada d’un grup de nens pot augmentar en poques setmanes d’un 8,7% al 50%, només a partir de l’atenció que se l’hi va donar a aquesta conducta.

“Equilibrio y curación a través de la logoterapia”. Elisabeth Lukas

Etiquetat amb: , ,
Publicat a curiositats, educació, experimentació

L’efecte placebo

Un placebo és una teràpia que no té eficàcia mèdica però que pot tenir efectes curatius o pal.liatius si el pacient creu que en realitat està prenent una medicina. El placebo pot ser una pastilla, una operació quirúrgica o un tractament psicoterapèutic, que només té resultats pel simple fet que algunes persones creguin que estant sent medicades.

L’efecte placebo és, per tant, el fenomen a través del qual els símptomes d’un pacient poden millorar (objectivament o subjectivament) després d’haver pres el medicament innocu i sense eficàcia(placebo).

L’explicació a aquest fenomen s’havia associat al poder de la suggestió però uns neuròlegs de la Universitat de Michigan van descobrir a través d’uns determinats experiments científics que quan una persona creu que es pren un medicament, el seu cervell activa una regió vinculada a l’habilitat d’experimentar beneficis o una recompensa, el nucli accumbens i segrega dopamina que provoca una reducció del dolor. Així doncs, el grau en que una persona respon a un tractament placebo està vinculat a l’activitat que es registri en aquesta zona del cervell destinada a anticipar el benefici o la recompensa.

Un article recent del New York Times explica que Jennifer Buettner tenia una neboda hipocondríaca que per calmar-la li solien donar una pastilla d’Ibuprofeno per a nens com a placebo. Llavors, Buettner va intentar comprar pastilles placebo a la farmàcia per no haver-li de donar medicaments innecessaris però no en va trobar i va decidir crear-les i comercialitzar-les ella mateixa. S’anomenen Obelcap, tenen sabor a maduixa, es poden mastegar i es venen com a complement dietari perquè no tenen cap droga activa per poder vendre a les farmàcies.

El Dr. Howard Brody, especialista en medicina ètica de la Universidad de Texas comenta que l’efecte dels placebos son variables ja que “Cada vez que uno da un placebo puede ver grandes reacciones en algunas personas pero un efecto nulo en otras“. També comenta que l’efecte placebo s’ha utilitzat sempre pels pares quan prometien als nens que fent un petó al lloc de la ferida es sentiran millor o quan els hi compren un caramel perquè es sentim millor.

Tot i haver rebut moltes crítiques, Jennifer Buettner creu que aquestes pastilles podrien reduir la quantitat d’ingesta innecessària de medicaments en nens.

Què n’opineu vosaltres? Comenteu-ho al Fòrum.

Etiquetat amb:
Publicat a curiositats, experimentació

L’amor i l’odi van de la mà?

Es va fer un estudi sobre les regions del cervell que s’activaven durant l’enamorament, específicament quan el voluntari mirava una fotografia de la cara del seu/va enamorat/da. Més tard, es va fer un estudi similiar utilitzant fotografies que portaven els voluntaris de persones que odiaven. D’aquesta manera, anaven mirant una pantalla on sortien cares neutres, del mateix sexe i que mostraven una expressió semblant i ocasionalment apareixia la cara de la persona odiada.

El resultat va mostrar que les regions que s’activaven en ambdós experiments eren força similars tant en la resposta a l’amor com en la d’odi. Per exemple, en els dos casos s’activaven les zones relacionades amb la por, les situacions angoixants i en activitats agressives. En l’amor s’especula que s’activi regió de l’agressivitat per la possibilitat de lluitar davant un rival.

En les zones que es diferenciaven l’amor i l’odi es pot trobar la regió frontal encarregada al judici crític i al raonament que es desactivava durant l’amor. En l’odi, aquesta regió s’activava molt de tal manera que van poder apreciar una relació directa entre el nivell d’activitat prefrontal i el grau amb què els voluntaris afirmaven odiar a la persona en qüestió.

Així doncs, potser la dita “de l’amor a l’odi hi ha un pas” és més certa del que ens pensàvem…

Font: Centpeus

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, neurociència

La teoria dels sis graus de separació

La teoria dels sis graus de separació és una teoria que diu que qualsevol persona pot estar connectada a qualsevol altre persona del planeta a través d’una cadena de coneguts que no tenen més de cinc intermediaris (en total, connecten a través de sis enllaços). Seria com que tot el món coneix a algú que coneix a algú que coneix a algú…

La teoria es va proposar inicialment el 1929 per l’escriptor Frigyes Karinthy en una història anomenada Chains. El concepte està basat en la idea que el número de coneguts creix exponencialment amb el número d’enllaços a la cadena i que només un petit número d’aquests són necessaris perquè tot el conjunt de coneguts es converteixin en la població humana sencera.

Actualment també s’està fent un experiment per si aquesta teoria es pot aplicar al Facebook on es pretén comprovar a través de tots els contactes de cada persona que s’uneixi a l’experiment.

La psicòloga Judith Kleinfeld que ha estudiat el tema conclou que aquesta teoria podria ser un equivalent acadèmic a les llegendes urbanes. Si és certa aquesta teoria o no, encara no està clar però us poso un video que aplica aquesta teoria entre músics i cantants i aconsegueix aplicar-la:

Video Teoria sis graus

Font: microsiervos.com; doovive.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, estudis, experimentació, grups, vídeos

Condicionament Clàssic – estudi de I.P. Pavlov

Vas al metge perquè et faci un tractament que fa bastant de mal. Com que t’ha passat ja forces vegades, ara cada vegada que vas al metge i encara que no sigui a fer-te el tractament, o només el fet de veure’l, ja estàs malament.

Un dels estudi més conegut del món de la psicologia ha estat el que va fer Pavlov (1849-1936) sobre els reflexos condicionats. El que va observar va ser que els gossos no només segregaven sucs gàstrics durant la ingesta d’aliments sinó també quan veien el menjar cosa que el va portar a interpretar que el gos pensava en el menjar i per això segregava saliva.

El mèrit de Pavlov va ser decidir-se a estudiar aquesta fenòmen des del punt de vista de la relació entre els estímuls i les reaccions de les glàndules salivals. Per això va fer sonar una campana just abans de donar aliment als gossos, i va estudiar la quantitat de salivació del gos.

El primer que va demostrar va ser que es tractava d’un reflex, és a dir d’una resposta de l’organisme a l’excitació per part del sistema nerviós, però que hi havia un reflex que no era innat sinó que depenia de les condicions de l’experiment per la qual cosa el va anomenar reflex condicionat i un reflex innat (que no depèn de cap situació, sinó que simplement es té) i el va anomenar reflex incondicionat.

Pavlov va estudiar quines eren les condicions que provocava l’aparició del reflex condicionat, donat que segons ell, qualsevol estímul que abans no provocava resposta, si es presentava repetidament en un interval petit abans de presentar el menjar arribava un moment que provocava per sí sol la secreció de saliva.

A aquest procés s’ha anomenat condicionament: l’estimul neutre quan aconsegueix provocar la nova resposta passa a ser estímul condicionat (la campana). L’estímul que provoca innatament la resposta es l’estímul incondicionat (el menjar). La nova resposta , l’adquirida es la resposta condicionada (la salivació quan sent la campana).

Aquests experiments va dona lloc al Condicionament clàssic: connexió entre un estímul nou i un reflex ja existent. A aquest procés es diu que és un aprenentatge donat que es tracta de l’aparició d’una nova conducta, es a dir una nova relació entre estímul-resposta. El model del condicionament clàssic és l’ aprenentatge per connexió d’un estímul amb un altra estímul.

E – E

Moltes de les nostres conductes són apreses i de vegades s’han après per condicionament, es a dir descobrim les conseqüències dels actes, i som capaços d’anticipar aquestes conseqüències abans de fer l’acte. En l”exemple que hem posat al començament:

  • El tractament que reps es l’estimul incondicionat (t’ha provocat que no hi vulguis tornar, és a dir la resposta incondicionada)
  • Anar al metge, encara que no sigui a rebre el tractament ja et provoca aquest malestar, es l’estimul condicionat
  • Quan sents el malestar perquè has de tornar al metge és la resposta condicionada.

Més informació a la Viquipèdia.

Etiquetat amb: ,
Publicat a animals, aprenentatge, conducta, experimentació

Olorar cafè podria ajudar a reduir l’estrès

Olorar el cafè canvia el cervell i ajuda a reduir l’estrès a les rates. Així ho va manifestar l’equip de Han-Seok Seo de la Universitat nacional de Seúl de Corea del Sur després del seu estudi.

En l’experiment va utilitzar rates de laboratori de les quals algunes d’elles estaven estressades per manca de son i va observar que dos gens d’aquestes rates estressades, un cop oloraven el cafè, disminuïen la seva activitat, cosa que en les altres rates no passava.

Segons diu encara s’han de fer més estudis, però podria ser que el simple fet d’olorar el cafè ajudés a reduir l’estrès.

Font: Psiquiatras.com


Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, experimentació

Parlar sense parlar


Surt un nou sistema anomenat Audeo, que l’ha ideat Corporación Ambient, on el nostre pensament a través de senyals nervioses es pot transformar en paraules.

Quan nosaltres pensem en una paraula, les nostres cordes vocals s’activen dèbilment de la mateixa manera que si la diguéssim en veu alta. Aquesta tensió que fem a les cordes vocals pot ser reconeguda a través d’uns sensors especials, i convertir-la en la paraula que s’ha pensat.

L’objectiu principal d’aquest dispositiu és ajudar a les persones que tenen problemes neurològics relacionats amb la part motriu de la parla. És a dir per aquelles persones que per algun problema neurològic saben el que volen dir però no aconsegueixen expressar-ho en veu alta (com passa amb l’afàsia de Broca (vegeu els comentaris d’aquesta entrada)

Aquest fenomen es coneix com discurs subvocal. El sistema ha de conèixer els nostres pensaments donat que perquè s’activin les cordes vocals el pensament ha de ser intencional, és a dir hem de pensar en allò que volem dir.

Per ara el sistema només reconeix 150 patrons vocals. S’està investigant per poder tenir-ho acabat a finals d’any amb un vocabulari infinit de fonemes.

Font: DePsicología.com

Etiquetat amb:
Publicat a experimentació

Un robot en una guarderia

Com reaccionen els nens d’una guarderia quan conviuen amb un robot humanoide?

Científics de la Universitat de Califòrnia van posar un robot humanoide en una guarderia 45 sessions durant cinc mesos. L’objectiu era comprovar si els nens eren capaços d’interactuar amb ell com un ésser humà.

El resultat que ha sortit publicat a la revista “Proceedings National Academy of Sicence”, demostra que els nens d’entre 18 mesos i 2 anys van reaccionar de manera natural i es comportaven amb ell com si fos un igual, jugaven tranquil.lament, mantenien contacte físic, el tocaven i fins i tot es preocupaven per ell cuidant-lo quan presentava símptomes de cansament.

El fet que el robot expliqués contes va fer que els nens després de les 27 sessions ja no consideressin el robot com un nino i el veiessin com un més dels seus companys.

Aquests resultats son molt esperançadors de cara a un futur per poder anar implantant la tecnologia robòtica en els centres educatius i poder ajudar al professor. Així mateix el fet que els nens el consideressin com un igual, demostra que en aquestes edats es pot aconseguir que el que nosaltres considerem diferent ells ho acceptin com a normal. Per tant si es fa conviure grups diferents en les guarderies, s’aconseguirà que tots es vegin com un més del mateix grup, manera perfecta per fer desaparèixer la intolerància. (vegeu l’article “Grups diferents, quin nivell d’intolerància tens?“).

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, fills, social

Experiment de la presó d’Stanford

El Dr. Zimbardo va fer un experiment per observar la influència dels rols en el comportament de les persones i veure els efectes psicològics que provoca la vida a la presó.

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, social, vídeos
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu