El nou paràmetre social: l’aspecte físic

aspecte físicEn l’actualitat, si formar part d’una classe social o tenir més o menys diners ja no són els paràmetres per mesurar-nos i comparar-nos amb els veïns, quins són els nous paràmetres socials?

Per molts són les possessions, però indubtablement el nostre aspecte físic també forma part d’aquests paràmetres. L’aparença, el bon aspecte i l’aptitud física són ara la mesura del nostre “valor social”

Estem exposats al següent missatge “aconseguir la bellesa és una qüestió d’esforç, i si no s’aconsegueix és perquè no fem el necessari“.

Sembla com si l’objectiu de ser “bella” fos accessible a qualsevol que li dediqui el temps suficient, que faci exercici i que mengi poc. Tenir bon aspecte s’ha convertit en el nostre passatemps més important encara que en realitat no sigui divertit, més aviat per a la majoria es una cerca que ens tortura.

Tots en som víctimes: s’ha posat de moda i resulta políticament correcte afligir-se per l’ambient, plantem arbres per salvar el planeta, ens sap greu quan hi ha vessaments de petroli, però ens plantegem qèe signifiquen tants productes químics per aconseguir tenyir-nos els cabells, posar-nos cremes dermatològiques, o menjar aliments sintètics? On està l’aflicció per l’aspecte humà de l’ambient?

Qualsevol es pot sentir identificat amb la següent situació:

” Al matí destino una hora a vestirme-me, posar-me cremes, escollir la roba que fa que sembli més prim/a i preocupar-me davant del mirall. Després vaig a treballar, a l’autobús tracto de veure qui té millor aspecte que jo. Passo el matí a la feina pensant a no menjar-me l’entrepà i què fer per evitar el dinar. Cap a les tres de la tarda estic tant mort/a de gana que no puc fer res més que pensar en el sopar. Aquesta recompensa arribarà després de l’hora que dedico a fer aeròbic. I, sortir de nit? Es una broma? he de començar a preocupar-me per tenir un bon aspecte, demà”.

Font: S.E. Medicina psicosomatica y Psicologia Médica. Imatge: Centro joven Fuensalida

Etiquetat amb: ,
Publicat a alimentació, social

Per què està Àfrica endarrerida?

“En l’any 500 d.C. els regnes feudals de l’Àfrica occidental -Ghana, Mali- s’assemblaven molt als regnes feudals d’Europa, menys pel fet que els africans s’havien vist privats pel Sàhara del llegat de tecnologia i enginyeria que els romans havien deixat a Europa. Subsegüentment el gran desert va inhibir el flux d’influències àrabs que amb direcció al sud tant va contribuir a revitalitzar la ciència i el comerç europeu. Mentre que els pobles que vivien en l’eix mediterrani desenvolupaven en naus el seu comerç i les seves guerres i es convertien en potències marítimes, els seus coreligionaris de pell fosca al sud del Sàhara estaven preocupats principalment per travessar el desert i estaven mancats de qualsevol motivació cap a les aventures marítimes.

De manera que quan les primeres naus portugueses van arribar a la costa guineana en el segle XV van ser capaces d’alçar-se amb el control dels ports i segellar el destí d’Àfrica durant els següents cinc-cents anys. Després d’esgotar les seves mines d’or, els africans es van veure abocats a la caça d’esclaus per a ser intercanviats per robes i armes de foc europees. Això va portar a guerres, cada vegada més nombroses, rebel·lions i a la ruptura dels estats feudals indígenes, interrompent la trajectòria del desenvolupament polític d’Àfrica i convertint grans parcel·les de l’interior en una terra de ningú i com a producte principal la “collita d’homes” criats per a ser exportats a les plantacions de sucre, cotó i tabac a l’altra costat de l’Atlàntic.

Al finalitzar el comerç d’esclaus els europeus van obligar als africans a cultivar i treballar les mines per a ells. Entre tant les autoritats colonials van fer el possible per mantenir a l’Àfrica sotmesa i endarrerida, estimulant les guerres tribals, limitant l’educació als africans al nivell més rudimentari possible i sobretot, evitant que les colònies desenvolupessin una infraestructura industrial que els permetés competir en el mercat mundial una vegada que haguessin aconseguit la independència política.

Amb tal història sobre les seves espatlles els africans haurien de ser considerats no com éssers de raça inferior sinó com a éssers sobrehumans si aconseguissin crear una sola societat industrial avançada pròpia abans de la meitat del pròxim segle.

Si algú posa en dubte que el colonialisme pot tenir unes conseqüències de tant gran abast pensi en Indonèsia o el Japó. En el segle XVI aquestes dues civilitzacions compartien moltes característiques dels estats feudals agraris. Indonèsia es va convertir en una colònia holandesa mentre que el Japó va tancar les seves portes als missioners i comerciants europeus rebutjant qualsevol importació d’Occident que no fossin llibres, especialment llibres tècnics que expliquessin com fabricar municions, construir trens o productes químics. Després de 300 anys d’estret contacte amb els seus amos europeus, Indonèsia, en el segle XX era una zona subdesenvolupada, superpoblada, i pauperitzada mentre que els japonesos estaven llestos per a ocupar el seu lloc com a potència industrial més avançada del llunyà orient. Per suposat que hi ha altres factors a considerar en aquesta història però no es la raça un d’ells.”

Escrit traduït literalment del llibre “Introducción a la antropología general” – Marvin Harris

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, social

La identitat social

Segons la teoria de la identitat social la primera vinculació de l’individu a una categoria social es produeix a través de la identitat social és a dir el subjecte té el coneixement que pertany a un grup social però no només això, sinó que hi veu una significació emocional i valorativa de la seva pertinència (Tajfel, 1972).

No es suficient una divisió simple “del nostre grup i el grup d’ells”: ho demostra l’estudi que van fer Robbie i Horwitx (1969) en el qual es va voler comprovar si la simple divisió dels individus en dues classes (la classe dels blaus i la classe dels verds) produïa l’efecte de sentir-se identificat en el propi grup. Van observar que simplement amb aquesta categorització no es produïa la identitat social.

La situació, però, canviava quan els membres del grup compartien un mateix objectiu (per exemple perseguir un mateix premi): Tajfel i col. 1971 van dividir un grup d’estudiants en dos grups, suposadament en funció de les seves preferències estètiques: se’ls hi demanava que jutgessin estèticament uns quadres de dos pintors. en aquesta activitat ells no obtenien cap benefici directe. En funció de les preferències que havien manifestat se’ls separava en dos nous grups i van observar que es produia “un tracte de favor pels altres membres del seu grup”.

Així doncs, els resultats van demostrar que separar els subjectes en grups segons un criteri, sigui aquest important o no, produeix efectes de diferenciació intergrupal. Gràcies a aquest estudi i a molts més que es van fer posteriorment és va donar més valor al concepte de competició social i identificació social inadequada que es produeix quan el grup al qual pertany l’individu no li proporciona una identitat social positiva (Tajfel i Turner 1979)

Bibliografia: Psicologia Social – J. Francisco Morales- Carmen Huici y col.

Etiquetat amb: ,
Publicat a grups, social

El sexe a la feina


Tots tenim companys de feina que es distreuen fent bromes o parlant de sexe contínuament.

Segons un estudi realitzat a les universitats canadenques on s’intentava analitzar el comportament sexual en l’àmbit laboral, el fet de discutir i fer bromes d’aquest tipus fa que els protagonistes pateixin més depressió que els altres (publicat al Journal of Applied Psychology)

Segons Jennifer Berdahl i Karl Aquino, autors de l’article, les persones que riuen i gaudeixen d’aquestes bromes picants també estan afectades i tenen una major tendència a faltar, es senten menys valorades i fins hi tot solen sentir-se més deprimides.

Continuen dient que el millor que es pot fer és deixar el sexe fora de la feina donat que la sexualitat té connotacions de dominació, subordinació i vulnerabilitat

Font: Clarin

Publicat a conducta, grups, social

L’autocràcia – “La Ola”

Podem caure un altre cop en sistemes autocràtics completament destructius? Quines condicions s’han de donar en una societat per què això passi? Els grups, les societats, són tan vulnerables?

Autocràcia: Sistema de govern absolut en el qual la voluntat d’una sola persona és la suprema llei d’un Estat. Actualment s’utilitza el concepte de tirania com a sinònim d’autocràcia. És un sistema de poder completament oposat a l’anarquia i molt llunyà de la democràcia.

A la pel·licula basada en fets reals “La Ola”, Dennis Gansel ens mostra el que ja va explicar Todd Strasser en el seu llibre “The Wave” on el professor d’història fa un experiment pràctic amb els seus alumnes per explicar el concepte d’autocràcia.

L’experiment va consistir a establir a la classe un règim d’extrema disciplina que va anomenar “la ola”. Mica en mica el grup es va retroalimentant fins a constituir-se en un autèntic règim autocràtic: molta disciplina, un gran sentiment de grup, extrema unitat i disconformitat amb els que no pensen com ells…

Etiquetat amb:
Publicat a grups, social, vídeos

“Alguns polítics són psicòpates”

politicCom són molts dels polítics? Persones interessades en l’èxit, sense escrúpols, amb un objectiu marcat i sense preocupar-se dels altres encara que ho dissimulen amb la mentida.

Unes de les característiques bàsiques d’un psicòpata és que és un mentider, però un mentider amb art, és a dir, que quan explica la mentida ho fa tant amb la paraula com amb el cos. És una persona interessada i considera els altres com un mitja per a aconseguir l’objectiu que té marcat, pot tenir un alt nivell intel·letual i li manca l’habilitat emocional de l’empatia.

Així ho explica Marietán, metge psiquiatra a la revista argentina de Clínica Neuropsiquiatrica (vol. 15 núm. 3 de març de 2009). Segons ell el psicòpata estima el poder i utilitza a les persones per obtenir més i més poder i ho transforma en coses per al seu propi benefici.

Parla dels psicòpates quotidians com els que s’adapten perfectament al medi i fins hi tot molts arriben a ocupar llocs de direcció en el món de l’economia, i la política, amb un gran reconeixement social.

Font: Psiquiatria.com Imatge: Tecnicas de estudio

Etiquetat amb:
Publicat a social

Hàbits que s’hereten. Per què els fem?

En un dels programes de TV3 “OIKmentns” el Professor Sobrequés va comentar aquest experiment:

habits

Un grup de científics van posar a 5 ximpanzés dins d’una sala. Al mig hi havia una escala per poder agafar uns plàtans que estaven penjats del sostre.

Cada vegada que un ximpanzé pujava a l’escala per agafar els plàtans, els científics llençaven aigua freda sobre els altres ximpanzés que estaven al terra. Després de repetir-ho un temps va provocar que cada vegada que un mono intentava pujar l’escala era violentament aturat pels altres.

Un cop après això van canviar a un dels primats de la sala per un de nou. Quan aquest va començar a pujar l’escala va ser colpejat pels altres per la qual cosa després d’alguns intents el mono nouvingut ho va entendre.

Posteriorment un altra ximpanzé va ser substituït, i la situació es va tornar a repetir, però amb la curiositat que el primer substitut també va participar en la repressió perquè no pugés l’escala.

Progressivament van anar canviant cada vegada un mono més, fins que es va aconseguir un relleu generacional complert, és a dir hi havia un grup de 5 ximpanzés que sense haver rebut mai el bany d’aigua freda no deixava que cap ximpanzé puges per l’escala.

Es va continuar substituint els monos i van observar que encara que ja n’havien passat molt per la sala, cada nova població havia heretat els hàbits i actuava igual que els monos inicials.

A això Dawkins ho va anomenar “mems” és a dir idees generals que van saltant de ment en ment i van passant de generació en generació. Segons ell tots els fets culturals es van transmetent d’aquesta manera, i l’evolució cultural és com una espècie d’evolució biològica (hi ha mems que prosperen i d’altres que no).

Imatge: Listillo dice

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, social

Atac de cor. Qui té més probabilitat de patir-ne

atac de corImagina’t a la feina, el teu cap, i tu. Qui tindrà més probabilitat de patir un atac de cor?

Segons el Síndrome de l’Estatus, Michael Marmot ha arribat a la conclusió que aquelles persones que ocupen l’escalafó més baix en la jerarquia tenen quatre vegades més probabilitats de morir per infart que els directius. I el que sorprèn més és que el risc disminueix progressivament a mesura que puja el nivell. Així doncs la creença popular que a més responsabilitat, major estrès i per tant més probabilitats de tenir un problema de cor, no és certa.

Marmot ho va confirmar amb els estudis dels historials dels treballadors de l’Administració pública britànica. Però el més sorprenent és que en d’altres contextos també es va confirmar: els perdedors que optaven a guanyar un oscar vivien quatre anys menys de mitjana que els guanyadors. Amb un estudi posterior amb els micos i els babuïns que es caracteritzen per establir relacions jeràrquiques, van trobar els mateixos resultats.

Com a conclusió es pot afirmar que ocupar posicions baixes dins d’una jerarquia és un dels factors que incideixen més sobre la nostra salut donat que està directament relacionat amb els nivells d’estrès. En estats en que l’individu percep una falta absoluta de control es secreta un excés d’hormones nocives com a resultat de l’estrès.

Font El cervell social

Etiquetat amb:
Publicat a salut, social

Televisió / Depressió

tvCom més hores de televisió més depressió? o amb depressió es consumeix més televisió?

La relació causa-efecte encara no està del tot establerta, el que si es pot afirmar és que hi ha una correlació entre l’ús dels mitjans de comunicació en l’adolescència i la depressió a l’inici de l’edat adulta.

Segons l’estudi de Brian A. Primarck; Brandi Swanier; i col·laboradors els que van patir una major exposició als mitjans de comunicació van tenir més probabilitats de desenvolupar depressió per cada hora addicional d’exposició diària.

Cal dir que segons l’estudi no es troba relació consistent entre el desenvolupament dels símptomes depressius i l’exposició a vídeos, jocs d’ordinador o a la ràdio.

Font: psiquiatria.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a salut, social

La mort – fases del dol

Quan vivim la mort d’una persona que estimem hem d’aprendre a acceptar el dolor i a expressar-lo per tal que no ens quedi dins nostre. dol-fases

El podem expressar tant parlant, plorant, escrivint, etc. Aquest dolor no el podem evitar, l’hem de viure, però cal que el reconeguem. Gairebé sempre es manifesta amb ràbia. Mica en mica quan anem traient aquesta ràbia aconseguirem portar aquest dol de manera més suportable.

Tal com exposa l’experta Arji Carmelo, de l’Associació AVES, acceptar la mort d’una persona estimada és molt provable que no s’arribi a fer mai perquè en realitat la persona no ha mort. La persona no està físicament amb tu però tens tota la seva energia. Per tant el que s’ha d’acceptar és el propi dolor.

La idea que la resposta psicològica a la pèrdua segueix una progressió ordenada de fases en el dol està ben acceptada pels professionals i pel públic en general Bowlby i Parkes van proposar 4 fases en el dol:

Commoció-estaborniment . Moment de xoc on no hi ha comunicació. Encara que ho sembli la persona no s’adona de la situació.

Enyorança-recerca: En aquesta fase la persona parla, parla molt però no escolta. Per la persona que la intenta ajudar és força frustrant.

Desorganització-desesperança: En aquesta fase la persona afectada ja pot escoltar i compartir, però els consells no solen ajudar, cal només acompanyar-la i comprendre-la.

Reorganització: És bo fer saber a aquesta persona que sempre estaràs disponible si et necessita i que li donaràs distància quan ho vulgui. Quan passi el temps dona-li oportunitat de parlar de la persona que ha perdut, perquè de vegades encara que s’obrin les ferides és bo parlar-ne.

En l’estudi fet per Maciejewski PK, Zhang B, Block SD, Prigerson HG. sobre si es compleixen les fases teòriques del dol (segons Jacobs) en la vida real, ha arribat a la conclusió que la major part dels símptomes adaptatius del dol apareixen simultàniament i que tots ells poden persistir, en algun grau, passats 24 mesos. D’altra banda, es confirma que l’expressió màxima de cadascun d’aquests símptomes sí que es presenta en la seqüència temporal mencionada pel model de Jacobs (text complert).

Vegeu Tens por a la mort?

Etiquetat amb:
Publicat a estudis, social

Actituds davant el conflicte

Es solen adoptar diferents actituds quan ens toca enfrontar-nos en algun conflicte. Aquestes actituds estan relacionades amb la relació que tenim amb els altres i la importància que donem als objectius a aconseguir, és a dir, si ens importa la persona i l’interès que tenim per “guanyar” el conflicte.
Trobem cinc aptituds diferents:

  • La competició: Jo guanyo i tu perds – És una situació en la que aconseguir el que jo vull és el més important, encara que s’hagi de passar per sobre de qui sigui. El més important és que jo guanyi (i per aconseguir-ho, és més fàcil que perdin els altres). És com el que succeeix en l’esport. Perdre, en aquesta situació, es tradueix en ser eliminat, destruït, esborrat, apart de no aconseguir els objectius.
  • L’acomodació: Jo perdo i tu guanyes – Per estalviar-me l’afrontació amb l’altre, no intento ni plantejar els meus objectius.Aquest tipus de model d’actitud es troba tant o més extens que el de la competició.Es pot confondre respecte o bona educació amb el fet de no valdre els nostres propis drets perquè ens pot provocar malestars o tensions. Aquesta actitud té com a efecte que ens anem aguantant fins que no podem més.
  • L’evasió: Jo perdo i tu perds – Aquesta actitud es refereix a que ni els objectius ni la relació interessa. No s’aconsegueixen ni es compleixen cap dels dos.
  • La cooperació o col·laboració: Jo guanyo i tu guanyes – Aconseguir els propis objectius és molt important, però mantenir la relació també ho és. Es tracta de que tots surtin guanyant. Cooperar no és acomodar-se, no es pot renunciar a allò que ens és fonamental.És el model que s’intenta encaminar en el procés educatiu.
  • El compromís o la negociació – Es tracta de que les dues parts guanyin en el que els és fonamental ja que no poden arribar al 100%. Arribar a un acord: 60%-40%, 50%-50%,…No s’ha de confondre amb la competició ja que si una de les parts creu no haver guanyat en allò fonamental, llavors ja s’ha convertit en un model de competició o d’acomodació.

Aquestes actituds no són sempre habituals en la seva forma més pura. Tampoc es pot dir que hi hagi actituds més bones o més dolentes però ja ens podem fer una idea sobre quines actituds prenem, hem pres i què podem esperar de prendre algun d’aquests tipus d’actituds.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, social

Els turistes suïcides

El divendres 13 de febrer a Cuatro van emetre un documental de la televisió anglesa sobre els turistes suïcides. S’anomena així a aquelles persones que es desplacen a Suïssa per tal que se’ls ajudi a practicar un suïcidi voluntari.

En el documental s’ensenya tot el procés des que ho sol·liciten fins que es practica el suïcidi d’un pacient terminal el professor universitari Craig Ewer. Juntament amb aquest suïcidi el reportatge explica també la demanda que fan un matrimoni on ell també té una malaltia terminal però ella està en perfecte estat de salut. En aquest segon cas es denega la petició.

Encara que el debat. per molts, és si una persona amb una malaltia terminal té dret a demanar que l’ajudin a realitzar-se un suïcidi voluntari, per a molts d’altres la discussió seria si una persona en perfecte estat de salut com l’esposa del matrimoni que apareix en el reportatge, se la pot ajudar a practicar un suïcidi voluntari.

Vídeo promocional

Etiquetat amb:
Publicat a social

Què t’excita més, ho reconeixeries públicament?

A Wikinoticia han publicat aquest comentari a l’estudi que va fer la psicòloga Meredith Chivers de la Universitat de Queens, Ontario, Canadà per analitzar què els agrada i què no els agrada a homes i dones en relació al sexe.

Meredith Chivers va preguntar a homes i dones què els excitava i després ho van mesurar objectivament. Els homes van coincidir, però les dones van demostrar excitar-se amb coses que segons elles no les excitaven.

Va demanar a un grup de dones i un altre d’homes que miressin una sèrie de vídeos en un ordinador. Els va mostrar:

  • Un vídeo amb simis tenint relacions sexuals.
  • Vídeos d’homes i dones tenint sexe, tant heterosexuals com de lesbianes i d’homosexuals.
  • Vídeos d’homes masturbant-se, dones fent el mateix,
  • Homes caminant nus per la platja i dones fent exercici.

Els subjectes de l’estudi eren tant heterosexuals com gais. Mentre miraven els vídeos, es mesurava la seva excitació d’una forma objectiva (es mesurava els genitals tant dels homes com de les dones, que estaven connectats a sensors per saber si efectivament estaven excitats o no) i subjectiva (se’ls hi demanava que votessin què els interessava i què no).

Els resultats van ser els següents:

Etiquetat amb: , ,
Publicat a educació, social

La influència en les xarxes socials tindria una base genètica

Si temps enrere parlàvem del Facebook com a un fenomen social i s’apuntava que era un lloc per als narcissistes,des de la web DePsicologia ens expliquen que investigadors de la universitat de Harvard i de la de Califòrnia, han descobert que el nostre lloc en la xarxa social està influenciant, en part, pels nostres gens.

L’estudi pioner va mostrar que la popularitat o el número de vegades que un individu era nombrat com un amic i la possibilitat que aquests amics es coneguessin entre si, era fortament heretable.

A més a més, la ubicació dins de la xarxa o la tendència a ser el centre d’un grup, també estava vinculada genèticament. Tot i així, els investigadors es van sorprendre al veure que el número de persones
nombrades com amics per un cert individu no semblava ser hereditari.

L’estudi va incloure dades de xarxes socials de la National Longitudinal Study of Adolescent Health, que tenia dades de 1110 adolescents bessons idèntics i no idèntics. Els investigadors van comparar les xarxes socials d’aquests dos tipus de bessons i van descobrir més similituds entre bessons idèntics que entre bessons no idèntics.

James Fowler comenta que “una cosa que ens ha mostrat l’estudi és que les xarxes socials tendeixen a ser una part fonamental de la nostra herència genètica. Podria ser que la selecció natural actua no només en si es pot resistir a un refredat o no, sinó que també amb qui estarem en contacte.”

Font: depsicologia.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, experimentació, general, social

Medicaments, de vegades en prenem masses!

farmacsNo passa un dia que sentim que alguna persona del nostre entorn s’està medicant per l’ansietat, per l’estrès, per la fòbia.

Ens hem acostumat a assumir que tots en patim o en patirem i que només cal prendre medicaments per solucionar-ho.

Però la qüestió està en si realment calen o no, aquests medicaments.

En un article de la psicòloga Núria Gondón i publicat a la revista del Copc exposa la preocupació sobre la tendència que hi ha actualment a potenciar les malalties des del punt de vista de la industria farmacèutica.

El medicament s’ha convertit en un objecte de consum, i tal com diu el British Medical Journal en l’article “Vendre malestar. La indústria farmacèutica i el comerç de la malaltia” el gran esforç de la industria farmacèutica juntament amb els metges i els mitjans de comunicació de masses, té com a objectiu convencer el màxim número de persones, que estan malaltes.

Com a exemple explica que l’any 1996 diferents diaris anglesos van publicar molts articles sobre la fòbia social i la disfunció erèctil, i van aportar dades sobre la prevalença, l’impacte que produeix en els afectats i l’esperança que hi ha en els nous tractaments. Poc després van aparèixer tres fàrmacs: La viagra, el seroxat i l’aurorix.

Continua explicat que la gent hauríem de ser més conscients del paper que juguen les empreses en la definició i promoció de les malalties, i que en molts casos no s’ha de potenciar que la gent sana es senti malalta.

Font: Article “La fàbrica de malalts” de Núria Gondón

Etiquetat amb:
Publicat a drogues, salut, social

Per què acceptem les normes?

En el Centre d’estudis d’opinió s’ha publicat l’Omnibús del mes de novembre, estudi realitzat amb 1.400 enquestes telefòniques a persones de 18 o més anys, de Catalunya.

Entre les preguntes que es van fer comentarem les respostes a la pregunta “Estàs d’acord amb la limitació de la velocitat per millorar la qualitat de l’aire (disminuir la contaminació) i reduir accidents?” Si mireu els gràfics veureu que una marcada majoria està d’acord amb aquesta norma imposada.

Quina explicació es pot donar a aquesta acceptació tant rotunda a una norma, en principi contrària als nostres interessos?

normes21

barresnormes2

Segons la psicologia de grups, a aquest fet s’anomena polarització grupal, és a dir es produeix un canvi molt marcat entre el que pensa individualment una persona i el que arriba a pensar després d’haver observat el que la majoria del grup pensa sobre aquell fet. En aquesta pregunta concreta, en un principi molts haguessin contestat que no, però després de sentir que aquesta norma és bona per a la societat i que la majoria així ho pensa s’autoconvencen que si que és bona.

Per què passa això?

Etiquetat amb: , ,
Publicat a estudis, grups, social
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu