Que saben els altres de tu, que tu no saps – La finestra de Johari

La finestra de Johari és una eina creada pels psicòlegs Joseph Luft i Harry Ingham per il·lustrar els processos d’interacció humana.

Què saben els altres de nosaltres?

No podem captar totalment la nostra personalitat, però podem ser conscients de la part que ensenyem als altres.  La finestra de Johari es una eina per ajudar-nos a conèixer-nos a nosaltres mateixos i a saber si el que nosaltres pensem de nosaltres mateixos es correspon amb el que pensen els altres.

Així si mirem la imatge hi ha quatre quadres en que es divideix la percepció personal:

A   Que se de mi i m’agrada dir-ho als altres. Aquest quadre descriu característiques i experiències de les que som conscients i que ens agrada explicar als altres.

B  Que se de mi  mateix però amago als altres. Aquest quadre amagat descriu coses que sabem nosaltres però que decidim no explicar als altres. La seva dimensió disminueix a mida que construïm una relació de confiança amb els altres.

C  Que no se de mi mateix però els altres si que saben.   Hi ha coses que no sabem de nosaltres mateixos però que els altres les veuen molt obvies. I hi ha coses que pensem que expressem amb transparència però que els altres interpreten de forma diferent.

D  Què no se de mi mateix i els altres tampoc saben.   Hi ha aspectes de nosaltres mateixos que desconeixem a l’igual que els altres. Som més complexos i multifacètic del que imaginem.

Si provem de fer l’exercici (s’utilitza molt en exercicis corporatius i en dinàmiques de grup) cal triar adjectius que considerem que ens descriuen be. Després es deixa que els altres tirin adjectius per a descriure’t. I a continuació s’introdueixen els adjectius en el quadrat corresponent. Potser el resultat et sorprendrà.

Etiquetat amb:
Publicat a aprenentatge, social, teràpies

Tenir parella o no tenir-ne

Nova consulta d’aquesta secció

Consulta

Hola.
Em poso en contacte perquè tinc un problema que no acabo d’aclarir x mi mateixa. El cas es que al llarg de la meva vida he tingut moltes parelles, actualment també en tinc. Quan inicio la relació, el projecte d futur es clar: construir una família..El problema ve que passats els sis o set mesos, començo a mirar altres homes..i m’agraden tots..aleshores em plantejo la idea d trencar la relació xp vull estar ab els altres persones..però ab parella no es pot fer..no se si el que necessito es teràpia per poder rascar dins meu perquè em passa això..perquè quan em passa estic molt malament..o potser soc així..uns dies amb un i uns dies amb un altre..però akesta idea tampoc em motiva durant un temps…estic embolicada.
Realment necessitaria teràpia?

Gràcies
Glòria

Resposta

Hola Glòria:

Tal com ja vam contestar en un anterior consulta, el primer pas de tots és saber si realment vols tirar endavant en la parella o no. Amb quina d’aquestes opcions et sents més identificada?:

a) Vull tenir una relació estable però no acabo de donar el pas, i al final acabo canviant de parella.
b) No vull tenir relació estable, i penso que això, en aquests moments ja no hauria de ser.
c) No se el que vull.

En principi es poden donar aquestes possibilitats. Si et sembla comentem cada una d’aquestes per separat (encara que dedueixo que tu ja sabràs quina d’aquestes és la que et passa a tu).

 

a) Vull tenir una relació de parella estable però no acabo de donar el pas.
Si t’està passant això, aquí cal un anàlisi profund.  Podria ser que no acceptessis l’error, amb això vull dir que potser ets d’aquelles persones que si apostes per alguna cosa (no cal que sigui una parella, pot ser tranquil·lament qualsevol cosa, com una feina, o una amistat, o …) ha de ser la bona, i si no, no apostes.  Creus que et passa això?

En aquests casos la persona no accepta l’error, creu que equivocar-se es tant i tant greu que per no provocar una possible equivocació, ja no aposta, és a dir, ja no arrisca per no perdre.

Si et sents identificada amb aquest punt, suposo que no només et passa amb les parelles, suposo que et passa amb més aspectes de la teva vida, per tant, has de treballar per poder acceptar l’error. No passa res en construir una relació de parella fixa i que després al cap de 3-5  anys la relació de parella es trenqui.

I això és el mateix que si vull muntar un negoci i tinc por a què aquest negoci no funcioni i per evitar això, ja no el començo.

Anem ara per la següent opció que et pot passar:

b) No vull tenir relació estable, i penso que això, en aquests moments ja no hauria de ser.
Podria ser que en realitat no tinguessis ganes de tenir una relació estable. Podria ser que realment et motivés tenir diferent gent amb la qual tenir relacions sentimentals. Potser penses que gent diferent t’aporta més interès, o més motivació.  Per tant, res a dir-hi.

La pregunta està en, Per què tu, et boicoteges? per què creus que hauries ja de tenir una relació estable?
Quan som petits, la societat, la família, etc. ens van posant una series de pautes (pensaments) dins nostre com si fossin sentències que hem de complir per ser “normal” en aquesta societat:  la noia/noi, quan arriba a una edat ha de construir una família, i ha de tenir fills i una casa, i un gos i un periquito…. (es broma,, però una mica és això!)

Adona’t d’aquestes creences limitants que et fan sentir malament. Si realment vols ser una ànima lliure i no tenir una parella fixe, accepta-ho i gaudeix d’això sense sentir-te malament (estava intentant buscar-te un estudi que s’ha fet últimament en el qual deia que en el futur les parelles no durar més d’una 8 anys. Si el trobo el penjaré).

I si creus que el que et passa es la tercera opció:

c) No se el que vull.

Doncs si, a vegades ens posem molta pressió perquè pensem que hem de saber el que volem, hem de saber si volem compartir la vida amb aquella persona o no, o si volem treballar d’allò o no, o si volem estudiar aquella carrera o no.
Al llarg de la vida ens anem trobant amics que ho tenen tot molt clar, que saben el que volen, que saben com aconseguir-ho etc. però hi ha altres que no ho tenen tant clar.

La pregunta seria si, encara que no ho tingui clar, puc estar tranquil·la?

Em refereixo que estar a casa, pensant que m’he de decidir si vull tenir una parella fixe, estable o no, mentre no estic decidint-ho, sense voler ja ho estic decidint, estic decidint que no.  No se si m’explico:  si jo estic a casa pensant que he de tenir una parella estable, i van passat les setmanes i no faig res, sense voler durant tot aquest temps que no faig res per tenir la parella estable (perquè encara no he decidit) ja estic decidint que durant aquest temps no tinc parella estable.

Per tant, primer pas d’aquesta opció, mentre jo decideixo (que tinc tot el dret a prendre’m el meu temps), em permeto estar tranquil·la. Em prenc el meu temps, i ja decidiré.
Un cop aconsegueixo no pressionar-me per decidir, la següent pregunta és si puc avançar en alguna de les dues opcions encara que no ho tingui del tot clar.

I si estem esperant tenir-ho clar, clar, clar.. potser ens estem tota la vida parats esperant que ens vingui la inspiració.
Amb això tornem a anar a aquell punt que hem comentat abans, la por a equivocar-nos. Així que quan

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, teràpies

No aconsegueixo fer les coses que em proposo – Teoria de l’Arousal

 

Hem de fer coses, ens preparem per començar a fer-les però al final no les arribem a “executar”.  Per què?

Exemples:

En Joan es vol presentar a les proves per accedir a una plaça de bomber però no es decideix mai a començar a entrenar-se per a la prova física.

La Lidia ha acabat la carrera i només li falta fer el treball final.  Estan passant els cursos i  no es decideix mai a fer-lo.

Arousal:  Es el nivell d’activació cerebral, tant pel que fa al ritme en els processos cerebrals com al nivell general d’atenció davant dels estímuls del medi. Aquest nivell d’activació tant pot anar a uns nivells de sobreactivació provocant estats d’alerta, o a un nivel d’infractivació com en els estats de relaxació o de son.

Entre aquests dos extrems hi ha el nivell d’arousal idoni en el qual hi ha una activació tant fisiològica com cognitiva o motora, encara que hi ha moments que poden existir diferents nivells d’activació en aquests tres aspectes, així doncs es pot experimentar una altra activació cognitiva i baixa en les altres dues, o a la inversa.

El nivell òptim s’obté, quan l’activació s’aconsegueix mentre s’està relaxat.  Estar alt energèticament, per afrontar allò que volem executar sense tenir aquell estrès que ens bloqueja.

Quina relació hi ha entre l’activació i el rendiment? En un principi es pensava que com més activació més rendiment o al revés, però s’ha vist que això no es compleix i segons la Llei de Yerkes-Dodson o Hipòtesi de la U invertida  (M. Yerkes i John Dillingham Dodson 1908) el rendiment i l’activació estan directament relacionats. El rendiment augmenta si augmenta l’excitació, però fins a un punt, perquè si l’activació continua augmentant el rendiment disminueix. Té la forma de la U invertida .

Així doncs, què determina que tinguem un nivell d’activació ideal? hi ha molts factors que poden determinar-ho com l’autoexigència, la pressió dels altres, la pròpia autoestima, etc. però el que és important es que un mateix se n’adoni que no per posar-ae molta pressió aconseguirà millors resultats, cal descobrir el bloqueig.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetat amb: , , , , , ,
Publicat a conducta, teràpies

Viure per a trencar el silenci

La vida és aprendre, gaudir, caure i pujar de nou.

Cristina M. Fortuny
Des de les entranyes

Morta en un cos viu

2013. Mirar-te al mirall i no sentir absolutament res

Em tocava ser una adolescent. Mirava als companys del meu voltant: no m’entenien, tampoc volien fer-ho. Però, jo no era una adolescent, era una persona que no estava bé, algú que havia tocat fons i olorava la foscor.


… I, encara recordo com la meva mare estava asseguda a terra amb les mans al cap indicant desesperació amb una mirada de tristesa infinita. El meu pare acariciant-me l’esquena. Jo no sentia res. Solament sentia aquell dolor, aquell dolor que em feia sentir-me morta en un cos viu.
….

 

La Cris a través del seu blog “Des de les entranyes” ens explica com s’ha anat sentint durant una època dura de la seva vida.

Llegir-lo ens pot ajudar a entendre a aquella persona del nostre voltant que es troba en una situació semblant, però també si ho estem vivint en pròpia persona ens pot ajudar a adonar-nos que no estem sols i que hi ha algú que també ho ha passat.

Val la pena gaudir de l’estil exquisit que utilitza.

Llegir més entrades en el seu blog

 

 

 

Etiquetat amb: , , , , ,
Publicat a salut, teràpies

Psicòpates – Com saber si la teva parella ho és

Ja fa temps vam fer una entrada on parlàvem de la manipulació en les relacions de parella No et deixis manipular. Avui, però, parlem de com detectar un psicòpata, i la relació amb ell.

Primer, però, hem de diferenciar entre el psicòpata inadaptat (el que veiem a les series que maten gent (vegeu comentari de Mindhunter ) i el psicòpata integrat. Avui ens centrarem en aquest segon tipus, aquella persona que fa vida normal, que no ha delinquit mai i que fins hi tot és una persona triomfadora en la seva vida i respectada pels altres.

Quines característiques té un psicòpata integrat en la societat?

  • Es una persona que no empatitza amb el sentiment de l’altre persona.
  • És un excel·lent actor.
  • Per aconseguir l’objectiu que estigui perseguint manipularà tot el que calgui, fins hi tot sembla que en gaudeixi.
  • No es sent culpable pels actes que fa. Pot actuar de manera molt dura, ferint a l’altre persona sense sentir-se malament després.
  • Te moltes habilitats socials i el seu entorn gairebé segur que desconeix com manipula a la seva parella.
  • Diu moltes mentides, i mai es culpabilitza de res.
  • Pot ser tant un home com una dona.

Si acabes essent parella d’aquest tipus de persona, sense adonar-te’n et veus envoltat en una relació tòxica i malalta. Les persones que en son víctimes en un principi no se n’adonen i mica en mica van agafant un rol de dependència cap al psicòpata.

Com actua un psicòpata?

    • La culpa és sempre de la víctima: La persona psicòpata mai té la culpa de res, per tant tot el dolent que pugui passar ho atribueix a l’altre persona. La fa sentir culpable de tot i la menysprea verbalment. És un maltracte psicològic que la víctima que ho pateix no se n’adona (en un principi pensa que es cert, que es culpable i mica en mica va agafant aquest sentiment de culpa, indefensió, inseguretat i por del que li pugui dir o fer).
    • Provoca una inestabilitat en la relació: provoca moments on fa sentir a la víctima la millor persona, i moments on la fa sentir la pitjor.  Son situacions incontrolables que descol·loquen a la víctima i la fan sentir vulnerable perquè l’agafen de sorpresa.  El psicòpata juga amb això per aconseguir que la seva parella es converteixi en dependent d’ell o ella, i veure que la té sotmesa, l’alimenta. Es tot tant subtil que la víctima no se n’adona.
    • Les mentides formen part d’ells:  aquells que diuen que no tenen parella i potser estan casats sense dir-ho. Aquells que tenen més d’una parella i les enganyen a totes, etc.

Cal dir que les víctimes no son persones dèbils ni vulnerables. Pels que no s’han trobat amb un psicòpata en les seves vides i pensen que mai hi cauran, es important que s’adonin que no hi cauen només els dèbils, sinó que tots hi estem exposats.  La persona psicòpata es molt intel·ligent, no te sentiments cap a l’altra persona, i a més a més, sap dissimular-ho tot molt be: pot ser l’amant perfecte, pot ser la persona més detallista del món, i a la vegada en situacions et pot menysprear i fer-te sentir la pitjor persona.

Caure en una relació així es insana i molt perjudicial. El primer pas, però, es saber que estàs essent víctima d’un psicòpata. Un cop ho veus, cal buscar ajuda perquè cal una gran tasca psicològica per tornar a recuperar l’autoestima, per adonar-te’n que aquesta persona que tens al costat no et vol cap be, al contrari, i per construir una nova vida, que amb l’ajuda d’un professional s’aconsegueix (s’està demostrant que treballar-ho amb EMDR dona bons resultats).

Hi han uns vídeos molt interessants fets pel psicòleg  Dr. Iñaki Piñuel  i el seu llibre “Amor Zero”  que en parlen.

 

Imatge extreta de Malonso.com.ar

 

Etiquetat amb: , , , , , ,
Publicat a altres, EMDR, Problemes parella, teràpies

Busquem 6 psicòlegs novells per a fer formació pràctica i 30 pacients disposats a fer sessions gratuites

El Centre LluverasPsicologia adonant-se que molts dels psicòlegs quan acaben la seva formació els hi cal fer pràctiques en sessions de teràpia reals, i donat que es difícil que un psicòleg et permeti estar present en les sessions de teràpia amb el pacient, hem considerat que mentre fem una acció solidària amb els pacients (s’oferix 4 sessions gratuïtes a cada pacient que es vulgui acollir a aquest programa), al mateix temps donem l’oportunitat a aquell psicòleg que no disposi de l’experiència suficient a adquirir més habilitats en les sessions de teràpia.
Per això busquem:

  • 6 psicòlegs novells o que estiguin en l’últim curs de la formació (veure informació de la formació aquí )
  • 30 pacients que es vulguin acollir a aquest programa. Podran tenir 4 sessions gratuites (es passarà una entrevista prèvia per decidir si es poden acollir al programa)

Per a més informació podeu contactar amb Pilar Lluveras telèfon 600334250 o a lluveraspsicologia@gmail.com

 

Formació practica amb pacients reals

Etiquetat amb: , , , ,
Publicat a Busco feina, formació, grups, joves, teràpies

La solució està en el canvi

Els problemes personals que ens provoquen un gran patiment i complexitat no tenen perquè exigir d’una solució complicada ni dolorosa.

Patir problemes o molèsties durant un llarg període de temps no té perquè haver de resoldre’s amb un tractament terapèutic igual de llarg.

                                                                              G. Nardone P. Watzlawick

Tal com expliquen, Giorgio Nardone i Paul Watzlawick en el seu llibre “El arte del cambio” la solució està en el can01vi.

Per explicar aquest terme de “canvi” quan es segueix una teràpia, en el llibre expliquen el següent exemple/exercici:

Intenta unir els nou punts que es veuen en la figura. S’han d’unir mitjançant 4 línies rectes sense aixecar el llapis del paper”

La solució és la següent:

Etiquetat amb: , , , , , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, estudis, hipnosi, llibres, salut, teràpies

Psiquiatre o psicòleg?

A vegades els pacients pregunten si el que els hi passa es degut a qüestions “químiques” del cervell o per culpa d’un error en la manera d’afrontar la seva vida. Tenen el dubte de si s’han d’adreçar a un psiquiatre o a un psicòleg.

Imaginem una persona que ha estat bé emocionalment parlant, i que, pel que sigui comença a estar malament. Si durant aquest període que està malament se li fa un estudi l’hi trobaran alteracions químiques en el cervell, les substàncies químiques que fabrica en aquell moment estaran alterades. Per tant es evident doncs que caldria estabilitzar perquè aquestes substàncies químiques tornin a estar equilibrades.

Però, com fer-ho?
Els psiquiatres segons la teoria del desequilibri químic, es basen en que la majoria de tractaments per als trastorns mentals passarien pel consum de psicofàrmacs.

Des del punt de vista dels psicòlegs, no tindríem res a dir si la medicació que es dona fos suficient perquè la persona es sentís be i això perdurés en el temps, però l’experiència ens mostra que no és així, la persona pot estar prenent medicació durant temps i no aconseguir la recuperació total provocant que cada vegada aquesta persona s’hagi d’estar medicant més o canviant el tipus de fàrmac, sense que el seu malestar desaparegui.

Així doncs, de tot això s’extreuen les següents conclusions:

  •  Si la persona està tenint un malestar intens i li cal reduir aquest malestar amb medicació es correcte i convenient que l’ajudi el psiquiatre amb les pautes mèdiques corresponents.
  • No s’ha de culpabilitzar a la persona perquè prengui aquesta medicació.
  • Però, i com a punt més important, cal tenir en compte que quan hi ha una inestabilitat emocional cal fer teràpia psicològica, perquè,  encara que la medicació en un principi estigui resolent el malestar físic dels símptomes, a la llarga en un % molt alt, aquesta persona tornarà a manifestar el malestar.

 

Es dolent doncs, anar al psiquiatre?  No, evidentment que no, a vegades en moments ens cal medicació per estabilitzar (igual com quan tens maldecap o mal d’esquena que t’has de prendre alguna cosa per “reduir” el malestar) però cal conscienciar-nos que el malestar que patim és el símptoma, es a dir, és el senyal que ens indica que alguna cosa no estem enfocant be en la nostra vida, en el nostre dia a dia, per tant no ens podem girar d’esquena d’aquest símptoma, es potser el moment per començar a fer aquesta feina psicològica amb nosaltres mateixos.

 

Si voleu mes informació en el nostre centre LluverasPsicologia, a part del nostre equip de psicòlegs, disposem també de servei de psiquiatria.

 

Fotografia extreta de la web Pullman

 

 

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, salut, teràpies

Estic angoixat per una noia – Dependència emocional

Nova consulta d’aquesta secció.

Consulta

Hola, primer de tot dir que sóc un home. Estic angoixat per una noia, em plantejava una relació seria i vaig donar distancia i ara que ja no em contesta els missatges estic obsessionat, m’he comportat com un immadur, però aquesta situació m’està matant, no dormo ni menjo, la trobo molt a faltar i no se que fer, vaig en caiguda lliure.

Resposta

Hola Pere
Disculpa el retard en la resposta.  Referent a la teva consulta, estic intentant buscar com ajudar-te a distància, a través d’aquesta entrada però tota l’estona m’està venint el mateix comentari: Si poguessis anar a un psicòleg seria perfecte!!!.

Ostres em sap greu haver de dir-te això perquè imagino que si et poses en contacte amb nosaltres es perquè vols que et donem eines per resoldre-ho tu sol, però quan tenim una relació que mes o menys va be, i es trenca i no acabem de desconnectar del tot d’aquella persona (les xarxes socials tampoc ens ho posen fàcil) es perquè no estem fent el “dol de la ruptura” de manera correcte, per tant una ajuda externa ens pot anar molt be.

De totes maneres, intento donar-te diferents punts perquè tu mateix puguis anar-ho treballant. Anem per parts:

Puc resoldre-ho?
Dir-te que, encara que ara estàs veient que no saps com solucionar-ho, hi ha solució, et posaré l’exemple d’un cas d’un noi que em ve a la consulta (es un exemple entre molts d’altres) que ve pel mateix motiu que tu, a més treballa junt amb la seva ex, així que l’ha de veure cada dia. Va venir desesperat, i actualment portem unes 3 o 4 visites (ara no ho recordo exactament) i ja està molt millor (encara no estem del tot, perquè s’ha de reforçar tot el que hem aconseguit).
Amb això t’ho dic perquè vegis que no es una teràpia infinita, i que no es una cosa que no es pugui solucionar, es complicat perquè es crea una dependència emocional que costa trencar, però hi ha sortida.

Que he de treballar?
Pere, primer s’ha d’analitzar,  el perquè estàs malament,  i què és el que et fa estar malament.

  •  és el no tenir parella? o
  •  és el no estar amb ella?

Se que d’entrada diràs que les dues coses, però pensa-hi, es diferent, per això, el que s’ha de potenciar aquí son dues coses importants:

  1. Per que crec que es tant important tenir parella per poder ser feliç. Aquesta manera de pensar es una cosa que se’ns ha posat de petits, pensem que si no tenim una parella, si no tenim fills, si no tenim una casa, si no tenim hipoteca, si no tenim un gos o un periquito, etc…(estic exagerant, hi t’ho porto al límit de l’estupidesa perquè t’adonis) no podem ser feliços. Això ho has de trencar definitivament. Sense parella es pot ser tant o més feliç que tenint tot això que t’he comentat abans.
  2. Per què em cal una altra persona per poder ser jo feliç.  Em sento insegur? no se anar sol per la vida? Ella em dona aquesta seguretat que jo no tinc?

Com puc treballar-ho?
Suposo que quan has contactat amb nosaltres ja has intentant trobar solucions: per Internet, llibres d’autoajuda, consells dels amics, i t’adones que no ho soluciones.

Bàsicament si treballes aquests dos punts, tindràs el 80% resolts.  Després et quedarà canviar els hàbits per no estar pendent de tots els moviments que fa ella (aquesta part l’has de veure con una “addicció”.. es una manera de parlar, però si, has agafar un hàbit de comportament, estar-te hores i hores mirant per les xarxes socials, per exemple, controlant tots els moviments que fa ella, tot això ho hem de trencar, però Pere, no ho treballaràs fins que no et sentis molt més fort del que et sents ara, perquè quan a tu no t’importi res del que pugui fer ella, ja deixaràs d’estar tant pendent, i si algun dia ho mires, no et molestarà amb la intensitat que t’està molestant en aquests moments.

Es per això que et recomano un psicòleg, i a més, si em permets la llibertat, treballa amb un psicòleg que t’ajudi a potenciar la part de la teva ment inconscient (amb hipnosi clínica, EMDR, etc.), donat que la teva ment conscient, encara que s’adona de tot el que li passa, no sap con sortir d’aquest situació.

Mentrestant tu, de tant en tant tanca els ulls i intenta trobar aquells moments de la teva vida, aquell Pere que es sentia tant be, tant independent, tant segur d’ell mateix i  recorda com es sentia, nota dins teu la sensació, aquella seguretat que potser als 15 anys tenies, etc. ..Però, Pere, si, mai t’has sentit així, si mai t’has sentit segur de tu mateix (no et conec i no ho se), no et preocupis d’acord? perquè amb l’ajuda d’un psicòleg podràs construir aquest nou Pere i això et permetrà deixar d’estar tant pendent d’una noia, perquè quan el tinguis construït deixaràs de sentir-te dèbil i dependent d’ella.

Molts ànims

 

Si estàs prop de L’Hospitalet no dubtis a contactar amb nosaltres i ens posem a treball per resoldre aquest malestar (a Barcelona també tenim un centre col·laborador)

Etiquetat amb: , , , , ,
Publicat a Consultes, Problemes parella, teràpies

Ell jeu al sofà i jo em passo tot el dia cridant – relacions de parella

Resposta a la Consulta feta a Vols fer alguna consulta?

Consulta

Bon dia,

Sóc l’Alba tinc 36 anys i fa 11 mesos que sóc mare, la meva vida en parella va de mal en pitjor, la veritat és que tot el que està passant ja ho havia d haver previst..ell des de sempre ha volgut fer activitats i els seus hobbies els caps de setmana.. o dissabte o diumenge o en algun cas els 2 dies.. portem 15 anys junts i ell sempre ha volgut ser pare i ha insistit molt per ser-ho, jo en canvi m ha costat més prendre la decisió potser perquè veia que ell no és persona d estar en família, perquè mira per ell i el seu propi benestar.. però el fet és que m anava fent gran i pensant que se’m passaria l’arròs vaig decidir que volia ser mare, cosa que no me’n penedeixo estimo al meu fill amb bogeria. El fet és que ja gairebé des que ha nascut el nen he hagut de suplicar que es quedés a casa per ajudar-me perquè ell sempre ha intentat marxar..al principi de mala gana ho va fer perquè va ser cesària i necessitava ajuda però poc a poc ha anat buscant el seu espai deixant-me tota la càrrega a mi.. Ara si o sí marxa el dissabtes a fer el seus hobbies, un dia que jo estava refredada i no em trobava massa bé li vaig demanar que es quedés per ajudar-me amb el nen i es va ficar histèric diguen-me que només el volia putejar que jo no estava tant malament, que per una mica de refredat ja em podia quedar sola i que només ho feia perquè es quedés a casa El fet es que em va amargar el cap de setmana..
Ell diu que treballa molt que està molt estressat i que necessita desconnectar. jo també treballo 8 h i a una hora de camí de casa i vaig de cul intento fer un horari intensiu llevant-me cada dia a les 5.30 per poder estar més amb el nen i vaig molt cansada, perquè ell no arriba fins les 20 h…espero el cap de setmana amb candeletes per poder descansar i al final acabo més cansada perquè he d’estar bona part del dissabte sola amb el nen , fent rentadores i feina endarrerida mentre ell està amb bici.. després arriba i tampoc ajuda gaire..està cansat i jeu al sofà amb el mòbil i la tele..em passo tot el dia cridant dient que s han de fer les coses i ell ni s hi immuta o bé em diu que les farà més tard o fa alguna cosa i de seguida torna a descansar..a part el dia que estem junts es passa el dia amb el mòbil, si anem a esmorzar a dinar o si estem a casa, o comentant on ha anat amb la bici o on vol anar amb els seus amics..el sexe molt malament no tenim relacions jo vaig molt cansada i a part no em ve de gust estar amb una persona que només mira per ell. Jo estic consumida i sense il·lusió perquè el seu pla és anat treballant cada dia i el cap de setmana poder fer la seva..a sobre a la feina com que faig horari intensiu no tinc vida social perquè minimitzo les pauses i gairebé no veig a ningú..
Estic d’acord que tothom ha de tenir el seu espai però de tant en tant, però quan es té un nen tant petit crec que tothom ha de renunciar a una part o bona part de la seva vida anterior, el dia no té més hores i sinó ho fa un o ha de fer l altre membre de la parella..ell no fa mai plans en comú no sé sortir d’escapada per un pont o una excursió planificada tots junts..anem fent sobre la marxa. En canvi quan es tracta dels seus hobbies ja ho té tot programat.. em sento segon plat i que tota la responsabilitat del nen cau sobre mi, sento que la meva vida ha canviat un 100% mentre que ell pot anar fent moltes de les coses que feia abans de ser pare…acabem discutint cada dia i fins i tot ens insultem em sap greu que el nen creixi entre crits i no sé que fer.. jo no vull estar amb una persona que primer sigui el seu benestar que el de la seva família.. em fa sentir molt sola i poca cosa…entre setmana no ens veiem per horaris i el cap de setmana perd mínim mig dia amb les seves coses.. i després a sobre li costa col.laborar amb tot..I em diu que sóc una egoista, una nena mimada que el vull tenir sempre amb mi com un esclau i que si vull un esclau que m’agafi un gos..A vegades m ho fa creure penso que sóc una egoista però després veig que jo em sacrifico molt més que ell i que ell n’hi ho veu ni ho valora.. No sé que fer,estic desesperada i amb ganes de plorar perquè discutim i discutim i no arreglem res.. Què puc fer?

 

Resposta

Bon dia Alba

Primer de tot felicitats per la maternitat, i espero que tu i el teu fill estigueu molt be de salut.

Referent a la teva consulta, si et sembla ho podem enfocar des de dos punts diferents:

Primer punt: Alba, quan s’acaba de tenir un fill sempre es veuen les coses més en negatiu. Això t’ho dic perquè et pot ajudar a veure que, encara que el que està passant no va be, hi ha sortida, només que l’hem de veure i treballar des de la calma i la paciència.

Dit això, anem ja per la segona reflexió:

Comentes que ja durant els 15 anys de vida en parella ja anaves veient que ell no es preocupava massa per la família ni per la logística de la casa i ara amb l’arribada d’un

Etiquetat amb: , ,
Publicat a educació, Problemes parella, teràpia de parella, teràpies

Delfinoteràpia Si! o Delfinoteràpia No!

La Delfinoteràpia és el tractament d’algunes malalties amb dofins. Té els seus orígens als anys 50 quan John Lilly es va adonar que els dofins tenien una influència en la part emocional de la ment humana. A través d’estudis va poder demostrar que els dofins es connectaven amb la men humana. Actualment, d’altres científics també, creuen que el so que pot emetre un dofí entrenat produeix a la ment humana una activació positiva en el sistema nerviós i al cervell humà.

Per l’altre costat però hi ha l’aspecte de si la delfinoteràpia es bona pel dofí.  S’ha pensat molt en els beneficis que produeix a la persona que està fent la teràpia, a la psique humana, etc, però, I els dofins? a ells els hi va be?

Tal com s’explica a la pàgina SOS Delfines els dofins quan estan en captivitat tenen canvis comportamentals que els provoca estrès (piscines petites comparat amb el seu medi natural, menys relació amb altres dofins, la musica forta dels espectacles, els fan entrenar, etc.). Hi ha estudis que confirmen que els dofins en captivitat no estan be, escara que estiguin molt ben cuidats.

Així mateix, pel que fa a la Teràpia assistida amb dofins expliquen que els beneficis que la persona obté no es correspon amb la realitat i no hi ha estudis científics que demostrin que la teràpia amb dofins tinguí un major efecte terapèutic en els humans que fer la teràpia amb animals domèstics (com gossos, gats, o cavalls). A part, es clar que perquè el dofí no tingui conductes agressives en molts casos se li dona medicació perquè estigui més calmat (en qualsevol moment el dofí pot rebre algun cop involuntari i respondre d’una manera agressiva). Podeu consultar l’informe ACCOBAMS (Acord de Mònaco per a la Conservació de Cetacis en el mar Negre, la mar Mediterrània y l’àrea Atlàntica adjacent),

Així mateix aquest altre estudi de la Universitat d’Emory, explica que després d’avaluar 5 estudis que s’havien fet valorant positivament la teràpia assistida amb dofins els investigadors hi van trobar molts errors científics i de mètode que posava en dubte la validesa.

Es interessant que ens preguntem si realment val la pena continuar maltractant els dofins per voler continuar aquest tipus de teràpia si els estudis confirmen que els resultats no son més bons que fent la teràpia amb altres animals.

 

 

 

 

 

Etiquetat amb: , ,
Publicat a animals, Ansietat, conducta, general, teràpies

EMDR per tractar el TEPT en nens i adolescents

L’EMDR ( Dessensibilització i Reprocessament mitjançant moviments oculars) es una eina que ajuda a processar els traumes d’una manera molt ràpida i efectiva.

Quan una persona ha estat exposada a alguna situació que pel motiu que sigui la seva ment ho ha viscut amb molt d’impacte (amb molta por, molta vergonya, molt dolor, molta impotència etc) la persona pot desenvolupar un TEPT (Trastorn d’Estrès Post Traumàtic) perquè la ment de la persona no sap com “processar” aquesta situació.

Us mostrem un nou estudi, aquest cop utilitzat per demostrar que l’EMDR en nens i adolescents es més efectiu que altres tècniques. La psicòloga clínica Carlijn de Roos va agafar un grup de 103 nens i adolescents que havien viscut una situació traumàtica (un Trauma com un accident de cotxe, una violació, un desastre natural, etc.) i els hi van fer teràpia amb EMDR arribant a la conclusió que la recuperació es molt més ràpida (2 hores i 20 minuts) i més duradora que fer-ho amb altres tècniques, un cop fet el seguiment després d’un any de la teràpia.

Si voleu consultar l’estudi : Wiley online Library  Traducció al castellà Articulo de De Roos EMDR (traduccion)docx
Si esteu interessats en fer teràpia amb EMDR podeu contactar a plluveras@gmail.com o al telèfon 600334250 (saber-ne  més )

Etiquetat amb: , ,
Publicat a EMDR, estudis, teràpies

Por 13 razones – Parlem-ne? o millor no parlar-ne!

La Série de Netfilx està basada en el best seller de l’autor Jay Asher. Cada capítol de la 1a temporada revelen 13 de les raons per les quals Hannah Baker, la protagonista, es va suïcidar.

L’argument principal és el suïcidi, però hi ha altres temes també importants com l’assetjament escolar (en parlarem en una altra entrada) i abusos sexuals que porten a la protagonista al desenllaç final.

La sèrie, ha obert un debat de si és bo o no que els adolescents vegin la sèrie perquè pot influir de manera negativa en el seu comportament. Hi ha instituts de EEUU, d’Austràlia, etc. que han prohibit parlar-ne.

Però, no és bo que hi hagi debats sobre aquests temes?

L’objectiu de parlar-ne, no és tant veure el suïcidi com a una sortida resolutiva, sinó, poder adonar-nos que la base de tot està en aprendre a comunicar com ens sentim.

En un dels moments de la sèrie hi ha una expressió que diu

Quan l’emoció és té tant a dintre i costa tant expressar el que sents!!!!

És això, hem de potenciar la part de Comunicació Emocional: l’important és ensenyar a aquest noi o noia, ja des que és petit a què pugui i sàpiga expressar tot allò que li passa. Així s’aconseguirà poder ajudar més fàcilment i posar remei en aquells aspectes que es calgui.

Podeu veure la segona entrada comentant “Por 13 razones” l’Efecte bola de neu (assetjament escolar) .

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a conducta, joves, series, social, teràpies

Teràpia a domicili, Pros i Contres

La Teràpia a domicili és la modalitat de teràpia psicològica en la qual el psicòleg es desplaça a casa del pacient per a fer les sessions de teràpia. Moltes vegades la persona no es veu amb forces per anar a la consulta del psicòleg per diferents motius i li cal fer la teràpia des de casa.

Avantatges des del punt de vista del pacient

  • Comoditat : no s’ha de desplaçar
  • Millora el clima terapèutic, sobretot en les primeres sessions perquè el pacient no te les pors d’haver d’anar a un lloc nou.
  • Es pot ser la tasca amb més d’un membre de la família si la situació ho requereix.
  • Altres.

Avantatges des del punt de vista del psicòleg

  • Veus el pacient en el seu ambient
  • El veus mes relaxat
  • Pots conèixer el seu entorn, família, veïns, etc. i els rols que juga el pacient en cada un d’aquests entorns
  • Fer la teràpia en el mateix lloc del dia a dia facilita a que la persona pugui recuperar aquestes sensacions que tal treballar.
  • Altres.

Desavantatges des del punt de vista del psicòleg

  • El pacient s’acomoda
  • El psicòleg no controla l’entorn (poden haver interrupcions, etc)
  • Els desplaçaments cap a la casa del pacient

Desavantatges des del punt de vista del pacient

  • El pacient s’acomoda a la situació i no afronta moltes de les pors.
  • Mes despesa per fer la teràpia

 

En el nostre Centre fem teràpia a domicili a través de la nostra psicòloga col·laboradora a Barcelona.  Apliquem també el Mètode Lluveras on integrem la hipnosi clínica, el EMDR i la EFT. Es fusiona aquesta teràpia a domicili amb  la teràpia en el despatx del psicòleg, de manera que sense forçar a la persona, es va treballant en el seu domicili les sessions que calguin i quan el pacient es veu preparat, es passen a fer les sessions a la consulta (telèfon de contacte Pilar Lluveras 600334250)

 

 

Etiquetat amb: , ,
Publicat a EFT, EMDR, hipnosi, Psico-reiki, Teràpia a domicili, teràpies

El Tetris per a millorar els efectes del Trastorn d’Estrès Postraumàtic

Segons un Estudi jugar al Tetris després d’una situació traumàtica ajuda a reduir en un 62% els pensaments intrusius.

En aquest bloc ja a l’any 2008 parlàvem dels efectes beneficiosos que te el Tetris, referint-nos sobretot als efectes relaxants i d’organització mental (Tetris – Posar ordre als problemes), ara, però, nous estudis avalen que jugar al Tetris després d’haver patit una situació traumàtica ajuda a disminuir els pensaments intrusius.

Els participants de l’estudi fet per la doctora Lalitha Iyadurai, havien estat afectats per un accident de cotxe en les últimes sis hores. A un grup d’ells se’ls va animar a jugar al Tetris, i a l’altre grup no.  Els resultats van concloure que en les setmanes posteriors, els que havien jugat al Tetris havien tingut un 62% menys de pensaments intrusius que els que no hi havien jugat, i a més els pensaments intrusions que havien tingut desapareixien més ràpidament.

Es pensa que jugar al Tetris influeix a com es guarden els records dins la memòria i això porta a continuar  investigant per si es pot demostrar que jugar al Tetris interfereix a que els records traumàtics no es fixin tant intensament dins la memòria a llarg plaç.

Nota:  Si tens alguna situació traumàtica que et provoca malestar no dubtis a contactar amb nosaltres

 
Estudi publicat en el Journal Molecular Psychiatry
Font: PsicoBlog

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a curiositats, EMDR, intervenció emergències, teràpies

La culpa. Que és la culpa?

És una de les emocions més destructives que tenim.  Però, Que és la culpa? i Com ens podem alliberar d’ella quan no ens cal tenir-la?

Posem un exemple:

Imaginem que un nen petit trenca un plat.  El nen, com que pensa que ha actuat malament i sap que la seva mare el renyarà, s’imposa ell mateix un castic. Es castiga tancant-se a la seva habitació (per exemple). 

El que està sentint el nen es “culpa”.  Ell pensa que ha actuat malament i per tant s’imposa ell mateix un castic.

Els adults, també fem el mateix, quan pensem que hem actuat malament, ens sentim culpable, i ens imposem un castic. El castic que ens imposem és “fer-nos sentir malament”.  Quan fem alguna cosa que creiem incorrecte (discutir amb algú que estimem, o fer alguna cosa mal feta sota el nostre punt de vista) ens castiguem. El castic que ens autoimposem es obligant-nos a estar constantment pensant en això i no permetent-nos sentir-nos be.

Continuem amb la historia:

La mare, quan arriba, i veu el plat trencat, i veu que el nen, ell mateix s’ha imposat el castic, no el castiga tant.  La mare pensa… “pobret! ell mateix ja veu que ha actuat malament, no cal que el castigui jo”.

En aquest moment, la culpa ha ajudat al nen a no rebre un castic molt fort.

Els adults ens passa el mateix, moltes vegades després d’haver actuat malament, el nostre sentiment de culpa ens ajuda a que l’altra persona no ens castigui tant.  Però continuant amb l’exemple, la pregunta és:

Si la mare se’n va a treballar, el nen, Cal que continuï tancat a l’habitació? o pot sortir? (i quan la mare torni, si ho creu convenient ja es tornarà a tancar a l’habitació?).

La resposta suposo que estareu d’acord es que No, no cal que es quedi tancat a l’habitació si la mare no ho veu. El castic que ell mateix s’ha imposat, no cal que el continuï fent si la mare no hi és.

Els Adults també caiem en aquest parany, hem actuat malament, ens hem auto-castigat, i la pregunta és, cal que continuïs castigant-te si l’altre persona en aquests moments no la tens davant? Per exemple, Si t’has discutit amb algun amic, i li has dit coses molt grosses, i l’amic no el tens davant, son les 12 de la nit, per exemple, Cal que estiguis castigant-te perquè creus que t’has portat malament amb ell? no es més pràctic (o lògic), ara que ell no es davant teu, relaxar-te i posar-te a mirar una pel·lícula, y demà quan el tornis a veure si cal li demanes disculpes.. o no! ?

Mai ens han ensenyat que les emocions son unes eines que tenim, però que no hem de ser esclaus d’elles!!, al contrari, les emocions ens ajuden en molts moments (al nen li ha anat molt be el sentiment de culpa, perquè ha aconseguit que la seva mare no el renyi tant, a l’adult l’ha ajudat a que la discussió fos menys intensa). No entrarem a analitzar què està ben fet i que està mal fet, perquè això ho hem anat adquirint de petits per influencia de la societat, la família, l’educació, la religió, etc. L’important aquí, es aprendre que moltes vegades ens quedem enganxat a aquesta “culpa” i no te cap utilitat pràctica.

Es bo que aconseguim veure les emocions d’una manera més “pràctica”. Xoca una mica i sobretot perquè hem rebut aquesta educació en la qual es premia a la persona que te aquest sentiment de culpa.. i si, és correcte, si t’has discutit amb algú i et sap molt greu perquè li has dit coses molt grosses, es correcte que analitzis i intentis rectificar el teu comportament, pero això no treu que quan la persona no estigui davant teu, hagis d’estar castigant-te.

En el nostre Centre treballem per aconseguir no ser esclaus de les nostres emocions, perquè, encara que en moments, es inevitable que l’emoció ens domini, en d’altres aquesta emoció no ens cal per res.

 

 

 

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, educació, EFT, EMDR, hipnosi, teràpies
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu