A l’hora de prendre decisions no sempre som racionals!

Ets una persona que sempre sospesa els pros i els contres abans de prendre una decisió?. Et penses que ets del tot racional!!!

Doncs segons Daniel Kahneman els individus, en entorns d’incertesa, prenem decisions que s’aparten dels principis bàsics de la probabilitat.

Imagina’t que has d’escollir entre guanyar:
a) 4000 euros, Hi ha una probabilitat del 80% d’aconseguir-ho,
b) O guanyar-ne 3000. Hi ha una probabilitat del 100% .

La majoria optaríem per l’alternativa b) encara que amb la a) s’obtindria un guany més alt.

Ara imaginem que hem d’escollir entre:
a) Perdre 4000 euros. Hi ha una probabilitat del 20% de que es compleixi.
b) O perdre’n 3000. Amb una probabilitat que passi del 25%.

En aquesta la majoria de persones agafarien l’opció b) encara que hi ha més probabilitat de pèrdua.

Aquest patró és constant, la gent tractem d’evitar els riscos quan busquem guanys (guanyar-ne menys però segurs), però escollim el risc quan es tracta d’evitar una pèrdua (perdre’n els menys possibles) la qual cosa suposa una assimetria en la presa de decisions.

Segons la teoria de la perspectiva de Kalneman i Tversky (1979) Hi ha un procés per a l’elecció d’una alternativa, primer revisem les diferents alternatives en termes de guanys i perdues, i després avaluem (donem un valor o un altre en funció de la riquesa o benestar que l’alternativa ens aporti). Per tant a l’hora de decidir estem influenciats per les espectatives que nosaltres tinguem de l’elecció.

Font : Economia para no economistas
Bibliografia : Introducció a la Psicologia del Pensamiento – M. José González Labra

Etiquetat amb:
Publicat a grups, social

La síndrome de Wendy

Molts ens hem trobat al llarg de la vida amb persones que sembla que ens volen controlar la vida, que donen la sensació que estan actuant com la nostra mare.

WendyQui pateix la síndrome de Wendy son persones que els costa controlar la seva pròpia vida i per compensar-ho, es bolquen a dirigir la vida de la seva parella o de la gent que els envolta adoptant una actitud maternal.

Dan Kiley va publicar “El dilema de Wendy” un assaig basat en la història que tots coneixem d’en Peter Pan on aquest convida a una nena anomenada Wendy al “país de Mai Més” perquè faci de mare d’una colla de nens perduts. Kiley diu que les persones amb aquest síndrome son les persones que protegeixen a la seva parella o a altres persones importants de la seva vida, com si fossin les seves mares. És un rol que tant el poden agafar els homes com les dones encara que es més comú en aquestes últimes.

Mirant la semblança amb la història de Peter Pan, la persona que actua com la Wendy:

  • Assumeix la responsabilitat que no vol assumir en Peter Pan,
  • Sempre està disponible i si no, experimenta un sentiment de culpabilitat.
  • Acusa a la seva parella i als seus, perquè creu que abusen de la seva bona fe, però no fa res per canviar la situació.

Les persones que ho pateixen no es solen reconèixer en aquest rol i recorren a justificacions com la incapacitat o irresponsabilitat de les persones que tenen sota protecció.

Si voleu trobar pautes d’actuació per deixar de ser com la Wendy, podeu accedir a la Revista de psicologia

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, salut

Les nostres petites pors

La Paula té 18 anys i cada vegada que ha de fer una cosa diferent a la que fa normalment es posa molt nerviosa i moltes vegades la deixa de fer per por.

De sempre que li ha passat, però abans ho arreglava fugint de les situacions (si la convidaven a anar a una festa moltes vegades acabava dient que no), inclús quan hi havia gent que la incomodava procurava apartar-se’n i així fet i fet, ha arribat a l’edat adulta podent dir que està bé, però amb aquestes petites pors que li impedeixen fer certes coses.

Al llarg de la nostra vida anem trobant-nos diferent reptes. Els podem afrontar o fugir d’ells. Si agafem aquest últim camí (no és del tot criticable i tots moltes vegades ho hem fet) també podem anar avançant però tard o d’hora aquestes pors que ens han impedit afrontar els petits reptes tornaran a apareixen i cada vegada seran més grosses.

Pot ser que no en siguem conscients, Quantes vegades no t’has donat una excusa a tu mateix per no anar a un lloc o per no fer una cosa? i en veritat només era, això, una excusa!.

Et sents identificat? Doncs no t’enganyis, aquestes pors et tornaran a aparèixer, i l’única solució és que les afrontis. Sigues sincer amb tu mateix i reconeix quines son les teves pors. Un cop arribat a aquest punt accepta-les, i aprèn a superar-les.


Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, joves

Exercita el teu optimisme

L’optimisme com a veure la vida, consisteix en centrar-se en els avantatges i no en els aspectes negatius, destacant les oportunitats en comptes dels obstacles. Però tot això requereix pràctica, tal com diu Price Pritchett en el seu llibre “Optimismo puro y duro”, cal un entrenament de la ment i l’optimisme que desenvoluparà la teva confiança i creativitat.

Qualsevol acció comença en el teu pensament, per tant quan estiguis en un estat d’ànim baix concentra’t en les solucions. El cervell és com un múscul que s’ha d’entrenar. Les teves actituds, pensaments i emocions generen connexions neuronals que es consoliden quan es repeteixen. Si practiques optimisme desenvoluparàs optimisme i pel contrari si practiques pors o desesperança desenvoluparàs tot això i pots acabar en una depressió, per tant t’has de preparar per enfortir la musculatura de l’optimisme.

Has de detectar els pensaments negatius sobre tu mateix/a i cap als altres. I per un altre costat comença primer pel que pots controlar, el comportament: primer per l’expressió facial, posa l’expressió tal com t’agradaria sentir-te. Els estudis demostren que movent certs músculs (com el somriure) pots aconseguir canvis emocionals i fisiològics molt significatius.

Mou-te també com t’agradaria sentir-te, Camina com caminaries, respira com respiraries, parla com parlaries si fossis la persona que voldries ser. Aprecia tot allò bo que t’envolta, fitxa’t en els aspectes positius de la teva vida i procura explicar-los a algú, així et faran adonar que hi ha moltes coses positives per estar optimista.

Font: Psicologia práctica

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta

L’ESTUPIDESA HUMANA – LES 5 LLEIS DE CARLO CIPOLLA (Primera part)

És un reconeixement a l’economista Carlo M. Cipolla que va aconseguir establir les lleis fonamentals de l’estupidesa humana en el seu llibre “Allegro ma non troppo”:

  1. Sempre es subestima el número d’individus estúpids que hi ha en circulació.
  2. La probabilitat que una persona sigui estúpida es independent de cap altra característica de la persona.
  3. Una persona estúpida es aquella que causa pèrdues a altres persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i inclús obtenint-ne pèrdues.
  4. Les persones no estúpides subestimen el poder de les persones estúpides.
  5. La persona estúpida és la persona més perillosa que hi ha tant des del punt de vista del benestar individual com social.

A partir de la tercera llei, que s’anomena Llei d’Or, Carlo Cipolla va classificar els homes en 4 categories mitjançant un anàlisi de cost-benefici:

  • Desgraciat: El que es provoca perjudici a si mateix beneficiant als altres.
  • Malvat: El que obté beneficis per a si mateix perjudicant als altres.
  • Estúpid: Causa pèrdues als altres perjudicant-se a si mateix.
  • Intel·ligent: El que es beneficia a si mateix beneficiant als altres.

Cal dir, però, que la majoria de persones no actuem conscientment. Davant de diferents circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en d’altres com un desgraciat. L’excepció son els estúpids que mostren una tendència constant a obrar sempre de la mateixa manera.

La conclusió fonamental de Cipolla és que els estúpids son els que representen el major perill per qualsevol persona que es relacioni amb ells, així com per la societat en el seu conjunt. Els estúpids son imprevisibles. No segueixen una pauta racional com els malvats que sempre busquen un benefici, encara que els hi falti intel·ligència per aconseguir-lo sense fer mal als altres.

Dibuix: James Donnelly
Font: La estupidez humana

Etiquetat amb:
Publicat a social

LA VIQUIPÈDIA I L’ALTRUISME

La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure que s’escriu de forma col·laborativa per voluntaris i que permet anar modificant els articles per qualsevol persona (la Viquipèdia amb català actualment té més de 100.000 entrades).

La validesa dels continguts d’aquesta enciclopèdia, ja ha estat demostrat en anteriors estudis. Aquesta enciclopèdia està en molts idiomes, i com a col·laboradors hi ha els membres registrats i els anònims .

En un nou estudi de les versions francesa i neerlandesa de la Wikipedia, fet pels investigadors de la Universitat de Dartmouth, Denise Anthony, Sean Smith i Tim Williamson, van examinar l’enciclopèdia per determinar si els que contribueixen anònimament i de manera poc freqüent, els “bons samaritants”, són tan fiables en la qualitat de les seves col·laboracions com les persones que realitzen contribucions constantment i tenen una reputació a mantenir. Per això es van basar en l’anàlisi dels articles fets per aquests anònims i la quantitat de temps que passava sense que el text patís correccions o altres modificacions i també en l’extensió de les parts modificades.
Els resultats van mostrar que sí, que la qualitat de la informació és tant bona com la informació que aporten els usuaris registrats actius.

La Viquiipèdia és un gran exemple de com les col·laboracions de codi obert poden aconseguir un alt nivell de qualitat, i donat que pot acollir entrades de qualsevol persona no només de professionals és una gran eina d’investigació sobre aspectes de la pròpia conducta humana.

Font: Amazings

Iniciem un tema al fòrum de psico-ajuda per si voleu comentar alguna cosa

Etiquetat amb:
Publicat a comentaris

ALBERT I EL CONDUCTISME

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l’amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d’aprenentatge de les emocions és l’experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s’anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d’ansietat, més aviat al contrari, el nen s’acostava a l’animal amb la intenció d’acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l’Albert acariciava a l’animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d’unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s’havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d’altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l’Albert, després d’aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L’important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l’experiment.
Font : Cajón de Sastre

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, salut

LA GENEROSITAT I LA GENÈTICA


Moltes persones són generoses i altruistes. Que fa que algunes persones estiguin interessades a ajudar als altres, i d’altres no? Sembla que té una relació genètica:

Científics de la Universitat de Jerusalem van publicar els resultats d’una investigació en la que es plantejaven si existia una connexió entre la generositat o l’altruisme de les persones i la programació genètica. Mitjançant un joc d’ordinador on es mesurava el grau d’altruisme, hi van participar 203 persones, a les que també se’ls hi va prendre mostres d’ADN, es va descobrir que existia una variació en un gen concret anomenat AVPR1 a aquells individus que van demostrar ser més generosos en el joc: jo et dono una quantitat de diners i tu pots fer el que vulguis amb ells, els pots donar a un altre que no coneixes de res (un altra estudiant per exemple). En un principi tothom diu que se’ls quedaria per ell (segons l’economia clàsica diria que no ho dones perquè no guanyaràs res fent-ho), però això no resulta ser així, molta gent dona diners, només un 20 % es queda els diners per ell mateix.

El que es planteja de seguida és què determina la conducta humana, la genètica o l’ambient en que la persona es cria? els investigadors diuen que la genetica només es una part per la qual nosaltres som generosos i altruistes, l’altra la determina l’entorn.

Podeu veure el video de la investigació a Inforlive.tv.

Etiquetat amb:
Publicat a comentaris

Els teus companys es fiquen amb tu?

Cas: En Robert està estudiant tercer d’ESO, va a una escola del barri, i coneix a tots els de la classe des de fa temps. De sempre ja el consideren un nen “diferent” però aquest curs n’hi ha un que repeteix i que s’ha fet el líder, sembla que l’ha agafat amb ell, sempre el ridiculitza, i això ha fet que els companys s’hi afegeixin (li tiren coses, li donen empentes, etc.), sobretot quan hi ha les noies davant.

Mica en mica en Robert s’ha anat quedant més sol i ja no pot comptar amb ningú de la classe. De moment no ha dit res a ningú de casa ni evidentment als professors, però cada dia li costa més anar a l’escola, perquè veu que les burles cada dia van augmentant, i potser algun dia l’arribaran a pegar i tot.

Potser tu et sents com en Robert? També es fiquen amb tu a l’escola? Gairebé tothom, en algun moment de la seva vida, ha tractat o ha estat tractat amb desconsideració per part d’algun company. Però quan aquesta situació és sistemàtica i repetida en el temps, és quan parlem de maltractament entre iguals. Has de saber que aquestes conductes poden arribar a tenir conseqüències greus.

No saps que fer? Pensa que ningú no es mereix ser maltractat. Tots tenim el dret a ser tractats amb respecte. Cal trobar la manera de resoldre el conflicte, en aquesta pàgina parla del Bullying i hi pots trobar diferents recursos, et recomano la Guia per l’alumnat de secundària, et pot ajudar, entre altres coses et recomana que si et peguen o t’insulten és millor no tornar-s’hi, empitjoraria la situació., intenta mantenir la calma (si veuen que et molesten encara ho repetiran més), sovint la millor manera es abandonar el lloc i dir-ho a un adult (no et sembli que és una covardia, es actuar amb intel·ligència).

Denunciar una situació de maltractament no és “xivar-se” és defensar un dret fonamental.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a Ansietat, conducta, educació, fills, joves, teràpies

Experiment de la presó d’Stanford

El Dr. Zimbardo va fer un experiment per observar la influència dels rols en el comportament de les persones i veure els efectes psicològics que provoca la vida a la presó.

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, social, vídeos

El llibre negre de l’emprenedor

En el diari “El Punt” del dia 6 de novembre del 2007 hi havia un article d’en Xevi Xirgo on, entre altres coses, esmentava un estudi fet públic per la UPF que després de fer una enquesta a estudiants catalans i americans.: als EUA un 65% dels estudiants aspira a crear una empresa, mentre que a Catalunya, un 65% aspiren a ser funcionaris.

Encara que veient l’enquesta sembla una contradicció, us recomano “El Llibre Negre de l’Emprenedor” d’en Fernando Trias de Bes, editorial “Empresa Activa”, llibre que capítol rere capítol va exposant els riscos que normalment no es comenten en els llibres i que es troba un emprenedor al iniciar un nou negoci:

– El recomano per a vosaltres, estudiants o treballadors que ja teniu clar que voleu arrencar un negoci, us anirà bé per intentar no caure en els errors més bàsics.
– Però també per a vosaltres, aquest 65% que no voleu arriscar amb la feina i que està treballant de funcionari us sembla la millor solució al vostre futur, aquest llibre us pot convèncer que també podeu ser un bon emprenedor i que encara que més arriscat, segur que és més il•lusionant.

Acabo amb una frase que es cita en el mateix llibre :
Fracassar no és perdre. És no haver-ho intentat” Xavier Gabriel – Fundador de la Bruixa d’Or.

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a comentaris, contes, llibres

Grups diferents – Nivells d’intolerància

Quan es parla dels conflictes entre grups diferents és fa dintre d’un marc de relació a nivell de grup, de totes maneres dintre dels grups estem les persones amb possibilitat de poder tenir una posició pròpia encara que involuntàriament estiguem influenciats pel grup al qual pertanyem. És per això que us proposo que després de llegir tota l’exposició, feu la reflexió d’intentar col·locar-vos a quin nivell d’intolerància us trobeu:

En les societats actuals cada vegada hi ha més grups diferents que interactuen cosa que provoca conflictes de convivència. Aquests conflictes agafen diferents formes de manifestació i la gravetat de les seves conseqüències són factors que preocupen.

S’està intentant trobar la causa inicial del problema, i l’explicació més acceptada situa l’Etnocentrisme en la base de totes les diferents formes de manifestació: Segons el sociòleg Summer, és la pronunciada tendència a considerar el propi grup com el “centre de tot” cosa que comporta una comparació entre grups, que evidentment sempre serà positiu pel propi grup. Aquest es veu com a superior, determina qui en pot ser membre i per tant acceptar-lo i qui no, és a dir pressuposa que hi ha una espècie de “clau de la diferència” que explicaria que la forma d’actuar i comportar-se del propi grup es la correcta.

Segons Abad quan l’etnocentrisme desemboca de forma clara en pràctiques excloents apareix la Xenofòbia com a negativa a conviure amb les persones de l’altre grup. Per mesurar-la s’utilitza un índex de xenofòbia on, en el grau més alt s’hi troben els que eviten el contacte social amb l’altre grup fins i tot negant-los l’accés a llocs de treball, que els fills vagin a centres escolars públics, etc. Es a dir que qüestionen que puguin tenir dret a establir-se en el mateix país.

En un pas més en la dimensió d’intolerància hi ha el Racisme que no es limita a negar la seva participació, sinó que a més a més elabora una estructura ideològica que li serveix per racionalitzar aquesta suposada inferioritat de l’altre grup. És a dir aquesta suposada diferència cultural l’atribueix a característiques biològiques innates i immutables.

El més comú dels conflictes, segons Goffman és l’Estigmatització quan una marca o característica (l’estigma) s’aplica a un grup, aconseguint devaluar la seva identitat social. L’estigma es caracteritza perquè trenca les expectatives del grup estigmatitzat, a més que està connectat a una sèrie d’emocions negatives com el menyspreu, el fàstic, la por etc. Hi ha molts grups estigmatitzats (els alcohòlics, malalts de la Sida, persones de certs grups ètnics, etc.) .

Gràcies a l’estigmatització, el grup que la fa, a través de la comparació eleva la seva autoestima col·lectiva, justifica la seva conducta discriminatòria agressiva o violenta, i a més a més ajuda a crear un marc social amb sentit on resulta lògic que les persones s’hi adhereixin.

Quan l’etnocentrisme, la xenofòbia, el racisme i l’estigmatització conflueixen en la manifestació més extrema del conflicte entre grups, s’arriba a la seva Exclusió social: segons Bierbrauer l’exclusió apareix quan les persones es dediquen a marcar fronteres mentals i socials entre els qui cauen dintre dels seu propi grup i els que no, als quals se’ls hi nega qualsevol dret a participar en la distribució dels recursos.

L’acceptació de l’heterogeneïtat és una condició prèvia inexcusable d’una societat civilitzada: cal reconèixer que els altres tenen el dret a ser diferents i que puguin accedir als bens fonamentals per la seva condició humana independentment de la seva identitat concreta.

Bibliografia : “Psicologia de Grupos- estructura y procesos” Carmen Huici, José Francisco Morales

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, educació, filosofia, grups, social

Hi ha persones que cauen malament d’entrada

No us ha passat, que hi ha gent que amb la primera impressió ja et cauen malament? De vegades després de parlar-hi només uns minuts ja notes que aquella persona no t’agrada. Doncs segons Albert Mehrabian, l’impacte d’un missatge és degut en un 55% als moviments del cos, principalment a l’expressió facial,, el factor vocal (volum, to, ritme, etc.) és el responsable del 38% de l’impacte del missatge. Tot això fa que una persona acabi caient-nos bé o malament.

En el moment en què ens trobem amb algú s’engega en nosaltres una reacció d’alerta davant de qui arriba i a l’invers. L’organisme posa en funcionament uns processos neuropsicològics activant-se per poder reaccionar en cas d’emergència. Un cop ha arribat el foraster el classifiquem com a conegut o no conegut. Cal dir que els estudis han demostrat que ja des de petits, hi ha una reacció innata de por davant del desconegut.

Davant d’aquesta postura que de forma inconscient tots adoptem quan s’acosta algú, tenim mitjans per intentar agradar a la persona que volem conèixer. En el llibre “Llibertat emocional” de Ferran Salmurri, explica com poder millorar aquesta primera impressió, per un costat cal demanar alguna opinió de persones properes que t’estimin per ajudar a autoobservar-te (et farà veure coses que un mateix no és conscient).

Així mateix, és bo treballar el contacte visual, intentar mantenir-lo, i l’altre aspecte important és la gesticulació, postura i distància. Referent a aquesta última Edward T. Hall, pare de la proxèmica (espai que hi ha entre la gent mentre ens comuniquem) va classificar quatre zones diferents que habitualment utilitzem de manera inconscient: la distància intima, la personal, la social i la pública, que són importants que respectem en cada situació.

Per últim el to i volum de la veu que s’han de saber adequar a la intenció del missatge per millorar la seva receptivitat.

Bibliografia : “Llibertat emocional” de Ferran Salmurri. Editorial La Magrana. “Psicologia de la Comunicación” d’Alex Mucchielli. Editorial Paidós

 

Revisió agost 2015:  Quan notes que no et sens còmode davant d’una persona esta provocat per l’energia que te aquella persona.  Cal estar protegit perquè l’energia dels altres no ens afecti.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, curiositats

Utilitzes el teu cotxe com una arma?

En una conferència sobre conductes antisocials al volant, que va fer al professor Luis Rojas Marcos, psiquiatra de la Universitat de Nova York, va afirma que hi ha persones que utilitzen el cotxe com una arma.En una entrevista al diari El Pais i comentant aquesta conferència, explica que la majoria de persones no son agressives, però la violència és una realitat, hi ha una minoria que utilitza el cotxe com una arma. Consideren que el cotxe és una extensió del seu jo i qualsevol provocació se la prenen com alguna cosa personal A més a més utilitzen el seu cotxe com el seu símbol de poder, de masculinitat (per exemple, quan es compren un descapotable per seduir).

Explica que hi ha un component de competitivitat més freqüent en els homes que en les dones, que aquestes, també ho son però no tant, Que la nostra cultura glorifica la competitivitat i el poder especialment en els homes.

Segons diu la violència s’aprèn igual que els seus antídots (la compassió, la solidaritat i l’altruisme) i es desenvolupen entre els 12 o 13 primer anys de vida. Pel que fa a la conducció, proposa que s’hauria d’ensenyar educació vial des de ben joves.

Un cop explicada l’entrevista voldria proposar-vos analitzar si realment penseu que és exactament aquest sentiment “masclista” o més el sentiment de “poder”, de competitivitat. Tant les dones com els homes podem, en un moment donat, utilitzar el cotxe com una arma. Els homes més contra els mateixos homes, i les dones contra las mateixes dones. I si no, vosaltres dones, penseu si mai us heu trobat davant d’una altra dona que no us deixa entrar (per exemple en un carril) només per demostrar més poder i rivalitat.

Si voleu comentar s’ha obert un un fil al fòrum de psico-ajuda.

Etiquetat amb:
Publicat a altres, joves, social

Lleis que regeixen els fòrums de discussió

L’altre dia en el fòrum de Psico-ajuda van iniciar un tema sobre “Els fòrums i la psicologia”. Aprofito per fer un comentar-hi en el bloc:

Últimament estic entrant en la dinàmica de diferents fòrums , i m’ha sorprès la manera que es parlen els participants entre ells. Des d’una visió externa, sembla que es coneixen, suposo per les diferents intervencions que han anat mantenint en els temes que s’han plantejat. Però l’intercanvi de comentaris molts cops ratlla l’insult. El que sobte, és que la mateixa discussió si es tingues en una reunió no arribaria a aquests límits.

S’anomenen fòrums de missatges, d’opinió o fòrums de discussió. Normalment hi ha un moderador o dinamitzador que generalment introdueix un tema, formula la primera pregunta, estimula i guia, sense pressionar, etc. etc. Els fòrums permeten una gran quantitat d’usuaris que poden iniciar una relació entre ells que pot arribar a l’amistat, però que també pot provocar tensions, per la qual cosa s’ha de vigilar, entre altres coses el que s’anomena els “trols” (usuaris amb l’únic interès és molestar als altres usuaris i interrompre el correcte funcionament del fòrum). N’hi ha molts que creen unes regles pròpies.

Els moderadors es troben amb unes “lleis” que sembla que es compleixen inevitablement en gairebé tots els fòrums, i a les quals intenten combatre-hi :

– Llei de la controvèrsia de Gregory Benford (en la seva novel.la “Cronopaisaje” (Timescape, 1980)) : “la passió o l’emoció es inversament proporcional a la quantitat d’informació real disponible” es a dir en una discussió com més emoció o passió s’hi posa sobre el tema, menys dades justificatives i raonades es presenten.

– Llei de Wilcox-McCandlish : “la probabilitat de l’èxit de qualsevol intent de canviar l’assumpte o la direcció d’una discussió en un fòrum és directament proporcional a la qualitat del contingut actual” es a dir quan un tema ha anat degenerant fins al punt que les intervencions no aporten cap contingut, modificar la direcció del tema es gairebé impossible.

– La llei de Godwin : “A mesura que una discussió a Internet s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual es menciona a Hitler o als nazis tendeix a 1“. A la qual s’hi ha d’afegir el Corolari de Sircar : Si en una conversa d’Internet es tracten temes com la homosexualitat o Heinlein (escriptor de ciència ficció amb plantejaments feixistes), Hitler o els nazis seran nombrats en un període màxim de tres dies” es a dir que com més dura un tema, al no poder aportar més idees noves, el participant es posiciona cada vegada més cap a l’extrem (que potser ni ell s’hauria imaginat mai que hi arribaria).

Quan apareix algun comentari d’aquest estil els moderadors tallen el tema per evitar que la cosa degeneri, inclús poden bloquejar a un usuari o penalitzar-lo amb els sistemes que tinguin establerts en aquell fòrum.

La qüestió interessant (que potser un altra dia ja l”analitzarem) és si les persones, la nostra manera “natural” d’interactuar amb els altres és més com la que s’estableix en el fòrums que no pas la que utilitzem quan tenim la persona cara a cara. Potser l’educació que ens han donat i que donem és com una espècie de repressió (d’altra banda necessària per la bona convivència) i ens priva de comportar-nos com realment som (?).

Etiquetat amb: ,
Publicat a internet, joves, social

Ets més solidari a través d’Internet que a la vida real?

Sembla que s’està demostrant que les persones som molt més solidàries a través d’internet. Som molt més desinteressades i quan algun ens demana ajuda (per buscar certa informació, quan et pregunten com fer una cosa o una altra, etc.) no dubtem a donar la nostra ajuda. Això queda contraposat amb la dificultat que té molta gent a ajudar als altres en la vida real, quan ens trobem a algú pel carrer, potser ni ens aturem a ajudar-lo (si està buscant un carrer, o si l’hem d’ajudar a travessar el carrer, etc.)

En aquest bloc ja es va parlar que Internet reforça els llaços socials, però que fa que siguem més solidaris a través d’internet?

Segons diuen els experts existeix una “ètica del hacker” que ha sorgit en les comunitats virtuals. Himanen, en la seva obra “La ètica del hacker y el espíritu de la era de la información”, comença primer per definir el que vol dir un hacker (normalment es creu que és un delinqüent o pirata informàtic) segons ell és aquell que treballa amb passió pel que fa (per exemple poden haver hackers que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que es un deure per ells compartir la informació i el.laborar sofware lliure (exemples : firefox.cat, SomGNU, etc. ). No se’ls ha de confondre amb els crakers, que serien aquells usuaris destructius amb l’objectiu de crear virus i introduir-se en altres sistemes.

Segons Himanen, la ètica hacker és una nova moral que desafia l’esperit capitalista. L’ética del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió del treball amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor per si mateixos i el benefici es xifra en fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la franquesa.

Així mateix hi ha un estudi fet per Pau Contreras “Me llamo Kofman” (Identidad hacker: una aproximación antropológica – Gedisa, Barcelona 2004 – ISBN: 84-9784-007-0), on diu que les agrupacions hackers donen lloc a unes configuracions socials en xarxa que es caracteritzen per la seva capacitat de generar coneixement i innovació. Aquestes configuracions en xarxa anomenades “intel.ligències-xarxa” presenten unes propietats socials basades en la “meritocràcia” (forma de govern basat en el mèrit) .

Continua dient que les organitzacions socials dels grups hackers son molt similars a les utilitzades en les societat primitives, amb lideratges no coercitius i sistemes de reputació basats en l’ètica hacker com característiques fonamentals.

Després de tota aquesta explicació, ens podríem aturar un moment i pensar que potser la societat actual en la que vivim està tant deteriorada que seria bo que es fixés en el món d’Internet, per poder agafar exemples de com es pot organitzar una manera de viure molt més “sana”.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a altres, conducta, internet, social
Demana informació sobre la psicòloga Pilar Lluveras

categories
arxiu
Demana visita
Pilar Lluveras, psicòloga hipnòloga de l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona