Hi ha persones que cauen malament d’entrada

No us ha passat, que hi ha gent que amb la primera impressió ja et cauen malament? De vegades després de parlar-hi només uns minuts ja notes que aquella persona no t’agrada. Doncs segons Albert Mehrabian, l’impacte d’un missatge és degut en un 55% als moviments del cos, principalment a l’expressió facial,, el factor vocal (volum, to, ritme, etc.) és el responsable del 38% de l’impacte del missatge. Tot això fa que una persona acabi caient-nos bé o malament.

En el moment en què ens trobem amb algú s’engega en nosaltres una reacció d’alerta davant de qui arriba i a l’invers. L’organisme posa en funcionament uns processos neuropsicològics activant-se per poder reaccionar en cas d’emergència. Un cop ha arribat el foraster el classifiquem com a conegut o no conegut. Cal dir que els estudis han demostrat que ja des de petits, hi ha una reacció innata de por davant del desconegut.

Davant d’aquesta postura que de forma inconscient tots adoptem quan s’acosta algú, tenim mitjans per intentar agradar a la persona que volem conèixer. En el llibre “Llibertat emocional” de Ferran Salmurri, explica com poder millorar aquesta primera impressió, per un costat cal demanar alguna opinió de persones properes que t’estimin per ajudar a autoobservar-te (et farà veure coses que un mateix no és conscient).

Així mateix, és bo treballar el contacte visual, intentar mantenir-lo, i l’altre aspecte important és la gesticulació, postura i distància. Referent a aquesta última Edward T. Hall, pare de la proxèmica (espai que hi ha entre la gent mentre ens comuniquem) va classificar quatre zones diferents que habitualment utilitzem de manera inconscient: la distància intima, la personal, la social i la pública, que són importants que respectem en cada situació.

Per últim el to i volum de la veu que s’han de saber adequar a la intenció del missatge per millorar la seva receptivitat.

Bibliografia : “Llibertat emocional” de Ferran Salmurri. Editorial La Magrana. “Psicologia de la Comunicación” d’Alex Mucchielli. Editorial Paidós

 

Revisió agost 2015:  Quan notes que no et sens còmode davant d’una persona esta provocat per l’energia que te aquella persona.  Cal estar protegit perquè l’energia dels altres no ens afecti.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, curiositats

Utilitzes el teu cotxe com una arma?

En una conferència sobre conductes antisocials al volant, que va fer al professor Luis Rojas Marcos, psiquiatra de la Universitat de Nova York, va afirma que hi ha persones que utilitzen el cotxe com una arma.En una entrevista al diari El Pais i comentant aquesta conferència, explica que la majoria de persones no son agressives, però la violència és una realitat, hi ha una minoria que utilitza el cotxe com una arma. Consideren que el cotxe és una extensió del seu jo i qualsevol provocació se la prenen com alguna cosa personal A més a més utilitzen el seu cotxe com el seu símbol de poder, de masculinitat (per exemple, quan es compren un descapotable per seduir).

Explica que hi ha un component de competitivitat més freqüent en els homes que en les dones, que aquestes, també ho son però no tant, Que la nostra cultura glorifica la competitivitat i el poder especialment en els homes.

Segons diu la violència s’aprèn igual que els seus antídots (la compassió, la solidaritat i l’altruisme) i es desenvolupen entre els 12 o 13 primer anys de vida. Pel que fa a la conducció, proposa que s’hauria d’ensenyar educació vial des de ben joves.

Un cop explicada l’entrevista voldria proposar-vos analitzar si realment penseu que és exactament aquest sentiment “masclista” o més el sentiment de “poder”, de competitivitat. Tant les dones com els homes podem, en un moment donat, utilitzar el cotxe com una arma. Els homes més contra els mateixos homes, i les dones contra las mateixes dones. I si no, vosaltres dones, penseu si mai us heu trobat davant d’una altra dona que no us deixa entrar (per exemple en un carril) només per demostrar més poder i rivalitat.

Si voleu comentar s’ha obert un un fil al fòrum de psico-ajuda.

Etiquetat amb:
Publicat a altres, joves, social

Lleis que regeixen els fòrums de discussió

L’altre dia en el fòrum de Psico-ajuda van iniciar un tema sobre “Els fòrums i la psicologia”. Aprofito per fer un comentar-hi en el bloc:

Últimament estic entrant en la dinàmica de diferents fòrums , i m’ha sorprès la manera que es parlen els participants entre ells. Des d’una visió externa, sembla que es coneixen, suposo per les diferents intervencions que han anat mantenint en els temes que s’han plantejat. Però l’intercanvi de comentaris molts cops ratlla l’insult. El que sobte, és que la mateixa discussió si es tingues en una reunió no arribaria a aquests límits.

S’anomenen fòrums de missatges, d’opinió o fòrums de discussió. Normalment hi ha un moderador o dinamitzador que generalment introdueix un tema, formula la primera pregunta, estimula i guia, sense pressionar, etc. etc. Els fòrums permeten una gran quantitat d’usuaris que poden iniciar una relació entre ells que pot arribar a l’amistat, però que també pot provocar tensions, per la qual cosa s’ha de vigilar, entre altres coses el que s’anomena els “trols” (usuaris amb l’únic interès és molestar als altres usuaris i interrompre el correcte funcionament del fòrum). N’hi ha molts que creen unes regles pròpies.

Els moderadors es troben amb unes “lleis” que sembla que es compleixen inevitablement en gairebé tots els fòrums, i a les quals intenten combatre-hi :

– Llei de la controvèrsia de Gregory Benford (en la seva novel.la “Cronopaisaje” (Timescape, 1980)) : “la passió o l’emoció es inversament proporcional a la quantitat d’informació real disponible” es a dir en una discussió com més emoció o passió s’hi posa sobre el tema, menys dades justificatives i raonades es presenten.

– Llei de Wilcox-McCandlish : “la probabilitat de l’èxit de qualsevol intent de canviar l’assumpte o la direcció d’una discussió en un fòrum és directament proporcional a la qualitat del contingut actual” es a dir quan un tema ha anat degenerant fins al punt que les intervencions no aporten cap contingut, modificar la direcció del tema es gairebé impossible.

– La llei de Godwin : “A mesura que una discussió a Internet s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual es menciona a Hitler o als nazis tendeix a 1“. A la qual s’hi ha d’afegir el Corolari de Sircar : Si en una conversa d’Internet es tracten temes com la homosexualitat o Heinlein (escriptor de ciència ficció amb plantejaments feixistes), Hitler o els nazis seran nombrats en un període màxim de tres dies” es a dir que com més dura un tema, al no poder aportar més idees noves, el participant es posiciona cada vegada més cap a l’extrem (que potser ni ell s’hauria imaginat mai que hi arribaria).

Quan apareix algun comentari d’aquest estil els moderadors tallen el tema per evitar que la cosa degeneri, inclús poden bloquejar a un usuari o penalitzar-lo amb els sistemes que tinguin establerts en aquell fòrum.

La qüestió interessant (que potser un altra dia ja l”analitzarem) és si les persones, la nostra manera “natural” d’interactuar amb els altres és més com la que s’estableix en el fòrums que no pas la que utilitzem quan tenim la persona cara a cara. Potser l’educació que ens han donat i que donem és com una espècie de repressió (d’altra banda necessària per la bona convivència) i ens priva de comportar-nos com realment som (?).

Etiquetat amb: ,
Publicat a internet, joves, social

Ets més solidari a través d’Internet que a la vida real?

Sembla que s’està demostrant que les persones som molt més solidàries a través d’internet. Som molt més desinteressades i quan algun ens demana ajuda (per buscar certa informació, quan et pregunten com fer una cosa o una altra, etc.) no dubtem a donar la nostra ajuda. Això queda contraposat amb la dificultat que té molta gent a ajudar als altres en la vida real, quan ens trobem a algú pel carrer, potser ni ens aturem a ajudar-lo (si està buscant un carrer, o si l’hem d’ajudar a travessar el carrer, etc.)

En aquest bloc ja es va parlar que Internet reforça els llaços socials, però que fa que siguem més solidaris a través d’internet?

Segons diuen els experts existeix una “ètica del hacker” que ha sorgit en les comunitats virtuals. Himanen, en la seva obra “La ètica del hacker y el espíritu de la era de la información”, comença primer per definir el que vol dir un hacker (normalment es creu que és un delinqüent o pirata informàtic) segons ell és aquell que treballa amb passió pel que fa (per exemple poden haver hackers que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que es un deure per ells compartir la informació i el.laborar sofware lliure (exemples : firefox.cat, SomGNU, etc. ). No se’ls ha de confondre amb els crakers, que serien aquells usuaris destructius amb l’objectiu de crear virus i introduir-se en altres sistemes.

Segons Himanen, la ètica hacker és una nova moral que desafia l’esperit capitalista. L’ética del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió del treball amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor per si mateixos i el benefici es xifra en fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la franquesa.

Així mateix hi ha un estudi fet per Pau Contreras “Me llamo Kofman” (Identidad hacker: una aproximación antropológica – Gedisa, Barcelona 2004 – ISBN: 84-9784-007-0), on diu que les agrupacions hackers donen lloc a unes configuracions socials en xarxa que es caracteritzen per la seva capacitat de generar coneixement i innovació. Aquestes configuracions en xarxa anomenades “intel.ligències-xarxa” presenten unes propietats socials basades en la “meritocràcia” (forma de govern basat en el mèrit) .

Continua dient que les organitzacions socials dels grups hackers son molt similars a les utilitzades en les societat primitives, amb lideratges no coercitius i sistemes de reputació basats en l’ètica hacker com característiques fonamentals.

Després de tota aquesta explicació, ens podríem aturar un moment i pensar que potser la societat actual en la que vivim està tant deteriorada que seria bo que es fixés en el món d’Internet, per poder agafar exemples de com es pot organitzar una manera de viure molt més “sana”.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a altres, conducta, internet, social

Com aconseguir que el teu fill s’endreci l’habitació

Cas :
Els pares d’en Roger estan intentant que el seu fill aconsegueixi fer alguna de les feines de la casa. Veuen que el nen ja te vuit anys i que no fa res. No saben con aconseguir-ho i han demanat ajuda.

Possible solució :
Us proposo el sistema següent:

En primer lloc no heu de pretendre que faci moltes feines de cop. S’han d’anar introduint de mica en mica. Podríem començar per exemple perquè s’endreci la seva habitació. Per acostumar-lo, primer heu de marcar quines feines concretes ha de fer, per exemple podeu dir-li que cada dia ha de deixar la seva roba bruta al lloc on s’ha de deixar, preparar-se la cartera per l’endemà, guardar les joguines al lloc on s’han de guardar, etc. així podeu marcar-li unes 5 feines que haurà de fer cada dia. També li marcareu el moment en que les ha de fer. Els pares sereu els encarregats de revisar si ho fa. Un cop decidit es donarà unes fitxes que prèviament haureu marcat per cada feina, (per portar la roba bruta (1 fitxa) per fer-se la cartera (2 fitxes), etc. ).

Aquestes fitxes el vostre fill les podrà canviar per uns “premis” que prèviament també haureu establert, per exemple poder jugar mitja hora més (1 fitxa), poder triar el sopar que vol (1 fitxa), poder veure mitja hora més la televisió (2 fitxes). Cal considerar que cada dia ha de gastar algunes de les fitxes que ha aconseguit.

Al començar se li ha d’explicar en el nen el que volem aconseguir (que s’endreci l’habitació) i que hi haurà aquestes petites recompenses. S’estableix un termini de 2 setmanes on cada dia es revisarà si fa el que s’ha marcat. Si ho compleix, passeu a revisar 3 de les feines que te marcades (seran escollides a l’atzar). Si continua complint haureu de revisar 3 feines, 4 dies a la setmana i llavors es podrà donar un premi directe, sense fitxa, (per exemple, com que has recollit molt be l’habitació podràs convidar el teu amic a dinar). Si continua complint revisareu només 2 vegades a la setmana i cada vegada menys fitxes però si alguns premis directes. Després es treuen les fitxes definitivament i de tant en tant es donarà un premi directe.

Explicació :
S’ha explicat el programa d’economia de fitxes que es molt bo per aconseguir el control sobre un ambient (en aquest cas l’habitació del nen) per controlar les conductes del fill (aconseguir que l’endreci). S’apliquen les fitxes per donar un reforç únic per la conducta que volem aconseguir.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, educació, fills

Comportament a taula

Cas:
En Francesc i l’Amanda tenen dos fills en David i l’Adrià. Quan estan sopant a casa es passen tota l’estona aixecant-se de la taula i corrent amunt i avall pel menjador, cridant i empenyent les cadires o jugant. Quan els renyen en David i l’Adrià no fan cas i continuen fent el que volen.

Els pares sense saber com aturar això es posen en contacte amb un professional perquè els ajudin a trobar com controlar-ho.

Possible solució:
Si algú se sent identificat amb aquest problema, si li passa el mateix amb els seus fills, amb els seus alumnes etc. podeu intentar fer el que us proposaré. De totes maneres tingueu en compte que hi ha mols sistemes.

El primer que heu de fer es observar els vostres fills i mirar el temps màxim que s’estan quiets a l’hora de sopar. De moment segur que es molt curt. No patiu, mica en mica anirem aconseguint que sigui més llarg.

Llavors partint d’aquest temps (imaginem que es mig minut), quan comenceu a fer servir el mètode heu de fer el següent: cada vegada que el nen aconsegueixi estar-se aquest mig minut (o el temps que hàgiu marcat) quiet assegut a taula, el podeu deixar que s’aixequi. Mica en mica quan els nens s’adonin que han d’estar aquest mig minut quiets per tenir el permís d’aixecar-se, haureu d’anar ampliant l’interval.

Es molt important que s’expliqui als nens i que juntament amb ells, els pares estableixin un sistema d’anotacions (una pissarra, per exemple) apuntant amb una ratlla cada vegada que el nen s’aixequi, fer-ho de manera que quedi reflectit si es compleix i si no es compleix, així tots els de casa se n’adonen que s’ha aixecat (i el nen principalment).

Això es pot anar combinant amb unes penalitzacions (poden ser diverses) per si no compleix amb el que s’estableix (de totes formes no s’ha d’abusar d’aquestes penalitzacions).

També es podria utilitzar el “joc de portar-se be” que consistiria a que els dos germans juguessin a veure qui d’ells s’aixeca menys vegades

Explicació:
Utilitzem aquí un reforçament diferencial de tasses baixes que consisteix a reforçar al subjecte a mantenir una tassa de conducta més baixa de la observada en línia base. això es fa servir per reduir certs comportament però no eliminar-los, de moment.

Es combina amb la utilització d’estímuls discriminatoris que es poden acordar conjuntament amb els nens. I juntament proposem utilitzar el “cost de resposta” que consisteix a que el nen pagui d’una manera simbòlica amb alguna recompensa de que disposi.

 

25/08/2015  Hi ha altres moltes eines que poden ajudar a provocar el canvi.  Recomanem que es busqui un professional. Seràs més ràpid i més efectiu el canvi


Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu