Faula 16 – El pop i l’àncora

Publiquem la faula número 16 d’aquesta secció.

Era un pop petit que vivia en unes aigües càlides i li agradava molt enredar els seus tentacles amb una àncora d’un vaixell. S’havia acostumat a estar sempre enganxat a aquesta àncora, però un dia va passa una cosa molt espantosa. L’àncora va començar a baixar, i a enfonsar-se en les profunditats de l’aigua.

El petit pop va continuar enrotllat fins que  l’àncora va arribar al fons del mal.  Allà aterrit es va quedar enganxat encara més fort. No sabia que fer!!

Just llavors va aparèixer un peix que nadava tranquil·lament cap a ell i el pop li va dir:

– Ajuda’m.. pots ajudar-me?

– Si però primer t’has d’ajudar a tu mateix i deixar-te anar d’aquesta àncora , així jo podré ensenyar-te el camí.

El pop no volia deixar-se anar, l’àncora el feia sentir segur i així va continuar durant molta estona.  Finalment, però, el pop es va decidir, es va deixar anar i el peix el va guiar nadant i nadant obrint-se camí cap a la llum de les aigües més càlides. A partir d’aquí es van acomiadar i el pop va continuar pujant fins a la superfície. El pop cada vegada es sentia mes fort i segur, fins hi tot va fer una cosa que normalment no fan els pops va sortir de l’aigua i es va estirar a la sorra a prendre el sol.

“Si ens desenganxem d’allò al que hem estat enganxats durant el nostre passat, això en permetrà construir una nova vida”

Extret i adaptat del llibre “101 Historias sanadoras para niños y adolescentes” Geore W. Burns

Imatge: aprendeyjuegaconlosanimalesacuaticos

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Deixem-nos anar i explorem

Un home està de puntetes en una petita habitació fosca i buida, els braços estirats cap amunt, les mans aferrades a les barres de la petita finestra, única font de llum de l’habitació.

Si s’hi aferra amb fermesa i inclina el cap enrere, pot veure un petit raig de sol entre les barres superiors. No vol corre el risc de perdre’l de vista. I així segueix estirant-se cap el raig de sol, aferrat fortament a les barres. Està tant concentrat en l’esforç de no perdre de vista aquest reflex de llum vital que no se li acut deixar-se i explorar la resta de la cel·la.

Així mai descobrirà que la porta de l’altra extrem de la cel·la està oberta i que ell és lliure. Sempre hagués pogut sortir a la llum del dia, amb tant sols haver-se deixat anar.

Hubert Benoit

Etiquetat amb: ,
Publicat a cites, contes

Faula 15 – El burro i el pou

Publiquem la faula número 15 d’aquesta secció.

Burro i pou

Un dia un burro d’un camperol va caure en un pou.  L’animal va plorar durant moltes hores mentre el camperol tractava de decidir que fer.

Finalment el camperol va decidir que el burro ja era molt vellet i el pou ja estava massa sec i calia tapar-lo.  Per tan després de pensar-ho va arribar a la conclusió que no valia la pena treure el burro del pou.

Va convidar a tots els seus veïns perquè vinguessin a ajudar-lo a tapar el pou. Cada un va agafar una pala i van començar a tirar sorra al pou.  El burro que se n’estava adonant del que li feien va plorar durant una bona estona fins que de cop i per sorpresa de tothom, es va quedar quiet i tranquil.

Després d’una estona el camperol va mirar el fons del pou i va quedar sorprès quan va veure que amb cada palada de sorra, el burro s’espolsava la sorra i feia un pas a sobre de la terra.

Molt aviat tots van veure sorpresos com el burro havia arribat a la boca del pou, i va sortir trotant.

“La vida va tirant-nos terra, tot tipus de terra.. només cal fer com el burro, espolsar-nos-la i fer-la servir per poder donar un pas cap amunt”

 

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 16 – El capoll i la papallona

Publiquem la faula número 16 d’aquesta secció.

Un home va trobar el capoll d’una papallona i cada dia el mirava. Un dia hi va veure una petita obertura. Es va asseure i va observar-la durant unes quantes hores.  La papallona en el seu interior estava lluitant, esforçant-se per poder passar a a través d’aquell foradet.

papallona7

Mentre l’observava li va semblar que la papallona ja no progressava i que havia arribat al límit de les seves possibilitats. L’home va decidir ajudar-la.  Va agafar unes tisores i va tallar el trosset que quedava del capoll perquè la papallona pogués sortir-ne.

Així la papallona va poder sortir fàcilment, però tenia el cos inflat i les ales petites i arrugades. L’home va seguir observant-la esperant que en qualsevol moment les ales poguessin engrandir-se i expandir-se.

Però res d’això va passar. De fet la papallona va passar la resta de la seva curta vida arrastra-se amb el cos inflat i les ales encongides. Mai va poder volar.

El que l’home no va entendre, va ser que la lluita que mantenia la papallona per poder passar per la diminuta obertura era necessària per a que el seu cos arribés a formar-se completament i per a què les seves ales aconseguissin les condicions idònies per a poder volar una vegada que s’alliberés del capoll.

Autor: desconegut   Fotografia: Vuela-Mariposa

 Quina d’aquestes conclusions  t’agrada més d’aquesta història? :

  •  A vegades els contratemps que tenim a la vida ens ajuden a poder fer de la nostra vida una vida millor.
  •  A vegades volem ajudar a algú i no ens adonem que una persona ha de tenir el seu procés i ritme per sortir de la situació en la qual es troba.

 

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 14 – El cavall perdut

Publiquem la catorzena faula d’aquesta secció.

Un cavall que no portava cap marca d’identificació va entrar a una granja. El fill del pagès va dir que ja s’encarregava ell de tornar el cavall al seu propietari. El noi va pujar al cavall, el va portar al camí i va deixar que ell mateix escollís la direcció cap on volia anar.

El noi només intervenia activament quan el cavall s’aturava o sortia del camí per anar als camps. A part d’això es limitava a estar sobre el cavall.

Quan el cavall finalment va entrar tranquil·lament a una granja a uns quants quilometres de distància. el pagès va dir “Com has sabut portar-lo fins aquí?”, Com sabies que aquest cavall era nostre?”

El noi va dir “Jo no ho  sabia. Ho sabia el cavall. L’única cosa que he fet és vigilar perquè no sortís del camí”

Font primera: Judith de Lozier

Font segona: Mi voz irá contigo: los cuentos didácticos de Milton H Erickson.

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 13 – El vent

Publiquem la tretzena faula d’aquesta secció.

En Roc era un petit os que vivia en una petita illa. Ell era l’encarregat d’aconseguir les reserves per poder aguantar tot l’hivern. Anava amb una barca remant fins a l’altra costat i allà agafava el menjar per poder alimentar-se ell i la seva família.

Un dia en Roc va pujar a la barca per fer el mateix recorregut que feia sempre, però aquell dia feia molta mala mar. Feia un vent tant fort que l’hi feia recular la barca. Per molt que remava i remava, la barca no avançava gens.

Mica en mica en Roc es va anar esgotant s’adonava que no podia continuar lluitant contra el vent: Estava molt enfadat. Donava les culpes a aquell vent i fins hi tot el va a arribar a insultar.

Però, finalment, pensant que tenia un germà més petit que l’estava esperant va decidir continuar lluitant. Va aconseguir arribar a la costa i entre mig de molts d’esforços va poder lligar la barca. Va sortir a buscar el menjar carregant tant les bosses que tenia por que no podria moure’s. Fins hi tot pensava que amb aquell vent li caurien totes les bosses per terra!

Finalment de tornada, en Roc va poder pujar les bosses a la barca i sense pensar-hi més va tornar a posar-se al mar, remant i remant. Però quina va ser la sorpresa quan es va adonar que ara, el vent que s’havia portat tant malament amb ell, ara l’estava ajudant a no haver de fer esforços per poder moure la barca tant pesada.

I així va ser que en Roc es va adonar que de vegades el que ens sembla que és un entrebanc per a nosaltres, després se’ns converteix en un ajut.

Etiquetat amb:
Publicat a contes, percepció

Faula 12 – La Berta i la gateta

Publiquem la dotzena faula d’aquesta secció.

En un poblet del nord d’Europa hi vivia la Berta, era una nena que estava acostumada a passar tots els hiverns envoltada de neu i fred.

Un dia quan anava cap a l’escola es va trobar una gateta que estava sola i estava tremolant. La Berta la va agafar i se la va emportar a casa seva.  De seguida es va dedicar a cuidar-la, l’omplia de menjar, l’embolicava amb una manteta perquè no passés fred, l’acariciava, l’allunyava de tot allò que li podia provocar algun perill, etc. però mica en mica va anar veient que la gateta no estava contenta. Cada vegada que se l’hi acostava la gateta li responia amb esgarrapades, i poc a poc la Berta s’anava entristint:

-Com podia ser que amb el que ella feia per cuidar-la, la gateta no l’hi ho agraís? -Per què no podia ser amable amb ella, si ella li donava tot el que tenia?

Un dia, quan ella tornava de l’escola es va trobar amb un esquirol que estava jugant pel bosc. La neu ja havia començat a desaparèixer i era el moment que els animals sortien a jugar pel bosc. L’esquirol tot juganer li va preguntar perquè estava tant trista i ella li va explicar que tenia una gateta a casa, però que per molt que la cuidava mai rebia un agraïment per part seva.

L’esquirol li va dir:

-Berta, la gateta te dret a ser independent, te dret a equivocar-se i a passar perills tota sola. Quan et permetis acceptar-ho trobaràs la felicitat i això et permetrà no esperar res a canvi. Llavors vine’m a veure i jugarem.

La Berta va marxar enfadada, Que volia dir això que li havia dit l’esquirol?

Va arribar a casa i com sempre va començar a cuidar a la gateta, i com sempre la gateta va esgarrapar-la fins a fer-li sang.

Anaven passant els dies i la situació no millorava. La vida de la Berta no trobava sentit a res més que a cuidar a la gateta, volia el seu agraïment!!!!!

Fins que un dia sense adonar-se va aixecar el cap i va veure per la finestra un grup d’ocelletes que volaven i jugaven. Es va sorprendre descobrir que eren lliures i feliços, i que ningú els estava cuidant.

Per fi ho havia entès!!!! això la va fer sentir forta i segura. Ja no havia d’espera cap agraïment, només havia d’acceptar que com havia dit l’esquirol la gateta tenia vida pròpia.

Es va aixecar, la va agafar i la va retornar amb els altres gatets. I com si s’hagués tret un pes de sobre va córrer a jugar amb l’esquirol sense estar esperant les gràcies de ningú.

 

Etiquetat amb:
Publicat a contes, general

Faula 11 – La història d’un serraller

Publiquem l’onzena faula d’aquesta secció.

Hi havia una vegada un serraller que el van acusar injustament d’uns delictes i el van condemnar a viure en una presó molt fosca i profunda.  Quan ja portava allà molt temps, la seva muller que l’estimava molt es va presentar al Rei per suplicar-li que li concedís portar-li una catifa perquè pogués complir amb les seves oracions de cada dia. El Rei va considerar justa la petició  i li va donar el permís.

El presoner a partir d’aquell dia va poder fer les oracions a la vegada que agraïa a la seva dona, el gest. Passat un temps l’home va escapar-se de la presó i quan li van preguntar com s’ho havia fet, ell explicava que després d’anys de fer les oracions demanant poder sortir de la presó, finalment es va adonar del que feia tant i tant temps que tenia davant dels seus ulls:  La seva dona havia cosit a la catifa el dibuix de la forma del pany que el mantenia empresonat.

Quan se’n va adonar va veure que a vegades tenim la solució davant dels nostres ulls i només cal adonar-nos-en. Per fi va entendre que tenia en el seu poder tota la informació que necessitava per poder escapar. Va convèncer als guàrdies que tots viurien millor si l’ajudaven i s’escapaven amb ell. Els va concèncer que encara que ells eren els que vigilaven la presó també estaven presoners igual com ell.

Així doncs, el serraller i els guàrdies van organitzar-se preparant la fugida. Una nit quan ja tot estava preparat van sortir tots de la presó i van aconseguir la llibertat.

El serraller, va voler deixar la catifa a la presó per si un altre presoner descobria el dibuix i l’ajudava a interpretar com sortir i poder escapar-se.

Conte tradicional

Font: http://personarte.com

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 10 – El Somni

Publiquem la desena faula d’aquesta secció.

En una època molt llunyana, un camperol quan anava a buscar aigua al llac es va trobar amb una roca molt i molt gran al mig del camí. Aquesta roca bloquejava el pas de tal manera que no es podia continuar.

El camperol cada vegada estava més i més enrabiat. Estava davant la roca sense poder fer cap gest. Només pensava el que significava no poder arribar al llac, no podria aconseguir l’aigua per les seves terres i per tant la seva família moriria de gana.

Mica en mica van anar passant les hores i el camperol s’anava omplint més i més de ràbia. Estava buscant qui havia pogut ser el culpable, qui volia fer-li mal. Pensava que tothom estava en contra seva, que tot se li girava en contra, i que mai més podria aconseguir aigua. Que terrible que veia la situació! Això ja era el final!.

Mentre estava davant la roca i mentre tenia tots aquests pensaments tant desastrosos, se li va acostar un ocell i li va dir: Aprèn a treure aquest verí que tens dintre teu. Aprèn a deixar anar aquesta ràbia que sents contra la gent que t’envolta i això et permetrà trobar la pau i podràs pensar com poder treure la roca del camí.

El camperol, no li va fer cas, cada vegada estava més i més enrabia. Fins hi tot contra aquest ocell que li havia donat aquell consell tant estúpid.

I així van anar passant les hores fins que esgotat es va quedar dormit. Mentre dormia va tenir un somni: ell era un ninot inflable, i estava completament inflat, a punt d’explotar. Estava irritat, neguitós, infeliç. Tot l’aire que tenia dintre era la ràbia acumulada. Va agafar una punxa que va trobar al costat del camí i es va punxar. Va anar veient com mica en mica aquest aire de ràbia anava sortint i ell mica en mica s’anava trobant cada vegada més i més lleuger, més i més tranquil.

Un cop buit d’aquest aire, es va adonar que a dintre seu hi havia pau. La va veure, era d’un color agradable i això el va fer sentir-se bé. Es va despertar i sense saber gairebé el que feina es va acostar a la roca, i amb un tronc i molta força va aconseguir treure aquella roca del camí.

Autor: Psico-ajuda

 

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 9 – La decisió encertada

Publiquem la novena faula d’aquesta secció.

Quan en Robert era un nen, els seus pares tenien una idea diferent sobre el seu futur. Mentre el seu pare volia que fos fuster com ell, la seva mare volia que fos dentista com el seu oncle.

En Robert va créixer i va ser fuster, com el seu pare. Quan al cap dels anys un amic li va preguntar què tal li havia anat en la seva professió de fuster, en Robert li va contestar que havia encertat i que estava molt content que el seu pare l’hagués obligat a escollir aquesta professió.

– Si hagués estat dentista m’hagués mort de gana, va dir
– Per què? Va preguntar el seu amic.
– T’ho puc demostrar. He treballat en aquesta fusteria durant trenta anys i en tot aquest temps ni una sola vegada m’ha demanat ningú que li treies un queixal.

El punt de vista de cada qual és la veritat absoluta en cada moment

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 8 – Aquesta maduixa tan exquisida

Publiquem la vuitena faula d’aquesta secció.

Un monjo estava fugint d’un grup de llops famolencs que el perseguien, fins que va arribar a un precipici. Com que no va tenir cap més remei, el monjo va fer un salt i es va agafar amb totes les seves forces a una branca petita però consistent que havia crescut a la paret del precipici.

El monjo va mirar cap a baix buscant la forma de sortir de la situació i va veure que en el fons del precipici hi havia un grup de tigres morts de gana. L’estaven mirant amb els ulls plens d’expectació i amb un somriure maliciós de benvinguda.

En aquell mateix moment el monjo va veure que al costat d’ aquesta branca que l’aguantava també havia brotat un matoll de maduixes. “Hi havia una maduixa gran, vermella, suculenta i d’allò més temptadora”. Al moment que decidia agafar la maduixa i posar-se-la a la boca, la branca va cedir. I mentre anava caient pensava per ell mateix “Aquesta maduixa es exquisida”.

Assaborim el present.

Font general: tradició zen / Más magia de la metáfora – Nick Owen

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 7 – Les dues perles

Publiquem la setena faula d’aquesta secció.


Un mestre espiritual estava meditant a la riba d’un riu quan va arribar un alumne seu. Aquest li va donar dues enormes perles com a prova de respecte i devoció.

El sant home va obrir els ulls i va agafar una d’aquestes perles amb tant poc de compte que va caure i va rodar fins a caure al riu.

Horroritzat el deixeble es va enfonsar en l’aigua del riu per recuperar-la. Va bussejar sense descans fins a la nit però no va aconseguir trobar-la.

Al final completament mullat i exhaust va treure al seu mestre de la seva meditació i li va dir:

Vostè va veure on va caure. Indiqui’m el lloc exacte perquè jo la pugui trobar.

El mestre va agafar l’altra perla, i la va tirar al riu i va dir “just allà”.

El que per a nosaltres és tant valuós no necessàriament ho és per als altres.

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 6 – La seqüència natural de les coses

Publiquem la sisena faula d’aquesta secció.

Un poderós duc va visitar a un mestre zen i li va demanar que creés per a ell una obra d’art que guardés el secret de la felicitat.

El mestre li va dir que tornés passada una setmana.

Quan va tornar, el savi li va donar el valuós pergamí en el qual i amb una perfecta cal·ligrafia expressava la saviesa que el duc havia sol·licitat.

Quan el duc va desplegar el pergamí va veure que només deia:

El pare ha mort
El fill ha mort.

El duc enormement sorprès va preguntar “Però quina classe de felicitat és aquesta?”

El mestre va restar en silenci. Va anar cap als seus pinzells, en va agafar un, el va mullar en el tinter i va escriure:

El fill ha mort.
El pare ha mort.

“Ho preferiu en aquest ordre?”, va preguntar.

Font primària: Mark Forstater, The Spiritual Teachings of the Tao, Hodder & Stoughton.
Font general: tradició taoísta
Mas magia de la metáfora – Nick Owen

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 5 – El gat i el ratolí

Publiquem la cinquena faula d’aquesta secció

Gat i ratolí

Una nena s’havia fet molt amiga d’un ratolí i l’havia domesticat. El ratolí s’havia convertit en un animal completament manso i la nena tot el dia jugava amb ell, el podia tenir a les mans i donar-li de menjar. Se l’estimava molt!

Un dia se’l va posar a la seva butxaca del davantal i va sortir a jugar al carrer. De cop va aparèixer un gat i la nena es va espantar molt perquè va pensar “els gats es mengen als ratolins”.

Va sentir com el cor li bategava molt fort i va tenir por. va començar a corre carrer avall, però cada vegada semblava que el gat es tornava més gran, i la nena corria i corria fins que el gat ja era més gran que les cases. La nena estava desesperada.

De cop, va sentir una veueta. Va mirar cap avall i va veure el ratolí que treia el cap de la butxaca del davantal i cridava:

– Para’t! Gira’t! Si el mires als ulls i corres cap a ell tornarà a fer-se petit.

Ràpidament la nena es va aturar, es va girar, va mirar el gat als ulls i va córrer cap a ell. En aquell mateix moment, el gat va començar a encongir, es va fer cada vegada més i més petit, fins que es va tornar a la seva grandària original. El gat va acabar miolant i va passar entre les seves cames.

Les nostres pors no ens deixen veure la realitat.

Dirk Revenstorf

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 4 – Tenia ales

faula-falcoPubliquem la quarta faula d’aquesta secció.

Hi havia una vegada un rei molt capritxos que tenia una filla molt maca. El rei volia casar-la i va posar com a condició que seria escollit aquell home que fos capaç de fer volar un falcó que des de feia temps estava posat en una branca i que ningú absolutament ningú fins llavors havia aconseguit fer-lo volar.

Molts homes van aparèixer al palau i amb diferents tàctiques van intentar que l’ocell volés, fins que un matí, el rei va veure volar el falcó pel seu jardí.

Quan va preguntar a l’autor d’aquesta proesa con s’ho havia fet per fer volar el falcó, l’home li va explicar:

– No ha estat difícil, majestat, he tallat la branca i llavors el falcó s’ha adonat que tenia ales i simplement ha volat.

“de vegades tenim davant nostra la resposta i no la veiem”

Etiquetat amb:
Publicat a contes

Faula 3 – El cranc

Publiquem la tercera faula d’aquesta secció

crancUn mestre oriental va veure com un crac s’estava ofegant….Va decidir treure’l de l’aigua….. però quan ho va fer el cranc el va picar.

El mestre quan va sentir el dolor…… el va deixar i l’animal va caure a l’aigua…….i un altre cop s’estava ofegant……..

El mestre va intentar treure’l una altra vegada…i una altra vegada ……..el cranc el va picar.

Un noi que l’havia estat observant…. se li va acostar………. i li va preguntar.
– “Perdoni,…. vol dir que no es massa tossut?…No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?

El mestre va contestar:
– “La naturalesa del cranc és picar….però això no canviarà la meva que és ajudar.

Llavors…ajudant-se d’una fulla….el mestre va treure a l’animal de l’aigua i li va salvar la vida.

– No canviïs mai la teva naturalesa encara que alguna persona et faci mal….només cal que agafis precaucions: Que la conducta de les altres persones….mai condicionin la teva….

Etiquetat amb:
Publicat a contes
Demana informació sobre la psicòloga Pilar Lluveras

categories
arxiu
Demana visita
Pilar Lluveras, psicòloga hipnòloga de l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona