Coaching per a pares i mares a l’Hospitalet de Llobregat

El coaching és una disciplina que ajuda a millorar les habilitats d’aquella persona o grup que està davant d’una situació.  A vegades quan es parlar de coaching pensem en el coaching per a empreses, o per a equips esportius, però també hi el coaching per pares i mares.

Aquesta setmana hem acabat el “Taller de Coaching per a pares i mares d’Infantil, de l’AMPA de l’Escola Canigó” impartit per la psicòloga Gemma Ruiz, membre del nostre equip, formadora de formadors i especialista en coaching.

Cada cop es demanen mes aquests tipus de tallers perquè ajuden als pares en la tasca d’educar:

  • Com enfocar el repte de ser pare,
  • Com establir una bona comunicació amb els fills,
  • Gestionar les emocions en la comunicació i ensenyar als nostres fills a que les gestionin.
  • L’Afecte com a fil de comunicació.
  • Ajudar-los a ser autònoms.
  • Com conviure amb els nostres mòbils, ordinadors i poder-ho compaginar amb els nostres fills.
  • Com ajudar als nostres fills a gestionar totes aquestes eines informàtiques.

En definitiva com aprendre a gaudir de la tasca de ser pares i mares

Si voleu més informació sobre les sessions dels tallers de coaching us podeu posar en contacte amb nosaltres (es podem fer també a altres localitats)

 

 

Etiquetat amb: , , , ,
Publicat a conducta, fills, grups, joves, Tallers

El nostre fill està tot el dia jugant a l’ordinador.

Tercera consulta d’aquesta secció.

Consulta

Bona nit,

Estic molt enrabiada. El nostre fill de 25 anys esta tot el dia jugant a l’ordinador. Quan li diem que ho deixi s’enfada i fins hi tot, si està al mig d’una partida ens arriba a contestar malament. Ell ho reconeix però diu que això no es cap problema, que s’ho passa be. Que podem fer com a pares?

Gràcies

Resposta

Hola Claudia

El problema que veieu amb el vostre fill cada vegada es més comú. Els pares s’adonen que el fill passa massa estona davant de l’ordinador, però quan se li diu, ell no en fa cas, Per què? Perquè no hi està veient cap problema.

Analitzem pas a pas: Jugar a jocs d’ordinador pot crear una addicció? Si.  Com sabem que ja s’hi ha convertit? Cal estar atents quan es presenten situacions com les següents:

  • Quan deixa de fer feines que hauria de fer per estar-se a l’ordinador.
  • Quan deixa d’anar amb els seus amics per jugar a l’ordinador.
  • Quan abans de posar-se a l’ordinador diu que només s’hi estarà una estona i al final no troba mai el moment d’aixecar-se de la cadira perquè no pot deixar el joc.
  • Quan si se li diu que deixi de jugar es torna irritable amb nosaltres pel simple fet d’haver-li dit (en casos més extrems pot arribar a ser violent amb la persona que li diu).

Tot això ja ens estan dient que aquí hi ha alguna cosa que no està anant a l’hora i vosaltres ja ho esteu veient amb el vostre fill.

Però, llavors, com ajudar-lo?

Claudia perquè una persona es deixi ajudar, primer cal que aquesta persona s’adoni que té un problema, per tant, i donat que el vostre fill diu que no el té, la tasca que teniu com a pares es ajudar-lo a que ell mateix s’adoni que té un problema i que cal solucionar-lo.

Per això i amb molta i molta paciència, heu d’anar parlant amb ell. Aneu fent-li reflexions per fer-li veure la situació. Penseu que encara que sembli que no, mica en mica això anirà quallant. Però sobretot Claudia, heu d’anar ajudant-lo a que s’adoni, d’una manera tranquil·la, perquè sinó podeu aconseguir l’efecte contrari. Ja m’entens!

Li podeu proposar la següent situació: si realment ell juga només quan vol jugar (això es el que us diu, no?), dieu que faci una prova abans de posar-se a jugar, i que es comprometi a complir un horari (per exemple 2 hores) de manera que quan faci aquest horari deixi de jugar. Ell mateix s’adonarà que no ho compleix. Llavors Claudia, serà quan heu d’aprofitar per ajudar-lo a fer-li veure que si ell no compleix l’objectiu vol dir que ell no està controlant la situació i que es el joc i l’ordinador que l’està controlant a ell.

També podeu comentar-li que heu fet aquesta consulta perquè vosaltres esteu veient que alguna cosa no va be. I Claudia, encara que s’enfadi tot això mica en mica ajudarà a que ell un dia sense saber perquè farà el “clic” i s’adonarà que realment li cal ajuda.

Claudia, sap greu perquè en molts casos, la família pateix perquè veu que la persona s’està autodestruint per culpa d’aquesta addicció (siguin jocs d’ordinador, sigui cocaïna, etc.) però no es pot ajudar a aquella persona que creu que no li cal ajuda. Podeu consultar també aquest altre post que es va publicar a la Web: No sempre estem preparats per canviar una conducta

Una abraçada

Pilar Lluveras Psicòloga número de col·legiada 17141.

 

Etiquetat amb: , ,
Publicat a Consultes

Qüestió d’equilibri

El poeta Coleridge va rebre un dia una visita d’un admirador seu. Diuen que durant el transcurs de la conversa, va sorgir el tema de la infància i l’educació:

– Crec – va afirmar rotundament el visitant – que s’ha de deixar als nens en total llibertat per a que pensin, actuïn i prenguin les seves pròpies decisions des de molt petits sense que nosaltres intervinguem. Així, es podran desenvolupar al màxim tot el seu potencial.

– Vine a veure el meu jardí de roses – va dir Coleridge, acompanyant al seu admirador fins al jardí.

Al veure’l, el visitant va exclamar:

-¡Però si això no és un jardí… això és un pati ple de malesa!

– Acostumava a tenir-ho ple de roses – va dir el poeta – però aquest any he decidit deixar a les plantes del meu jardí en total llibertat perquè creixin com vulguin sense atendre-les. I aquest és el resultat.

Font: Ámame para que me pueda ir – J.Soler i M.M. Conangla

Etiquetat amb: ,
Publicat a cites, fills

TDAH des del punt de vista dels pares


Cas: Quan l’Adrià tenia 6 anys els professors de l’escola van avisar els seus pares. L’aprenentatge de l’Adrià era més lent, amb molt poca capacitat d’atenció i sense poder estar quiet massa estona en el mateix lloc. Els van recomanar que anessin a un especialista.

Després de proves van diagnosticar a l’Adrià un Trastorn per dèficit d’’atenció amb hiperactivitat (TDAH). L’Adrià cada vegada anava a més: no podia estar massa estona escoltant, s’havia d’estar movent contínuament. A més tot el dia s’estaven barallant amb el seus pares, però amb el problema que no anava millorant, sinó més aviat al contrari.

Els seus pares van començar a desmoralitzar-se amb un fort sentiment de culpa La mare va caure en un estat de tal nerviosisme que va provocar que l’Adrià no l’obeís. Va arribar a un punt que la seva mare li va agafar mania.

Aquest, que és un cas real, és una de les situacions en que es poden trobar molts dels pares. Sempre havien pensat que el seu fill estava evolucionant com un altre nen, però de cop (normalment es detecta a partir dels 5, 6 anys d’edat i es caracteritza per la presència de tres símptomes fonamentals: el dèficit d’atenció, la impulsivitat i la hiperactivitat) comencen a aparèixer els problemes. Davant seu tenen un nen amb el qual, els costa comunicar-s’hi, sembla que el nen no té la maduresa per assimilar el que se li ensenya i se li està dient. Però no es aquest el màxim problema. El problema és la família, els amics, tota la gent que t’envolta que et va dient:

“Quin nen tant mal educat….” “Això amb un parell de bufetades s’arregla….”

És aquest el màxim problema, la pressió que es va fent contínuament als pares, cosa que fa augmentar la seva inseguretat i priva que puguin actuar tranquil·lament amb el seu fill.

Per això, si teniu un fill en aquesta situació no ho vulgueu passar-ho vosaltres sols, poseu-vos en contacte amb altres pares que us ajudaran. (poder ensenyar a com tractar el vostre fill de la millor manera, us poden proposar com organitzar els caps de setmana perquè no siguin tant estressants pel nen i per vosaltres, etc.). Segur que amb unes bones pautes podreu afrontar la situació molt millor.

Bibliografia: “Manual de terapia de conducta en la infancia”

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a conducta, salut

Entre el primer i el quart any de vida els nens són més agressius que en l’adolescència

La violència forma part de l’essència humana? La genètica i els factors ambientals col·laboren en el comportament agressiu i antisocial. Però segons un estudi realitzat per Richard Tremblay, de la Universitat de Montreal (Canadà) demostra que el major índex d’agressivitat en els nens es dóna entre el primer i el quart any de vida, i no en l’adolescència.

Richard Tremblay va demostrar que als 17 mesos més de la meitat de les variacions en la resposta agressiva dels nens estava directament relacionada amb factors genètics. Però aquesta violència a mida que el seu cervell madura i aprèn a controlar el seu comportament va baixant.

Segons aquest estudi els nens no aprenen a agredir físicament, sino que han d’aprendre a no fer-ho. És fonamental per tant, que se’ls ensenyi durant els primers anys de vida a reprimir els comportament violents. Els anys de preescolar es convertiran així en l’etapa clau per poder entendre l’aparició i posterior control del comportament violent en l’esser humà.

El nen pateix un procés de socialització que implica control, el nen coneixerà els límits marcats i la paraula “no” serà la que escoltarà més cops. Mica en mica això provocarà tal com deia Freud un “malestar de la cultura”, del qual el nen tractarà d’alliberar-se per aconseguir la seva autoafirmació

Tots els nens de 18 mesos que han seguit un desenvolupament normal agradeixen fisicament, però no tots ho fan amb la mateixa freqüència o la mateixa força. La qúestió que es planteja doncs, és fins a quin punt les diferències en les respostes individuals són per factors genètics o de l’ambient en el que el nen ha crescut.

Segons els professors Terrie Moffit i Avashom Caspi, de l’Institut de Psiquiatria del King’s College de Londres, van ser els primers en demostrar la relació directa entre l’ambient i un gen, el de l’enzima MAOA quan van estudiar un grup de nois sotmesos a maltrataments dels quals alguns desenvolupaven comportaments antisocials i d’altres no. Segons aquests estudis genètics hi havia una relació directa entre aquest gen i els comportament agressius.

Font: El Pais.com

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, social

Saber llegir i escriure és més important del que sembla

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d’objectes es van trobar entre d’altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d’objectes cal l’abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l’objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l’has de separar mentalment del plat de macarrons on l’has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d’estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l’escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Segons Luria la competència cognitiva que es posa de manifest en el pensament abstracte no es innat sinó que és el producte de llargues i dramàtiques actuacions.

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre “Victor el nen salvatge

” m’he recordat d’aquestes dades.

Bibliografia : Lectura y conocimiento – Juan A. García Madruga

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge

Relació entre el to de veu i el número de fills

Els homes amb un to de veu més greu tenen més fills que els que tenen la veu més aguda.

El to de veu permet predir l’èxit reproductiu de caçadors-recol·lectors homes. Així comença l’article de la revista Solociencia.com, en el qual expliquen que segons un estudi fet sobre els patrons reproductius dels hadza, tribu caçadora-recol·lectora de Tanzània, els homes amb una veu més greu es van convertir en pares de molts més nens, que els altres.

L’estudi fet pels investigadors Coren Apicella, David Feinberg i Frank Marlowe. va consistir en gravar 49 homes i 52 dones entre 18 i 55 anys, la paraula Hujambo (hola) davant d’un micròfon. Aquestes gravacions van ser analitzades per la seva freqüència bàsica i es van comparar amb la quantitat de fills que cada participant va declarar que tenia. Els investigadors van descobrir que tenint en compte les edats, els homes amb un to de veu més greu tenien més nens, independentment que aquests haguessin subreviscut o no.

Les dones, en general, troben les veus masculines greus més atractives, sobretot quan estan en fase més fèrtil del seu cicle menstrual, però en la societat actual hi ha massa factors que interfereixen per saber l’èxit reproductiu en funció del to de veu, per això es va fer l’estudi en aquesta tribu de Tanzània. Existeix una relació entre l’augment del nivell de testosterona present en l’home i el to de veu, així com amb l’augment de la capacitat física dels homes per a caçar.

Donada la semblança de l’estil de vida d’aquesta tribu amb els nostres avantpassats, aquest factor podria ser un indicador de la manera que els éssers humans hem evolucionat. Segons Apicella, podria ser que en un inici el to de veu masculí no es diferencies tant del femení i que a través d’una selecció de parella hagués anat evolucionant cap a aquesta diferenciació.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a comentaris, curiositats

Un robot en una guarderia

Com reaccionen els nens d’una guarderia quan conviuen amb un robot humanoide?

Científics de la Universitat de Califòrnia van posar un robot humanoide en una guarderia 45 sessions durant cinc mesos. L’objectiu era comprovar si els nens eren capaços d’interactuar amb ell com un ésser humà.

El resultat que ha sortit publicat a la revista “Proceedings National Academy of Sicence”, demostra que els nens d’entre 18 mesos i 2 anys van reaccionar de manera natural i es comportaven amb ell com si fos un igual, jugaven tranquil.lament, mantenien contacte físic, el tocaven i fins i tot es preocupaven per ell cuidant-lo quan presentava símptomes de cansament.

El fet que el robot expliqués contes va fer que els nens després de les 27 sessions ja no consideressin el robot com un nino i el veiessin com un més dels seus companys.

Aquests resultats son molt esperançadors de cara a un futur per poder anar implantant la tecnologia robòtica en els centres educatius i poder ajudar al professor. Així mateix el fet que els nens el consideressin com un igual, demostra que en aquestes edats es pot aconseguir que el que nosaltres considerem diferent ells ho acceptin com a normal. Per tant si es fa conviure grups diferents en les guarderies, s’aconseguirà que tots es vegin com un més del mateix grup, manera perfecta per fer desaparèixer la intolerància. (vegeu l’article “Grups diferents, quin nivell d’intolerància tens?“).

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, fills, social

L’esport de competició i els nens

Cas:
Em dic Andreu i formo part de l’equip de la meva escola. jugo a futbol i aquesta tarda jugarem la final escolar.
Tothom està molt emocionat. Tenen ganes de veure’ns jugar, però el que els importa més es veure’ns guanyar. Moltes vegades quan estem jugant, veiem com els nostres pares criden i criden, contra l’arbitre, contra els altres pares, i fins i tot alguna vegada ens criden a nosaltres perquè no ho fem be.
A mi no m’acaba d’agradar això, el meu pare es posa molt vermell quan crida i em fa una mica de por, però com que veig que ells volen que jo continuï jugant doncs no dic res, però sempre estic patint per si no ho faig prou be.
Explicació:

Aquesta es la història de l’Andreu que segur que la podeu aplicar a molts de vosaltres, quan ereu més petits, o ara que sou grans, amb els vostre fills.
La problemàtica de l’esport escolar és, si ha de ser tant competitiu com els grans volem o simplement s’ha de jugar sense competir. No es bo que els nens intentin cada vegada superar-se en el mon de l’Esport?? Però, Cal que els pares es preguin l’esport dels seus fills com una competició de grans??
Segons l’”Informe Skip” sobre els hàbits esportius dels nens, el nen amb l’esport agafa habilitats, i els valors necessaris per afrontar l’etapa adulta. Aprèn el valor del treball, de l’esforç , i amb una competició “sana” es poden descobrir a si mateixos, conèixer les seves carències i treballar per superar-les.
Per tant si considerem que l’esport competitiu per nens es bo, que es el que falla? Potser aquí els pares, haurien de fer una reflexió de si realment no s’està pressionant massa aquest fill perquè el que es desitja es que triomfi en allò que ell mateix no ho ha pogut fer mai.
Etiquetat amb: , ,
Publicat a educació, esport, fills

Què tal amb les mates?

Hi ha la creença que el coneixement de les matemàtiques que s’aprenen no serveixen per aplicar-les al món real, però cal considerar que si el nen té un bon aprenentatge en resolució de problemes, això ajudarà a poder-ho aplicar a les altres matèries.

Com s’aprenen les matemàtiques? Suposem l’exemple següent :

“En Joan té 6 pomes i en dona 2 a l’Anna. quantes pomes li queden?
En aquest exemple el nen no tindrà problemes perquè pot resoldre el problema de manera superficial, es a dir agafa una paraula clau que estigui a l’anunciat (“queden”) i així ja sap el que ha de fer, una resta.

Imaginem ara aquest altre exemple :

“En Joan dona 2 pomes a l’Anna. N’hi queden 4. Quantes pomes tenia ?”
En aquest segon exemple ja hi ha una complicació lingüística més gran, podríem dir que s’acosta més a les situacions que apareixen en el mon real. Molts dels nens aquest problema ja no el saben fer.

Per tant, que un nen aprengui matemàtiques i per conseqüència la resolució de problemes en general, depèn de que l’estratègia didàctica que s’utilitzi permeti a l’alumne resoldre problemes i que li exigeixi que se’ls representi de forma significativa (semànticament, es a dir, que els entengui).

Però, donat que el sistema educatiu és el que hi ha (no deu ser gaire bo vista la gran quantitat de fracassos escolars), us proposo que si voleu treballar aquest aspecte amb els vostres fills, els ajudeu a que es representin mentalment els problemes, en aquest cas és tan fàcil com agafar les pomes i ajudar al fill que vagi descomposant el problema fins a esbrinar què li demanen.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a educació

El teu fill no es concentra prou en les feines que fa

Cas :
El Nil es un nen de 6 anys, i el seu professor veu que no esta atent i no sap desenvolupar els problemes que per la seva edat hauria de saber resoldre.
Ha parlat amb els pares per intentar resoldre això.

Possible solució :
En aquest cas i si el vostre fill també té aquest problema, en primer lloc heu d’anar a un especialista, per mirar que no pateixi d’hiperactivitat amb dèficit d’atenció; encara que no s’ha de diagnosticar el trastorn d’hiperactivitat abans dels 7 anys, ja es poden detectar comportaments anòmals abans.

Si simplement es que ha d’aprendre a “organitzar-se” per saber desenvolupar les tasques podeu seguir un sistema que justament es va pensar pels nens hiperactius impulsius que treballaven massa ràpid i amb molts errors, l’objectiu es que el nen aprengui a parlar-se internament, cosa que li fa més facil pensar i prendre consciencia del que està fent :

Vosaltres heu d’actuar de models : dibuixareu un dibuix, però abans us donareu instruccions en veu alta (per exemple : que he de fer? He de fer un dibuix…. el faré a poc a poc … primer he de fer una línia cap a baix…be, ara he de fer una línia cap a la dreta … m’he equivocat… no passa res, esborro i continuo…)

Després el vostre fill farà el dibuix mentre que tu aniràs dient en veu alta les instruccions similars a les anteriors, adaptant-les a allò que estigui el nen.

Següent pas el nen ha de fer el dibuix dient ell mateix les instruccions en veu alta semblants a les anteriors.

Ara el nen ha de fer el dibuix però aquest cop les instruccions se les ha de donar ell mateix en veu baixa.

Per últim el nen ha de fer el dibuix donant-se les instruccions però sense verbalitzar-les.

Això ho podeu aplicar també a qualsevol entrebanc que es trobi el vostre fill (sigui un problema de matemàtiques, o una redacció de l’escola etc.)

Explicació :S’ha explicat l’entrenament en autoinstruccions proposat per Meichenhaum i Goodman. Permet la realització i l’afrontament d’una determinada feina.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills

Com aconseguir que el teu fill s’endreci l’habitació

Cas :
Els pares d’en Roger estan intentant que el seu fill aconsegueixi fer alguna de les feines de la casa. Veuen que el nen ja te vuit anys i que no fa res. No saben con aconseguir-ho i han demanat ajuda.

Possible solució :
Us proposo el sistema següent:

En primer lloc no heu de pretendre que faci moltes feines de cop. S’han d’anar introduint de mica en mica. Podríem començar per exemple perquè s’endreci la seva habitació. Per acostumar-lo, primer heu de marcar quines feines concretes ha de fer, per exemple podeu dir-li que cada dia ha de deixar la seva roba bruta al lloc on s’ha de deixar, preparar-se la cartera per l’endemà, guardar les joguines al lloc on s’han de guardar, etc. així podeu marcar-li unes 5 feines que haurà de fer cada dia. També li marcareu el moment en que les ha de fer. Els pares sereu els encarregats de revisar si ho fa. Un cop decidit es donarà unes fitxes que prèviament haureu marcat per cada feina, (per portar la roba bruta (1 fitxa) per fer-se la cartera (2 fitxes), etc. ).

Aquestes fitxes el vostre fill les podrà canviar per uns “premis” que prèviament també haureu establert, per exemple poder jugar mitja hora més (1 fitxa), poder triar el sopar que vol (1 fitxa), poder veure mitja hora més la televisió (2 fitxes). Cal considerar que cada dia ha de gastar algunes de les fitxes que ha aconseguit.

Al començar se li ha d’explicar en el nen el que volem aconseguir (que s’endreci l’habitació) i que hi haurà aquestes petites recompenses. S’estableix un termini de 2 setmanes on cada dia es revisarà si fa el que s’ha marcat. Si ho compleix, passeu a revisar 3 de les feines que te marcades (seran escollides a l’atzar). Si continua complint haureu de revisar 3 feines, 4 dies a la setmana i llavors es podrà donar un premi directe, sense fitxa, (per exemple, com que has recollit molt be l’habitació podràs convidar el teu amic a dinar). Si continua complint revisareu només 2 vegades a la setmana i cada vegada menys fitxes però si alguns premis directes. Després es treuen les fitxes definitivament i de tant en tant es donarà un premi directe.

Explicació :
S’ha explicat el programa d’economia de fitxes que es molt bo per aconseguir el control sobre un ambient (en aquest cas l’habitació del nen) per controlar les conductes del fill (aconseguir que l’endreci). S’apliquen les fitxes per donar un reforç únic per la conducta que volem aconseguir.

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, educació, fills

Els teus fills sí,…. Però, i Tu?

Cas :
La Clara es una dona casada, té dos fills de 3 i 6 anys i està encantada fent de mare. Tot el dia està amb els nens, tant, que s’ha oblidat de la seva pròpia vida.Fins ara no hi havia hagut cap problema, ella era feliç i evidentment els nens també. Aquest estiu però la Clara s’ha trobat una mica buida ha vist que cada vegada els seus fills son més independents i a ella li queden moltes hores mortes (quan estan al parc, quan estan a la platja, etc.) Ha parlat d’això amb alguna amiga seva, però com que encara tenen els nens petits no la poden entendre. No sap que fer.

Possible solució :
Això va per totes les mares que es pensen que dedicant la seva vida als fills ja en tenen prou per omplir la seva.

En primer lloc s’ha d’intentar recordar que aquests fills que quan son petits necessiten del vostre ajut, un cop arriben a una edat ja no els cal. Per tant el que es bo es que de mica en mica els aneu preparant perquè s’acostumin a no tenir-vos disponibles per tot.

Segur que en algun moment us heu trobat que els vostres fills donen per segur que poden disposar de vosaltres en qualsevol moment, Oi? Doncs es això justament el que heu d’evitar. Han d’aprendre que quan vosaltres esteu ocupades fent alguna cosa “pròpia vostra” /”pròpia teva” (no de la família), ells t’han de respectar.El que seria bo es que trobessis una afició (restauració de mobles, pintura, estudiar, etc.) només teva, i si ells volen, deixa’ls que t’ajudin, et poden aportar idees o ajudar-te a fer coses, etc.

Cal que els teus fills et vegin com a persones amb aficions pròpies i no només com a mare (que també, però no únicament). Segur que això a la llarga farà que et respectin més, que et vegin com una “persona” diferent a la unitat familiar.


Explicació :
S’ha intentat obrir els ulls a les mares joves que pensen que dedicant-se als fills ja en tenen prou. Es una manera d’evitar els sentiment d’inutilitat que més endavant aquestes mares van agafant, sobretot quan els seus fills marxen de casa.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta

El teu fill es fa pipí al llit?

En Gregori es un nen de 7 anys que encara no es controla el pipí quan està al llit. Des dels 3 anys mai ha tingut cap problema a controlar-lo durant el dia, però a la nit no ho ha aconseguit mai. A part d’això en Gregori no té cap més problema de salut ni de comportament que sigui important.

Possible solució:
Hi ha vegades que els pares intentem que amb el temps el problema s’arregli. De totes maneres es pot arribar a una edat que si això no ha passat es pot anar a veure un especialista que us ajudarà, a vosaltres i al vostre fill a solucionar-ho. S’haurà de fer una avaluació (quan li passa, quants pipis es fa durant la nit, etc. etc.), mirar la historia familiar, si hi han hagut altres tractaments (potser abans se li havia donat algun medicament per controlar-ho?) etc.

Amb el psicòleg podríeu fer un sistema que es diu “pipi-stop” que es una especie d’alarma que sona quan al nen se li escapa el pipí, però jo aquí, us comentaré cosetes que us poden anar be per ajudar a solucionar aquest petit problema. heu de tenir en compte que potser amb això no ho solucioneu, llavors serà el moment d’anar a un especialista :

– De dia (sempre durant el dia) s’ha d’anar animant al nen a que begui 1 o 2 gots de líquid. quan tingui ganes d’anar a fer pipí, llavors heu d’intentar que aguanti uns minuts més. el temps en un principi serà poc, 4 o 5 minuts, i mica en mica (al llarg dels dies) s’anirà ampliant fins a un màxim de 45 minuts.

Sempre que s’estigui fent això s’haurà de felicitar al nen pel temps que ha aguantat .

– Juntament amb aquest entrenament (que per si sol no te gaire efectivitat) podem entrenar el nen a anar controlant el pipí a la nit. Consisteix a despertar al nen (per exemple cada hora la primera nit) perquè vagi al bany, després anar espaiant l’interval.

Tot això juntament amb comentaris d’ànims quan el nen aconsegueix l’objectiu de no fer-se pipí. I també en cas que se li escapi el pipí que tingui que ajudar a arreglar-se el llit abans de tornar-s’hi a posar.

Espero que amb paciència aconseguiu eliminar aquesta conducta del vostre fill. Si així no s’aconsegueix us recomano que un especialista us ajudi. No es tant complicat com sembla.

Explicació:
Segons les investigacions realitzades s’ha comprovat que el tractament conductual de la enuresi te un gran recolzament empíric. Hi ha l’estratègia de l’alarma urinària que es el més utilitzat. En aquest comentari s’ha exposat l’entrenament en retenció del pipí i l’entrenament en el llit sec (normalment aquests mètodes s’utilitzen conjuntament)

 

agost 2015:  Si el vostre fill es fa pipi al llit,  més que voler resoldre la conducta com a tal, es important trobar la causa que ho provoca.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills

Comportament a taula

Cas:
En Francesc i l’Amanda tenen dos fills en David i l’Adrià. Quan estan sopant a casa es passen tota l’estona aixecant-se de la taula i corrent amunt i avall pel menjador, cridant i empenyent les cadires o jugant. Quan els renyen en David i l’Adrià no fan cas i continuen fent el que volen.

Els pares sense saber com aturar això es posen en contacte amb un professional perquè els ajudin a trobar com controlar-ho.

Possible solució:
Si algú se sent identificat amb aquest problema, si li passa el mateix amb els seus fills, amb els seus alumnes etc. podeu intentar fer el que us proposaré. De totes maneres tingueu en compte que hi ha mols sistemes.

El primer que heu de fer es observar els vostres fills i mirar el temps màxim que s’estan quiets a l’hora de sopar. De moment segur que es molt curt. No patiu, mica en mica anirem aconseguint que sigui més llarg.

Llavors partint d’aquest temps (imaginem que es mig minut), quan comenceu a fer servir el mètode heu de fer el següent: cada vegada que el nen aconsegueixi estar-se aquest mig minut (o el temps que hàgiu marcat) quiet assegut a taula, el podeu deixar que s’aixequi. Mica en mica quan els nens s’adonin que han d’estar aquest mig minut quiets per tenir el permís d’aixecar-se, haureu d’anar ampliant l’interval.

Es molt important que s’expliqui als nens i que juntament amb ells, els pares estableixin un sistema d’anotacions (una pissarra, per exemple) apuntant amb una ratlla cada vegada que el nen s’aixequi, fer-ho de manera que quedi reflectit si es compleix i si no es compleix, així tots els de casa se n’adonen que s’ha aixecat (i el nen principalment).

Això es pot anar combinant amb unes penalitzacions (poden ser diverses) per si no compleix amb el que s’estableix (de totes formes no s’ha d’abusar d’aquestes penalitzacions).

També es podria utilitzar el “joc de portar-se be” que consistiria a que els dos germans juguessin a veure qui d’ells s’aixeca menys vegades

Explicació:
Utilitzem aquí un reforçament diferencial de tasses baixes que consisteix a reforçar al subjecte a mantenir una tassa de conducta més baixa de la observada en línia base. això es fa servir per reduir certs comportament però no eliminar-los, de moment.

Es combina amb la utilització d’estímuls discriminatoris que es poden acordar conjuntament amb els nens. I juntament proposem utilitzar el “cost de resposta” que consisteix a que el nen pagui d’una manera simbòlica amb alguna recompensa de que disposi.

 

25/08/2015  Hi ha altres moltes eines que poden ajudar a provocar el canvi.  Recomanem que es busqui un professional. Seràs més ràpid i més efectiu el canvi


Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, conducta, educació, fills
Lluveras Psicologia
categories
arxiu
Demana visita