Depressió, sistema de vigilància a través d’un avatar

El grup WiComTec, Grup de Recerca en Comunicacions i Tecnologies Wireless vinculat a la UPC, està treballant en el projecte europeu Help4Mood.

Aquest projecte consisteix en crear un avatar que viu a casa i que interactua amb el pacient amb l’objectiu de crear un sistema de vigilància per als pacients amb depressió que viuen sols.

A través d’uns sensors es detecten els moviments del pacient: l’estona que està estirat al llit, les entrades i sortides a través de les portes, etc. Segons la quantitat de moviments que fa, l’avatar interactua amb la persona fent-li preguntes, i si cal posant-se en contacte amb la família perquè el vagin a veure o amb els metges.


Etiquetat amb: ,
Publicat a estudis, salut

La por fa olor

Les dones son capaces de detectar l’olor de la por.

Segons un estudi de la professora Denise Cheng de la Universitat de Rice la capacitat de detectar senyals emocionals socials basats en l’olor és única, però no tothom la té. Segons la seva investigació les dones son capaces de detectar l’olor de la por, habilitat que afavoreix que les activitats que requereixen una activitat mental més alta tinguin un resultat més satisfactori.

En una primera fase de l’experiment es recollia la suor de 7 voluntaris mentre veien pel·licules de terror, o de contingut neutre. En una 2a fase es realitzava una associació de paraules (exemple: pany i porta, etc.) mentre s’olorava les mostres de suor.

Les 68 dones que van participar en l’experiment olorant, les van dividir en 3 grups (oloraven suor de persones que havien vist pel·licules de terror, oloraven suor de persones que havien vist vídeos neutres, i oloraven mostres sense suor).

Els resultats van confirmar que el grup que va olorar “la por” va ser més precís a l’hora de processar les paraules relacionades. Segons Cheng, l’olor a la por pot fer que les dones reconeguin millor la informació relacionada.

Font: Psicoblogía

Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats

L’artteràpia com a tractament de les malalties mentals

Tal com s’informa a Psiquiatria.com un estudi fet per la doctora en pintura i llicenciada en Belles Arts, Elizaberta López Pérez de la Universitat de Granada (UGR) ha confirmat la utilitat de l’art com a teràpia en les malalties mentals.

L’artteràpia o teràpia a través de l’art, és basa en l’ús de les arts visuals amb finalitats terapèutiques. És va iniciar a mitjans del segle XX com un dels canals expressius i creatius que ajuden al desenvolupament personal i social. Es convida al pacient a investigar, i descobrir-se a través de diferents propostes plàstiques valorant sobre tot l’experiència com a forma real d’apropament als problemes.

Elizaberta López va fer l’estudi basant-se en els principis del psicoanalisi, on tota obra d’art és un signe que es configura com a tret vital. Va treballar durant més d’un any amb 20 malalts mentals aguts, voluntaris de la comunitat terapèutica de l’Àrea Nord de l’Hospital “Virgen de las Nieves de Granada”. Els assistents van versionar quadres de pintors com a Modigliani, Munch o Van Gogh.

La investigadora destaca el caràcter alliberador que té l’art per aquests pacients que projecten el seu món interior i els seus desitjos reprimits a través dels quadres. L’art com a tractament es basa en la idea que les representacions visuals, objectivades a través del material plàstic contribueixen a la construcció d’un significat dels conflictes psíquics. Es considera que és una bona eina pels terapeutes, però al mateix temps també com la manifestació de moltes pors i fantasmes dels propis malalts amb la possibilitat de coneixer i poder-los destruir.

Si desitges fer sessions d’artteràpia o estàs pensant a portar-hi algú primer t’has assegurar que el terapeuta està correctament format i acreditat.

Etiquetat amb: ,
Publicat a comentaris

COM MÉS CAR, MÉS AGRADA


Quan vas a comprar o a dinar en un restaurant creus que el preu no t’influeix? Doncs si, com més car és el producte més ens agrada. El preu que es posa a un producte influeix directament en les expectatives sobre les seves qualitats i en la satisfacció que s’obté al consumir-lo.

Cientifics de California Institute of Technology han trobat una àrea del cervell responsable d’enganyar els sentits, el còrtex orbitofrontal medial que regula el plaer subjectiu. Segons Antonio Rangel, director de la investigació molta gent pensa que el plaer que se sent depèn només dels valors objectius, però juntament amb aquest hi ha les expectatives que té la persona i el preu n’és un dels factors externs que les modula.

Van escollir a 20 persones fent-los creure que participaven en un estudi en el qual s’avaluava la relació entre el temps de degustació del vi i la percepció del sabor. Els van informar que provarien 5 tipus de vins diferents identificats cada un amb el seu preu. La realitat, però, va ser que només hi havia 3 vins i a dos d’ells se’ls hi va canviar el preu.

Els participants van beure el primer vi amb un preu i després se’ls hi va presentar el mateix vi com si fos un altre, a diferent preu. Quan se’ls hi preguntava quin vi els hi agradava més tots responien que el més car. Al mateix temps que provaven el vi se’ls hi va fer una ressonància magnètica per mesurar la seva activitat cerebral demostrant que quan més car és el vi, més activitat es registrava en el còrtex orbitofrontal medial.

Els resultats demostren com la imatge que es crea al voltant d’un producte canvia la percepció que es té d’aquest i la seva valoració. les tècniques de marketing tenen així una nova font d’estratègies per arribar fins al consumidor. Els autors de l’estudi afirmen que el seu experiment serà d’utilitat per a la “neuroeconomia” que analitza la influència del valor econòmic en el comportament humà.

Font: LaVanguardia.es

Etiquetat amb:
Publicat a altres, social

TENS UN GERMÀ GRAN? ÉS MÉS INTEL·LIGENT QUE TU?

El teu germà gran sempre et diu que és més intel·ligent que tu? Doncs sembla que això és cert. Segons un estudi els germans més grans són més intel·ligents que els germans més petits.

L’estudi fet a la Universitat d’Oslo per Petter kristensen i Tor Bjerkedal de les Forces Armades de Noruega i publicat a la revista “Science”, es va fer a un grup de 241.310 homes d’entre 18 i 19 anys basat en els tests d’intel·ligència del coeficient intel·lectual de Noruega que s’utilitzava per entrar al servei militar en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Els resultats demostren que els germans grans tenien un coeficient d’intel·ligència de mitjana de 103,2 mentre els segons germans de 100,4, els tercers germans tenien gairebé el mateix que els segons. Per tant s’estableix una relació entre l’ordre de naixement i la intel·ligència.

Cal destacar, però que aquest ordre de naixement no és la clau per tenir més intel·ligència que el germà petit, sinó que l’important és que hagi exercit com a germà gran encara que biològicament no ho sigui, es a dir, si un germà petit se li mort el seu germà més gran i ha de fer les funcions de germà gran sobre un tercer germà llavors el seu coeficient d’intel·ligència es similar al del seu germà gran.

La raó no està clara, sembla d’entrada que la causa és més social que biològica (ni genètica, ni relacionada amb l’embaràs). Se suposa que els germans han de fer de tutors dels seus germans petits i que aquesta funció faria que la seva intel·ligència millorés. Així el segon germà, cas que fes les funcions del gran a l’hora d’assumir les responsabilitats i haver d’intruir a un tercer germà més petit faria que acabés essent el més intel·ligent agafant el mateix nivell que agafaria el germà gran.

Font : Psicologia, Neofronteras

Etiquetat amb:
Publicat a comentaris

ALBERT I EL CONDUCTISME

Com un estímul que inicialment no ens fa por, pot arribar a provocar-nos pànic?

Watson expressava la idea de que la por, la ràbia, l’amor són emocions elementals i es defineixen partint dels estímuls ambientals que les provoquen. Un cas famós d’aprenentatge de les emocions és l’experiment que va fer junt amb R. Rayner sobre el petit Albert i una rata.

Aquesta és la demostració empírica del que s’anomena condicionament clàssic: van presentar al petit Albert una rata blanca. Inicialment aquest estímul no va provocar cap resposta d’ansietat, més aviat al contrari, el nen s’acostava a l’animal amb la intenció d’acariciar-lo.

Els investigadors van fer que cada vegada que l’Albert acariciava a l’animal es produís un so de campana molt fort que deixava al nen completament perplex. Al principi després del so només es produïa la retirada de la ma, i un dèbil plor. Va ser al cap d’unes quantes presentacions rata-so quan el nen va començar a plorar de manera més evident.

Un cop aconseguit que la simple presència de la rata provoqués el plor, es va voler observar el grau de generalització que s’havia adquirit, i per això es van presentar diferents estímuls de forma serial, intercalant en alguns casos a la rata sola i en d’altres a la rata més al so. Aquests estímuls eren un conill, un gos, una careta del pare Noel i un jersei de llana. Es va observar que tots van acabar desencadenant la resposta del plor per si mateixos.

El que van arribar a demostrar amb aquest experiment és com un estímul inicialment neutre per l’Albert, després d’aparellar-lo amb un estímul incondicionat com és el so que per si mateix ja provoca un ensurt, arriba a produir per si sol aquesta última resposta (resposta condicionada) perquè es apresa. L’important és que això demostra que les nostres fòbies estan determinades pel nostre aprenentatge previ, són respostes emocionals apreses.

Podeu veure el vídeo de l’experiment.
Font : Cajón de Sastre

Etiquetat amb: ,
Publicat a aprenentatge, salut

Experiment de la presó d’Stanford

El Dr. Zimbardo va fer un experiment per observar la influència dels rols en el comportament de les persones i veure els efectes psicològics que provoca la vida a la presó.

Per portar a terme aquest experiment es va construir una presó en el mateix edifici de la Universitat i si va posar d’entre un grup d’estudiants a 9 voluntaris per fer el paper de presoners i 9 més per fer el rol de guàrdies, van ser escollits de forma totalment aleatòria (n’hi havien d’altres en reserva. En total se’n van escollir 24). Cal dir que tant els presos com els guàrdies pensaven que els altres eren autèntics. La intenció era que tots els voluntaris adquirissin el rol que els havia tocat.

Encara que és un experiment de 1971, l’impacte inesperat que va provocar va ser tant gran que encara ara se’n parla, fins i tot es va fer una pel·lícula. Estava previst que duraria 2 setmanes, però es va haver d’interrompre al cap de sis dies pels efectes psicològics que van patir els participants.

L’experiment es va iniciar com en una situació real: La policia va detenir als estudiants com a sospitosos, els hi va llegir els seus drets i els hi va prendre declaració. Més tard se’ls van emportar cap a la presó on els va rebre el responsable de la presó amb un discurs destacant la nova condició de reclusos i la submissió que haurien de tenir com a tals, és a dir que es va iniciar un procés de degradació per humiliar als presoners. El que es pretenia era que aquests voluntaris sentissin el mateix que els presos de veritat.

La qüestió va està que un cop dintre els voluntaris van adquirir tant ràpidament el rol de reclusos que, fins i tot quan se’ls hi va donar l’uniforme molts d’ells van canviar el seu comportament, van canviar la seva forma de caminar i de moure’s. Se’ls hi va posar cadenes perquè recordessin en tot moment que estaven a la presó i que no podien escapar.

Per l’altra costat els voluntaris que havien de fer de guàrdies no van rebre cap formació específica només se’ls hi va explicar els riscos que corrien davant de suposats presos reals. També portaven uniformes, i al igual que els voluntaris que feien de presos, de seguida es van adaptar al nou paper adquirint una suposada superioritat, fins hi tot amb comportament de menyspreu cap als presoners.

Al cap de sis dies es va entrevistar als presoners, els quals van demostrar que havien assumit completament el seu rol de reclusos amb una total submissió i conformitat, quan s’identificaven ho feien amb el número, no amb el seu nom, havien assumit que només podrien sortir de la presó amb un advocat. Es comportaven de forma `patològica”. Per parts dels guàrdies també van haver-hi comportaments de sadisme, d’abús d’autoritat, inclús els “bons” es sentien impotents per intervenir en les situacions violentes, però així i tot cap d’ells va dimitir mentre es feia l’estudi.

Veient aquests canvis psicològics que estaven patint els participants es va decidir suspendre l’experiment donat que s’estava arribant a situacions extremes. Al cap de 2 mesos alguns dels reclusos quan se’ls hi preguntava sobre la situació viscuda, explicaven que havien perdut la seva identitat i que allò, per ells, va ser una presó real. D’altres molt temps més tard encara patien els efectes de l’experiment.

Com a conclusió, es pot dir que hi ha un influència dels rols en el comportament, i a més a més la qüestió importantíssima que les presons deshumanitzen a les persones, convertint-les en objectes i inculcant-los sentiments de desesperació. I pel que fa als guàrdies es va veure que persones corrents poden transformar-se fàcilment del bon Dr. Jekyll al malvat Mr. Hyde.

Podeu llegir tot l’experiment : El Experimento de la Carcel de Stanford
I veure el Video : Video de la presó de Shanford

Temes relacionats : Estàs segur que tu no ho faries?

En el fòrum de Psico-ajuda s’ha obert un tema per si voleu opinar sobre si aquests tipus d’experiments son ètics, o si el fi justifica els mitjans.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, estudis, experimentació, social, vídeos

Premis Ig Nòbel 2007 en lingüística: Les rates a vegades no distingeixen entre el japonès i l’holandès quan es parla al revés

La revista humorística de ciència Annals of Improbable Research entrega cada any a Harvard els premis que són el reconeixement a treballs científics seriosos sobre temes que en principi no ho semblen però que estan basats en la investigació i contribueixen a despertar l’interès per la ciència.

Els guanyadors d’aquest premi en el camp de la Lingüística van ser Juan Manuel Toro, Josep Trobalon y Nuria Sebastián Gallés, de la Universitat de Barcelona, per un estudi que demostra que “les rates a vegades no distingeixen entre el japonès i l’holandès quan les persones parlen aquestes llengües al revés“.

Gràcies a l’estudi es va estudiar “Els efectes de parlar al revés i la variabilitat de l’orador en la discriminació del llenguatge per les rates”. Van escollir els idiomes holandès i japonès perquè tenen uns ritmes molt diferents, i es va descobrir que les rates tenen la capacitat de diferenciar entre dues llengües igual que els humans, i després es va comprovar que si les llengües es parlaven al revés no aconseguien, al igual que els humans, diferenciar-les.

Els investigadors, diuen que hi ha un mecanisme que els humans utilitzen per adquirir el llenguatge que es compartit per altres animal mamífers no primats i per tant que no és exclusiu dels humans.

Aquest estudi demostra que la capacitat per captar els ritmes diferents de la parla no es exclusiva de les persones i els primats.

Font : VilaWeb

Etiquetat amb: ,
Publicat a animals, curiositats

Qui pogués tenir la memòria dels ocells!

Si un dia et dediques a mirar el moviment que fan els ocells, t’adonaràs que es mouen d’una forma controlada, saben on buscar el menjar, com aconseguir-lo, on guardar-lo (hi ha ocells que guarden una gran quantitat de menjar), saben tornar al lloc on han deixat el menjar, i el saben localitzar. La qüestió es com s’ho fan?

De moment l’única manera d’estudiar-ho és fent un experiment en un laboratori per intentar controlar totes les variables i explicacions alternatives possibles :

Un dels experiments més sorprenents es va publicar el 1999 pels psicòlegs Clayton y Dickinson de la Universitat de Cambridge. Van demostrar que els gaigs (una espècie d’ocell, “arrendajos”) recorden perfectament no només on han amagat el menjar, sinó també quin tipus de menjar van enterrar en cada amagatall, i fins i tot quan el van enterrar (es pot consultar l’article de Clayton, Bussey i Dickinson, 2003).

Per demostrar això, Clayton y Dickinson van deixar que uns quants ocells emmagatzemessin dos tipus de menjar, cacauets i cucs en uns cubilets que els investigadors havien preparat. Cada ocell tenia per ell diferents cubilets i al costat s’havien posat uns objectes per permetre als ocells tenir referències espaials que els servissin posteriorment de guia durant el procés de recuperació del menjar (veure fotografia).


Una vegada que cada ocell havia enterrat tots els aliments de què disposava, la primera prova consistia en saber si recordarien els amagatalls i si recordarien què havien amagat en cada lloc. També es va suposar que podent disposar dels dos aliments els ocells preferirien menjar els cucs (el seu menjar preferit) abans que els cacauets.

Quan es va tornar els ocells al recinte experimental unes hores després van anar directament als llocs on havien amagat els cucs. Per tant l’experiment demostra que sabien perfectament què havien amagat i on.

Per saber ara si recordaven no només el què havien amagat i on, sinó també quan, van repetir l’experiment i en comptes de fer-ho com abans a les poques hores, van deixar passar més temps. Llavors es van trobar que els ocells ni es molestaven a buscar els cucs, ells ja sabien que estaven podrits (perquè havia passat massa temps) i anaven directament als cacauets encara que no els hi agradaven tant.

Cal dir, però, que aquesta recuperació selectiva dels cacauets en comptes dels cucs, quan han passat moltes hores, només ho fan els ocells que prèviament han tingut l’oportunitat d’aprendre-ho, es a dir recorden perfectament però han de tenir experiència per saber que alguns aliments es fan malbé amb el temps.

Font : Aquest article està extret de Psicoteca

Etiquetat amb: , ,
Publicat a animals, aprenentatge, curiositats

Experiment Kellogg – Dos germans, un ximpanzé i un nadó

Consultant la pàgina Anfrix he recordat l’Experiment Kellogg : El Dr. Winthrop N.l Kellogg psicòleg de la Universitat de Colúmbia i professor de la Universitat d’Indiana va introduir una ximpanzé “Gua” de 7 mesos a casa seva perquè convisqués amb el seu fill “Donald” de 10 mesos. Volia comparar científicament l’evolució de les dues criatures en la seva pròpia casa.Pretenia saber que separava a l’humà de l’animal, per això va agafar la ximpanzé i el seu fill i els va fer conviure com a germans, els va tractar de la mateixa manera, els vestia igual, amb la mateixa roba, amb les mateixes joguines i eines, per observar i estudiar l’evolució i aprenentatge de tots dos en un mateix entorn.

El professor Kellogg volia saber en quin moment es trencaria la similitud i es separarien l’humà de l’animal. Podeu veure l’experiment en els tres vídeos de Youtube.
El que va ser més sorprenent van ser els resultats que va obtenir, va resultar que Gua, la ximpanzé va aprendre més ràpidament que el seu fill, va deixar de fer-se pipí, va començar a menjar amb cullera abans que en Donald. Al mateix temps i contràriament al que s’esperava, no va ser la Gua la que es va humanitzar, sinó que va ser en Donald el que va començar a desenvolupar conductes de ximpanzé : fins i tot emetia lladrucs, estava en ple procés d’animalització imitant el patró característic d’aquests simis, molt de retard en l’adquisició del llenguatge,etc.. Un cop Kellogg els va separar, el nen va continuar mantenint algunes de les conductes apreses amb el ximpanzé fins anys més tard.Cal comentar que es desconeix la validesa científica d’aquest experiment, però sembla que una cosa es certa, i és que els nadons aprenen moltes de les seves conductes a ben curtes edats, i que després modificar-les es molt difícil.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a animals, aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, vídeos

Estudien la manera de poder saber les teves intencions abans que tu mateix en siguis conscient

Llegint l’entrevista a la revista “Muy Interesante” del mes d’agost de 2007, al Dr. Michael Gazzaniga, Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Califòrnia, fundador de la neurociencia cognitiva i autor del llibre “El cerebro etico”, he considerat oportú comentar alguns dels punts més destacats :

Exposa entre altres coses que s’està treballant en augmentar la memòria i també a esborrar-la : si volem recordar alguna cosa, podríem prendre medicaments per poder fer-ho, però, i si volem oblidar? S’ha localitzat les àrees del cervell relacionades amb la supressió dels mals records, una zona del còrtex prefrontal, la circumvolució frontal mitja i la inferior dreta. Això obra la porta a preguntar-se si es podrà arribat a poder prendre un medicament per oblidar certa situació viscuda?. (si voleu consultar més informació sobre el tema a “Elmundo.es

Així mateix comenta també una altra investigació recent que apunta la possibilitat de llegir les intencions d’algú abans que les porti a terme. Cosa que obriria el camí a preguntar-se si això faria perdre la privacitat del nostre pensament i si seria una manera de controlar-lo: diu que el teu cervell decideix el que vols realitzar molt abans que tu en siguis conscient, per tant s’està treballant per arribar a esbrinar a través del teu cervell el que tens previst de fer encara que tu no en siguis conscient.

Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, experimentació, neurociència
Demana informació sobre la psicòloga Pilar Lluveras

categories
arxiu
Demana visita
Pilar Lluveras, psicòloga hipnòloga de l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona