Ets l’únic que pensa això? repeteix-ho tres vegades!

Si una persona en un grup repeteix la mateixa opinió 3 vegades, aconsegueix un 90% de l’efecte que produeixen 3 persones diferents expressant la mateixa opinió. Així ho va afirmar Kimberlee Weaver i col·legues de la Universitat Tècnica de Virgínia, després d’un estudi que publica la revista Journal of Personality and Social Psychology.

Els investigadors van realitzar 6 estudis amb més de 1000 estudiants d’universitats diferents per mesurar l’exactitud dels individus a l’hora d’identificar les opinions del grup. Els resultats van determinar que és més probable que s’accepti una opinió com a majoritària quan molts membres del grup ho expressen, però que el fet d’escoltar-la moltes vedades d’una mateixa persona produeix gairebé el mateix efecte sobre la percepció de la persona que l’escolta.

Etiquetat amb: ,
Publicat a social

L’atzar et marca els teus amics

És important a prop de qui t’asseus quan arribes a un lloc nou?

El primer dia de classe arribes a l’aula i hi ha diferents llocs buits. Per atzar decideixes asseure’t en un lloc sense aturar-te a analitzar res més. Quan els professors acaben la classe i fins que no comença la següent algú et comença a parlar. Amb aquesta persona seràs més amic que amb la resta del grup?

El Dr. Mitja Back i els seus col·laboradors de la Universitat de Leipzig van estudiar a un grup d’estudiants en el seu primer dia de classe. Se’ls hi va demanar que s’asseguessin en una cadira assignada aleatòriament. Cada un d’ells havia de fer una breu presentació de si mateix. Un cop feta, la resta d’alumnes havien de valorar a la persona segons dues categories: La primera relativa al grau que li havia agradat la persona, i la segona relativa al grau que li agradaria conèixer-la millor.

Segons els resultats els estudiants els hi agradaven més les persones que s’havien assegut prop seu en el seu primer dia i menys les que s’asseien més allunyades encara que no les coneguessin massa bé.

L’explicació, segons ells, és que només el fet d’estar asseguts prop d’algú estem més exposats a la persona i ens anem familiaritzant amb la seva presència.

Al cap d’uns anys van observar que els alumnes continuaven sentint més afinitat pels companys del primer dia.

Font: PsyBlog

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, social

Busques feina? entra a Second Life

Second life, el món virtual que imita al món real, ja fa temps que està fent entrevistes de feina per seleccionar personal per treballar tant dintre mateix de second life com en el món real.

L’any passat va començar l’empresa Randstad, una empresa de selecció de personal on buscava persones per treballar dintre mateix de second life. Veient l’èxit que va tenir va continuar amb altres seleccions de personal però aquest cop per cobrir vacants de l’empresa en el món real.

Altres empreses han copiat aquest sistema com l’empresa Europcar, lider en lloguers de cotxes, que a través de InfoJobs també ha començar a fer seleccions de personal des de Second Life.

Si estàs interessat només has d’entrar a Second life i t’has de crear un avatar, és una manera ben diferent de fer entrevistes de feina (consulta infojobs), imagina’t, et fas l’avatar com tu vols i a través d’aquest personatge que tu t’has fet vas a fer l’entrevista a l’empresa de selecció de personal. Qui sap, potser pots trobar feina!!!

Vegeu Psicoteca
Etiquetat amb: ,
Publicat a curiositats, social

150 el número Dunbar

Quin és el límit cognitiu de relacions socials estables que un ésser humà pot mantenir? la resposta, segons Robin Dunbar és de 150.
El número Dunbar es considera el límit cognitiu de número de persones amb les quals pots mantenir unes relacions estables, conèixer als membres i les relacions que hi ha entre tots ells, sense que per això hi hagi d’haver una estructura d’autoritat piramidal.

Un dels llocs comuns on es pot veure aquest efecte de 150 persones és en les llistes de correu, fòrum o comunitats virtuals. Fins a 100 o 150 la relació sol ser interessant perquè tots es solen conèixer, a partir de 150 es converteix en una relació més impersonal.

La base de la seva teoria es basa en una equació amb les variables mida del grup i la mida del cervell. Dunbar va començar a comparar aquesta predicció en diferents grups d’humans en períodes i cultures també diferents, va observar que el tamany de les tribus també s’acostava a aquest valor, inclús un poble granger de la era neolítica.

Va teoritzar que un grup d’aquesta mida devia tenir un incentiu molt alt per a mantenir-se junt. Segons ell perquè un grup d’aquesta mida es mantingui junt un 42% del temps, s’havia d’estar fidel a la socialització. Relacionant aquesta informació a l’ésser humà es dedueix que 150 és el número màxim de relacions socials estables.

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, social

Estàs amb molta gent però et sents sol

Algun cop t’has sentit sol? No tens cap amic per poder parlar? Sol al mig de molta gent?

Hi ha dos tipus diferents de soledat, la que pots sentir quan no tens ningú, que per causes que poden ser puntuals t’han fet allunyar de la teva gent i de cop et trobes que no tens ningú amb qui compartir el que sents. Aquesta soledat pot aparèixer, per exemple, després d’alguna mort d’un esser estimat, o per un canvi de residència, etc.
I l’altra soledat és la que perceps quan estàs amb molta gent, No t’ha passat mai que estàs en un ambient i et sents tremendament sol? encara que tinguis molta gent al teu voltant i que siguis molt parlador, no tens ningú a qui confiar els teus sentiments. És una sensació de tristor i incomprensió que costa de superar. No ho pots comentar amb ningú perquè justament no tens ningú amb qui fer-ho.

Cada cop hi ha més gent que l’experimenta, el ritme que vivim, aquesta societat tant exigent, tot sembla que t’obligui a estar “en perfectes condicions”, no se’ns permet exterioritzar les nostres febleses. Justament és això el que procurem amagar, ens volem amagar de nosaltres mateixos.

Si us sentiu identificats amb aquesta sensació, tant en una com en l’altra, us recomano el programa de Catalunya Radio “L’Ofici de Viure” que parlaven de la soledat (el podeu escoltar per Internet), t’ajuda a prendre’n consciència, i a acceptar-la.

Un cop ho fem, podrem posar-hi remei.: la soledat hi és, però l’important es que hi ha d’esser, hem de buscar aquesta soledat per aprendre com som nosaltres mateixos i què ens fa falta. Si no ens analitzem no sabrem què donar als altres. És important que assumim que encara que tinguem amics que ens facin costat sempre som una peça individual dintre d’una societat. És això el que hem de saber, i mai hem de perdre el nostre valor individual.

Etiquetat amb:
Publicat a conducta

Dilema moral – Què faries tu?

Aquest post és l’adaptació d’una part de l’aticle’¿Lanzarle una bomba a una persona, o lanzar a una persona sobre una bomba? Waldmann y el razonamiento causal bajo los dilemas morales de Psicoteca


Imaginem un tren descontrolat que avança a tota velocitat per una via. Si no fem res aquest tren atropellarà a un grup de 10 persones que segur que moriran. Per sort tenim l’opció d’actuar. Si movem la palanca del canvi de via que tenim als nostres peus, el tren es desviarà per una via lateral, el problema és, que en aquesta via lateral hi ha un autobús amb dues persones que també moriran inevitablement si el tren els hi passa per sobre.

Quina decisió hem de prendre? si no fem res, 10 persones moriran gairebé segur. Si actuem 2 persones perdran la vida a canvi de salvar a les altres 10. Desviar el tren es una acció que ha de ser meditada però, És correcta moralment? Que faries tu?

En la tradició filosòfica hi ha dues escoles de pensament, els utilitaristes pels quals “el fi justifica els mitjans”, no avalua la moralitat dels actes en si. Per aquesta escola salvar a les 10 persones sacrificant-ne 2 és un balanç desitjable. L’altra escola la deontològica molt probablement preferirà no actuar, així no faran mal directament a les dues persones de l’autobús.

Des del punt de vista de la psicologia, els psicòlegs experimentals, els interessa saber com es comporten de fet les persones, investigar el perquè ho fan així i no d’una altra manera. Quin tipus de decisions preferiran les persones? actuar i salvar a la majoria o inhibir-se per evitar fer mal directament.

Després de molts estudis i analitzar el comportament de les persones en situacions similars, s’ha universalitzat una manera d’actuar traduint-se en una norma “deontològica”: no fer servir a les persones com a mitjans per a obtenir un objectiu encara que aquest sigui desitjable. La majoria dels entrevistats acceptarien desviar el tren i salvar a un número més alt de persones, però en canvi trobarien malament matar a dues persones en una sala d’espera d’un hospital per donar els seus òrgans a 10 persones. Els estudis de Hauser (2006) i altres, detecten doncs la resistència generalitzada a fer servir a les persones com a mitjans, inclús encara que el be que s’obtingui sigui més gran que el sacrifici.

Si voleu continuar llegint us podeu adreçar a l’article complert a Psicoteca.

Etiquetat amb:
Publicat a conducta, social

Els polítics segons les lleis de l’estupidesa (Segona part)

Abans de començar aquesta lectura podeu consultar l’article anterior: L’estupidesa humana – Les 5 lleis de Carlo Cipolla.

Classifiquem els polítics segons aquestes cinc lleis:
El polític ingenu / desgraciat: S’embarcarà en feines impossibles i mal plantejades i ens hi posarà a tots en aquests objectius. Creurà que ha descobert la solució de problemes històrics complexes mitjançant la implantació de mesures simplistes.

No es pararà a analitzar si allò que intenta modificar pot posar en perill l’equilibri del sistema. Al principi pot caure bé, però més aviat o més tard aconsegueix sembrar la confusió al seu voltant. Son personatges que aviat perden el seu lloc

El polític malvat: Tot el que fa, ho fa pel seu propi benefici o del seu partit i no li importa gens si fastigueja als altres. És pot incloure en aquesta categoria el mal polític que només està preocupat per les rodes de premsa, pel seu propi èxit, pels diners, el poder, etc. No té cap problema a derivar les culpes de qualsevol problemes que pugui aparéixer.

El polític estúpid: No n’hi ha masses de polítics estúpids purs. Normalment hi ha la combinació de malvats i estúpids que a més de buscar el seu propi benefici, son estúpids i no ho saben. A aquest tipus els hi falta normalment caràcter, perspicàcia, força i en definitiva tot el que caldria per arribar a ser un polític malvat autèntic Acaben donant pals de cec incomprensibles i fent mal a la manera més estúpida no beneficiant a ningú.

El polític intel·ligent: D’aquests gairebé no cal dir res, només que són molt pocs. Són els que saben oferir el millor d’ells mateixos, i intenten actuar pel bé del conjunt.

Amb aquestes característiques on posaríem els nostres polítics actuals?

Bibliografia: “Manual de supervivencia del empleado público” Alfonso Ramírez de Avellano

Etiquetat amb:
Publicat a social

LA POR A DIR QUE NO

Dies endarrere va sortir un tema al fòrum de Psico-ajuda “dir que no“, que m’ha portat a escriure aquest post.

Quantes vegades t’has trobat davant d’una situació on t’has vist obligat/da a dir que sí quan en realitat volies dir que no? Estem tant preocupats a caure bé, a resultar tolerants, comprensius, amables i diligents, més la timidesa que se’ns pugui ajuntar, tot fa que ens sigui molt complicat dir no.

Per què ens costa tant dir que no? Hi ha persones que pateixen si han de negar alguna cosa, tant pot ser per por al que pensaran els altres, per por a no estar a l’altura, per no saber argumentar la seva negativa o per la simple mandra i comoditat. Es tracta en definitiva de la por a no ser valorats i estimats.

Cada vegada, a mida que ens anem fent grans assumint més responsabilitats i autonomia, comencem a adquirir plantejaments com els d’evitar problemes innecessaris i propiciar un bon ambient al nostre entorn, etc. Caure bé als altres es converteix en el més important. El problema sorgeix quan aquesta tendència es consolida en excés i es converteix en un hàbit:

En primer lloc hem de diferenciar entre no contrariar als nostres companys perquè coincidim amb les seves propostes i entre fer-ho per sistema, sempre i en qualsevol circumstància. Si no manifestem els nostres desacords quan pensem diferent, o si acabem fen el que considerem inapropiat i perjudicial per als nostres interessos, interposem els desitjos dels altres davant dels nostres. Per tant cal tenir present que això pot provocar-nos a més de problemes de tipus pràctic, problemes d’autoestima i pot transmetre de nosaltres una imatge de persones amb poc criteri.

Aquesta dependència dificulta la nostra evolució personal. disminueix la nostra autoestima i impossibilita el lliure exercici de la responsabilitat que propicia unes saludables relacions amb els altres.

Per aconseguir dir “no” és important fer-ho amb l’expressió adequada dels nostres sentiments, s’han de saber escollir les paraules per expressar-ho, sense acusar ni atacar. Això ens portarà molt probablement a no haver de repetir la situació, és a dir, que si no informes d’una manera adequada, la possibilitat de perpetuar la situació augmenta donat que l’interlocutor no s’adona de quins són els nostres desitjos. Si pel contrari s’expressa realment el que penses amb l’expressió adequada dels sentiments molt provable que no es torni a repetir la petició.

Per tant, si ets dels que et fa por dir que no, és bo que treballis les habilitats per saber expressar les opinions. Quan això ho dominis, segur que guanyaràs en autoestima i no et preocuparà tant el dir que no en una situació concreta.

Bibliografia: Llibertat emocional de Ferran Salmurri
Font: Consumer.es

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, joves

Saber llegir i escriure és més important del que sembla

Moltes vegades ens hem preguntat perquè serveixen els ensenyaments que aprenem. És tant important saber llegir o escriure, ara que cada vegada la tecnologia avança més i aviat podran llegir el nostre pensament sense haver de parlar?

Si no sabéssim ni llegir ni escriure, tindríem pensament? Segons un estudi sobre les capacitats intel.lectuals de les persones analfabetes realitzat per Luria i els seus col.laboradors, referent a la classificació i categorització d’objectes es van trobar entre d’altres proves que els subjectes analfabets eren incapaços de posar dintre de la mateixa categoria a 3 objectes diferents (per exemple, una forquilla, una cullera, i un ganivet, dintre la categoria coberts), és a dir que el raonament de la persona analfabeta està lligat a un context situacional concret marcat per la seva experiència prèvia.

Per poder fer una classificació d’objectes cal l’abstracció del pensament, és a dir descontextualitzar l’objecte que es tingui davant (per exemple, si tens davant una forquilla, per poder classificar-la com un cobert primer l’has de separar mentalment del plat de macarrons on l’has trobat). Això no és un fet universal, és a dir que no tots els essers humans pel sol fet de ser-ho ja ho poden fer, sinó que es fruit de llargs anys d’estudi i pràctica intel.lectual, fruit de l’escolarització (el pensament de les societats orals, sense escriptura no posseeixen les mateixes característiques de descontextualització i abstracció).

Segons Luria la competència cognitiva que es posa de manifest en el pensament abstracte no es innat sinó que és el producte de llargues i dramàtiques actuacions.

Nota: Gràcies al post de la Psicòloga en pràctiques sobre “Victor el nen salvatge

” m’he recordat d’aquestes dades.

Bibliografia : Lectura y conocimiento – Juan A. García Madruga

Etiquetat amb: , ,
Publicat a aprenentatge

L’efecte Dunning-Kruger – Com més inútil ets, més et penses que fas les coses bé!

L’efecte Dunning-Kruger es un fenomen psicològic descrit per científics de la Universitat de Cornell (Nova York, EEUU) segons el qual les persones amb poc coneixement tendeixen sistemàticament a pensar que saben molt més del que saben i a considerar-se més intel.ligents que altres persones més preparades. El fenomen rigorosament demostrat en un estudi fet pels psicòlegs Justin Krugger i David Donning va sortir publicat a The Journal Of Personality and Social Psychology, el desembre de 1999, i es basa en els següents principis:

– Els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves habilitats.
– Els individus incompetents són incapaços de reconèixer les veritables habilitats en els altres.

Anteriorment tant Kruger com Dunning havien investigat sobre el fenomen conegut pels psicòlegs segons el qual la majoria de gent tendeix a valorar-se a si mateixa molt per sobre de la mitja, quan és estadísticament impossible: així, es difícilment comprensible que el 98% dels catedràtics d’Universitat, segons un estudi, estiguin convençuts que treballen millor que els altres.

Segons aquests indicis, els professors Krugger i Dunning van dissenyar un experiment que consistia en mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d’una sèrie d’individus i els hi van demanar una posterior avaluació. Una vegada acabat el test, els resultats van ser realment reveladors:

– Els estudiants més brillants, molt superiors als seus companys, va estimar-se que estaven per sota la mitja.
– Els estudiants mediocres es consideraven per sobre de la mitja.
– Els estudiants rematadament dolents es mostraven convençuts d’estar entre els millors: de fet, quant més inútil era l’individu, més segur estava de que feia les coses be.

Així doncs, els més incompetents, segons la doctora Kruger, patien d’un doble greuge “no només arriben a conclusions errònies, i prenen decisions desafortunades, sinó que la seva incompetència els impedeix donar-se compte d’això”.

Font : Fogonazos
Etiquetat amb: ,
Publicat a comentaris, curiositats

Les termites com a societat

La sociabilitat com a capacitat natural dels individus no és només característica pròpia dels humans. Hi ha agrupacions d’espècies animals que se les considera com una societat pels vincles de cooperació que s’estableix entre els individus. Constitueixen un sistema complex de relacions amb un objectiu determinat.

Un d’aquests exemples són les termites on la funció dels individus està determinada pel rol que ocupen en la comunitat. Viuen en una societat o colonia on tots són descendents de la parella fundadora (el rei i la reina) que es monògama, i tots cooperen en la cria dels menors (alguns no es reprodueixen directament però passen els seus gens a les següents generacions criant els seus germans i germanes) i on comparteixen els recursos. Tenen una estructura de castes i cada una d’aquestes té unes tasques diferents, segons siguin termites obreres, soldats o reproductores. Es crea un ordre de dominació dintre d’una estructura social dinàmica, és a dir que és formen o es separen en funció de la disponibilitat de recursos).

Cal diferenciar,però, la sociabilitat humana de l’animal, aquesta segona basa la seva existència unicament i exclusiva en la necessitat de subsistència. La sociabilitat humana descansa també en part, en la subsistència però té la possibilitat de crear trames més complexes de significat, els individus tenen la possibilitat de prendre decisions: Quan les termites estan amenaçades es defensen com poden a través dels individus soldats encara que sàpiguen que acabaran morint totes. La societat humana abans d’enfrontar-se poden decidir si lluitar o no, es a dir l’impuls que la mou es ètic, cultural, no biològic com les termites.

La cultura com a conjunt de formes de vida i d’expressió, com a magatzem que dona la possibilitat de crear, imaginar, etc., es intrinsecament humana donat que els humans amb la seva capaacitat d’autoconsciència, necessiten donar significat a allò que fan.

Bibliografia :”Ecologia del comportamiento” – Uned
Font : Sociologia i Antropologia

Etiquetat amb: ,
Publicat a animals, social

Dilema del Presoner – Conflicte entre grups

Imagina’t 2 grups que estan obligats a competir entre sí per aconseguir alguna cosa. Com ho aconseguiran? Pot ser que el teu grup guanyi i que al mateix temps també tingui un beneficiï l’altre grup. També es pot donar que al voler aconseguir l’objectiu, els dos grups quedeu perjudicats. I per últim pot passar que el teu grup es beneficiï i l’altre quedi perjudicat o al revés.

Que et sembla, col·laboraries amb l’altre grup per aconseguir millors resultats? O preferiries guanyar menys per tal que l’altre tampoc guanyés?

Per estudiar com es comporta normalment un grup quan entre en conflicte amb un altre per aconseguir un objectiu, els investigadors han provocat aquest joc experimental anomenat “Dilema del presoner” (veure la figura) de manera que els grups que participen han d’aconseguir el millor resultat possible per a ells. L’important és que si es posen d’acord per elaborar una estratègia conjunta amb l’altre grup, aconseguiran millors guanys per a tots dos.

A cada un dels dos grups representats a la figura se’ls hi dona dues possibilitats d’elecció A i B que al combinar-se entre sí generen quatre caselles. La casella AA es beneficiosa per a tots dos. La casella BB es perjudicial per a tots dos, la casella AB es perjudicial pel propi grup però beneficiosa per l’altre i a l’invers en la casella BA. Escollir A significa cooperar amb l’altre grup, mentre que escollir B és entrar-hi en competència.

Sembla que l’expectativa més raonable hauria de ser que els grups agafessin l’opció AA donat que els afavoreix a tots dos, però les nombroses investigacions demostren que la resposta predominant és el conflicte entre els grups (opció B). Es creu que això es degut a la manca de confiança entre els grups cosa que provoca una forma d’interactuar més competitiva

Un segon aspecte a destacar d’aquestes investigacions és que si el joc és individual (un individu contra un altre) el comportament és diferent, tendeix a cooperar (casella AA), per tant hi ha una discontinuïtat entre el comportament interindividual i l’intergrupal.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, estudis, grups, social, Teràpia de grup

Un robot en una guarderia

Com reaccionen els nens d’una guarderia quan conviuen amb un robot humanoide?

Científics de la Universitat de Califòrnia van posar un robot humanoide en una guarderia 45 sessions durant cinc mesos. L’objectiu era comprovar si els nens eren capaços d’interactuar amb ell com un ésser humà.

El resultat que ha sortit publicat a la revista “Proceedings National Academy of Sicence”, demostra que els nens d’entre 18 mesos i 2 anys van reaccionar de manera natural i es comportaven amb ell com si fos un igual, jugaven tranquil.lament, mantenien contacte físic, el tocaven i fins i tot es preocupaven per ell cuidant-lo quan presentava símptomes de cansament.

El fet que el robot expliqués contes va fer que els nens després de les 27 sessions ja no consideressin el robot com un nino i el veiessin com un més dels seus companys.

Aquests resultats son molt esperançadors de cara a un futur per poder anar implantant la tecnologia robòtica en els centres educatius i poder ajudar al professor. Així mateix el fet que els nens el consideressin com un igual, demostra que en aquestes edats es pot aconseguir que el que nosaltres considerem diferent ells ho acceptin com a normal. Per tant si es fa conviure grups diferents en les guarderies, s’aconseguirà que tots es vegin com un més del mateix grup, manera perfecta per fer desaparèixer la intolerància. (vegeu l’article “Grups diferents, quin nivell d’intolerància tens?“).

Etiquetat amb: , , ,
Publicat a aprenentatge, comentaris, conducta, curiositats, educació, experimentació, fills, social

Grups diferents – Nivells d’intolerància

Quan es parla dels conflictes entre grups diferents és fa dintre d’un marc de relació a nivell de grup, de totes maneres dintre dels grups estem les persones amb possibilitat de poder tenir una posició pròpia encara que involuntàriament estiguem influenciats pel grup al qual pertanyem. És per això que us proposo que després de llegir tota l’exposició, feu la reflexió d’intentar col·locar-vos a quin nivell d’intolerància us trobeu:

En les societats actuals cada vegada hi ha més grups diferents que interactuen cosa que provoca conflictes de convivència. Aquests conflictes agafen diferents formes de manifestació i la gravetat de les seves conseqüències són factors que preocupen.

S’està intentant trobar la causa inicial del problema, i l’explicació més acceptada situa l’Etnocentrisme en la base de totes les diferents formes de manifestació: Segons el sociòleg Summer, és la pronunciada tendència a considerar el propi grup com el “centre de tot” cosa que comporta una comparació entre grups, que evidentment sempre serà positiu pel propi grup. Aquest es veu com a superior, determina qui en pot ser membre i per tant acceptar-lo i qui no, és a dir pressuposa que hi ha una espècie de “clau de la diferència” que explicaria que la forma d’actuar i comportar-se del propi grup es la correcta.

Segons Abad quan l’etnocentrisme desemboca de forma clara en pràctiques excloents apareix la Xenofòbia com a negativa a conviure amb les persones de l’altre grup. Per mesurar-la s’utilitza un índex de xenofòbia on, en el grau més alt s’hi troben els que eviten el contacte social amb l’altre grup fins i tot negant-los l’accés a llocs de treball, que els fills vagin a centres escolars públics, etc. Es a dir que qüestionen que puguin tenir dret a establir-se en el mateix país.

En un pas més en la dimensió d’intolerància hi ha el Racisme que no es limita a negar la seva participació, sinó que a més a més elabora una estructura ideològica que li serveix per racionalitzar aquesta suposada inferioritat de l’altre grup. És a dir aquesta suposada diferència cultural l’atribueix a característiques biològiques innates i immutables.

El més comú dels conflictes, segons Goffman és l’Estigmatització quan una marca o característica (l’estigma) s’aplica a un grup, aconseguint devaluar la seva identitat social. L’estigma es caracteritza perquè trenca les expectatives del grup estigmatitzat, a més que està connectat a una sèrie d’emocions negatives com el menyspreu, el fàstic, la por etc. Hi ha molts grups estigmatitzats (els alcohòlics, malalts de la Sida, persones de certs grups ètnics, etc.) .

Gràcies a l’estigmatització, el grup que la fa, a través de la comparació eleva la seva autoestima col·lectiva, justifica la seva conducta discriminatòria agressiva o violenta, i a més a més ajuda a crear un marc social amb sentit on resulta lògic que les persones s’hi adhereixin.

Quan l’etnocentrisme, la xenofòbia, el racisme i l’estigmatització conflueixen en la manifestació més extrema del conflicte entre grups, s’arriba a la seva Exclusió social: segons Bierbrauer l’exclusió apareix quan les persones es dediquen a marcar fronteres mentals i socials entre els qui cauen dintre dels seu propi grup i els que no, als quals se’ls hi nega qualsevol dret a participar en la distribució dels recursos.

L’acceptació de l’heterogeneïtat és una condició prèvia inexcusable d’una societat civilitzada: cal reconèixer que els altres tenen el dret a ser diferents i que puguin accedir als bens fonamentals per la seva condició humana independentment de la seva identitat concreta.

Bibliografia : “Psicologia de Grupos- estructura y procesos” Carmen Huici, José Francisco Morales

Etiquetat amb: ,
Publicat a conducta, educació, filosofia, grups, social

La piramide de Maslow – Teoria de les necessitats

Treballes? Estàs motivat a la feina? Que creus que fa que ho estiguis o no? Al llarg de la història han aparegut moltes teories en funció del que consideren que és bàsic per sentir-se motivat, una d’elles és la Teoria de les necessitats o piràmide de Maslow.

És una de les teories clàssiques que van sorgir per explicar la motivació laboral, i gràcies a un anunci que feien a la TV s’ha posat de moda. La Teoria de Maslow (1943-1954) diu el següent:Maslow va proposar una jerarquia de 5 necessitats :

Nivell inferior on hi ha la necessitat de satisfer els impulsos biològics o fisiològics més bàsics, com el menjar o la vivenda.
En el segon nivell situa la necessitat de viure en un entorn estable i sense amenaces.
En el tercer, la necessitat d’afiliació, el interès per viure en societats, de relacionar-se amb els altres o de tenir amics.
A continuació apareix la necessitat d’autoestima, de valoració i reconeixement personal.
I per últim en el nivells superior es troba la necessitat d’autorealització personal.Va assenyalar que aquestes necessitats estan jerarquitzades de forma que primer es satisfà la necessitat més bàsica per anar ascendint progressivament fins arribar a la necessitat d’autorealització, com més amunt de la piràmide, més motivat està l’individu.

Aquesta teoria es potser la més coneguda pel públic en general, però la Psicologia de les Organitzacions només l’hi ha donat un valor purament històric (Creus realment que són aquestes coses les que t’ajuden a motivar-te a la feina? Donaries per bona aquesta teoria?).

Seguint aquest model de Maslow, McGregor (1960) va distingir dos punts de vista diferents sobre les persones i la seva forma de comportar-se en una Organització : Sintetitza la teoria de Maslow en 3 nivells, necessitats fisiològiques i de seguretat, necessitats socials i necessitats d’autorealització. Per aquest l’Organització no només ha de perseguir la satisfacció de les pròpies fites (teoria de la persona) sinó també la creació d’oportunitats per al creixement personal dels treballadors (teoria sobre comportament en l’Organització).

A part d’aquestes teories que estan emmarcades dintre de les anomenades clàssiques n’hi ha d’altres on es dona importància a altres aspectes (per exemple el sentiment de justícia, l’equilibri entre el que esperes rebre i el que dones, etc.) que en propers posts anirem comentant.

Etiquetat amb: , ,
Publicat a conducta, filosofia, percepció, social

L’estat controla el teu pensament

Tal com explica Marvin Harris en el llibre “Introduccíón a la antropología general” l’Estat controla el teu pensament. Si, encara que tots pensem que no ens deixem manipular, i que ens adonem quan ens volen fer creure una cosa que no és certa, no tenim manera d’alliberar-nos d’aquest control que l’Estat té sobre nosaltres.

En les societats estatals, i davant les grans diferències de nivell econòmic que hi ha entre la població, l’Estat, ha de poder mantenir l’ordre i la llei, perquè encara que en última instància està preparat per intervenir per la força, el pes principal del dia a dia el fa a través d’institucions que tracten de confondre, distreure o desmoralitzar als provocadors :

– Les institucions màgiques-religioses a través dels seus rituals o creences manipulen a la població (per exemple els asteques, els seus sacerdots creien que els deus s’havien d’alimentar amb sang humana i treien els cors dels presoners de guerra, etc.). Per transmetre aquests missatges els Estats inverteixen una gran part de la seva riquesa nacional en arquitectures monumentals (les piràmides d’Egipte, les catedrals gòtiques, etc.) cosa que fa que l’individu es senti impotent i insignificant. Els grans edificis públics demostren al ciutadà la inutilitat del seu descontent i la invencibilitat dels que governen.

– Una altra de les eines per aconseguir un alt grau de conformitat, és ja no tant espantar a la població (que també) sinó invitant-la a identificar-se amb la gent que ostenta el poder (els espectacles públics com les coronacions, lliurament de premis, desfilades militars, etc.) actuen contra els efectes alienants de la pobresa i l’explotació.

– La premsa, les pel·lícules, els mitjans de comunicació en general, donen poderoses eines de control del pensament, manipulen la consciència (filtrat subtil de noticies, programes d’entreteniment, etc.)

– La més poderosa eina de control, però, és l’educació general obligatòria. Aquesta és un modern mitja de control del pensament. Mentre s’obliga a estar a les escoles fins a una edat determinada, mestres i escoles manipulen a les generacions, formant-les, però al mateix temps inculcant el que interessa, (un exemple és l’explicació, encara ara, que es fa del viatge de Colom a Amèrica, se’l mostra com un heroi, valent expedició que va portar la “civilització” a les Amèriques). Aquesta perspectiva ajuda a eliminar el problema dels drets i el benestar dels natius americans. Amaga i passa de llarg el fet que el viatge de Colom va ser una catàstrofe pels pobles que ja hi eren.

Amb aquestes eines l’Estat ha de procurar que s’acceptin les desigualtats socials i econòmiques extremes: Procura ensenyar als pobres que es culpabil·litzin pel fet de ser pobres i se’ls ensenya a dirigir el seu ressentiment cap a ells mateixos o contra els pobres iguals com ells, així l’Estat queda lliure de culpa al mateix temps que provocar la competició entre ells.

Si encara creieu que no us controlen el pensament, només cal que us dediqueu a mirar diferents televisions per veure que en cada una d’elles s’explica el que es vol. I si encara penseu que ja ho feu i que procureu mirar diferents punts de vista per no quedar-vos només en un, tampoc us salveu, perquè el filtrat de les noticies es per a tots igual: si una noticia no la volen fer pública, no ho fan.

Bibliografia : Introducción a la Antropología General – Marvin Harris

Etiquetat amb: , ,
Publicat a comentaris, conducta, educació, filosofia, social
Consultes gratuïtes de Logopèdia
Ens podeu fer consultes gratuïtes de Logopèdia infantil o d'adults aquí

Les respostes us les donarà la Carla Contreras, Logopeda del centre Lluveras Psicologia
categories
Canal del Youtube
Consulteu mes videos en el nostre Canal
arxiu