Publicat el 2 comentaris

Es pot aprendre a ser feliç?

Penjo aquest vídeo d’un programa que va emetre la 2 de TVE sobre la felicitat.



Resum :

Segons la Psicologia Moderna sí. Es pot aprendre a ser feliç si entrenem diferents aspectes :

Primer : S’han de fer activitats que ens agradin (escoltar musica, menjar un pastís, etc…)
Segon : Fer les aficions que ens agradin encara que no ens reportin cap benefici concret.
Tercer : S’ha de buscar sentit a la vida més enllà d’un mateix. El que realment aporta molta felicitat es formar part d’un grup i fer alguna cosa per aquest grup.

Si es compara aquesta felicitat amb la que s’obté per exemple amb al joc, es veu que amb aquest últim es un estat positiu però momentani, al cap del temps tornes a la mateixa situació d’abans. També s’ha vist que ni millorant l’educació, ni canviant de país, ni disposant de bona salut etc., tot això no garanteix la felicitat. Però sí l’amor, l’amor a una parella, l’amor als amics, a la intensitat de les relacions socials, etc.

Es creu que hi ha un sistema immunològic cognitiu que s’activa davant de situacions emocionals de tristesa. Independentment de l’edat, sexe, els diners etc., hi ha característiques de la ment que podem corregir per promoure una major felicitat.

Es va fer un estudi amb un grup de persones que se’ls induïa cap a un estat emocional trist. un cop aconseguit, se’l hi ensenyava paraules de caràcter positiu i d’altres de caràcter negatiu. L’objectiu era analitzar cap a on s’inclinava la seva atenció i així poder veure els mecanismes que utilitzaven les persones sanes per sortir d’aquest estat emocional trist. Es partia de la hipòtesi que les persones amb depressió poden tenir un problema a centrar la seva atenció als elements positius.

Comentari :
El vídeo es una mica llarg, però es força interessant.

Publicat el 4 comentaris

Prens cocaïna?

Cas:
La Verònica és una noia de classe mitja-alta, té 18 anys i acaba de començar el primer curs a la Universitat. A la Universitat ha conegut un grup d’amics que li han deixat provar cocaïna. En un principi la Verònica va començar només per curiositat, a ella no li fa falta prendre res per divertir-se, per això normalment no veu gaire alcohol, i en prou feines fuma, però amb la cocaïna ha descobert que tant bon punt en pren, arriba a un estat d’eufòria, d’alegria tal, que no ho pot comparar amb res, cosa que l’ha portat a repetir l’experiència diversos cops.

De moment es reuneixen de tant en tant i en prenen, però ja fa uns dies que està notant que per aconseguir el mateix estat que abans n’ha de prendre més sovint i més quantitat. A més a més quan li acaba l’efecte, la sensació es molt desagradable : li apareix una buidor, cau en un estat depressiu i molta tristor.

Últimament hi ha dies que no es pot aixecar, està esgotada i no pot dormir. La qüestió està que si pren una dosi de cocaïna això se li passa momentàniament, encara que després torna a estar igual o potser pitjor que abans.

A casa seva han començat a notar que hi ha alguna cosa que no va be. No saben el que li passa, més aviat es pensen que té una depressió. La qüestió és que han decidit anar a veure un psicòleg.

Resposta:
Estàs llegint això? potser et sents identificat/ada? Encara no has demanat ajut a ningú? Vols que intentem analitzar conjuntament el que et passa?

Estigues tranquil, ara només estàs tu i l’ordinador, pots analitzar si realment el prendre cocaïna t’està afectant a tu físicament o a la teva vida, vull dir que potser hi ha dies que no pots continuar si no et prens una mica de cocaïna? o potser quan, després de prendre’n arribes a casa i caus en un abatiment tant gran que no et veus en cor de continuar, o potser comences a tenir problemes físics.

Si has pogut adornar-te’n que alguna cosa no funciona, has aconseguit fer un pas endavant. Molt be, aquest és el camí. de moment ara veus que has de fer alguna cosa. No, no pensis que això passarà i que amb la cocaïna podràs tornar a fer la vida d’abans. Pensa que ara que ja veus que t’està fent mal, hem de començar a treballar.

Primer no cal que et digui que t’aniria molt be que algú t’ajudés, evidentment és un camí llarg que tindràs alts i baixos i que potser tot sol et serà difícil. De totes maneres si encara no et decideixes et procuraré “ajudar” en el que pugui:

– Has d’observar-te. És important que t’apuntis cada vegada que prens la droga, on la prens, en quines circumstàncies, intenta saber perquè en aquell moment la prens etc. (el psicòleg té eines per ajudar-te a avaluar millor totes les teves conductes que envolten la situació i a més a més t’ajudarà a trobar les tècniques millors per poder deixar la cocaïna).

– És molt important que segons aquesta observació es pugui saber si hi ha dependència o no. Pot ser ara tu que estàs llegint, pensis que només en prens de tant en tant i que realment no estàs “enganxat/da” …. doncs això és el que has de saber, amb aquesta observació i avaluació podràs saber si realment ets depenent de la cocaïna. De totes maneres, no és que t’ho vulgui posar molt negre, però la cocaïna és molt additiva, vull dir que per poca que en prenguis, de seguida en depens.

– Be, un cop assumim que depens de la cocaïna i que t’està perjudicant . Un cop assumim que seria interessant deixar-la perquè t’està privant de poder portar una vida normal (potser has perdut alguna feina per culpa de la droga???, potser no pots anar a classe com t’agradaria????), el següent pas és que et desintoxiquis (no t’espantis!!!!!! vull dir que has d’aconseguir que el teu cos no li quedin restes de la droga). Aquí vull que pensis, i això és molt important que la cocaïna en si mateixa no provoca dependència física (un cop estàs desintoxicat), vull dir que la falta de la substància, per ella mateixa no fa que en vulguis tornar a prendre, si no que el problema és més psicològic.

– Per aconseguir-ho has de intentar modificar els teus hàbits. Mira la llista que t’has fet, intenta esbrinar en quins moments la prens (per exemple quan esteu avorrits amb els teus amics ?) i procurar que aquests moments anteriors a la presa de la droga no es donin. si veus que t’és impossible aconseguir-ho has d’anar amb algú que t’ajudi (hi ha molts que per aconseguir-ho s’ingressen voluntàriament en algun centre que els ajuda). El problema es que quan aconsegueixes que el teu cos quedi net de droga el que s’ha de treballar és entrenar-te perquè puguis refusar aquesta droga. T’ha de quedar clar que en realitat no és el cos que et demana la droga, si no el cap (per tant hem d’ajudar-te a trobar la manera de controlar aquesta demanda que et fa el cap).

Això no cal que et digui que és un procés llarg, que hauràs de tenir paciència, i que potser algun cop tornaràs a caure, però que si ets conscient d’això, podràs treballar-ho. Aquí, però si que ja et recomano que vagi amb algú que et donarà tècniques per entrenar perquè aconsegueixis aquestes habilitats de control. Pensa (o potser no cal que t’ho digui, que ja ho saps) que l’efecte de la cocaïna és tant immediat, que de seguida obtens recompenses agradables, però també vull que recordis cada vegada que això se’t passi per cap que quan s’acaba l’efecte de la droga la sensació és tant “buida”, tant “trista”, tant de “desconsol” i tant llarga en el temps que no compensa el haver-ne pres.

Com a última cosa, vull aprofitar per dir-te que com més aviat intentis aconseguir desenganxar-te, més aviat podràs tornar a “viure”. Aprofita-ho!!!!!!!! I endavant que tot té solució.

Explicació :
Aquí només s’ha volgut donar un punt de referència a algú que es pugui trobar com la Verònica, evidentment l’avaluació, orientació i tractament per la desintoxicació, deshabituació psicològica, entrenament de les tècniques s’han de fer acompanyats i guiats per un psicòleg especialista en aquests temes.

Publicat el 9 comentaris

El teu fill es fa pipí al llit?

En Gregori es un nen de 7 anys que encara no es controla el pipí quan està al llit. Des dels 3 anys mai ha tingut cap problema a controlar-lo durant el dia, però a la nit no ho ha aconseguit mai. A part d’això en Gregori no té cap més problema de salut ni de comportament que sigui important.

Possible solució:
Hi ha vegades que els pares intentem que amb el temps el problema s’arregli. De totes maneres es pot arribar a una edat que si això no ha passat es pot anar a veure un especialista que us ajudarà, a vosaltres i al vostre fill a solucionar-ho. S’haurà de fer una avaluació (quan li passa, quants pipis es fa durant la nit, etc. etc.), mirar la historia familiar, si hi han hagut altres tractaments (potser abans se li havia donat algun medicament per controlar-ho?) etc.

Amb el psicòleg podríeu fer un sistema que es diu “pipi-stop” que es una especie d’alarma que sona quan al nen se li escapa el pipí, però jo aquí, us comentaré cosetes que us poden anar be per ajudar a solucionar aquest petit problema. heu de tenir en compte que potser amb això no ho solucioneu, llavors serà el moment d’anar a un especialista :

– De dia (sempre durant el dia) s’ha d’anar animant al nen a que begui 1 o 2 gots de líquid. quan tingui ganes d’anar a fer pipí, llavors heu d’intentar que aguanti uns minuts més. el temps en un principi serà poc, 4 o 5 minuts, i mica en mica (al llarg dels dies) s’anirà ampliant fins a un màxim de 45 minuts.

Sempre que s’estigui fent això s’haurà de felicitar al nen pel temps que ha aguantat .

– Juntament amb aquest entrenament (que per si sol no te gaire efectivitat) podem entrenar el nen a anar controlant el pipí a la nit. Consisteix a despertar al nen (per exemple cada hora la primera nit) perquè vagi al bany, després anar espaiant l’interval.

Tot això juntament amb comentaris d’ànims quan el nen aconsegueix l’objectiu de no fer-se pipí. I també en cas que se li escapi el pipí que tingui que ajudar a arreglar-se el llit abans de tornar-s’hi a posar.

Espero que amb paciència aconseguiu eliminar aquesta conducta del vostre fill. Si així no s’aconsegueix us recomano que un especialista us ajudi. No es tant complicat com sembla.

Explicació:
Segons les investigacions realitzades s’ha comprovat que el tractament conductual de la enuresi te un gran recolzament empíric. Hi ha l’estratègia de l’alarma urinària que es el més utilitzat. En aquest comentari s’ha exposat l’entrenament en retenció del pipí i l’entrenament en el llit sec (normalment aquests mètodes s’utilitzen conjuntament)

 

agost 2015:  Si el vostre fill es fa pipi al llit,  més que voler resoldre la conducta com a tal, es important trobar la causa que ho provoca.

Publicat el Deixa un comentari

Comportament a taula

Cas:
En Francesc i l’Amanda tenen dos fills en David i l’Adrià. Quan estan sopant a casa es passen tota l’estona aixecant-se de la taula i corrent amunt i avall pel menjador, cridant i empenyent les cadires o jugant. Quan els renyen en David i l’Adrià no fan cas i continuen fent el que volen.

Els pares sense saber com aturar això es posen en contacte amb un professional perquè els ajudin a trobar com controlar-ho.

Possible solució:
Si algú se sent identificat amb aquest problema, si li passa el mateix amb els seus fills, amb els seus alumnes etc. podeu intentar fer el que us proposaré. De totes maneres tingueu en compte que hi ha mols sistemes.

El primer que heu de fer es observar els vostres fills i mirar el temps màxim que s’estan quiets a l’hora de sopar. De moment segur que es molt curt. No patiu, mica en mica anirem aconseguint que sigui més llarg.

Llavors partint d’aquest temps (imaginem que es mig minut), quan comenceu a fer servir el mètode heu de fer el següent: cada vegada que el nen aconsegueixi estar-se aquest mig minut (o el temps que hàgiu marcat) quiet assegut a taula, el podeu deixar que s’aixequi. Mica en mica quan els nens s’adonin que han d’estar aquest mig minut quiets per tenir el permís d’aixecar-se, haureu d’anar ampliant l’interval.

Es molt important que s’expliqui als nens i que juntament amb ells, els pares estableixin un sistema d’anotacions (una pissarra, per exemple) apuntant amb una ratlla cada vegada que el nen s’aixequi, fer-ho de manera que quedi reflectit si es compleix i si no es compleix, així tots els de casa se n’adonen que s’ha aixecat (i el nen principalment).

Això es pot anar combinant amb unes penalitzacions (poden ser diverses) per si no compleix amb el que s’estableix (de totes formes no s’ha d’abusar d’aquestes penalitzacions).

També es podria utilitzar el “joc de portar-se be” que consistiria a que els dos germans juguessin a veure qui d’ells s’aixeca menys vegades

Explicació:
Utilitzem aquí un reforçament diferencial de tasses baixes que consisteix a reforçar al subjecte a mantenir una tassa de conducta més baixa de la observada en línia base. això es fa servir per reduir certs comportament però no eliminar-los, de moment.

Es combina amb la utilització d’estímuls discriminatoris que es poden acordar conjuntament amb els nens. I juntament proposem utilitzar el “cost de resposta” que consisteix a que el nen pagui d’una manera simbòlica amb alguna recompensa de que disposi.

 

25/08/2015  Hi ha altres moltes eines que poden ajudar a provocar el canvi.  Recomanem que es busqui un professional. Seràs més ràpid i més efectiu el canvi