Publicat el Deixa un comentari

Problemes de parelles – compartir històries

La Berta ha posat el següent comentari en el post ” Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni

Que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Hola gent,

És ben cert que compartir les històries té un efecte molt saludable! Tinc 45 anys, en porto 19 de casada amb un home 9 anys més gran que jo i tenim un fill i una filla, de 18 i 14 anys. Ens coneixem des que jo era adolescent – de fet va ser el meu primer gran amor- i és el millor pare del món: no hauria pogut triar un altre home per tenir fills i formar una família. En aquest sentit, responent a un dels comentaris d’un post anterior que deia “primer el seny, després els sentiments”, crec que puc confirmar que si que funciona, ja que quan ens vam casar ho vaig fer convençuda que era una persona adequada per formar-hi una família. A casa sempre ens hem entès molt bé i ens hem repartit les responsabilitats i sempre m’ha donat molt suport per desenvolupar la meva carrera professional, sabent lo important que era per mi. Comparat amb els altres posts sembla estrany que me’n pugui queixar, però la qüestió és que amb això no sempre n’hi ha prou tampoc.
Tot i que logísticament i familiarment tot funciona molt bé, tenim dos punts molt dèbils: al llit les coses no han anat mai massa bé i fora de la família i amistats, ens interessen coses ben diferents. De joveneta, sent ell més gran i amb més experiència que jo, pensava que el problema de no arribar a tenir orgasmes fàcilment era meu: que em faltava excitació mental, que tenia limitacions físiques… etc. Ell ho respectava i hi posava bona voluntat fins que després de la primera maternitat vaig tenir una aventura i vaig descobrir que jo no en tenia cap de problema. Després vaig tenir una altra relació extramatrimonial molt intensa que va durar molt temps i que em va ajudar a conèixer-me tant físicament com psicològica i a entendre qui sóc i com he arribat a on sóc (una rebel que s’ha cuit a foc lent nascuda d’una educació en valors clàssics i tradicionals). La llàstima és que es va acabar traumàticament per mi i que el resum de la meva vida sexual matrimonial és que en més de 25 anys i varis mapes, el meu marit encara no ha descobert on tinc exactament el meu clítoris ni com funciona. Sempre però, ho vaig viure amb un alt grau de culpabilitat i intentant protegir-lo a ell i a la família, tot i que a vegades no tinc clar si va ser per lleialtat o per covardia. Però aquí estem.
Els anys han passat i hi he donat moltes voltes i he intentat moltes coses, i ara que els fills ja comencen a tenir un peu fora de casa tinc molt clar que a curt/mig termini em vull separar. Encara tinc mitja vida per viure i ho vull fer amb la màxima ambició i plenitud i si puc, a costat d’algú amb qui pugui compartir més interessos comuns i intel·lectuals. M’ha costat molt arribar a prendre aquesta decisió i sobretot, esperar que arribés el moment adequat, tenint en compte que a casa tot és una bassa d’oli i els projectes familiars continuen, però jo em consumeixo per dins. De fet, aquest període de confinament que hem passat ho ha fet tot molt més palès: continuar junts només per tradició quan la part grossa de la feina ja la tenim feta… que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Però com totes, no sé com fer-ho. Tot i que a diferencia de molts dels posts anteriors, crec que ja he superat la fase de depressió, insatisfacció personal i crisis existencial i ja sé el que vull, i ara el que més em preocupa és trobar el moment i la manera de fer-ho que sigui millor tant per ell com pels meus fills. Ell no en té ni idea – el cert és que degut a les circumstàncies i per no ferir-lo sempre he estat molt curosa a quedar-me la processó per dins, i més quan saps del cert que no t’hi pot ajudar – però està clar que a vegades no hi ha més cec que el que no hi vol veure. Sé que li destrossaré la seva visió i estructura de la vida però vull creure que també ell hauria de tenir la oportunitat de trobar algú altre per compartir i refer la vida, i com que és més gran que jo, pateixo perquè el temps se li acabi. Vull fer-li el mínim mal possible i idealment m’agradaria poder fer una transició entre un estat de parella i un estat “d’amistat” que sigui gradual i sense traumes majors que els necessaris però no sé si això ni tan sols és possible. Llegeixo els posts de les dones que han patit trencaments per part dels marits entre els 40 i els 50 i no m’agradaria que ell es pugui sentir així de perdut i desorientat. Però com deia aquell, es pot fer una truita sense trencar els ous?? Si algú té la fórmula, si us plau, passeu-me-la que mal em sàpiga, però una hora o altra hem de sopar…

Resposta

Hola Berta,

Moltes gràcies per voler explicar la teva història, i si, compartir el que ens passa ajuda a qui es pugui trobar en una situació semblant a la teva, així que animem a qui ho vulgui a fer-ho.

Referent al que comentes de la teva relació amb el teu marit, és positiu que hi vegis coses bones:  la logística familiar funciona, és bon pare, la relació entre vosaltres és correcte, per tant per aquest costat tot semblaria que va bé, però com molt be dius tu mateixa, amb això no n’hi ha prou, cert!

Si et sembla parlem d’aquest dos punts dèbils en la vostra relació de parella: les relacions sexuals i les aficions.

Referent al segon punt, les aficions, si el primer funcionés, no seria cap problema, no et sembla? Podeu tenir interessos diferents, podeu tenir amics diferents, fins i tot podeu fer vacances per separat, sempre que després, al llit hi hagi bona sintonia (no parlo de la resta de situacions de la convivència perquè comentes que ja us va tot be). A vegades pensem que les parelles ho han de fer tot junts, i no és així, pot ser que un vulgui anar amb bicicleta amb el seu grup d’amics, i l’altre prefereixi anar a fer submarinisme, per exemple.  Simplement és adonar-nos-en que cada u té el seu grup d’amics, i d’aficions i no per això vol dir que no s’estimin (fins hi tot pot ser més divertit perquè després de cada sortida hi ha més coses per explicar a l’altre).

(si et costa veure-ho, potser et cal treballar-ho amb un psicòleg. A vegades son “creences limitants” que tenim de petits i que no ens deixen ser feliços)

Però, i ara anem ja amb el primer punt que comentaves, les relacions sexuals, si la part de les relacions sexuals no rutlla, això ja és un problema més important. Una parella es difícil que funcioni si les relacions sexuals no son satisfactòries per les dues parts.

Que es pot fer? es pot arreglar o no val la pena?

Si la resta de punts estan funcionant bé, crec que és una bona aposta intentar arreglar això. Pel que comentes, temps enrere vas pensar que era un problema teu i per tant no devies exposar mai la situació,  però ara que ja saps que no ets tu, no valdria la pena que en parléssiu i que intentéssiu trobar la sintonia entre tots dos?

Per exemple, comentes que ” el meu marit encara no ha descobert…. ” I per què no l’ajudes? per què no en parleu? li pots dir què t’agrada i què no quan teniu relacions, i ell també potser tindrà coses a suggerir-te. Segur que així els dos passeu més bones estones al llit i això potser et farà replantejar la idea de separar-te’n.

A vegades esperem que l’altre persona sàpiga com “fer-nos que gaudim” (tant al llit com a la vida en general), i potser hem de veure que l’altre no sap realment la nostra demanda, tot es pot parlar, suggerir, ensenyar. Creus que ho pots provar durant un temps? Valora-ho, i després d’aquest temps que t’hauràs marcat si veus realment que no millora la vostra relació o que ell no te ni ganes de fer l’esforç, llavors ja et planteges el que creguis que és millor per tu.

Però amb el teu últim paràgraf dedueixo que ja vols separar-te sense apostar per intentar arreglar-ho. Portes tant temps així que ja has arribat a un moment que ho vols engegar tot a rodar!. Res a dir, respectable, però pensa que en properes relacions et pots trobar en situacions semblants: Si em permets comentar-te, estàs molt, massa potser? molt preocupada per no fer mal als altres i això t’ha anul·lant durant molt temps. D’aquí be la sensació que ara ja no vols apostar per arreglar-ho.

Seria interessant que aprenguessis a dir el que vols tu, encara que puguis fer mal als altres. Costa quan no s’ha fet durant anys per això et torno a proposar que si et cal busquis l’ajuda d’un psicòleg per aprendre a “reivindicar-te a tu mateixa”.

A veure que tal va

Fotografia de cottonbro de Pexels

Publicat el Deixa un comentari

Obrim nou despatx a Badalona

A part del despatx de l’Hospitalet de Llobregat, a partir del 7 de gener del 2020 obrim nou despatx a Badalona, al carrer dels Arbres 31, 3r 2a, 08912.

Si voleu més informació podeu trucar al 600334250 (Pilar)

Publicat el Deixa un comentari

La meva parella i jo semblem com dues màquines programades…

La K ha posat el següent cometari en el post Estic bloquejada, no soc feliç amb el meu matrimoni

Comentari

Hola
Jo i la meva parella som persones bastant diferents, però ara mateix la meva convivència amb ell la trobo molt complicada. Tenim un nen d’1,5 anys molt maco. Però va ser quan va néixer que em vaig adonar que no estava amb la persona que m’hauria agradat estar. Em fa vergonya aquesta realitat. Em sento malament per no haver-ho vist així de clar que ho veig ara.

El cas és que ell és com un nen de 15 anys atrapat en un cos de 39. Em molesta que faci les coses perquè jo li dic, mai perquè és prou madur com per veure-ho ell sol i no parlo de feines quotidianes, sinó de decisions importants, entorn al nen, entorn a altres temes. Primer em pensava que tot plegat es devia a la feina que te de soci d’un bar, que el fa treballar per les nits…però analitzant la situació crec que la feina no és la causant del seu accés de passivitat i la seva manca d’iniciativa, sinó que forma part de la seva manera de ser.

Si una setmana te 7 dies només compartim estones junts dos dies a la nit i un cap de setmana cada 15 dies. Ell només vol descansar. El nen porta molta feina, i a base d’organitzar-ho tot jo, ell compleix amb la seva part, però una mica el que ha sortit en un post antic d’aquí, semblem dues màquines programades que només treballen, mengen i dormen.

Jo treballo a una hora de la meva ciutat, estic sola moltes hores amb el nen…i tota la gestió de la casa, la duc jo… I perquè tinc caràcter, perquè fa un temps pretenia que dugues la gestió de la seva família i ja m’hi vaig negar mot, i tot i així estic 100 % disposada a viure la vida, a cuidar les meves amistats , a sortir, encara que em mori de cansament pel camí. Perquè penso que tot son èpoques i estic convençuda que tot canviarà… Ell no.

El cas es que fa un temps em va dir que pel lloguer que pagàvem millor hipotecar-nos. I a mi aquesta idea cada cop em te més aterrida. Encara li tinc efecte però cada cop estic mes pansida i em sento molt presonera per culpa de la mala convivència que tenim. Diguem que la vida hi ha com dues grans coses: la responsabilitat i la maduresa del dia a dia però tot a canvi de poder tenir moments feliços junts de lleure , sinó per què treballem tant? I ell no es ni responsable, ni madur i els seus únics moments feliços son quan dorm i mira el twitter, perquè la resta sempre prioritza el bar. Ja fa uns mesos que m’he plantejat la separació, però em trobo molt bloquejada com per poder prendre una decisió d’aquest tipus. No se com millorar la meva situació. Son encara mes coses però no em vull enrollar més.

Resposta

Hola K

En primer lloc, gràcies per confiar amb nosaltres i voler compartir com t’estàs sentint en aquests moments.

Si et sembla ho separem en diferents aspectes. Espero que et puguin ajuda una mica:

Estat actual emocional i energètic: Com a primer aspecte, et podries preguntar, Podria ser que en aquests moments estiguessin valorant-t’ho tot d’una manera més negativa de la que és, pel fet que estàs en un període de la teva vida on tot s’està tornant a recol·locar?. Quan s’acaba de tenir un fill, els primers anys hem de re-centrar tots els nostres objectius i podem veure-ho tot més negativament. Pensa-hi.

Però això, evidentment, no treu que hi ha altres coses a treballar:

Relació familiar: Acabeu de passar de ser una parella a tenir la vostra pròpia família, i cal ara reajustar la relació “familiar”: en aquests moments sou 3 persones a la casa, una de les quals de moment no pot fer res per la família, evidentment, però les altres dues si. Així doncs el que cal es trobar un equilibri perquè tu i la teva parella us pugueu sentir que aporteu el mateix a la gestió de la família. Quan parlem d’aportar, estem parlant d’aportar esforços, responsabilitats, energia, temps, etc. per a la logística de la casa però també davant de les decisions que s’ha de prendre, o per a la relació de parella com a parella o per a la relació com a pares.

Culpa per no haver-me’n adonat abans: A vegades quan comencem una relació de parella, com que estimem a l’altre persona, acabem aportant més nosaltres que l’altre membre de la parella i quan va passant el temps això provoca un desequilibri i per tant una insatisfacció.

Comentes que no te n’has adonat fins amb el naixement del teu fill i per això et sents malament per no haver-te’n adonat abans. Primer pas, i molt important és no culpabilitzar-te de no haver-te’n adonat, d’acord? potser abans ja et semblava be, i per tant, si no t’incomodava a tu en aquells moments no era un problema.

I si ara ha arribat el moment que per a tu es un problema, doncs ara és quan t’has de posar a solucionar-lo. No passa res. A més pensa que el fet d’haver posat aquest comentari potser ajuda a d’altres que puguin llegir-te i que els ajudi a prendre consciència de la seva pròpia situació, així que, moltes gràcies!!

Per què ell no decideix? : Ara un altre aspecte a analitzar. Per què creus que ell no decideix? per què creus que et deixa tot el poder a tu? És important analitzar això, a vegades si una persona es molt energètica, molts expeditiva, molt segura, s’acaba anticipant a l’altra i ho acaba fent tot ella.

També podria ser que es volguessin tenir les coses perfectes, i si veus que l’altre persona no ho fa perfecte ho acabes fent tu. Això no es un problema quan tu tens prou energia, però si aquesta energia falla perquè potser la destines al teu fill, es quan veus que l’altre no està fent res.

No esperis que els altres actuïn com tu vols, has de provocar tu el canvi: Una altra cosa important. No esperis que ell actuï com tu vols o creus lògic que ha d’actuar. Pensa que està acostumat a que tu facis les coses, pel motiu que sigui, però ha estat així durant temps per tant ho ha agafat com un habit. Per tant, Que toca ara? ara toca educar-lo!!! si, si, no serveix de res lamentar-te en silenci i sentir-te malament perquè veus que ell no fa o no decideix etc. Ara toca imaginar com si tinguessis un nen que l’has d’anar educant.

Menja’t cada dia un bon plat de paciència i li vas intentant introduir obligacions petites.

Analitza molt amb calma la vostra situació: Pensa si amb els horaris que te ell i el que tu estàs fent, està tot compensat. Analitza tots els punts que hem comentat, i si creus que s’ha de canviar la dinàmica, és important parlar-ne sense enfadar-te, torno a recordar-te que fins ara ell ha viscut així i per tant ara primer haurà de adonar-se que tu tens raó, i un cop aconsegueixis això després anar fent canvis perquè ell vagi assimilant-ho.

Pel que fa a l’oferta que t’ha fet d’hipotecar-us, està be perquè potser això ha sigut la gota que t’ha fet adonar-te’n que has de resoldre aquest malestar que tens. Així que endavant.

Conclusió: com a conclusió, pensa en tot això, pensa si creus que us cal ajuda externa, potser algun psicòleg perquè us pugui anar ajudant en el canvi. Però seria interessant que no prenguessin una decisió sobre si continuar o no amb la teva parella sense haver intentat un temps aquests petits canvis. No et sembla?

Evidentment tu saps millor que ningú el que et cal en aquests moments

Una abraçada

Publicat el Deixa un comentari

La meva parella està involucrada en una estafa

Consulta de la Trini referent a la secció “Estic bloquejada, no soc feliç amb el meu matrimoni

Consulta:

Bon dia, porto 7 anys feliçment casada i fruit del matrimoni tenim 1 fill de 6 anys i una nena de 6 mesos. Aquest 2018 ha començat el meu malson. La meva parella, s’ha posat en una estafa (ell creia que era un negoci, és clar!). Un dia em va demanar diners per participar en aquest suposat projecte i jo li vaig dir que no i que si us plau, no demanés i es gastés diners que no tenia. Malgrat la conversa, ell v  anar a la seva i es va anar endeutant (ell estava fent el seu negoci). Aquest passat juliol, vam acordar deposar aire condicionat a casa i la meva sorpresa va ser el dia que vaig descobrir que estava amb números vermells. Ell que és tranquil i poc comunicador va dir que aviat els recuperaria i em guanyaria molts. Li vaig dir que parés d’endeutar-se o que la relació no es podria refer. Li vaig demanar espai i que marxés del meu pis, ja que per aquest, mai s’havia molesta a pagar res. Des de llavors, anem parlant, però jo ja no confio en ell. La confiança i la Comunicació per mi són claus en la relació. Li vaig demanar quants diners devia i així podria ajudar-lo amb els números i donar-li una oportunitat (tots ens podem equivocar, oi?) Vaig proposar-li diferents accions que ell ha anat complint , i ara, li vaig proposar reunificar deutes (no troba avalador) per treure aquest maldecap i evitar més conflictes de parella.

La bomba va esclatar fa 3 dies quan em va dir, amb la boca petita, que havia descobert que el seu deute era més gran. Penso que No sap ni quants diners deu.

Estic ben perduda i no sé si estic disposada a conviure amb algú que pren decisions econòmiques sense comunicar hi a la parella. Trobo una falta de respecte i de responsabilitat però ell ja és prou gran. Fins ara li demanava els comptes clars i gestionar els comptes personalment però amb els fills i la feina…. no me’n surto.

No sé si separar-me serà la solució als meus problemes. Ell ho vol arreglar però jo em veig un deute massa gran i amb un risc important per assumir i vull protegir-me a mi i als meus fills. Diu que m’estima (no veig mostres..o no les capto) que vol arreglar-ho però jo no sé si vull. El seus horaris laborals no ajuden gens (nits i caps de setmana). Estic Feta un embolic i no tinc temps per pensar i centrar-me en mi i el que vull. Em sento sola per tirar endavant amb els dos fills….

Per on puc començar??

Resposta:

Hola Trini

Gràcies per confiar amb Psico-ajuda.

Referent al problema dels deutes de la teva parella, si et sembla, m’agradaria que abans de plantejar-te el que has de fer i si has de continuar amb ell o no,  fessis aquest treball amb tu mateixa:

Es evident que quan deus pensar en tot això, et deus omplir de ràbia contra la teva parella pel què ha fet i pel què et fa estar passant, però voldria que et centressis amb tu mateixa: Estàs enfadada amb alguna de les actuacions que ha fet “la Trini” (parlarem de tu com si fossis una altra persona en el passat) pel que fa a aquest problema?  Si et sembla dividim la situació en parts i anem analitzant que penses de la Trini en cada una de les situacions que ha anat vivint. Mirem-ho des de fora:

1) La Trini del primer moment, la Trini que s’assabenta que la seva parella te deutes i que li demana diners i no n’hi dona.

– Estàs enfadada amb ella? Creus que li havia d’haver deixat diners? o que veient això ja l’havia d’haver deixat? És important que detectis si estàs molesta amb ella o no.

2) La Trini que ha rebut la noticia que la seva parella no li va fer cas i es va continuar endeutant, i que, com que no ho veu clar, basant-se en els seus valors li marca les seves condicions: En aquells moments la Trini va considerar que la seva parella havia de marxar i així li va fer saber.

– Pregunta’t a tu mateixa si renyes a aquesta Trini,  si creus que va actuar be o no. És important que siguis sincera. Havia d’haver sigut més pacient? havia d’haver agafat el control dels comptes ella? o va fer be?

2) La Trini que, un cop separats li allarga la ma a la seva parella per ajudar-la.
Aquesta Trini, considera que l’ha d’ajudar i ho fa.

– Pregunta’t a tu mateixa si estàs enfadada amb aquesta Trini. Creus que un cop separada de la seva parella, ja no havia d’haver preguntat res? Analitza una mica perquè ho va fer i si estàs enfadada amb ella.

3) La Trini que sabent que la seva parella l’havia enganyat un cop, va voler tornar a confiar amb ella i va reunificar els deutes junts.
Aquesta Trini, que li va passar? Va ser massa confiada? Va voler tornar amb la seva parella perquè ella no es veia en cor de continuar amb totes les obligacions de fills, etc. i per això va permetre reunificar els deutes?

– Es important que analitzis per què ho vas fer, i també que et preguntis si estàs enfadada amb aquesta Trini, o no, o simplement ella ho va fer perquè en aquell moment va considerar que volia fer-ho.

4) I ara arribem ja a la Trini, d’ara, de fa tres dies (ara ja en fa més, perquè el correu es més antic), la que de cop descobreix que la seva parella ara li surt amb una nova cosa: li diu que el deute és més gran.
Un altre cop preguntat si amb aquesta Trini estàs enfadada o no. Potser penses que has caigut per segona vegada amb el mateix error? o no?

A partir d’aquí Trini, ara ja estem en el present, ja se, que et deus dir que fer aquest exercici no et serveix de res perquè amb el qui estàs enfadat es amb ell, però abans de prendre una decisió has d’analitzar-te a tu mateixa, per descobrir que no t’estàs jutjant a tu per algun dels passos que has anat fent.

Així si quan has fet aquest anàlisi de mirar totes les Trinis anteriors, n’hi ha alguna amb la que estàs enfadada, has de treballar amb ella, per entendre-la.  No és just donar-li la culpa.  Veure-ho a distància sempre fa que t’adonis de coses que la Trini del moment no podia saber-ho. No? per tant pensa-hi i quan les entenguis a tots, quan no les jutgis, t’ajudarà després a poder treballar amb el problema tal qual, en el present.

No se si m’estic explicant massa bé, a vegades quan tenim davant un problema, gastem energia per voler resoldre el problema però també estem lamentant-nos del perquè no vam fer allò quan era tant evident, etc. .. M’entens? M’agradaria que facis aquest repàs de totes les teves actuacions i així entendre que la Trini quan va actuar ho va fer perquè era bona persona i per tant, res a tirar-li en cara.  Si?

 

Doncs ara si.  Ara ja pots analitzar el problema com a tal:

A les preguntes que et fas, de si Continuo amb ell, o no?  o de Com resolc el problema?

Abans d’això també hi ha una qüestió important, i es pensar en la teva parella i el seu comportament cap a tu. Com va actuar?:

  1. Primer t’intenta amargar.
  2. Segon quan ho descobreixes no acaba de dir del tot la veritat

Contempla la possibilitat de que el problema encara no s’hagi acabat. Vull dir que potser encara estigui jugant o invertint i el deute vagi augmentant. Aquí doncs ve la pregunta clau:

  • Vol realment deixar-ho?, o
  • El que vol es que el deute desaparegui per poder continuar invertint?

Tot això es molt important perquè tu et decideix.

Un cop tinguis clar això, valora, i pensa. I evidentment Trini, crec que t’ajudaria anar a un psicòleg per poder analitzar conjuntament tots els aspectes per separat.

Espero que tot es resolgui el més aviat possible.

 

 

 

 

Publicat el 1 comentari

Psicòpates – Com saber si la teva parella ho és

Ja fa temps vam fer una entrada on parlàvem de la manipulació en les relacions de parella No et deixis manipular. Avui, però, parlem de com detectar un psicòpata, i la relació amb ell.

Primer, però, hem de diferenciar entre el psicòpata inadaptat (el que veiem a les series que maten gent (vegeu comentari de Mindhunter ) i el psicòpata integrat. Avui ens centrarem en aquest segon tipus, aquella persona que fa vida normal, que no ha delinquit mai i que fins hi tot és una persona triomfadora en la seva vida i respectada pels altres.

Quines característiques té un psicòpata integrat en la societat?

  • Es una persona que no empatitza amb el sentiment de l’altre persona.
  • És un excel·lent actor.
  • Per aconseguir l’objectiu que estigui perseguint manipularà tot el que calgui, fins hi tot sembla que en gaudeixi.
  • No es sent culpable pels actes que fa. Pot actuar de manera molt dura, ferint a l’altre persona sense sentir-se malament després.
  • Te moltes habilitats socials i el seu entorn gairebé segur que desconeix com manipula a la seva parella.
  • Diu moltes mentides, i mai es culpabilitza de res.
  • Pot ser tant un home com una dona.

Si acabes essent parella d’aquest tipus de persona, sense adonar-te’n et veus envoltat en una relació tòxica i malalta. Les persones que en son víctimes en un principi no se n’adonen i mica en mica van agafant un rol de dependència cap al psicòpata.

Com actua un psicòpata?

    • La culpa és sempre de la víctima: La persona psicòpata mai té la culpa de res, per tant tot el dolent que pugui passar ho atribueix a l’altre persona. La fa sentir culpable de tot i la menysprea verbalment. És un maltracte psicològic que la víctima que ho pateix no se n’adona (en un principi pensa que es cert, que es culpable i mica en mica va agafant aquest sentiment de culpa, indefensió, inseguretat i por del que li pugui dir o fer).
    • Provoca una inestabilitat en la relació: provoca moments on fa sentir a la víctima la millor persona, i moments on la fa sentir la pitjor.  Son situacions incontrolables que descol·loquen a la víctima i la fan sentir vulnerable perquè l’agafen de sorpresa.  El psicòpata juga amb això per aconseguir que la seva parella es converteixi en dependent d’ell o ella, i veure que la té sotmesa, l’alimenta. Es tot tant subtil que la víctima no se n’adona.
    • Les mentides formen part d’ells:  aquells que diuen que no tenen parella i potser estan casats sense dir-ho. Aquells que tenen més d’una parella i les enganyen a totes, etc.

Cal dir que les víctimes no son persones dèbils ni vulnerables. Pels que no s’han trobat amb un psicòpata en les seves vides i pensen que mai hi cauran, es important que s’adonin que no hi cauen només els dèbils, sinó que tots hi estem exposats.  La persona psicòpata es molt intel·ligent, no te sentiments cap a l’altra persona, i a més a més, sap dissimular-ho tot molt be: pot ser l’amant perfecte, pot ser la persona més detallista del món, i a la vegada en situacions et pot menysprear i fer-te sentir la pitjor persona.

Caure en una relació així es insana i molt perjudicial. El primer pas, però, es saber que estàs essent víctima d’un psicòpata. Un cop ho veus, cal buscar ajuda perquè cal una gran tasca psicològica per tornar a recuperar l’autoestima, per adonar-te’n que aquesta persona que tens al costat no et vol cap be, al contrari, i per construir una nova vida, que amb l’ajuda d’un professional s’aconsegueix (s’està demostrant que treballar-ho amb EMDR dona bons resultats).

Hi han uns vídeos molt interessants fets pel psicòleg  Dr. Iñaki Piñuel  i el seu llibre “Amor Zero”  que en parlen.

 

Imatge extreta de Malonso.com.ar

 

Publicat el Deixa un comentari

Aixxx… la parella!!

Doncs, si, s’acaben les vacances per molts i tornem de mica en mica a la normalitat.

L’estiu és una època on la parella es ressent bastant, així que, per aquells que els hi pugui interessar fem un recopilatori d’entrades que s’han fet en aquest blog referents a problemes de parella :

 

–  Entrades de consultes fetes per persones a través de la nostra web, amb les seves respostes. Hi ha comentaris d’altres persones que també han exposat el seu cas.

Vídeos

Evidentment qui consideri que li cal ajuda externa, podeu contactar amb nosaltres

 

 

 

 

Publicat el Deixa un comentari

Estic angoixat per una noia – Dependència emocional

Nova consulta d’aquesta secció.

Consulta

Hola, primer de tot dir que sóc un home. Estic angoixat per una noia, em plantejava una relació seria i vaig donar distancia i ara que ja no em contesta els missatges estic obsessionat, m’he comportat com un immadur, però aquesta situació m’està matant, no dormo ni menjo, la trobo molt a faltar i no se que fer, vaig en caiguda lliure.

Resposta

Hola Pere
Disculpa el retard en la resposta.  Referent a la teva consulta, estic intentant buscar com ajudar-te a distància, a través d’aquesta entrada però tota l’estona m’està venint el mateix comentari: Si poguessis anar a un psicòleg seria perfecte!!!.

Ostres em sap greu haver de dir-te això perquè imagino que si et poses en contacte amb nosaltres es perquè vols que et donem eines per resoldre-ho tu sol, però quan tenim una relació que mes o menys va be, i es trenca i no acabem de desconnectar del tot d’aquella persona (les xarxes socials tampoc ens ho posen fàcil) es perquè no estem fent el “dol de la ruptura” de manera correcte, per tant una ajuda externa ens pot anar molt be.

De totes maneres, intento donar-te diferents punts perquè tu mateix puguis anar-ho treballant. Anem per parts:

Puc resoldre-ho?
Dir-te que, encara que ara estàs veient que no saps com solucionar-ho, hi ha solució, et posaré l’exemple d’un cas d’un noi que em ve a la consulta (es un exemple entre molts d’altres) que ve pel mateix motiu que tu, a més treballa junt amb la seva ex, així que l’ha de veure cada dia. Va venir desesperat, i actualment portem unes 3 o 4 visites (ara no ho recordo exactament) i ja està molt millor (encara no estem del tot, perquè s’ha de reforçar tot el que hem aconseguit).
Amb això t’ho dic perquè vegis que no es una teràpia infinita, i que no es una cosa que no es pugui solucionar, es complicat perquè es crea una dependència emocional que costa trencar, però hi ha sortida.

Que he de treballar?
Pere, primer s’ha d’analitzar,  el perquè estàs malament,  i què és el que et fa estar malament.

  •  és el no tenir parella? o
  •  és el no estar amb ella?

Se que d’entrada diràs que les dues coses, però pensa-hi, es diferent, per això, el que s’ha de potenciar aquí son dues coses importants:

  1. Per que crec que es tant important tenir parella per poder ser feliç. Aquesta manera de pensar es una cosa que se’ns ha posat de petits, pensem que si no tenim una parella, si no tenim fills, si no tenim una casa, si no tenim hipoteca, si no tenim un gos o un periquito, etc…(estic exagerant, hi t’ho porto al límit de l’estupidesa perquè t’adonis) no podem ser feliços. Això ho has de trencar definitivament. Sense parella es pot ser tant o més feliç que tenint tot això que t’he comentat abans.
  2. Per què em cal una altra persona per poder ser jo feliç.  Em sento insegur? no se anar sol per la vida? Ella em dona aquesta seguretat que jo no tinc?

Com puc treballar-ho?
Suposo que quan has contactat amb nosaltres ja has intentant trobar solucions: per Internet, llibres d’autoajuda, consells dels amics, i t’adones que no ho soluciones.

Bàsicament si treballes aquests dos punts, tindràs el 80% resolts.  Després et quedarà canviar els hàbits per no estar pendent de tots els moviments que fa ella (aquesta part l’has de veure con una “addicció”.. es una manera de parlar, però si, has agafar un hàbit de comportament, estar-te hores i hores mirant per les xarxes socials, per exemple, controlant tots els moviments que fa ella, tot això ho hem de trencar, però Pere, no ho treballaràs fins que no et sentis molt més fort del que et sents ara, perquè quan a tu no t’importi res del que pugui fer ella, ja deixaràs d’estar tant pendent, i si algun dia ho mires, no et molestarà amb la intensitat que t’està molestant en aquests moments.

Es per això que et recomano un psicòleg, i a més, si em permets la llibertat, treballa amb un psicòleg que t’ajudi a potenciar la part de la teva ment inconscient (amb hipnosi clínica, EMDR, etc.), donat que la teva ment conscient, encara que s’adona de tot el que li passa, no sap con sortir d’aquest situació.

Mentrestant tu, de tant en tant tanca els ulls i intenta trobar aquells moments de la teva vida, aquell Pere que es sentia tant be, tant independent, tant segur d’ell mateix i  recorda com es sentia, nota dins teu la sensació, aquella seguretat que potser als 15 anys tenies, etc. ..Però, Pere, si, mai t’has sentit així, si mai t’has sentit segur de tu mateix (no et conec i no ho se), no et preocupis d’acord? perquè amb l’ajuda d’un psicòleg podràs construir aquest nou Pere i això et permetrà deixar d’estar tant pendent d’una noia, perquè quan el tinguis construït deixaràs de sentir-te dèbil i dependent d’ella.

Molts ànims

 

Si estàs prop de L’Hospitalet no dubtis a contactar amb nosaltres i ens posem a treball per resoldre aquest malestar (a Barcelona també tenim un centre col·laborador)

Publicat el Deixa un comentari

Ell jeu al sofà i jo em passo tot el dia cridant – relacions de parella

Resposta a la Consulta feta a Vols fer alguna consulta?

Consulta

Bon dia,

Sóc l’Alba tinc 36 anys i fa 11 mesos que sóc mare, la meva vida en parella va de mal en pitjor, la veritat és que tot el que està passant ja ho havia d haver previst..ell des de sempre ha volgut fer activitats i els seus hobbies els caps de setmana.. o dissabte o diumenge o en algun cas els 2 dies.. portem 15 anys junts i ell sempre ha volgut ser pare i ha insistit molt per ser-ho, jo en canvi m ha costat més prendre la decisió potser perquè veia que ell no és persona d estar en família, perquè mira per ell i el seu propi benestar.. però el fet és que m anava fent gran i pensant que se’m passaria l’arròs vaig decidir que volia ser mare, cosa que no me’n penedeixo estimo al meu fill amb bogeria. El fet és que ja gairebé des que ha nascut el nen he hagut de suplicar que es quedés a casa per ajudar-me perquè ell sempre ha intentat marxar..al principi de mala gana ho va fer perquè va ser cesària i necessitava ajuda però poc a poc ha anat buscant el seu espai deixant-me tota la càrrega a mi.. Ara si o sí marxa el dissabtes a fer el seus hobbies, un dia que jo estava refredada i no em trobava massa bé li vaig demanar que es quedés per ajudar-me amb el nen i es va ficar histèric diguen-me que només el volia putejar que jo no estava tant malament, que per una mica de refredat ja em podia quedar sola i que només ho feia perquè es quedés a casa El fet es que em va amargar el cap de setmana..
Ell diu que treballa molt que està molt estressat i que necessita desconnectar. jo també treballo 8 h i a una hora de camí de casa i vaig de cul intento fer un horari intensiu llevant-me cada dia a les 5.30 per poder estar més amb el nen i vaig molt cansada, perquè ell no arriba fins les 20 h…espero el cap de setmana amb candeletes per poder descansar i al final acabo més cansada perquè he d’estar bona part del dissabte sola amb el nen , fent rentadores i feina endarrerida mentre ell està amb bici.. després arriba i tampoc ajuda gaire..està cansat i jeu al sofà amb el mòbil i la tele..em passo tot el dia cridant dient que s han de fer les coses i ell ni s hi immuta o bé em diu que les farà més tard o fa alguna cosa i de seguida torna a descansar..a part el dia que estem junts es passa el dia amb el mòbil, si anem a esmorzar a dinar o si estem a casa, o comentant on ha anat amb la bici o on vol anar amb els seus amics..el sexe molt malament no tenim relacions jo vaig molt cansada i a part no em ve de gust estar amb una persona que només mira per ell. Jo estic consumida i sense il·lusió perquè el seu pla és anat treballant cada dia i el cap de setmana poder fer la seva..a sobre a la feina com que faig horari intensiu no tinc vida social perquè minimitzo les pauses i gairebé no veig a ningú..
Estic d’acord que tothom ha de tenir el seu espai però de tant en tant, però quan es té un nen tant petit crec que tothom ha de renunciar a una part o bona part de la seva vida anterior, el dia no té més hores i sinó ho fa un o ha de fer l altre membre de la parella..ell no fa mai plans en comú no sé sortir d’escapada per un pont o una excursió planificada tots junts..anem fent sobre la marxa. En canvi quan es tracta dels seus hobbies ja ho té tot programat.. em sento segon plat i que tota la responsabilitat del nen cau sobre mi, sento que la meva vida ha canviat un 100% mentre que ell pot anar fent moltes de les coses que feia abans de ser pare…acabem discutint cada dia i fins i tot ens insultem em sap greu que el nen creixi entre crits i no sé que fer.. jo no vull estar amb una persona que primer sigui el seu benestar que el de la seva família.. em fa sentir molt sola i poca cosa…entre setmana no ens veiem per horaris i el cap de setmana perd mínim mig dia amb les seves coses.. i després a sobre li costa col.laborar amb tot..I em diu que sóc una egoista, una nena mimada que el vull tenir sempre amb mi com un esclau i que si vull un esclau que m’agafi un gos..A vegades m ho fa creure penso que sóc una egoista però després veig que jo em sacrifico molt més que ell i que ell n’hi ho veu ni ho valora.. No sé que fer,estic desesperada i amb ganes de plorar perquè discutim i discutim i no arreglem res.. Què puc fer?

 

Resposta

Bon dia Alba

Primer de tot felicitats per la maternitat, i espero que tu i el teu fill estigueu molt be de salut.

Referent a la teva consulta, si et sembla ho podem enfocar des de dos punts diferents:

Primer punt: Alba, quan s’acaba de tenir un fill sempre es veuen les coses més en negatiu. Això t’ho dic perquè et pot ajudar a veure que, encara que el que està passant no va be, hi ha sortida, només que l’hem de veure i treballar des de la calma i la paciència.

Dit això, anem ja per la segona reflexió:

Comentes que ja durant els 15 anys de vida en parella ja anaves veient que ell no es preocupava massa per la família ni per la logística de la casa i ara amb l’arribada d’un fill tot això s’agreuja: tu estàs mes dèbil, més cansada i t’adones que ell no està participant com hauria de fer-ho.

Doncs Alba, que hauràs de fer? Educar-lo!!!… i ara la pregunta es: Com es fa?

En primer lloc t’explico experiències d’altres persones sobretot noies (em sap greu posar distinció entre noies i nois, però la veritat és que això, des de la meva experiència ho pateixen una proporció d’un 95% mes les noies que els nois), que potser et poden ajudar. A veure si et sents identificada:

Hi ha noies que al començar la relació, al començar a viure en parella, per l’educació que han rebut, o per la il·lusió de tenir una família/casa pròpia, a més a més de les seves feines laborals  assumeixen com a pròpies les feines de la casa.  Quan son només la parella, la noia va fent les feines, rondinant de tant en tant contra la parella perquè veu que no s’hi implica massa, però, per evitar discussions i com que la noia va veient que te energia suficient i a més a més veu que fent ella la feina tot queda molt més net, doncs acaba fent-ho ella. I el noi que veu això, mica en mica, es va desentenent de les obligacions i responsabilitats que la vida en comú implica (una posició molt còmode).

Així van passant els anys fins que per un motiu o un altre la noia s’adona que no te prou energia per poder afrontar tot el que li cau a sobre, i quan reclama ajuda, l’altre no la dona i a més a més es molesta perquè veu que li perilla el seu estil de vida.

Et sents identificada?

Doncs posem-nos-hi a provocar el canvi:

Deixar la rabia a un costat: Se que estàs plena de ràbia perquè creus que no t’ho mereixes però m’agradaria que canviessis el punt de vista. La ràbia no et porta a resoldre el problema, al contrari et bloqueja.  Podries imaginar quan estiguis sota la dutxa que deixes que l’aigua s’emporti la rabia?  prova-ho, i ves-te sentint més neta, mes lleugera.

Canvia la visió d’ell. Mira’l com si fos un fill que l’has d’educar. Es trist? Doncs si, però el que has de veure es que si no t’ha servit de res queixar-te, cridar, discutir, has de canviar l’estratègia. Així que mira’l com un nen petit a qui li has d’ensenyar que quan conviuen dues persones (o tres, en aquest cas) tothom ha de contribuir en la logística de la casa.

Posa’t aquest supòsit: Imagina’t el teu fill que va veient que si no fa les feines de la casa, les acaba fent la seva mare.. Que creus que farà el fill? doncs no les farà. Això es el que està fent la teva parella:  et vol fer creure que ets tu la que et queixes per res. Així que, no caiguis a la trampa.

Ara, només et cal pensar:  Que he de fer per aconseguir el canvi? per exemple:  si tu creus que ell hauria d’escombrar el menjador després de sopar (es un exemple) mentre tu estàs posant a dormir el teu fill, has d’establir amb ell unes normes amb castic inclòs. Si, si Alba heu de parlar els dos i pactar el castic:  per exemple:  si ell ha d’escombrar i no ho fa, aquella setmana tu no rentaràs la seva roba…

Es un exemple, el que vull dir Alba es que no serveix de res cridar i enfadar-te, has de buscar estratègies perquè ell faci el canvi. L’interessant es que us asseieu els dos, i feu una relació de les feina que hi ha i les repartiu.  D’entrada no li facis fer coses complicades (has de veure’l com un nen que mica en mica l’has d’anar educant) però això si, Alba, si li dones una feina, després intenta no criticar-li la feina:  si li dius que escombri, després no li rondinis que no ha escombrat be.. perquè si no, ja saps que et dirà:  Fes-ho tu que ho fas millor!!! (una estratègia que fan tots, així que a acceptar el que fa i més endavant ja, quan les aigües tornin a estar tranquil·les ja podràs anar suggerint diferents maneres d’escombrar)

Mica en mica, cada 2 setmanes li vas posant una feina mes.

A veure si així aconsegueixes que s’impliqui una mica més. Si veus que amb això la vostra relació no es calma podrieu anar a fer teràpia de parella, us pot anar be per organitzar i parlar de tot això.

Molta calma, i endavant

Publicat el 3 comentaris

La infertilitat i la relació de parella

La infertilitat és un esdeveniment vital estressant que genera un fort impacte emocional en la persona i que pot amenaçar a la relació de parella.

Davant de la infertilitat cada parella pot respondre de diferent manera, però així hi tot constitueix una situació d’estrès crònic comparable amb l’aparició d’una mort o malaltia molt greu. El fet que les parelles es sotmetin a un gran nombre de visites al metge, a tractaments, i a relacions sexuals programades pot suposar una pressió en la parella molt accentuada.

És per tot això que l’estabilitat de la parella com a relació queda alterada: la comunicació entre ells en queda ressentida perquè un dels membres (moltes vegades ell) per no voler generar més patiment a la seva parella, i per tal de protegir-la no expressa les seves emocions i es reprimeix davant d’ella. Com a conseqüència ella experimenta desatenció i la sensació que està sola davant de la situació, provocant un ressentiment contra ell.

Les relacions sexuals de la parella també solen quedar afectades. En molts dels casos es disminueix la qualitat i la freqüència, per una disminució del desig, sobretot provocada per la programació de les relacions sexuals. En algunes situacions s’arriba a que el sexe es converteix en una experiència dolorosa per la incapacitat d’arribar a concebre el fill.

Les parelles que es trobin en aquestes situacions has de saber que la teràpia cognitiva-conductual ha demostrat la seva eficàcia tant pel que fa a l’afrontament del diagnòstic com durant el tractament. Es treballen les reaccions que pateix la parella:

  • L’estat de xoc i la negació per no voler-ho acceptar.
  • La culpabilització a l’altre membre de la parella per la incapacitat per concebre, o a si mateix per estar privant a la seva parella de la possibilitat de tenir fills.
  • Sentiment de pèrdua de control i d’aïllament social per tal de protegir-se davant dels sentiments de ràbia o enveja davant d’altres familiars o amics que no tenen aquest problema.

Imatge: Galeria Alvaro Rovia

Bibliografia:

  • Guerra D. (1998) Como afrontar la infertilidad. Barcelona editorial Planeta.
  • Terapia de pareja en infertilidad. Noelia Flores Robaina, Cirsitna Jenaro Rio i Carmen Moreno Rasset. Universidad de Salamanca. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED)
Publicat el 1 comentari

Mites sexuals en la relació de parella

Continuant amb el post Mites sobre la sexualitat en l’home exposem ara els mites sexuals sobre la relació de parella segons Labrador (1994) amb un petit comentari en cada un d’ells:

  • Sexe o relacions sexuals volen dir coit. La resta són conductes substitutives, i fins i tot aberrants. Qualsevol altra cosa que no sigui el coit no compte. No vulguis arribar ràpidament al coit i abandonis la resta de conductes que l’envolten perquè a part que són molt complaents, pot ser que això faci no acabis de gaudir completament.
  • Donat que l’única relació complerta és realitzar el coit, aquest s’ha de fer sempre que es tinguin interaccions sexuals. Tots els contactes físics han d’anar guiats al coit. Prova de tenir relacions sense realitzar el coit, ja veuràs que la satisfacció que obtindràs serà igual de bona.
  • Ni l’home ni la dona poden dir mai que “no” al sexe. Quants cops no hem sentit l’excusa del mal de cap (fins hi tot un li va regalar a la seva parella una caixa d’aspirines per aquest mal de cap tant “freqüent”). És tant difícil dir-li a la teva parella que no en tens ganes? Si veieu que la cosa és molt freqüent haureu de posar-hi remei, però si simplement és algun cop, no passa res, avui tu, demà jo.
  • El sexe ha de ser sempre natural i espontani: pensar, parlar o llegir sobre el sexe trenca aquesta espontaneïtat i per conseqüència fa més difícil gaudir del sexe. No t’ha passat mai que tens una temporada que no et ve de gust tenir relacions? sempre trobes una excusa o altre per anar allargant-ho. Doncs en aquests períodes és molt bo parlar-ne amb la parella i fins i tot mirar junts alguna pel·lícula, o llegir algun llibre junts que us ajudarà a tornar a agafar les ganes que havíeu perdut.
  • És un error tenir fantasies sexuals durant les interaccions sexuals, en especial durant el coit. Les fantasies sexuals ajuden a incrementar les ganes de tenir contacte sexual amb la teva parella i a millorar-les.
  • Si dues persones s’estimen han de saber com gaudir del sexe junts. Cal que la parella parli del que a cada un li agrada o li desagrada més.
  • En la relació sexual cada un coneix instintivament el que la seva parella pensa o vol. No et sentis culpable per no saber-ho, millor parla-l’hi i pregunta-li el que li agrada.
  • Una bona relació sexual requereix un orgasme. Aquesta pressió que hi ha de sempre voler arribar a l’orgasme moltes vegades cohibeix a les parelles i fa que el contacte sexual no sigui del tot relaxat. Aprèn a gaudir encara que no s’arribi a l’orgasme. Si no és avui, serà demà.
  • El sexe només és bo si els dos arriben a l’orgasme al mateix temps i de forma conjunta. El procés d’excitació d’un i de l’altre membre de la parella pot ser que no es produeixi al mateix temps, per la qual cosa és molt normal que l’orgasme s’aconsegueixi a diferent moment. Simplement cada u ha d’acompanyar a l’altre fins que també l’aconsegueixi.
  • Si el sexe funciona bé, llavors anirà bé la relació de parella. Quan en una parella el sexe està funcionant correctament, la parella es manté molt millor, però no és només aquesta condició la que cal perquè funcioni una parella.
  • Existeixen certes regles absolutes i universals sobre el que és “normal” i el que és “anormal” en el sexe. T’agradaria fer certes accions amb la teva parella que penses que no son normals? Has de tenir present que si no hi ha lesions i la teva parella també li agraden, endavant, simplement n’heu de parlar.
Publicat el 2 comentaris

Disfunció sexual erèctil

Les disfuncions sexuals es presenten tan en homes com en dones. Pel que fa als homes potser la disfunció sexual que ha rebut més atenció és l’erèctil. Segons Master i Johnson tècnicament es diagnostica una disfunció erèctil quan l’home no pot aconseguir i/o mantenir una erecció suficient per a la penetració en, al menys, una de cada quatre trobades durant un termini mínim de 6 mesos. Per tant un episodi aillat no es indicador de disfunció sexuals.

Masters i Johnson van proposar un programa dissenyat per educar als pacients per aconseguir un funcionament sexual normal i demostrar-los com els seus trastorns sexuals poden dependre d’un o varis dels següents factors: falta d’informació sexual en general, falta de coneixements sobre la resposta sexual pròpia o de la parella, presència de por a no satisfer a la seva parella fins al punt a comportar-se pràcticament com un espectador de la relació, sense estar pendents de sentir les seves pròpies sensacions, etc.

L’aplicació d’aquest programa però, suposa assumir prèviament una sèrie de consideracions, entre les quals hi ha:

  • La sexualitat és un aspecte més, no l’únic de la relació de convivència de la parella.
  • La majoria de disfuncions son conductes apreses per les persones, be per la seva educació prèvia, be per les seves pròpies experiències sexuals anterior.
  • S’ha d’evitar donar la culpa del trastorn sexual a un o l’altre membre de la parella, per tant el tractament no va dirigit a un dels membres, sinó a la relació de parella; és la interacció entre dues persones la que és inadequada.

Les fases del seu programa arrenquen per una primera avaluació i diagnòstic que no es centra només en els aspectes sexuals sinó que està dintre d’un marc general. Hi ha un període d’educació i d’informació sexual, i després se’ls hi proposa el que s’anomena “la focalització sensorial” que consisteix a intentar aconseguir el coneixement i localització de les zones corporals del seu company així com l’augment de comunicació amb la seva parella (dos moments del dia l’han de dedicar a acariciar-se mútuament per tal que es puguin expressar fàcilment aspectes com la tendresa, l’efecte, o el desig).

Un cop s’ha practicat aquesta part es passa ja als programes específics per a cada disfunció, en aquest cas concret, és molt important eliminar la por de l’home a no aconseguir la fita final i per tant s’ha de procurar que els dos membres de la parella s’adonin que en una mateixa trobada sexual es pot perdre i recuperar successivament l’erecció.

Hi ha un nou programa proposat per Liset Moreira; Estrella Rodríguez; Juan Antonio Suárez; Mario Gutiérrez de l’Hospital Universitario Ginecoobstetrico Mariana Grajales de Cuba, que en parlen a Psiquiatras.com.

Font: Psiquiatras.com

Publicat el 2 comentaris

Discutir amb la teva parella és bo per viure més


Discutir de tant en tant amb la teva parella et pot donar més anys de vida, segons un estudi de la Universitat de Michigan.

En els matrimonis en els quals els membres es guarden la seva indignació pot esperar-se una mort prematura.

Segons un estudi de l’Escola de Salut Pública i del Departament de Psicologia de la Universitat de Michigan, els matrimonis en els quals els membres es guarden la seva indignació a dintre, és més probable que pateixin una mort prematura. En les parelles on un o els dos membres manifesten els seus sentiments i les seves protestes per intentar resoldre els conflictes, la longevitat és més alta.

Els científics van estudiar a 192 parelles durant 17 anys i els van classificar en quatre categories: en la primera els dos comuniquen la seva indignació, en la segona i la tercera un dels dos l’expressa i l’altre es reprimeix, i en l’última els dos membres de la parella no reaccionen a l’atac.

De les 26 parelles de l’última categoria, on els dos membres amagaven el seu ressentiment va haver-hi 13 morts. En les 166 restants de les altres categories es van produir 41 morts. Un tant per cent més elevat de morts en les parelles on els dos van reprimir els seus sentiments..

Així segons Ernest Harburg, professor de la Universitat de Michigan i director de l’estudi, quan els dos membres de la parella amaguen la seva indignació davant d’un atac o una crítica injusta de l’altre, la mort prematura és el doble de probable que en els altres tipus.

Font: 20minutos.es

Nota: Davant d’aquest estudi el que es pot extreure és que el que provoca més morts es guardar-te la teva indignació, per tant sempre serà millor parlar-ne que no discutir.