Publicat el Deixa un comentari

Problemes de parelles – compartir històries

La Berta ha posat el següent comentari en el post ” Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni

Que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Hola gent,

És ben cert que compartir les històries té un efecte molt saludable! Tinc 45 anys, en porto 19 de casada amb un home 9 anys més gran que jo i tenim un fill i una filla, de 18 i 14 anys. Ens coneixem des que jo era adolescent – de fet va ser el meu primer gran amor- i és el millor pare del món: no hauria pogut triar un altre home per tenir fills i formar una família. En aquest sentit, responent a un dels comentaris d’un post anterior que deia “primer el seny, després els sentiments”, crec que puc confirmar que si que funciona, ja que quan ens vam casar ho vaig fer convençuda que era una persona adequada per formar-hi una família. A casa sempre ens hem entès molt bé i ens hem repartit les responsabilitats i sempre m’ha donat molt suport per desenvolupar la meva carrera professional, sabent lo important que era per mi. Comparat amb els altres posts sembla estrany que me’n pugui queixar, però la qüestió és que amb això no sempre n’hi ha prou tampoc.
Tot i que logísticament i familiarment tot funciona molt bé, tenim dos punts molt dèbils: al llit les coses no han anat mai massa bé i fora de la família i amistats, ens interessen coses ben diferents. De joveneta, sent ell més gran i amb més experiència que jo, pensava que el problema de no arribar a tenir orgasmes fàcilment era meu: que em faltava excitació mental, que tenia limitacions físiques… etc. Ell ho respectava i hi posava bona voluntat fins que després de la primera maternitat vaig tenir una aventura i vaig descobrir que jo no en tenia cap de problema. Després vaig tenir una altra relació extramatrimonial molt intensa que va durar molt temps i que em va ajudar a conèixer-me tant físicament com psicològica i a entendre qui sóc i com he arribat a on sóc (una rebel que s’ha cuit a foc lent nascuda d’una educació en valors clàssics i tradicionals). La llàstima és que es va acabar traumàticament per mi i que el resum de la meva vida sexual matrimonial és que en més de 25 anys i varis mapes, el meu marit encara no ha descobert on tinc exactament el meu clítoris ni com funciona. Sempre però, ho vaig viure amb un alt grau de culpabilitat i intentant protegir-lo a ell i a la família, tot i que a vegades no tinc clar si va ser per lleialtat o per covardia. Però aquí estem.
Els anys han passat i hi he donat moltes voltes i he intentat moltes coses, i ara que els fills ja comencen a tenir un peu fora de casa tinc molt clar que a curt/mig termini em vull separar. Encara tinc mitja vida per viure i ho vull fer amb la màxima ambició i plenitud i si puc, a costat d’algú amb qui pugui compartir més interessos comuns i intel·lectuals. M’ha costat molt arribar a prendre aquesta decisió i sobretot, esperar que arribés el moment adequat, tenint en compte que a casa tot és una bassa d’oli i els projectes familiars continuen, però jo em consumeixo per dins. De fet, aquest període de confinament que hem passat ho ha fet tot molt més palès: continuar junts només per tradició quan la part grossa de la feina ja la tenim feta… que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Però com totes, no sé com fer-ho. Tot i que a diferencia de molts dels posts anteriors, crec que ja he superat la fase de depressió, insatisfacció personal i crisis existencial i ja sé el que vull, i ara el que més em preocupa és trobar el moment i la manera de fer-ho que sigui millor tant per ell com pels meus fills. Ell no en té ni idea – el cert és que degut a les circumstàncies i per no ferir-lo sempre he estat molt curosa a quedar-me la processó per dins, i més quan saps del cert que no t’hi pot ajudar – però està clar que a vegades no hi ha més cec que el que no hi vol veure. Sé que li destrossaré la seva visió i estructura de la vida però vull creure que també ell hauria de tenir la oportunitat de trobar algú altre per compartir i refer la vida, i com que és més gran que jo, pateixo perquè el temps se li acabi. Vull fer-li el mínim mal possible i idealment m’agradaria poder fer una transició entre un estat de parella i un estat “d’amistat” que sigui gradual i sense traumes majors que els necessaris però no sé si això ni tan sols és possible. Llegeixo els posts de les dones que han patit trencaments per part dels marits entre els 40 i els 50 i no m’agradaria que ell es pugui sentir així de perdut i desorientat. Però com deia aquell, es pot fer una truita sense trencar els ous?? Si algú té la fórmula, si us plau, passeu-me-la que mal em sàpiga, però una hora o altra hem de sopar…

Resposta

Hola Berta,

Moltes gràcies per voler explicar la teva història, i si, compartir el que ens passa ajuda a qui es pugui trobar en una situació semblant a la teva, així que animem a qui ho vulgui a fer-ho.

Referent al que comentes de la teva relació amb el teu marit, és positiu que hi vegis coses bones:  la logística familiar funciona, és bon pare, la relació entre vosaltres és correcte, per tant per aquest costat tot semblaria que va bé, però com molt be dius tu mateixa, amb això no n’hi ha prou, cert!

Si et sembla parlem d’aquest dos punts dèbils en la vostra relació de parella: les relacions sexuals i les aficions.

Referent al segon punt, les aficions, si el primer funcionés, no seria cap problema, no et sembla? Podeu tenir interessos diferents, podeu tenir amics diferents, fins i tot podeu fer vacances per separat, sempre que després, al llit hi hagi bona sintonia (no parlo de la resta de situacions de la convivència perquè comentes que ja us va tot be). A vegades pensem que les parelles ho han de fer tot junts, i no és així, pot ser que un vulgui anar amb bicicleta amb el seu grup d’amics, i l’altre prefereixi anar a fer submarinisme, per exemple.  Simplement és adonar-nos-en que cada u té el seu grup d’amics, i d’aficions i no per això vol dir que no s’estimin (fins hi tot pot ser més divertit perquè després de cada sortida hi ha més coses per explicar a l’altre).

(si et costa veure-ho, potser et cal treballar-ho amb un psicòleg. A vegades son “creences limitants” que tenim de petits i que no ens deixen ser feliços)

Però, i ara anem ja amb el primer punt que comentaves, les relacions sexuals, si la part de les relacions sexuals no rutlla, això ja és un problema més important. Una parella es difícil que funcioni si les relacions sexuals no son satisfactòries per les dues parts.

Que es pot fer? es pot arreglar o no val la pena?

Si la resta de punts estan funcionant bé, crec que és una bona aposta intentar arreglar això. Pel que comentes, temps enrere vas pensar que era un problema teu i per tant no devies exposar mai la situació,  però ara que ja saps que no ets tu, no valdria la pena que en parléssiu i que intentéssiu trobar la sintonia entre tots dos?

Per exemple, comentes que ” el meu marit encara no ha descobert…. ” I per què no l’ajudes? per què no en parleu? li pots dir què t’agrada i què no quan teniu relacions, i ell també potser tindrà coses a suggerir-te. Segur que així els dos passeu més bones estones al llit i això potser et farà replantejar la idea de separar-te’n.

A vegades esperem que l’altre persona sàpiga com “fer-nos que gaudim” (tant al llit com a la vida en general), i potser hem de veure que l’altre no sap realment la nostra demanda, tot es pot parlar, suggerir, ensenyar. Creus que ho pots provar durant un temps? Valora-ho, i després d’aquest temps que t’hauràs marcat si veus realment que no millora la vostra relació o que ell no te ni ganes de fer l’esforç, llavors ja et planteges el que creguis que és millor per tu.

Però amb el teu últim paràgraf dedueixo que ja vols separar-te sense apostar per intentar arreglar-ho. Portes tant temps així que ja has arribat a un moment que ho vols engegar tot a rodar!. Res a dir, respectable, però pensa que en properes relacions et pots trobar en situacions semblants: Si em permets comentar-te, estàs molt, massa potser? molt preocupada per no fer mal als altres i això t’ha anul·lant durant molt temps. D’aquí be la sensació que ara ja no vols apostar per arreglar-ho.

Seria interessant que aprenguessis a dir el que vols tu, encara que puguis fer mal als altres. Costa quan no s’ha fet durant anys per això et torno a proposar que si et cal busquis l’ajuda d’un psicòleg per aprendre a “reivindicar-te a tu mateixa”.

A veure que tal va

Fotografia de cottonbro de Pexels

Publicat el Deixa un comentari

La meva parella i jo semblem com dues màquines programades…

La K ha posat el següent cometari en el post Estic bloquejada, no soc feliç amb el meu matrimoni

Comentari

Hola
Jo i la meva parella som persones bastant diferents, però ara mateix la meva convivència amb ell la trobo molt complicada. Tenim un nen d’1,5 anys molt maco. Però va ser quan va néixer que em vaig adonar que no estava amb la persona que m’hauria agradat estar. Em fa vergonya aquesta realitat. Em sento malament per no haver-ho vist així de clar que ho veig ara.

El cas és que ell és com un nen de 15 anys atrapat en un cos de 39. Em molesta que faci les coses perquè jo li dic, mai perquè és prou madur com per veure-ho ell sol i no parlo de feines quotidianes, sinó de decisions importants, entorn al nen, entorn a altres temes. Primer em pensava que tot plegat es devia a la feina que te de soci d’un bar, que el fa treballar per les nits…però analitzant la situació crec que la feina no és la causant del seu accés de passivitat i la seva manca d’iniciativa, sinó que forma part de la seva manera de ser.

Si una setmana te 7 dies només compartim estones junts dos dies a la nit i un cap de setmana cada 15 dies. Ell només vol descansar. El nen porta molta feina, i a base d’organitzar-ho tot jo, ell compleix amb la seva part, però una mica el que ha sortit en un post antic d’aquí, semblem dues màquines programades que només treballen, mengen i dormen.

Jo treballo a una hora de la meva ciutat, estic sola moltes hores amb el nen…i tota la gestió de la casa, la duc jo… I perquè tinc caràcter, perquè fa un temps pretenia que dugues la gestió de la seva família i ja m’hi vaig negar mot, i tot i així estic 100 % disposada a viure la vida, a cuidar les meves amistats , a sortir, encara que em mori de cansament pel camí. Perquè penso que tot son èpoques i estic convençuda que tot canviarà… Ell no.

El cas es que fa un temps em va dir que pel lloguer que pagàvem millor hipotecar-nos. I a mi aquesta idea cada cop em te més aterrida. Encara li tinc efecte però cada cop estic mes pansida i em sento molt presonera per culpa de la mala convivència que tenim. Diguem que la vida hi ha com dues grans coses: la responsabilitat i la maduresa del dia a dia però tot a canvi de poder tenir moments feliços junts de lleure , sinó per què treballem tant? I ell no es ni responsable, ni madur i els seus únics moments feliços son quan dorm i mira el twitter, perquè la resta sempre prioritza el bar. Ja fa uns mesos que m’he plantejat la separació, però em trobo molt bloquejada com per poder prendre una decisió d’aquest tipus. No se com millorar la meva situació. Son encara mes coses però no em vull enrollar més.

Resposta

Hola K

En primer lloc, gràcies per confiar amb nosaltres i voler compartir com t’estàs sentint en aquests moments.

Si et sembla ho separem en diferents aspectes. Espero que et puguin ajuda una mica:

Estat actual emocional i energètic: Com a primer aspecte, et podries preguntar, Podria ser que en aquests moments estiguessin valorant-t’ho tot d’una manera més negativa de la que és, pel fet que estàs en un període de la teva vida on tot s’està tornant a recol·locar?. Quan s’acaba de tenir un fill, els primers anys hem de re-centrar tots els nostres objectius i podem veure-ho tot més negativament. Pensa-hi.

Però això, evidentment, no treu que hi ha altres coses a treballar:

Relació familiar: Acabeu de passar de ser una parella a tenir la vostra pròpia família, i cal ara reajustar la relació “familiar”: en aquests moments sou 3 persones a la casa, una de les quals de moment no pot fer res per la família, evidentment, però les altres dues si. Així doncs el que cal es trobar un equilibri perquè tu i la teva parella us pugueu sentir que aporteu el mateix a la gestió de la família. Quan parlem d’aportar, estem parlant d’aportar esforços, responsabilitats, energia, temps, etc. per a la logística de la casa però també davant de les decisions que s’ha de prendre, o per a la relació de parella com a parella o per a la relació com a pares.

Culpa per no haver-me’n adonat abans: A vegades quan comencem una relació de parella, com que estimem a l’altre persona, acabem aportant més nosaltres que l’altre membre de la parella i quan va passant el temps això provoca un desequilibri i per tant una insatisfacció.

Comentes que no te n’has adonat fins amb el naixement del teu fill i per això et sents malament per no haver-te’n adonat abans. Primer pas, i molt important és no culpabilitzar-te de no haver-te’n adonat, d’acord? potser abans ja et semblava be, i per tant, si no t’incomodava a tu en aquells moments no era un problema.

I si ara ha arribat el moment que per a tu es un problema, doncs ara és quan t’has de posar a solucionar-lo. No passa res. A més pensa que el fet d’haver posat aquest comentari potser ajuda a d’altres que puguin llegir-te i que els ajudi a prendre consciència de la seva pròpia situació, així que, moltes gràcies!!

Per què ell no decideix? : Ara un altre aspecte a analitzar. Per què creus que ell no decideix? per què creus que et deixa tot el poder a tu? És important analitzar això, a vegades si una persona es molt energètica, molts expeditiva, molt segura, s’acaba anticipant a l’altra i ho acaba fent tot ella.

També podria ser que es volguessin tenir les coses perfectes, i si veus que l’altre persona no ho fa perfecte ho acabes fent tu. Això no es un problema quan tu tens prou energia, però si aquesta energia falla perquè potser la destines al teu fill, es quan veus que l’altre no està fent res.

No esperis que els altres actuïn com tu vols, has de provocar tu el canvi: Una altra cosa important. No esperis que ell actuï com tu vols o creus lògic que ha d’actuar. Pensa que està acostumat a que tu facis les coses, pel motiu que sigui, però ha estat així durant temps per tant ho ha agafat com un habit. Per tant, Que toca ara? ara toca educar-lo!!! si, si, no serveix de res lamentar-te en silenci i sentir-te malament perquè veus que ell no fa o no decideix etc. Ara toca imaginar com si tinguessis un nen que l’has d’anar educant.

Menja’t cada dia un bon plat de paciència i li vas intentant introduir obligacions petites.

Analitza molt amb calma la vostra situació: Pensa si amb els horaris que te ell i el que tu estàs fent, està tot compensat. Analitza tots els punts que hem comentat, i si creus que s’ha de canviar la dinàmica, és important parlar-ne sense enfadar-te, torno a recordar-te que fins ara ell ha viscut així i per tant ara primer haurà de adonar-se que tu tens raó, i un cop aconsegueixis això després anar fent canvis perquè ell vagi assimilant-ho.

Pel que fa a l’oferta que t’ha fet d’hipotecar-us, està be perquè potser això ha sigut la gota que t’ha fet adonar-te’n que has de resoldre aquest malestar que tens. Així que endavant.

Conclusió: com a conclusió, pensa en tot això, pensa si creus que us cal ajuda externa, potser algun psicòleg perquè us pugui anar ajudant en el canvi. Però seria interessant que no prenguessin una decisió sobre si continuar o no amb la teva parella sense haver intentat un temps aquests petits canvis. No et sembla?

Evidentment tu saps millor que ningú el que et cal en aquests moments

Una abraçada

Publicat el Deixa un comentari

La meva parella està involucrada en una estafa

Consulta de la Trini referent a la secció “Estic bloquejada, no soc feliç amb el meu matrimoni

Consulta:

Bon dia, porto 7 anys feliçment casada i fruit del matrimoni tenim 1 fill de 6 anys i una nena de 6 mesos. Aquest 2018 ha començat el meu malson. La meva parella, s’ha posat en una estafa (ell creia que era un negoci, és clar!). Un dia em va demanar diners per participar en aquest suposat projecte i jo li vaig dir que no i que si us plau, no demanés i es gastés diners que no tenia. Malgrat la conversa, ell v  anar a la seva i es va anar endeutant (ell estava fent el seu negoci). Aquest passat juliol, vam acordar deposar aire condicionat a casa i la meva sorpresa va ser el dia que vaig descobrir que estava amb números vermells. Ell que és tranquil i poc comunicador va dir que aviat els recuperaria i em guanyaria molts. Li vaig dir que parés d’endeutar-se o que la relació no es podria refer. Li vaig demanar espai i que marxés del meu pis, ja que per aquest, mai s’havia molesta a pagar res. Des de llavors, anem parlant, però jo ja no confio en ell. La confiança i la Comunicació per mi són claus en la relació. Li vaig demanar quants diners devia i així podria ajudar-lo amb els números i donar-li una oportunitat (tots ens podem equivocar, oi?) Vaig proposar-li diferents accions que ell ha anat complint , i ara, li vaig proposar reunificar deutes (no troba avalador) per treure aquest maldecap i evitar més conflictes de parella.

La bomba va esclatar fa 3 dies quan em va dir, amb la boca petita, que havia descobert que el seu deute era més gran. Penso que No sap ni quants diners deu.

Estic ben perduda i no sé si estic disposada a conviure amb algú que pren decisions econòmiques sense comunicar hi a la parella. Trobo una falta de respecte i de responsabilitat però ell ja és prou gran. Fins ara li demanava els comptes clars i gestionar els comptes personalment però amb els fills i la feina…. no me’n surto.

No sé si separar-me serà la solució als meus problemes. Ell ho vol arreglar però jo em veig un deute massa gran i amb un risc important per assumir i vull protegir-me a mi i als meus fills. Diu que m’estima (no veig mostres..o no les capto) que vol arreglar-ho però jo no sé si vull. El seus horaris laborals no ajuden gens (nits i caps de setmana). Estic Feta un embolic i no tinc temps per pensar i centrar-me en mi i el que vull. Em sento sola per tirar endavant amb els dos fills….

Per on puc començar??

Resposta:

Hola Trini

Gràcies per confiar amb Psico-ajuda.

Referent al problema dels deutes de la teva parella, si et sembla, m’agradaria que abans de plantejar-te el que has de fer i si has de continuar amb ell o no,  fessis aquest treball amb tu mateixa:

Es evident que quan deus pensar en tot això, et deus omplir de ràbia contra la teva parella pel què ha fet i pel què et fa estar passant, però voldria que et centressis amb tu mateixa: Estàs enfadada amb alguna de les actuacions que ha fet “la Trini” (parlarem de tu com si fossis una altra persona en el passat) pel que fa a aquest problema?  Si et sembla dividim la situació en parts i anem analitzant que penses de la Trini en cada una de les situacions que ha anat vivint. Mirem-ho des de fora:

1) La Trini del primer moment, la Trini que s’assabenta que la seva parella te deutes i que li demana diners i no n’hi dona.

– Estàs enfadada amb ella? Creus que li havia d’haver deixat diners? o que veient això ja l’havia d’haver deixat? És important que detectis si estàs molesta amb ella o no.

2) La Trini que ha rebut la noticia que la seva parella no li va fer cas i es va continuar endeutant, i que, com que no ho veu clar, basant-se en els seus valors li marca les seves condicions: En aquells moments la Trini va considerar que la seva parella havia de marxar i així li va fer saber.

– Pregunta’t a tu mateixa si renyes a aquesta Trini,  si creus que va actuar be o no. És important que siguis sincera. Havia d’haver sigut més pacient? havia d’haver agafat el control dels comptes ella? o va fer be?

2) La Trini que, un cop separats li allarga la ma a la seva parella per ajudar-la.
Aquesta Trini, considera que l’ha d’ajudar i ho fa.

– Pregunta’t a tu mateixa si estàs enfadada amb aquesta Trini. Creus que un cop separada de la seva parella, ja no havia d’haver preguntat res? Analitza una mica perquè ho va fer i si estàs enfadada amb ella.

3) La Trini que sabent que la seva parella l’havia enganyat un cop, va voler tornar a confiar amb ella i va reunificar els deutes junts.
Aquesta Trini, que li va passar? Va ser massa confiada? Va voler tornar amb la seva parella perquè ella no es veia en cor de continuar amb totes les obligacions de fills, etc. i per això va permetre reunificar els deutes?

– Es important que analitzis per què ho vas fer, i també que et preguntis si estàs enfadada amb aquesta Trini, o no, o simplement ella ho va fer perquè en aquell moment va considerar que volia fer-ho.

4) I ara arribem ja a la Trini, d’ara, de fa tres dies (ara ja en fa més, perquè el correu es més antic), la que de cop descobreix que la seva parella ara li surt amb una nova cosa: li diu que el deute és més gran.
Un altre cop preguntat si amb aquesta Trini estàs enfadada o no. Potser penses que has caigut per segona vegada amb el mateix error? o no?

A partir d’aquí Trini, ara ja estem en el present, ja se, que et deus dir que fer aquest exercici no et serveix de res perquè amb el qui estàs enfadat es amb ell, però abans de prendre una decisió has d’analitzar-te a tu mateixa, per descobrir que no t’estàs jutjant a tu per algun dels passos que has anat fent.

Així si quan has fet aquest anàlisi de mirar totes les Trinis anteriors, n’hi ha alguna amb la que estàs enfadada, has de treballar amb ella, per entendre-la.  No és just donar-li la culpa.  Veure-ho a distància sempre fa que t’adonis de coses que la Trini del moment no podia saber-ho. No? per tant pensa-hi i quan les entenguis a tots, quan no les jutgis, t’ajudarà després a poder treballar amb el problema tal qual, en el present.

No se si m’estic explicant massa bé, a vegades quan tenim davant un problema, gastem energia per voler resoldre el problema però també estem lamentant-nos del perquè no vam fer allò quan era tant evident, etc. .. M’entens? M’agradaria que facis aquest repàs de totes les teves actuacions i així entendre que la Trini quan va actuar ho va fer perquè era bona persona i per tant, res a tirar-li en cara.  Si?

 

Doncs ara si.  Ara ja pots analitzar el problema com a tal:

A les preguntes que et fas, de si Continuo amb ell, o no?  o de Com resolc el problema?

Abans d’això també hi ha una qüestió important, i es pensar en la teva parella i el seu comportament cap a tu. Com va actuar?:

  1. Primer t’intenta amargar.
  2. Segon quan ho descobreixes no acaba de dir del tot la veritat

Contempla la possibilitat de que el problema encara no s’hagi acabat. Vull dir que potser encara estigui jugant o invertint i el deute vagi augmentant. Aquí doncs ve la pregunta clau:

  • Vol realment deixar-ho?, o
  • El que vol es que el deute desaparegui per poder continuar invertint?

Tot això es molt important perquè tu et decideix.

Un cop tinguis clar això, valora, i pensa. I evidentment Trini, crec que t’ajudaria anar a un psicòleg per poder analitzar conjuntament tots els aspectes per separat.

Espero que tot es resolgui el més aviat possible.

 

 

 

 

Publicat el Deixa un comentari

Aixxx… la parella!!

Doncs, si, s’acaben les vacances per molts i tornem de mica en mica a la normalitat.

L’estiu és una època on la parella es ressent bastant, així que, per aquells que els hi pugui interessar fem un recopilatori d’entrades que s’han fet en aquest blog referents a problemes de parella :

 

–  Entrades de consultes fetes per persones a través de la nostra web, amb les seves respostes. Hi ha comentaris d’altres persones que també han exposat el seu cas.

Vídeos

Evidentment qui consideri que li cal ajuda externa, podeu contactar amb nosaltres

 

 

 

 

Publicat el Deixa un comentari

Ell jeu al sofà i jo em passo tot el dia cridant – relacions de parella

Resposta a la Consulta feta a Vols fer alguna consulta?

Consulta

Bon dia,

Sóc l’Alba tinc 36 anys i fa 11 mesos que sóc mare, la meva vida en parella va de mal en pitjor, la veritat és que tot el que està passant ja ho havia d haver previst..ell des de sempre ha volgut fer activitats i els seus hobbies els caps de setmana.. o dissabte o diumenge o en algun cas els 2 dies.. portem 15 anys junts i ell sempre ha volgut ser pare i ha insistit molt per ser-ho, jo en canvi m ha costat més prendre la decisió potser perquè veia que ell no és persona d estar en família, perquè mira per ell i el seu propi benestar.. però el fet és que m anava fent gran i pensant que se’m passaria l’arròs vaig decidir que volia ser mare, cosa que no me’n penedeixo estimo al meu fill amb bogeria. El fet és que ja gairebé des que ha nascut el nen he hagut de suplicar que es quedés a casa per ajudar-me perquè ell sempre ha intentat marxar..al principi de mala gana ho va fer perquè va ser cesària i necessitava ajuda però poc a poc ha anat buscant el seu espai deixant-me tota la càrrega a mi.. Ara si o sí marxa el dissabtes a fer el seus hobbies, un dia que jo estava refredada i no em trobava massa bé li vaig demanar que es quedés per ajudar-me amb el nen i es va ficar histèric diguen-me que només el volia putejar que jo no estava tant malament, que per una mica de refredat ja em podia quedar sola i que només ho feia perquè es quedés a casa El fet es que em va amargar el cap de setmana..
Ell diu que treballa molt que està molt estressat i que necessita desconnectar. jo també treballo 8 h i a una hora de camí de casa i vaig de cul intento fer un horari intensiu llevant-me cada dia a les 5.30 per poder estar més amb el nen i vaig molt cansada, perquè ell no arriba fins les 20 h…espero el cap de setmana amb candeletes per poder descansar i al final acabo més cansada perquè he d’estar bona part del dissabte sola amb el nen , fent rentadores i feina endarrerida mentre ell està amb bici.. després arriba i tampoc ajuda gaire..està cansat i jeu al sofà amb el mòbil i la tele..em passo tot el dia cridant dient que s han de fer les coses i ell ni s hi immuta o bé em diu que les farà més tard o fa alguna cosa i de seguida torna a descansar..a part el dia que estem junts es passa el dia amb el mòbil, si anem a esmorzar a dinar o si estem a casa, o comentant on ha anat amb la bici o on vol anar amb els seus amics..el sexe molt malament no tenim relacions jo vaig molt cansada i a part no em ve de gust estar amb una persona que només mira per ell. Jo estic consumida i sense il·lusió perquè el seu pla és anat treballant cada dia i el cap de setmana poder fer la seva..a sobre a la feina com que faig horari intensiu no tinc vida social perquè minimitzo les pauses i gairebé no veig a ningú..
Estic d’acord que tothom ha de tenir el seu espai però de tant en tant, però quan es té un nen tant petit crec que tothom ha de renunciar a una part o bona part de la seva vida anterior, el dia no té més hores i sinó ho fa un o ha de fer l altre membre de la parella..ell no fa mai plans en comú no sé sortir d’escapada per un pont o una excursió planificada tots junts..anem fent sobre la marxa. En canvi quan es tracta dels seus hobbies ja ho té tot programat.. em sento segon plat i que tota la responsabilitat del nen cau sobre mi, sento que la meva vida ha canviat un 100% mentre que ell pot anar fent moltes de les coses que feia abans de ser pare…acabem discutint cada dia i fins i tot ens insultem em sap greu que el nen creixi entre crits i no sé que fer.. jo no vull estar amb una persona que primer sigui el seu benestar que el de la seva família.. em fa sentir molt sola i poca cosa…entre setmana no ens veiem per horaris i el cap de setmana perd mínim mig dia amb les seves coses.. i després a sobre li costa col.laborar amb tot..I em diu que sóc una egoista, una nena mimada que el vull tenir sempre amb mi com un esclau i que si vull un esclau que m’agafi un gos..A vegades m ho fa creure penso que sóc una egoista però després veig que jo em sacrifico molt més que ell i que ell n’hi ho veu ni ho valora.. No sé que fer,estic desesperada i amb ganes de plorar perquè discutim i discutim i no arreglem res.. Què puc fer?

 

Resposta

Bon dia Alba

Primer de tot felicitats per la maternitat, i espero que tu i el teu fill estigueu molt be de salut.

Referent a la teva consulta, si et sembla ho podem enfocar des de dos punts diferents:

Primer punt: Alba, quan s’acaba de tenir un fill sempre es veuen les coses més en negatiu. Això t’ho dic perquè et pot ajudar a veure que, encara que el que està passant no va be, hi ha sortida, només que l’hem de veure i treballar des de la calma i la paciència.

Dit això, anem ja per la segona reflexió:

Comentes que ja durant els 15 anys de vida en parella ja anaves veient que ell no es preocupava massa per la família ni per la logística de la casa i ara amb l’arribada d’un fill tot això s’agreuja: tu estàs mes dèbil, més cansada i t’adones que ell no està participant com hauria de fer-ho.

Doncs Alba, que hauràs de fer? Educar-lo!!!… i ara la pregunta es: Com es fa?

En primer lloc t’explico experiències d’altres persones sobretot noies (em sap greu posar distinció entre noies i nois, però la veritat és que això, des de la meva experiència ho pateixen una proporció d’un 95% mes les noies que els nois), que potser et poden ajudar. A veure si et sents identificada:

Hi ha noies que al començar la relació, al començar a viure en parella, per l’educació que han rebut, o per la il·lusió de tenir una família/casa pròpia, a més a més de les seves feines laborals  assumeixen com a pròpies les feines de la casa.  Quan son només la parella, la noia va fent les feines, rondinant de tant en tant contra la parella perquè veu que no s’hi implica massa, però, per evitar discussions i com que la noia va veient que te energia suficient i a més a més veu que fent ella la feina tot queda molt més net, doncs acaba fent-ho ella. I el noi que veu això, mica en mica, es va desentenent de les obligacions i responsabilitats que la vida en comú implica (una posició molt còmode).

Així van passant els anys fins que per un motiu o un altre la noia s’adona que no te prou energia per poder afrontar tot el que li cau a sobre, i quan reclama ajuda, l’altre no la dona i a més a més es molesta perquè veu que li perilla el seu estil de vida.

Et sents identificada?

Doncs posem-nos-hi a provocar el canvi:

Deixar la rabia a un costat: Se que estàs plena de ràbia perquè creus que no t’ho mereixes però m’agradaria que canviessis el punt de vista. La ràbia no et porta a resoldre el problema, al contrari et bloqueja.  Podries imaginar quan estiguis sota la dutxa que deixes que l’aigua s’emporti la rabia?  prova-ho, i ves-te sentint més neta, mes lleugera.

Canvia la visió d’ell. Mira’l com si fos un fill que l’has d’educar. Es trist? Doncs si, però el que has de veure es que si no t’ha servit de res queixar-te, cridar, discutir, has de canviar l’estratègia. Així que mira’l com un nen petit a qui li has d’ensenyar que quan conviuen dues persones (o tres, en aquest cas) tothom ha de contribuir en la logística de la casa.

Posa’t aquest supòsit: Imagina’t el teu fill que va veient que si no fa les feines de la casa, les acaba fent la seva mare.. Que creus que farà el fill? doncs no les farà. Això es el que està fent la teva parella:  et vol fer creure que ets tu la que et queixes per res. Així que, no caiguis a la trampa.

Ara, només et cal pensar:  Que he de fer per aconseguir el canvi? per exemple:  si tu creus que ell hauria d’escombrar el menjador després de sopar (es un exemple) mentre tu estàs posant a dormir el teu fill, has d’establir amb ell unes normes amb castic inclòs. Si, si Alba heu de parlar els dos i pactar el castic:  per exemple:  si ell ha d’escombrar i no ho fa, aquella setmana tu no rentaràs la seva roba…

Es un exemple, el que vull dir Alba es que no serveix de res cridar i enfadar-te, has de buscar estratègies perquè ell faci el canvi. L’interessant es que us asseieu els dos, i feu una relació de les feina que hi ha i les repartiu.  D’entrada no li facis fer coses complicades (has de veure’l com un nen que mica en mica l’has d’anar educant) però això si, Alba, si li dones una feina, després intenta no criticar-li la feina:  si li dius que escombri, després no li rondinis que no ha escombrat be.. perquè si no, ja saps que et dirà:  Fes-ho tu que ho fas millor!!! (una estratègia que fan tots, així que a acceptar el que fa i més endavant ja, quan les aigües tornin a estar tranquil·les ja podràs anar suggerint diferents maneres d’escombrar)

Mica en mica, cada 2 setmanes li vas posant una feina mes.

A veure si així aconsegueixes que s’impliqui una mica més. Si veus que amb això la vostra relació no es calma podrieu anar a fer teràpia de parella, us pot anar be per organitzar i parlar de tot això.

Molta calma, i endavant

Publicat el 1 comentari

L’orgasme i la dona, tipus de resposta

Segons l’esquema de Masters i Johnson es parla de quatre fases en la resposta sexual tant de l’home com de la dona:

La fase d’excitació on es produeixen els canvis fisiològics que assenyalen la resposta de l’organisme davant de l’estimulació sexual.
La fase de manteniment quan l’estimulació sexual es manté i es produeix un increment important de la tensió sexual.
La fase orgàsmica quan es produeix una descarrega explosiva de tensió neuromuscular que es produeix de forma involuntària.
I la fase de resolució que suposa la pèrdua progressiva de la tensió sexual i la tornada gradual de l’organisme a l’estat previ a la fase d’excitació. Els homes passen per un període refractari en el qual es molt difícil que puguin aconseguir l’erecció i tornar a tenir altres orgasmes. La duració d’aquest període oscil·la des de minuts a hores augmentant amb l’edat. Les dones no mostren aquest període per la qual cosa elles si que son capaces d’experimentar orgasmes múltiples o repetits en un període més curt.De totes maneres, tal com diu Kaplan i Labrador, a aquest esquema de Masters i Johnson es parteix d’un moment especial, donat que l’excitació no es pot entendre com alguna cosa que passa de cop i volta, per a que comenci la fase d’excitació es necessari que alguna cosa existeixi, “el desig sexual”, per tant a aquestes quatre fase s’ha d’incloure una fase anterior que seria la fase del desig.

Encara que en l’home i a la dona es donen aquestes fases, existeixen diferències en quant als canvis fisiològics, i en la forma que apareixen les fases.Si ens centrem en les dones es pot parlar que hi ha diferents patrons :

Patró 1 resposta d’una dona amb orgasmes múltiples que després de passar de l’excitació a manteniment i d’aquí a l’orgasme, torna a manteniment i una altra vegada a l’orgasme (una o diverses vegades), fins que al final passa a la fase de resolució (línia vermella del gràfic).
Patró 2 resposta d’una dona que passa de l’excitació a manteniment però no arriba a la fase d’orgasme. Després de pujades i baixades en la fase de manteniment passa a una fase de resolució molt lenta (linia blava del gràfic).
Patró 3 resposta d’una dona en la que el progrés al llarg de les fases d’excitació i manteniment no és continuat sinó que mostra breus baixades. Un cop aconseguida la fase de manteniment el progrés fins a la fase d’orgasme es ràpid a l’igual que la resolució (línia verda del gràfic).Tal com explica l’article “¿No logras el orgasmo? Les dones tenen les mateixes facilitats que els homes a aconseguir l’orgasme donat que necessiten el mateix temps que els homes com a promig, per arribar a l’orgasme, masturbant-se o en el coit. Per la qual cosa aquestes dades revelen que el mite que diu que a la dona li costa arribar a l’orgasme, es fals, donat que no els hi costa, sempre que rebin els estimuls pertinents i amb eficàcia.

Imatge : Enciclopedia Catalana

Publicat el Deixa un comentari

Et molesten coses de la parella?

Cas:
L’Andreu i l’Alba son parella. Quan es van conèixer de seguida van congeniar. Ara porten 10 anys convivint junts i comencen a tenir problemes de relació. A l’Alba li agradaria sortir més, però ja fa temps que no es diuen el que desitgen en realitat. A l’Andreu li molesten coses de l’Alba, considera que fa temps que ja no es complauen l’un a l’altre. Tot això ha portat a una relació crispada i amb falta de respecte entre ells pel que fa al llenguatge.

Conscients d’això, i sabent que encara volen intentar salvar la relació, es decideixen a fer alguna cosa.

Solució:
Us sembla que la vostra relació de parella s’assembla a la de l’Andreu i l’Alba? doncs us proposo que feu el següent :

Evidentment el que seria perfecte és que anéssiu a un especialista, ell us ajudaria, a més que en podríeu parlar els tres per trobar la millor manera de tractar la situació. Però de moment si voleu podeu començar :

Heu de pensar que el que primer heu d’aconseguir ja no és canviar coses concretes de la vostra relació de parella (que també), si no que el més important és intentar crear una atmosfera positiva. Més endavant això ja portarà a provocar aquests canvis.

És molt important, però que si en la teva parella hi ha violència, llavors el que has de fer immediatament és posar-te en contacte amb algú que t’ajudi, has d’intentar reorganitzar el teu ambient més pròxim per salvaguardar la teva integritat física (posa’t a mans d’un professional).

En el cas de l’Andreu i l’Alba, i suposadament en el teu cas, podríem utilitzar diferents estratègies :

– Per un costat, primer intentarem modificar l’estil de comunicació : començareu un entrenament que es diu “escolta activa” això vol dir que tant un com l’altre haurà de practicar a escoltar el que diu la seva parella : adoptant una postura activa (mirant-lo quan parla, fent comentaris del que diu, etc)

Podeu practicar fent ara un, ara l’altre el paper de oient o del qui parla, i si pot ser que hi hagi una tercera persona que faci de jutge. Es pot fer servir una gravadora per ajudar a augmentar la capacitat d’escoltar a l’altre.

— Centrant-nos al que els hi passa a l’Alba i a l’Andreu, podríem practicar també de fer una llista (millor seria que una tercera persona us la fes) amb moltes activitat per fer. Cada membre de la parella n’ha d’escollir 5 d’aquestes activitats sense que l’altra membre de la parella sàpiga les que ha agafat l’altre. Després es comparen les activitats que han escollit els dos membres de la parella i si en alguna han coincidit quedaria pactat el compromís de fer-la.

– Pel que li passa sobretot a l’Andreu (però també a l’Alba) es pot fer que cada un dels membres de la parella registri de manera puntual les activitats, detalls, etc. que fa l’altre i que consideri positius. Després al fer un repàs de la llista això farà que se n’adonin que encara que sembli impossible hi ha coses positives en l’altre, però que amb el temps no en som conscients.

Intenteu fer aquestes cosetes, però continuo recomanant que és millor que aneu a un psicòleg que us ajudarà millor.

Explicació :
En aquest cas i com ja s’ha comentat el que és prioritari és intentar aconseguir un clima positiu. Hi ha moltes més estratègies que les que hem exposat en les possibles solucions, que es poden aplicar segons els problemes concrets de cada parella.

Encara que no s’ha citat s’ha de treballar la manera de tractar l’hostilitat inesperada i de mal humor que pugui tenir un dels membres de la parella en algun moment concret. S’han d’entrenar també l’expressió dels sentiments negatius de manera directa, etc.