Publicat el Deixa un comentari

Faula 21- El pinyol de la cirera

(revisió actualitzada 10/2022)

Caminava un noi per un camí mentre menjava una cirera. Quan va acabar va tirar el pinyols de la cirera al terra del camí i un ancià que el seguia va recollir-lo i el va enterrà a una zona fèrtil a prop del camí. El noi se’n va riure:

Quina tonteria. Per què has fet això? No hi veig cap sentit.

Al cap d’un temps el noi va tornar a passar pel mateix lloc, i en el lloc on l’ancià havia enterrat el pinyol de la cirera, hi sortia un petit arbret. I allà estava l’home regant l’arbre.

I un segon cop el noi va tornar a riure-se’n d’ell dient que no servia de res fer allò i que estava perdent el temps.

Anys després, el noi ja gran, passejant pel mateix camí. Tenia molta set i va arribar al lloc on l’ancià va plantar el cirerer i va descobrir un arbre frondós i ple de cireres. Gràcies a les cireres va aconseguir calmar la seva set i va pensar penedit que no havia d’haver-se’n burlat de l’ancià.

Fotografia de Lisa Fotios

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 20 – Proposta inesperada

(revisió actualitzada 10/2022)

Decebut. Indignat. Així és com et trobes després que la noia t’hagi confessat que gràcies a la base de dades que els acabeu d’instal·lar, la seva empresa acomiadarà sis persones. L’orgull d’haver aconseguit el teu primer contracte laboral se’n va en orris. Sents vergonya de tu mateix. Dubtes a continuar o deixar-ho.

Quan estàs a punt de travessar la porta del carrer del client, la seva cap de personal et crida. I et diu: “Li ofereixo un contracte immillorable. Els seus coneixements ens solucionaran molts problemes”.

Autor: Pere Juhé

Fotografia de Kevin Ku 

Veure més faules o contes en aquesta secció.

 

Publicat el 2 comentaris

Faula 19 – L’elefant encadenat

(revisió actualitzada 10/2022)

De petit m’agradava el circ. M’encantaven els espectacles amb animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant: Durant la funció l’elefant feia gala d’un enorme pes i una força descomunal, però després d’una funció i fins a tornar a fer la següent actuació l’animal sempre estava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que pressionava a una de les seves potes i encara que la cadena era gruixuda només estava enganxada per un ridícul tros de fusta clavat uns centímetres a terra.

Em semblava evident que l’elefant amb la seva força era capaç d’estirar aquell minúscul tros de tronc i fugir. El misteri era evident;

– Què el mantenia allà? Per què no s’escapava? Vaig preguntar

Em van respondre que perquè estava ensinistrat. Llavor vaig preguntar:

– I si està ensinistrat. Per què l’encadenen?

No recordo cap resposta coherent. Passats uns anys, vaig descobrir per sort per a mi, que algú havia sigut prou savi per a trobar la resposta:

– L’elefant del circ no s’escapa perquè ha està lligat a una estaca des que era molt petit

Vaig tancar els ulls i vaig imaginar-me l’elefant acabat de néixer i lligat a l’estaca. Segur que l’elefant estirava i estirava l’estaca tractant d’alliberar-se i acabant el dia esgotat, però l’estaca, llavors, era més forta que ell. Segur que intentava alliberar-se dia rere dia, i així fins que un terrible dia per a la seva història, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no escapa perquè creu, pobre, que no pot. a l’elefant li queda gravat al cap la impotència que va sentir i el pitjor és que mai més s’ha tornat a qüestionar aquest record i mai més va intentar posar a prova la seva força i alliberar-se de l’estaca.

L’elefant encadenat de Jorge Bucay

Fotografia de Stephan Streudershttps

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 18 Curar amb magranes

(revisió actualitzada 10/2022)

Un dia en Nasrudín va a anar amb el seu mestre per aprendre l’art de curar. Quan va arribar el primer pacient el mestre li va dir que a aquest home li calen magranes per recuperar-se.

En Nasrudín va rebre a l’home i li va dir que havia de menjar magranes per curar-se.

El pacient es va enfadar i va marxar sense prendre’s en serio el seu consell.

En Nasrudín va corre al seu mestre i li va preguntar què havia fallat. El mestre no va dir res i va esperar a que es tornessin a donar les mateixes circumstàncies. Va passar un temps i quan va tornar a venir el pacient, el mestre el va atendre directament.

Després d’examinar-lo una altra vegada digué:

– Per curar-te necessites menjar un fruit de pell dura, de color ataronjat i amb moltes llavors a l’interior de color granat.

Els ulls del pacient es va il·luminar i va exclamar:

– Està parlant de magranes, no? És el que necessito per curar-me!

Al cap d’us dies, el pacient s’havia curat.

Amb això en Nasrudin va aprendre que el remei es la meitat de la curació, l’altra meitat es la resposta de la mateixa persona que s’ha de curar.

Faula extreta del llibre “30 historias de Nasrudín Hodja” Fotografia de Engin Akyurt

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 17 El mirall xinès

(revisió actualitzada 10/2022)

Un camperol xinès va anar a la ciutat per vendre la collita d’arròs i la seva dona li va demanar que no s’oblidés de portar-li una pinta.
Després de vendre l’arròs el camperol es va reunir amb uns companys per celebrar-ho, i va beure. Després una mica confós, en el moment que estava a punt de marxar va recordar que la seva esposa li havia demanat alguna cosa, però no recordava que era. Hi pensava, hi pensava, però no ho podia recordar. Llavors va comprar a una tenda el primer que li va cridar l’atenció: un mirall.

Va tornar al poble, li va regalar a la seva muller i seguidament se’n va anar a treballar al camp. La seva dona es va mirar al mirall i va començar a plorar desconsoladament. La mare li va preguntar la raó d’aquelles llàgrimes i ella donant-li el mirall li va dir:

  • El meu marit ha portat a casa a una altra dona, jove i maca.

La mare va agafar el mirall el va mirar i li va dir a la seva filla:

  • No tens de què preocupar-te, és una vella.

Autor: Conte tradicional Xinès

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 16 – El pop i l’àncora

(revisió actualitzada 10/2022)

Era un pop petit que vivia en unes aigües càlides i li agradava molt enredar els seus tentacles amb una àncora d’un vaixell. S’havia acostumat a estar sempre enganxat a aquesta àncora, però un dia va passar una cosa molt espantosa. L’àncora va començar a baixar, i a enfonsar-se en les profunditats de l’aigua.

El petit pop va continuar enrotllat fins que l’àncora va arribar al fons del mal.  Allà aterrit es va quedar enganxat encara més fort. No sabia què fer!!

Just llavors va aparèixer un peix que nadava tranquil·lament cap a ell i el pop li va dir:

– Ajuda’m. Pots ajudar-me?

– Si, però primer t’has d’ajudar a tu mateix i deixar-te anar d’aquesta àncora, així jo podré ensenyar-te el camí.

El pop no volia deixar-se anar, l’àncora el feia sentir segur i així va continuar durant molta estona.  Finalment, però, el pop es va decidir, es va deixar anar i el peix el va guiar nadant i nadant obrint-se camí cap a la llum de les aigües més càlides. A partir d’aquí es van acomiadar i el pop va continuar pujant fins a la superfície. El pop cada vegada se sentia més fort i segur, fins i tot va fer una cosa que normalment no fan els pops va sortir de l’aigua i es va estirar a la sorra a prendre el sol.

Extret i adaptat del llibre “101 Historias sanadoras para niños y adolescentes” George W. Burns

Imatge: aprendeyjuegaconlosanimalesacuaticos

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Deixem-nos anar i explorem

(revisió actualitzada 10/2022)

Un home està de puntetes en una petita habitació fosca i buida, els braços estirats cap amunt, les mans aferrades a les barres de la petita finestra, única font de llum de l’habitació.

Si s’hi aferra amb fermesa i inclina el cap enrere, pot veure un petit raig de sol entre les barres superiors. No vol corre el risc de perdre’l de vista. I així segueix estirant-se cap al raig de sol, aferrat fortament a les barres. Està tan concentrat en l’esforç de no perdre de vista aquest reflex de llum vital que no se li acut deixar-se i explorar la resta de la cel·la.

Així mai descobrirà que la porta de l’altra extrem de la cel·la està oberta i que ell és lliure. Sempre hauria pogut sortir a la llum del dia, amb tan sols haver-se deixat anar.

Autor Hubert Benoit

Fotografia de Jimmy Chan

Veure més faules o contes en aquesta secció.
Publicat el Deixa un comentari

Faula 15 – El burro i el pou

(revisió actualitzada 10/2022)

Burro i pouUn dia un burro d’un camperol va caure en un pou.  L’animal va plorar durant moltes hores mentre el camperol tractava de decidir que fer.

Finalment, el camperol va decidir que el burro ja era molt vellet i el pou ja estava massa sec i calia tapar-lo.  Per tan després de pensar-ho va arribar a la conclusió que no valia la pena treure el burro del pou.

Va convidar a tots els seus veïns perquè vinguessin a ajudar-lo a tapar el pou. Cada un va agafar una pala i van començar a tirar sorra al pou.  El burro que se n’estava adonant del que li feien va plorar durant una bona estona fins que de cop i per sorpresa de tothom, es va quedar quiet i tranquil.

Després d’una estona el camperol va mirar el fons del pou i va quedar sorprès quan va veure que amb cada palada de sorra, el burro s’espolsava la sorra i feia un pas a sobre de la terra.

Molt aviat tots van veure sorpresos com el burro havia arribat a la boca del pou, i va sortir trotant.

Veure més faules o contes en aquesta secció.

 

Publicat el Deixa un comentari

Faula 16 – El capoll i la papallona

(revisió actualitzada 10/2022)

Un home va trobar el capoll d’una papallona i cada dia el mirava. Un dia hi va veure una petita obertura. Es va asseure i va observar-la durant unes quantes hores.  La papallona en el seu interior estava lluitant, esforçant-se per poder passar a través d’aquell foradet.

papallona7

Mentre el mirava li va semblar que la papallona ja no progressava i que havia arribat al límit de les seves possibilitats. L’home va decidir ajudar-la.  Va agafar unes tisores i va tallar el trosset que quedava del capoll perquè la papallona pogués sortir-ne.

Així la papallona va poder sortir fàcilment, però tenia el cos inflat i les ales petites i arrugades. L’home va seguir mirant-la esperant que en qualsevol moment les ales poguessin engrandir-se i expandir-se.

Però res d’això va passar. De fet, la papallona va passar la resta de la seva curta vida arrossegant-se amb el cos inflat i les ales encongides. Mai va poder volar.

El que l’home no va entendre, va ser que la lluita que mantenia la papallona per poder passar per la diminuta obertura era necessària perquè el seu cos arribés a formar-se completament i perquè les seves ales aconseguissin les condicions idònies per a poder volar una vegada que s’alliberés del capoll.

Autor: desconegut   Fotografia: Vuela-Mariposa

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 15 – L’innocent

(revisió actualitzada 10/2022)

Segons una antiga llegenda de l’edat mitjana, un bon home va ser acusat sense motiu d’haver assassinat a una dona veïna seva. La veritat és que el verdader autor del crim va ser un ric i influent de la zona i per salvar-se del càstig, va acusar el nostre bon home que va ser portat a judici sabent que tindria escasses o nul·les possibilitats d’escapar a una sentència de mort.

El tribunal que estava d’acord amb el ric va voler guardar les formes i va dir a l’acusat:

faula InnocentSabem de la teva condició d’home just, per això deixarem en mans de la justícia universal, el teu destí:

Escriurem en dos papers separats les paraules “culpable” i “innocent”, i tu escolliràs i serà la mà del destí la que decidirà.

Els dos papers portaven escrit la paraula “Culpable” i el bon home sabent quin era el seu destí fatal no sabia com sortir-se’n.

El jutge va demanar al bon home que agafés un dels papers doblegats. Ell va respirar profundament, va quedar en silenci i amb els ulls tancats. Quan la sala començava a posar-se nerviosa va obrir els ulls i en un estrany somriure va agafar un dels papers i posant-se’l a la seva boca se’l va menjar ràpidament.

Sorpresos i indignats els que estaven presents li van recriminar

“Però que fas?” I ara com sabrem la veritat?

Ell va respondre: És molt senzill, agafeu el paper que ha quedat i així sabrem el que deia en el que m’he empassat”.

Comte: Anònim //  Dibuix de colorear junior

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 14 – El cavall perdut

(revisió actualitzada 10/2022)

Un cavall que no portava cap marca d’identificació va entrar a una granja. El fill del pagès va dir que ja s’encarregava ell de tornar el cavall al seu propietari. El noi va pujar al cavall, el va portar al camí i va deixar que ell mateix escollís la direcció cap on volia anar.

El noi només intervenia activament quan el cavall s’aturava o sortia del camí per anar als camps. A part d’això es limitava a estar sobre el cavall.

Quan el cavall finalment va entrar tranquil·lament a una granja a uns quants quilometres de distància. el pagès va dir “Com has sabut portar-lo fins aquí?”, Com sabies que aquest cavall era nostre?”

El noi va dir “Jo no ho  sabia. Ho sabia el cavall. L’única cosa que he fet és vigilar perquè no sortís del camí”

  • Font primera: Judith de Lozier
  • Font segona: Mi voz irá contigo: los cuentos didácticos de Milton H Erickson.
  • Fotografia Pexels

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 13 – El vent

(revisió actualitzada 10/2022)

En Roc era un petit os que vivia en una petita illa. Ell era l’encarregat d’aconseguir les reserves per poder aguantar tot l’hivern. Anava amb una barca remant fins a l’altre costat i allà agafava el menjar per poder alimentar-se ell i la seva família.

Un dia en Roc va pujar a la barca per fer el mateix recorregut que feia sempre, però aquell dia el riu estava molt mogut. Feia un vent tan fort que l’hi feia recular la barca. Per molt que remava i remava, la barca no avançava gens.

De mica en mica en Roc es va anar esgotant s’adonava que no podia continuar lluitant contra el vent: Estava molt enfadat. Donava les culpes a aquell vent i fins i tot el va arribar a insultar.

Finalment, però, pensant que tenia un germà més petit que l’estava esperant va decidir continuar lluitant. Va aconseguir arribar a lloc i entremig de molts d’esforços va poder lligar la barca. Va sortir a buscar el menjar carregant tant les bosses que li costava moure’s.

De tornada, en Roc va poder pujar les bosses a la barca i sense pensar-hi més va tornar a posar-se al riu, remant i remant. Però quina va ser la sorpresa quan es va adonar que ara, el vent que s’havia portat tan malament amb ell, ara l’estava ajudant a no haver de fer esforços per poder moure la barca tan pesada.

I així va ser que en Roc es va adonar que de vegades el que ens sembla que és un entrebanc per a nosaltres, després se’ns converteix en un ajut.

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Fotografia de Foto de Pixabay

Publicat el Deixa un comentari

Faula 12 – La Berta i la gateta

(revisió actualitzada 10/2022)

En un poblet del nord d’Europa hi vivia la Berta, era una nena que estava acostumada a passar tots els hiverns envoltada de neu i fred.

Un dia quan anava cap a l’escola es va trobar una gateta que estava sola i estava tremolant. La Berta la va agafar i se la va emportar a casa seva.  De seguida es va dedicar a cuidar-la, l’omplia de menjar, l’embolicava amb una manteta perquè no passés fred, l’acariciava, l’allunyava de tot allò que li podia provocar algun perill, etc. però de mica en mica va anar veient que la gateta no estava contenta. Cada vegada que se li acostava, la gateta li responia amb esgarrapades, i a poc a poc la Berta s’anava entristint:

-Com podia ser que amb el que ella feia per cuidar-la, la gateta no li ho agraís? -Per què no podia ser amable amb ella, si ella li donava tot el que tenia?

Un dia, quan ella tornava de l’escola es va trobar amb un esquirol que estava jugant pel bosc. La neu ja havia començat a desaparèixer i era el moment que els animals sortien a jugar pel bosc. L’esquirol tot juganer li va preguntar per què estava tan trista i ella li va explicar que tenia una gateta a casa, però que per molt que la cuidava mai rebia un agraïment per part seva.

L’esquirol li va dir:

-Berta, la gateta té dret a ser independent, a viure sola, a equivocar-se si cal. Quan et permetis acceptar-ho la podràs deixar lliure sense esperar el seu agraïment i llavors vine’m a veure i jugarem.

La Berta va marxar enfadada. Que volia dir això que li havia dit l’esquirol?  Va arribar a casa i com sempre va començar a cuidar a la gateta, i com sempre la gateta va esgarrapar-la fins a fer-li sang.

A així, anaven passant els dies, la situació no millorava, la Berta no trobava sentit a la seva vida, no feia res més que a cuidar a la gateta, i només volia el seu agraïment!

Fins que un dia sense adonar-se va aixecar el cap i va veure per la finestra un grup d’ocellets que volaven i jugaven. Es va sorprendre descobrir que eren lliures i feliços, i que ningú els estava cuidant.

Per fi ho havia entès! Això la va fer sentir forta i segura. Ja no havia d’esperar cap agraïment, només havia d’acceptar que com havia dit l’esquirol la gateta tenia vida pròpia.

Es va aixecar, la va agafar i la va retornar amb els altres gatets. I com si s’hagués tret un pes de sobre va córrer a jugar amb l’esquirol sense estar esperant les gràcies de ningú.

Veure més faules o contes en aquesta secció.

 

Publicat el Deixa un comentari

Faula 11 – La història d’un serraller

(revisió actualitzada 10/2022)

Hi havia un serraller que el van acusar injustament d’uns delictes i el van condemnar a viure en una presó molt fosca i profunda.  Quan ja portava allà molt temps, la seva muller que l’estimava molt es va presentar al Rei per suplicar-li que li concedís portar-li una catifa perquè pogués complir amb les seves oracions de cada dia. El Rei va considerar justa la petició, i li va donar el permís.

El presoner a partir d’aquell dia va poder fer les oracions a la vegada que agraïa a la seva dona, el gest. Passat un temps l’home va escapar-se de la presó i quan li van preguntar com s’ho havia fet, ell explicava que després d’anys de fer les oracions demanant poder sortir de la presó, finalment es va adonar del que feia  tan temps que tenia davant dels seus ulls,  la seva dona havia cosit a la catifa el dibuix de la forma del pany que el mantenia empresonat.

Quan se’n va adonar i va veure que a vegades tenim la solució davant dels nostres ulls, només cal veure-la. Per fi va entendre que tenia en el seu poder tota la informació que necessitava per poder escapar. Va convèncer als guàrdies que tots viurien millor si l’ajudaven i s’escapaven amb ell. Els va convèncer que encara que ells eren els que vigilaven la presó també estaven presoners igual com ell.  Una nit quan ja tot estava preparat van sortir tots de la presó i van aconseguir la llibertat.

El serraller va voler deixar la catifa a la presó per si un altre presoner descobria el dibuix i l’ajudava a interpretar com sortir i poder escapar-se.

Font Personate

Veure més faules o contes en aquesta secció.

Publicat el Deixa un comentari

Faula 10 – El Somni

(revisió actualitzada 10/2022)

En una època molt llunyana, un camperol quan anava a buscar aigua al llac es va trobar amb una roca molt i molt gran al mig del camí. Aquesta roca bloquejava el pas de tal manera que no es podia continuar.

El camperol cada vegada estava més i més enrabiat. Estava davant la roca sense poder fer cap gest. Només pensava el que significava no poder arribar al llac, no podria aconseguir l’aigua per les seves terres i, per tant, la seva família moriria de gana.

De mica en mica van anar passant les hores i el camperol s’anava omplint més i més de ràbia. Estava buscant qui havia pogut ser el culpable, qui volia fer-li mal per posar-l’hi la pedra al mig del camí.  Ara tot se li girava en contra perquè ja no podria tenir aigua. Que terrible que veia la situació! Això ja era el final!

Mentre estava davant la roca i mentre tenia tots aquests pensaments tan desastrosos, se li va acostar un ocell i li va dir: Aprèn a treure aquest verí que tens dintre teu. Aprèn a deixar anar aquesta ràbia que sents contra la gent que t’envolta i això et permetrà trobar la pau i podràs pensar com poder treure la roca del camí.

El camperol no li va fer cas, cada vegada estava més i més enrabia. Fins i tot contra aquest ocell que li havia donat aquell consell tan estúpid.

I així van anar passant les hores fins que esgotat es va quedar adormit. Mentre dormia va tenir un somni: ell era un ninot inflable, i estava completament inflat, a punt d’explotar. Estava irritat, neguitós, infeliç. Tot l’aire que tenia dintre era la ràbia acumulada. Va agafar una punxa que va trobar al costat del camí i es va punxar. Va anar veient com de mica en mica aquest aire de ràbia anava sortint i s’anava trobant cada vegada més i més lleuger, més i més tranquil.

Un cop buit d’aquest aire, es va adonar que a dintre seu hi havia pau. La va veure, era d’un color agradable i això el va fer sentir bé. Es va despertar i sense saber gairebé el que feina es va acostar a la roca, i amb un tronc i molta força va aconseguir treure aquella roca del camí.

Autor: Psico-ajuda

Veure més faules o contes en aquesta secció.