joves – Psico-Ajuda

Publicat el 28 de novembre de 20182 de desembre de 2018 per Pilar Lluveras — Deixa un comentari

Viure per a trencar el silenci

La vida és aprendre, gaudir, caure i pujar de nou.

Cristina M. Fortuny
Des de les entranyes

Morta en un cos viu

2013. Mirar-te al mirall i no sentir absolutament res
…
Em tocava ser una adolescent. Mirava als companys del meu voltant: no m’entenien, tampoc volien fer-ho. Però, jo no era una adolescent, era una persona que no estava bé, algú que havia tocat fons i olorava la foscor.

…
… I, encara recordo com la meva mare estava asseguda a terra amb les mans al cap indicant desesperació amb una mirada de tristesa infinita. El meu pare acariciant-me l’esquena. Jo no sentia res. Solament sentia aquell dolor, aquell dolor que em feia sentir-me morta en un cos viu.
….

La Cris a través del seu blog “Des de les entranyes” ens explica com s’ha anat sentint durant una època dura de la seva vida.

Llegir-lo ens pot ajudar a entendre a aquella persona del nostre voltant que es troba en una situació semblant, però també si ho estem vivint en pròpia persona ens pot ajudar a adonar-nos que no estem sols i que hi ha algú que també ho ha passat.

Val la pena gaudir de l’estil exquisit que utilitza.

Llegir més entrades en el seu blog

Publicat el 27 d'abril de 201827 d'abril de 2018 per Pilar Lluveras — Deixa un comentari

Què és el Petting?

El Petting és practicar el sexe sense penetració

Publicat el 15 de juny de 201715 de juny de 2017 per Pilar Lluveras — Deixa un comentari

Por 13 razones – Parlem-ne? o millor no parlar-ne!

La Série de Netfilx està basada en el best seller de l’autor Jay Asher. Cada capítol de la 1a temporada revelen 13 de les raons per les quals Hannah Baker, la protagonista, es va suïcidar.

L’argument principal és el suïcidi, però hi ha altres temes també importants com l’assetjament escolar (en parlarem en una altra entrada) i abusos sexuals que porten a la protagonista al desenllaç final.

La sèrie, ha obert un debat de si és bo o no que els adolescents vegin la sèrie perquè pot influir de manera negativa en el seu comportament. Hi ha instituts de EEUU, d’Austràlia, etc. que han prohibit parlar-ne.

Però, no és bo que hi hagi debats sobre aquests temes?

L’objectiu de parlar-ne, no és tant veure el suïcidi com a una sortida resolutiva, sinó, poder adonar-nos que la base de tot està en aprendre a comunicar com ens sentim.

En un dels moments de la sèrie hi ha una expressió que diu

Quan l’emoció és té tant a dintre i costa tant expressar el que sents!!!!

És això, hem de potenciar la part de Comunicació Emocional: l’important és ensenyar a aquest noi o noia, ja des que és petit a què pugui i sàpiga expressar tot allò que li passa. Així s’aconseguirà poder ajudar més fàcilment i posar remei en aquells aspectes que es calgui.

Podeu veure la segona entrada comentant “Por 13 razones” l’Efecte bola de neu (assetjament escolar) .

Publicat el 22 de juny de 200821 de juny de 2008 per Pilarll — Deixa un comentari

A les vacances, desídia, avorriment

Estem acabant el curs i fins que no comença el següent passem un període on disposem de moltes hores lliures. Encara que segur que molts no ho volen reconèixer, durant aquests dies es passen moltes estones que no se sap que fer.

Ara que tot just comencem les vacances intentem recordar el que sentíem l’estiu passat. Aquella buidor i avorriment, les poques ganes de fer les coses i la sensació de pèrdua de temps acompanyat d’una enorme tristor.

Abans que comenci tot això, organitza’t. Pensa en les hores que tindràs lliures i fes-te una planificació d’activitats per evitar caure en aquest estat.

M’ha semblat molt apropiat el poema de Pablo Neruda:

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.
Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú.
Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las “íes” a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.
Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.
Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.
Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.
Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.
Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.
Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

Si vols llegir més sobre Pablo Neruda: Veinte poemas de amor y una canción desesperada

Publicat el 2 de juny de 20082 de juny de 2008 per Pilarll — Deixa un comentari

No et deixis manipular

Com es comporten amb tu? Tens algú molt proper que et vol anul·lar? Vol imposar-te la seva visió del món?

Fixa’t en la seva reacció quan vol aconseguir que facis alguna cosa o quan no vol que facis alguna cosa. Aquest és un bon sistema per saber si t’estan manipulant.

Si et fa sentir malament, incomode, culpable tens davant una persona manipuladora. En el llibre “Los manipuladores” d’Isabella Nazare-Aga comenta que només un 20% ho reconeixen.

Si ets capaç de reconèixer que ho ets (tots ho som una mica, però ens ha de preocupar quan ho volem fer constantment), o ho estàs patint, veuràs que les persones manipuladores són dependents i per això intenten provocar dependència als altres.

Hi ha el manipulador-seductor que aconsegueix el seu propòsit amb la seducció i l’encant. Així crea la dependència. Però també hi ha el manipulador–inadaptat, com a persona inflexible que no accepta bé els canvis.

El manipulador es gelós i possessiu, normalment domina el llenguatge i intenta culpa als altres “tu tens la culpa” i fa participar als altres “tal persona m’ha dit que tu tens la culpa…”

Si tens algú proper que et manipula, el millor remei és ser tu mateix/a independent tant psicològicament com emocionalment, tenir una bona autoestima i actuar segons els teus pensaments.

Si ets tu el manipulador pensa que el món no gira només en torn teu i intentar permetre que cada un faci us de la seva vida és la millor forma de corregir-ho.

Font: Psicologia pràctica

Publicat el 31 de maig de 20081 de juny de 2008 per Pilarll — 12 comentaris

Síndrome d’acumulació compulsiva

La Magda, una noia de 24 anys, es dedicava a guardar qualsevol paper, revista, imprès, etc. a la seva habitació sense voler llençar-ho per si de cas algun dia podia ser-li d’utilitat.

Encara que fins ara no es disposa de massa informació, aquestes persones pateixen el que s’anomena síndrome d’acumulació compulsiva i que a diferència del síndrome de diógenes que afecta a persones grans i es dediquen a anar acumulant escombraries, pot afectar a qualsevol edat i consisteix a anar guardant coses sense valor pensant que algun dia les faràs servir.

Actualment aquest síndrome es considera com un subtipus del Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) per la seva semblança en els criteris diagnòstics, però segons l’estudi que han fet conjuntament l’equip del Dr. Jose Manuel Menchón de l’Hospital de Bellvitge i l’equip del Dr. David Mataix-Cols de l’Institut de Psiquiatria de Londres s’ha pogut determinar que el 50% de les persones que pateixen aquest síndrome no presenten un trastorn obsessiu compulsiu (TOC).

Font: Infocoponline, Fepsm

Publicat el 2 de febrer de 200824 de maig de 2008 per Pilarll — Deixa un comentari

LA POR A DIR QUE NO

Dies endarrere va sortir un tema al fòrum de Psico-ajuda “dir que no“, que m’ha portat a escriure aquest post.

Quantes vegades t’has trobat davant d’una situació on t’has vist obligat/da a dir que sí quan en realitat volies dir que no? Estem tant preocupats a caure bé, a resultar tolerants, comprensius, amables i diligents, més la timidesa que se’ns pugui ajuntar, tot fa que ens sigui molt complicat dir no.

Per què ens costa tant dir que no? Hi ha persones que pateixen si han de negar alguna cosa, tant pot ser per por al que pensaran els altres, per por a no estar a l’altura, per no saber argumentar la seva negativa o per la simple mandra i comoditat. Es tracta en definitiva de la por a no ser valorats i estimats.

Cada vegada, a mida que ens anem fent grans assumint més responsabilitats i autonomia, comencem a adquirir plantejaments com els d’evitar problemes innecessaris i propiciar un bon ambient al nostre entorn, etc. Caure bé als altres es converteix en el més important. El problema sorgeix quan aquesta tendència es consolida en excés i es converteix en un hàbit:

En primer lloc hem de diferenciar entre no contrariar als nostres companys perquè coincidim amb les seves propostes i entre fer-ho per sistema, sempre i en qualsevol circumstància. Si no manifestem els nostres desacords quan pensem diferent, o si acabem fen el que considerem inapropiat i perjudicial per als nostres interessos, interposem els desitjos dels altres davant dels nostres. Per tant cal tenir present que això pot provocar-nos a més de problemes de tipus pràctic, problemes d’autoestima i pot transmetre de nosaltres una imatge de persones amb poc criteri.

Aquesta dependència dificulta la nostra evolució personal. disminueix la nostra autoestima i impossibilita el lliure exercici de la responsabilitat que propicia unes saludables relacions amb els altres.

Per aconseguir dir “no” és important fer-ho amb l’expressió adequada dels nostres sentiments, s’han de saber escollir les paraules per expressar-ho, sense acusar ni atacar. Això ens portarà molt probablement a no haver de repetir la situació, és a dir, que si no informes d’una manera adequada, la possibilitat de perpetuar la situació augmenta donat que l’interlocutor no s’adona de quins són els nostres desitjos. Si pel contrari s’expressa realment el que penses amb l’expressió adequada dels sentiments molt provable que no es torni a repetir la petició.

Per tant, si ets dels que et fa por dir que no, és bo que treballis les habilitats per saber expressar les opinions. Quan això ho dominis, segur que guanyaràs en autoestima i no et preocuparà tant el dir que no en una situació concreta.

Bibliografia: Llibertat emocional de Ferran Salmurri
Font: Consumer.es

Publicat el 1 de gener de 200821 de novembre de 2010 per Pilarll — 4 comentaris

Tens parella, Creus que és la millor per a tu?

Quants cops t’has plantejat si la teva parella és la correcta o no? Estàs amb aquesta parella i potser deixes passar l’oportunitat de conèixer la que si seria la teva parella perfecta?

Escollir correctament és important , quan ens fixem amb algú responem a un estímul d’atracció: en un inici físic, però després es va creant un vincle més fort. Però per poder ser conscients que estem escollint correctament, la nostra autoestima no ha d’estar per terra, hem de conèixer els nostres límits i per tant gaudir de llibertat per decidir. Aquest vincle serà més sa i madur quan la relació que mantinguem amb nosaltres mateixos sigui bona.

Hi ha persones amb més predisposició a equivocar-se i a caure en una dependència de parella insana. En general aquestes persones responen a un perfil concret: fallen en el seu reconeixement personal, no saben el que volen, pensen o senten. A l’hora d’establir comparacions sempre es qualifiquen a elles mateixes de manera negativa i no es valoren gens.

Per tant, per saber si esteu amb la parella correcta el que primer heu de fer és descobrir si patiu aquest baix nivell d’autoestima. Això no és fàcil, us poso alguns símptomes, i vosaltres mateixos ja veureu si esteu en una situació “delicada” :

– Baix nivell de seguretat personal. Per seguretat ens referim a la persona que reconeix les debilitats que té (no que les nega).
– Alt nivell de por davant el desenvolupament personal de la individualitat = intentem amagar com som, per por als retrets (fins i tot per por als retrets de la teva pròpia parella).
– Baixa tolerància a la frustració, no volem assumir riscos = Volem evitar el dolor de fallar al fer alguna cosa (pot ser que deixem que ho faci la parella per por de nosaltres mateixos).
– Interiorització rígida de valors i gran sentiment de culpa = Es consideren uns principis com inamovibles, que no es poden qüestionar.
– Baixa autonomia personal i per tant s’imiten models de referència (pare, o mare) i es creu en mites del que ha de ser una parella.

El mite de que “la parella ha de ser la teva mitja taronja” ha de desaparèixer donat que ens porta a pensar que som una meitat a la recerca de l’altra meitat que ens complementa. Això no és del tot cert, som unitats senceres que han de responsabilitzar-se de la seva pròpia felicitat.

Font : Consumer.es

Publicat el 24 de desembre de 200731 d'agost de 2015 per Pilarll — 2 comentaris

Pateixes tecnoestrès

Efecte que està provocant la tecnologia en tots nosaltres (aquest comentari està escrit al desembre del 2007 però ara al 2015 encara està completament vigent):

Imaginem un adult que està treballant a l’ordinador, que mentrestant rep un correu electrònic, li sona el mòbil, l’agenda electrònica l’avisa d’una reunió, té una vídeo conferència programada, etc.

Segons Larry Rosen, professor de psicologia de la Universitat de Califòrnia, s’ha d’aprendre a posar uns límits per tal que sigui ell qui controla a la tecnologia.

Hi ha una àrea del cervell que s’ocupa de controlar les multiaccions. El cervell utilitza uns mecanismes o bifurcacions que ajuden, en el moment que calgui, a distreure temporalment la nostra atenció, a concentrant-nos en una altra de les activitats que es presentin, de manera que després podem tornar a la primera tasca sense cap problema.

Quan hi ha sobrecàrrega el problema és que aquestes feines s’emmagatzemen fins que el cervell troba un bon moment per tornar-les a treure (normalment es a la nit).

Ara imaginem a un jove de 18 anys, que està a l’ordinador, té connectat el messenger on està mantenint 3 converses a l’hora al mateix temps, està escoltant música, buscant informació per un treball de l’institut, copiant un CD, li sona el mòbil, de lluny està mirant la televisió i té una revista de cotxes oberta que també està fullejant.

Aquest jove està actuant com si tot això fos normal. Ell ja s’ha criat d’aquesta manera i no el sorprèn estar fent mil coses a l’hora.

Segons diu Rosen, en el seu llibre “Tecnoestrés”, aquesta multiactivitat provocada per les noves tecnologies dificulta la concentració. El cervell es fa addicte a l’excés d’activitat i fa que sigui incapaç de concentrar-se en una de sola. Diu que algunes persones es tornen tant immerses en la tecnologia que corren el risc de perdre la seva pròpia identitat,

Per tant voldrà dir això que la nova generació que puja pot fer moltes més coses que nosaltres a meitat de temps? Millorarem en el rendiment, encara que potser es baixarà una mica en la qualitat a l’hora d’executar diferents tasques? O tot això només voldrà dir que els joves ja s’estan criant amb “tecnoestrès”?.

Idea extreta article revista Muy interesante 2007.

Publicat el 22 de desembre de 200731 d'agost de 2015 per Pilarll — 3 comentaris

Els teus companys es fiquen amb tu?

Cas: En Robert està estudiant tercer d’ESO, va a una escola del barri, i coneix a tots els de la classe des de fa temps. De sempre ja el consideren un nen “diferent” però aquest curs n’hi ha un que repeteix i que s’ha fet el líder, sembla que l’ha agafat amb ell, sempre el ridiculitza, i això ha fet que els companys s’hi afegeixin (li tiren coses, li donen empentes, etc.), sobretot quan hi ha les noies davant.

Mica en mica en Robert s’ha anat quedant més sol i ja no pot comptar amb ningú de la classe. De moment no ha dit res a ningú de casa ni evidentment als professors, però cada dia li costa més anar a l’escola, perquè veu que les burles cada dia van augmentant, i potser algun dia l’arribaran a pegar i tot.

Potser tu et sents com en Robert? També es fiquen amb tu a l’escola? Gairebé tothom, en algun moment de la seva vida, ha tractat o ha estat tractat amb desconsideració per part d’algun company. Però quan aquesta situació és sistemàtica i repetida en el temps, és quan parlem de maltractament entre iguals. Has de saber que aquestes conductes poden arribar a tenir conseqüències greus.

No saps que fer? Pensa que ningú no es mereix ser maltractat. Tots tenim el dret a ser tractats amb respecte. Cal trobar la manera de resoldre el conflicte, en aquesta pàgina parla del Bullying i hi pots trobar diferents recursos, et recomano la Guia per l’alumnat de secundària, et pot ajudar, entre altres coses et recomana que si et peguen o t’insulten és millor no tornar-s’hi, empitjoraria la situació., intenta mantenir la calma (si veuen que et molesten encara ho repetiran més), sovint la millor manera es abandonar el lloc i dir-ho a un adult (no et sembli que és una covardia, es actuar amb intel·ligència).

Denunciar una situació de maltractament no és “xivar-se” és defensar un dret fonamental.