Publicat el Deixa un comentari

Problemes de parelles – compartir històries

La Berta ha posat el següent comentari en el post ” Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni

Que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Hola gent,

És ben cert que compartir les històries té un efecte molt saludable! Tinc 45 anys, en porto 19 de casada amb un home 9 anys més gran que jo i tenim un fill i una filla, de 18 i 14 anys. Ens coneixem des que jo era adolescent – de fet va ser el meu primer gran amor- i és el millor pare del món: no hauria pogut triar un altre home per tenir fills i formar una família. En aquest sentit, responent a un dels comentaris d’un post anterior que deia “primer el seny, després els sentiments”, crec que puc confirmar que si que funciona, ja que quan ens vam casar ho vaig fer convençuda que era una persona adequada per formar-hi una família. A casa sempre ens hem entès molt bé i ens hem repartit les responsabilitats i sempre m’ha donat molt suport per desenvolupar la meva carrera professional, sabent lo important que era per mi. Comparat amb els altres posts sembla estrany que me’n pugui queixar, però la qüestió és que amb això no sempre n’hi ha prou tampoc.
Tot i que logísticament i familiarment tot funciona molt bé, tenim dos punts molt dèbils: al llit les coses no han anat mai massa bé i fora de la família i amistats, ens interessen coses ben diferents. De joveneta, sent ell més gran i amb més experiència que jo, pensava que el problema de no arribar a tenir orgasmes fàcilment era meu: que em faltava excitació mental, que tenia limitacions físiques… etc. Ell ho respectava i hi posava bona voluntat fins que després de la primera maternitat vaig tenir una aventura i vaig descobrir que jo no en tenia cap de problema. Després vaig tenir una altra relació extramatrimonial molt intensa que va durar molt temps i que em va ajudar a conèixer-me tant físicament com psicològica i a entendre qui sóc i com he arribat a on sóc (una rebel que s’ha cuit a foc lent nascuda d’una educació en valors clàssics i tradicionals). La llàstima és que es va acabar traumàticament per mi i que el resum de la meva vida sexual matrimonial és que en més de 25 anys i varis mapes, el meu marit encara no ha descobert on tinc exactament el meu clítoris ni com funciona. Sempre però, ho vaig viure amb un alt grau de culpabilitat i intentant protegir-lo a ell i a la família, tot i que a vegades no tinc clar si va ser per lleialtat o per covardia. Però aquí estem.
Els anys han passat i hi he donat moltes voltes i he intentat moltes coses, i ara que els fills ja comencen a tenir un peu fora de casa tinc molt clar que a curt/mig termini em vull separar. Encara tinc mitja vida per viure i ho vull fer amb la màxima ambició i plenitud i si puc, a costat d’algú amb qui pugui compartir més interessos comuns i intel·lectuals. M’ha costat molt arribar a prendre aquesta decisió i sobretot, esperar que arribés el moment adequat, tenint en compte que a casa tot és una bassa d’oli i els projectes familiars continuen, però jo em consumeixo per dins. De fet, aquest període de confinament que hem passat ho ha fet tot molt més palès: continuar junts només per tradició quan la part grossa de la feina ja la tenim feta… que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Però com totes, no sé com fer-ho. Tot i que a diferencia de molts dels posts anteriors, crec que ja he superat la fase de depressió, insatisfacció personal i crisis existencial i ja sé el que vull, i ara el que més em preocupa és trobar el moment i la manera de fer-ho que sigui millor tant per ell com pels meus fills. Ell no en té ni idea – el cert és que degut a les circumstàncies i per no ferir-lo sempre he estat molt curosa a quedar-me la processó per dins, i més quan saps del cert que no t’hi pot ajudar – però està clar que a vegades no hi ha més cec que el que no hi vol veure. Sé que li destrossaré la seva visió i estructura de la vida però vull creure que també ell hauria de tenir la oportunitat de trobar algú altre per compartir i refer la vida, i com que és més gran que jo, pateixo perquè el temps se li acabi. Vull fer-li el mínim mal possible i idealment m’agradaria poder fer una transició entre un estat de parella i un estat “d’amistat” que sigui gradual i sense traumes majors que els necessaris però no sé si això ni tan sols és possible. Llegeixo els posts de les dones que han patit trencaments per part dels marits entre els 40 i els 50 i no m’agradaria que ell es pugui sentir així de perdut i desorientat. Però com deia aquell, es pot fer una truita sense trencar els ous?? Si algú té la fórmula, si us plau, passeu-me-la que mal em sàpiga, però una hora o altra hem de sopar…

Resposta

Hola Berta,

Moltes gràcies per voler explicar la teva història, i si, compartir el que ens passa ajuda a qui es pugui trobar en una situació semblant a la teva, així que animem a qui ho vulgui a fer-ho.

Referent al que comentes de la teva relació amb el teu marit, és positiu que hi vegis coses bones:  la logística familiar funciona, és bon pare, la relació entre vosaltres és correcte, per tant per aquest costat tot semblaria que va bé, però com molt be dius tu mateixa, amb això no n’hi ha prou, cert!

Si et sembla parlem d’aquest dos punts dèbils en la vostra relació de parella: les relacions sexuals i les aficions.

Referent al segon punt, les aficions, si el primer funcionés, no seria cap problema, no et sembla? Podeu tenir interessos diferents, podeu tenir amics diferents, fins i tot podeu fer vacances per separat, sempre que després, al llit hi hagi bona sintonia (no parlo de la resta de situacions de la convivència perquè comentes que ja us va tot be). A vegades pensem que les parelles ho han de fer tot junts, i no és així, pot ser que un vulgui anar amb bicicleta amb el seu grup d’amics, i l’altre prefereixi anar a fer submarinisme, per exemple.  Simplement és adonar-nos-en que cada u té el seu grup d’amics, i d’aficions i no per això vol dir que no s’estimin (fins hi tot pot ser més divertit perquè després de cada sortida hi ha més coses per explicar a l’altre).

(si et costa veure-ho, potser et cal treballar-ho amb un psicòleg. A vegades son “creences limitants” que tenim de petits i que no ens deixen ser feliços)

Però, i ara anem ja amb el primer punt que comentaves, les relacions sexuals, si la part de les relacions sexuals no rutlla, això ja és un problema més important. Una parella es difícil que funcioni si les relacions sexuals no son satisfactòries per les dues parts.

Que es pot fer? es pot arreglar o no val la pena?

Si la resta de punts estan funcionant bé, crec que és una bona aposta intentar arreglar això. Pel que comentes, temps enrere vas pensar que era un problema teu i per tant no devies exposar mai la situació,  però ara que ja saps que no ets tu, no valdria la pena que en parléssiu i que intentéssiu trobar la sintonia entre tots dos?

Per exemple, comentes que ” el meu marit encara no ha descobert…. ” I per què no l’ajudes? per què no en parleu? li pots dir què t’agrada i què no quan teniu relacions, i ell també potser tindrà coses a suggerir-te. Segur que així els dos passeu més bones estones al llit i això potser et farà replantejar la idea de separar-te’n.

A vegades esperem que l’altre persona sàpiga com “fer-nos que gaudim” (tant al llit com a la vida en general), i potser hem de veure que l’altre no sap realment la nostra demanda, tot es pot parlar, suggerir, ensenyar. Creus que ho pots provar durant un temps? Valora-ho, i després d’aquest temps que t’hauràs marcat si veus realment que no millora la vostra relació o que ell no te ni ganes de fer l’esforç, llavors ja et planteges el que creguis que és millor per tu.

Però amb el teu últim paràgraf dedueixo que ja vols separar-te sense apostar per intentar arreglar-ho. Portes tant temps així que ja has arribat a un moment que ho vols engegar tot a rodar!. Res a dir, respectable, però pensa que en properes relacions et pots trobar en situacions semblants: Si em permets comentar-te, estàs molt, massa potser? molt preocupada per no fer mal als altres i això t’ha anul·lant durant molt temps. D’aquí be la sensació que ara ja no vols apostar per arreglar-ho.

Seria interessant que aprenguessis a dir el que vols tu, encara que puguis fer mal als altres. Costa quan no s’ha fet durant anys per això et torno a proposar que si et cal busquis l’ajuda d’un psicòleg per aprendre a “reivindicar-te a tu mateixa”.

A veure que tal va

Fotografia de cottonbro de Pexels

Publicat el Deixa un comentari

Obrim nou despatx a Badalona

A part del despatx de l’Hospitalet de Llobregat, a partir del 7 de gener del 2020 obrim nou despatx a Badalona, al carrer dels Arbres 31, 3r 2a, 08912.

Si voleu més informació podeu trucar al 600334250 (Pilar)

Publicat el Deixa un comentari

Aixxx… la parella!!

Doncs, si, s’acaben les vacances per molts i tornem de mica en mica a la normalitat.

L’estiu és una època on la parella es ressent bastant, així que, per aquells que els hi pugui interessar fem un recopilatori d’entrades que s’han fet en aquest blog referents a problemes de parella :

 

–  Entrades de consultes fetes per persones a través de la nostra web, amb les seves respostes. Hi ha comentaris d’altres persones que també han exposat el seu cas.

Vídeos

Evidentment qui consideri que li cal ajuda externa, podeu contactar amb nosaltres

 

 

 

 

Publicat el Deixa un comentari

Ell jeu al sofà i jo em passo tot el dia cridant – relacions de parella

Resposta a la Consulta feta a Vols fer alguna consulta?

Consulta

Bon dia,

Sóc l’Alba tinc 36 anys i fa 11 mesos que sóc mare, la meva vida en parella va de mal en pitjor, la veritat és que tot el que està passant ja ho havia d haver previst..ell des de sempre ha volgut fer activitats i els seus hobbies els caps de setmana.. o dissabte o diumenge o en algun cas els 2 dies.. portem 15 anys junts i ell sempre ha volgut ser pare i ha insistit molt per ser-ho, jo en canvi m ha costat més prendre la decisió potser perquè veia que ell no és persona d estar en família, perquè mira per ell i el seu propi benestar.. però el fet és que m anava fent gran i pensant que se’m passaria l’arròs vaig decidir que volia ser mare, cosa que no me’n penedeixo estimo al meu fill amb bogeria. El fet és que ja gairebé des que ha nascut el nen he hagut de suplicar que es quedés a casa per ajudar-me perquè ell sempre ha intentat marxar..al principi de mala gana ho va fer perquè va ser cesària i necessitava ajuda però poc a poc ha anat buscant el seu espai deixant-me tota la càrrega a mi.. Ara si o sí marxa el dissabtes a fer el seus hobbies, un dia que jo estava refredada i no em trobava massa bé li vaig demanar que es quedés per ajudar-me amb el nen i es va ficar histèric diguen-me que només el volia putejar que jo no estava tant malament, que per una mica de refredat ja em podia quedar sola i que només ho feia perquè es quedés a casa El fet es que em va amargar el cap de setmana..
Ell diu que treballa molt que està molt estressat i que necessita desconnectar. jo també treballo 8 h i a una hora de camí de casa i vaig de cul intento fer un horari intensiu llevant-me cada dia a les 5.30 per poder estar més amb el nen i vaig molt cansada, perquè ell no arriba fins les 20 h…espero el cap de setmana amb candeletes per poder descansar i al final acabo més cansada perquè he d’estar bona part del dissabte sola amb el nen , fent rentadores i feina endarrerida mentre ell està amb bici.. després arriba i tampoc ajuda gaire..està cansat i jeu al sofà amb el mòbil i la tele..em passo tot el dia cridant dient que s han de fer les coses i ell ni s hi immuta o bé em diu que les farà més tard o fa alguna cosa i de seguida torna a descansar..a part el dia que estem junts es passa el dia amb el mòbil, si anem a esmorzar a dinar o si estem a casa, o comentant on ha anat amb la bici o on vol anar amb els seus amics..el sexe molt malament no tenim relacions jo vaig molt cansada i a part no em ve de gust estar amb una persona que només mira per ell. Jo estic consumida i sense il·lusió perquè el seu pla és anat treballant cada dia i el cap de setmana poder fer la seva..a sobre a la feina com que faig horari intensiu no tinc vida social perquè minimitzo les pauses i gairebé no veig a ningú..
Estic d’acord que tothom ha de tenir el seu espai però de tant en tant, però quan es té un nen tant petit crec que tothom ha de renunciar a una part o bona part de la seva vida anterior, el dia no té més hores i sinó ho fa un o ha de fer l altre membre de la parella..ell no fa mai plans en comú no sé sortir d’escapada per un pont o una excursió planificada tots junts..anem fent sobre la marxa. En canvi quan es tracta dels seus hobbies ja ho té tot programat.. em sento segon plat i que tota la responsabilitat del nen cau sobre mi, sento que la meva vida ha canviat un 100% mentre que ell pot anar fent moltes de les coses que feia abans de ser pare…acabem discutint cada dia i fins i tot ens insultem em sap greu que el nen creixi entre crits i no sé que fer.. jo no vull estar amb una persona que primer sigui el seu benestar que el de la seva família.. em fa sentir molt sola i poca cosa…entre setmana no ens veiem per horaris i el cap de setmana perd mínim mig dia amb les seves coses.. i després a sobre li costa col.laborar amb tot..I em diu que sóc una egoista, una nena mimada que el vull tenir sempre amb mi com un esclau i que si vull un esclau que m’agafi un gos..A vegades m ho fa creure penso que sóc una egoista però després veig que jo em sacrifico molt més que ell i que ell n’hi ho veu ni ho valora.. No sé que fer,estic desesperada i amb ganes de plorar perquè discutim i discutim i no arreglem res.. Què puc fer?

 

Resposta

Bon dia Alba

Primer de tot felicitats per la maternitat, i espero que tu i el teu fill estigueu molt be de salut.

Referent a la teva consulta, si et sembla ho podem enfocar des de dos punts diferents:

Primer punt: Alba, quan s’acaba de tenir un fill sempre es veuen les coses més en negatiu. Això t’ho dic perquè et pot ajudar a veure que, encara que el que està passant no va be, hi ha sortida, només que l’hem de veure i treballar des de la calma i la paciència.

Dit això, anem ja per la segona reflexió:

Comentes que ja durant els 15 anys de vida en parella ja anaves veient que ell no es preocupava massa per la família ni per la logística de la casa i ara amb l’arribada d’un fill tot això s’agreuja: tu estàs mes dèbil, més cansada i t’adones que ell no està participant com hauria de fer-ho.

Doncs Alba, que hauràs de fer? Educar-lo!!!… i ara la pregunta es: Com es fa?

En primer lloc t’explico experiències d’altres persones sobretot noies (em sap greu posar distinció entre noies i nois, però la veritat és que això, des de la meva experiència ho pateixen una proporció d’un 95% mes les noies que els nois), que potser et poden ajudar. A veure si et sents identificada:

Hi ha noies que al començar la relació, al començar a viure en parella, per l’educació que han rebut, o per la il·lusió de tenir una família/casa pròpia, a més a més de les seves feines laborals  assumeixen com a pròpies les feines de la casa.  Quan son només la parella, la noia va fent les feines, rondinant de tant en tant contra la parella perquè veu que no s’hi implica massa, però, per evitar discussions i com que la noia va veient que te energia suficient i a més a més veu que fent ella la feina tot queda molt més net, doncs acaba fent-ho ella. I el noi que veu això, mica en mica, es va desentenent de les obligacions i responsabilitats que la vida en comú implica (una posició molt còmode).

Així van passant els anys fins que per un motiu o un altre la noia s’adona que no te prou energia per poder afrontar tot el que li cau a sobre, i quan reclama ajuda, l’altre no la dona i a més a més es molesta perquè veu que li perilla el seu estil de vida.

Et sents identificada?

Doncs posem-nos-hi a provocar el canvi:

Deixar la rabia a un costat: Se que estàs plena de ràbia perquè creus que no t’ho mereixes però m’agradaria que canviessis el punt de vista. La ràbia no et porta a resoldre el problema, al contrari et bloqueja.  Podries imaginar quan estiguis sota la dutxa que deixes que l’aigua s’emporti la rabia?  prova-ho, i ves-te sentint més neta, mes lleugera.

Canvia la visió d’ell. Mira’l com si fos un fill que l’has d’educar. Es trist? Doncs si, però el que has de veure es que si no t’ha servit de res queixar-te, cridar, discutir, has de canviar l’estratègia. Així que mira’l com un nen petit a qui li has d’ensenyar que quan conviuen dues persones (o tres, en aquest cas) tothom ha de contribuir en la logística de la casa.

Posa’t aquest supòsit: Imagina’t el teu fill que va veient que si no fa les feines de la casa, les acaba fent la seva mare.. Que creus que farà el fill? doncs no les farà. Això es el que està fent la teva parella:  et vol fer creure que ets tu la que et queixes per res. Així que, no caiguis a la trampa.

Ara, només et cal pensar:  Que he de fer per aconseguir el canvi? per exemple:  si tu creus que ell hauria d’escombrar el menjador després de sopar (es un exemple) mentre tu estàs posant a dormir el teu fill, has d’establir amb ell unes normes amb castic inclòs. Si, si Alba heu de parlar els dos i pactar el castic:  per exemple:  si ell ha d’escombrar i no ho fa, aquella setmana tu no rentaràs la seva roba…

Es un exemple, el que vull dir Alba es que no serveix de res cridar i enfadar-te, has de buscar estratègies perquè ell faci el canvi. L’interessant es que us asseieu els dos, i feu una relació de les feina que hi ha i les repartiu.  D’entrada no li facis fer coses complicades (has de veure’l com un nen que mica en mica l’has d’anar educant) però això si, Alba, si li dones una feina, després intenta no criticar-li la feina:  si li dius que escombri, després no li rondinis que no ha escombrat be.. perquè si no, ja saps que et dirà:  Fes-ho tu que ho fas millor!!! (una estratègia que fan tots, així que a acceptar el que fa i més endavant ja, quan les aigües tornin a estar tranquil·les ja podràs anar suggerint diferents maneres d’escombrar)

Mica en mica, cada 2 setmanes li vas posant una feina mes.

A veure si així aconsegueixes que s’impliqui una mica més. Si veus que amb això la vostra relació no es calma podrieu anar a fer teràpia de parella, us pot anar be per organitzar i parlar de tot això.

Molta calma, i endavant