Publicat el Deixa un comentari

Problemes de parelles – compartir històries

La Berta ha posat el següent comentari en el post ” Estic bloquejada, no sóc feliç amb el meu matrimoni

Que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Hola gent,

És ben cert que compartir les històries té un efecte molt saludable! Tinc 45 anys, en porto 19 de casada amb un home 9 anys més gran que jo i tenim un fill i una filla, de 18 i 14 anys. Ens coneixem des que jo era adolescent – de fet va ser el meu primer gran amor- i és el millor pare del món: no hauria pogut triar un altre home per tenir fills i formar una família. En aquest sentit, responent a un dels comentaris d’un post anterior que deia “primer el seny, després els sentiments”, crec que puc confirmar que si que funciona, ja que quan ens vam casar ho vaig fer convençuda que era una persona adequada per formar-hi una família. A casa sempre ens hem entès molt bé i ens hem repartit les responsabilitats i sempre m’ha donat molt suport per desenvolupar la meva carrera professional, sabent lo important que era per mi. Comparat amb els altres posts sembla estrany que me’n pugui queixar, però la qüestió és que amb això no sempre n’hi ha prou tampoc.
Tot i que logísticament i familiarment tot funciona molt bé, tenim dos punts molt dèbils: al llit les coses no han anat mai massa bé i fora de la família i amistats, ens interessen coses ben diferents. De joveneta, sent ell més gran i amb més experiència que jo, pensava que el problema de no arribar a tenir orgasmes fàcilment era meu: que em faltava excitació mental, que tenia limitacions físiques… etc. Ell ho respectava i hi posava bona voluntat fins que després de la primera maternitat vaig tenir una aventura i vaig descobrir que jo no en tenia cap de problema. Després vaig tenir una altra relació extramatrimonial molt intensa que va durar molt temps i que em va ajudar a conèixer-me tant físicament com psicològica i a entendre qui sóc i com he arribat a on sóc (una rebel que s’ha cuit a foc lent nascuda d’una educació en valors clàssics i tradicionals). La llàstima és que es va acabar traumàticament per mi i que el resum de la meva vida sexual matrimonial és que en més de 25 anys i varis mapes, el meu marit encara no ha descobert on tinc exactament el meu clítoris ni com funciona. Sempre però, ho vaig viure amb un alt grau de culpabilitat i intentant protegir-lo a ell i a la família, tot i que a vegades no tinc clar si va ser per lleialtat o per covardia. Però aquí estem.
Els anys han passat i hi he donat moltes voltes i he intentat moltes coses, i ara que els fills ja comencen a tenir un peu fora de casa tinc molt clar que a curt/mig termini em vull separar. Encara tinc mitja vida per viure i ho vull fer amb la màxima ambició i plenitud i si puc, a costat d’algú amb qui pugui compartir més interessos comuns i intel·lectuals. M’ha costat molt arribar a prendre aquesta decisió i sobretot, esperar que arribés el moment adequat, tenint en compte que a casa tot és una bassa d’oli i els projectes familiars continuen, però jo em consumeixo per dins. De fet, aquest període de confinament que hem passat ho ha fet tot molt més palès: continuar junts només per tradició quan la part grossa de la feina ja la tenim feta… que voleu que us digui, és massa curta la vida per renunciar a viure-la intensament!

Però com totes, no sé com fer-ho. Tot i que a diferencia de molts dels posts anteriors, crec que ja he superat la fase de depressió, insatisfacció personal i crisis existencial i ja sé el que vull, i ara el que més em preocupa és trobar el moment i la manera de fer-ho que sigui millor tant per ell com pels meus fills. Ell no en té ni idea – el cert és que degut a les circumstàncies i per no ferir-lo sempre he estat molt curosa a quedar-me la processó per dins, i més quan saps del cert que no t’hi pot ajudar – però està clar que a vegades no hi ha més cec que el que no hi vol veure. Sé que li destrossaré la seva visió i estructura de la vida però vull creure que també ell hauria de tenir la oportunitat de trobar algú altre per compartir i refer la vida, i com que és més gran que jo, pateixo perquè el temps se li acabi. Vull fer-li el mínim mal possible i idealment m’agradaria poder fer una transició entre un estat de parella i un estat “d’amistat” que sigui gradual i sense traumes majors que els necessaris però no sé si això ni tan sols és possible. Llegeixo els posts de les dones que han patit trencaments per part dels marits entre els 40 i els 50 i no m’agradaria que ell es pugui sentir així de perdut i desorientat. Però com deia aquell, es pot fer una truita sense trencar els ous?? Si algú té la fórmula, si us plau, passeu-me-la que mal em sàpiga, però una hora o altra hem de sopar…

Resposta

Hola Berta,

Moltes gràcies per voler explicar la teva història, i si, compartir el que ens passa ajuda a qui es pugui trobar en una situació semblant a la teva, així que animem a qui ho vulgui a fer-ho.

Referent al que comentes de la teva relació amb el teu marit, és positiu que hi vegis coses bones:  la logística familiar funciona, és bon pare, la relació entre vosaltres és correcte, per tant per aquest costat tot semblaria que va bé, però com molt be dius tu mateixa, amb això no n’hi ha prou, cert!

Si et sembla parlem d’aquest dos punts dèbils en la vostra relació de parella: les relacions sexuals i les aficions.

Referent al segon punt, les aficions, si el primer funcionés, no seria cap problema, no et sembla? Podeu tenir interessos diferents, podeu tenir amics diferents, fins i tot podeu fer vacances per separat, sempre que després, al llit hi hagi bona sintonia (no parlo de la resta de situacions de la convivència perquè comentes que ja us va tot be). A vegades pensem que les parelles ho han de fer tot junts, i no és així, pot ser que un vulgui anar amb bicicleta amb el seu grup d’amics, i l’altre prefereixi anar a fer submarinisme, per exemple.  Simplement és adonar-nos-en que cada u té el seu grup d’amics, i d’aficions i no per això vol dir que no s’estimin (fins hi tot pot ser més divertit perquè després de cada sortida hi ha més coses per explicar a l’altre).

(si et costa veure-ho, potser et cal treballar-ho amb un psicòleg. A vegades son “creences limitants” que tenim de petits i que no ens deixen ser feliços)

Però, i ara anem ja amb el primer punt que comentaves, les relacions sexuals, si la part de les relacions sexuals no rutlla, això ja és un problema més important. Una parella es difícil que funcioni si les relacions sexuals no son satisfactòries per les dues parts.

Que es pot fer? es pot arreglar o no val la pena?

Si la resta de punts estan funcionant bé, crec que és una bona aposta intentar arreglar això. Pel que comentes, temps enrere vas pensar que era un problema teu i per tant no devies exposar mai la situació,  però ara que ja saps que no ets tu, no valdria la pena que en parléssiu i que intentéssiu trobar la sintonia entre tots dos?

Per exemple, comentes que ” el meu marit encara no ha descobert…. ” I per què no l’ajudes? per què no en parleu? li pots dir què t’agrada i què no quan teniu relacions, i ell també potser tindrà coses a suggerir-te. Segur que així els dos passeu més bones estones al llit i això potser et farà replantejar la idea de separar-te’n.

A vegades esperem que l’altre persona sàpiga com “fer-nos que gaudim” (tant al llit com a la vida en general), i potser hem de veure que l’altre no sap realment la nostra demanda, tot es pot parlar, suggerir, ensenyar. Creus que ho pots provar durant un temps? Valora-ho, i després d’aquest temps que t’hauràs marcat si veus realment que no millora la vostra relació o que ell no te ni ganes de fer l’esforç, llavors ja et planteges el que creguis que és millor per tu.

Però amb el teu últim paràgraf dedueixo que ja vols separar-te sense apostar per intentar arreglar-ho. Portes tant temps així que ja has arribat a un moment que ho vols engegar tot a rodar!. Res a dir, respectable, però pensa que en properes relacions et pots trobar en situacions semblants: Si em permets comentar-te, estàs molt, massa potser? molt preocupada per no fer mal als altres i això t’ha anul·lant durant molt temps. D’aquí be la sensació que ara ja no vols apostar per arreglar-ho.

Seria interessant que aprenguessis a dir el que vols tu, encara que puguis fer mal als altres. Costa quan no s’ha fet durant anys per això et torno a proposar que si et cal busquis l’ajuda d’un psicòleg per aprendre a “reivindicar-te a tu mateixa”.

A veure que tal va

Fotografia de cottonbro de Pexels

Publicat el Deixa un comentari

Joguines eròtiques

Per què s’han de fer servir joguines eròtiques si tens una parella estable?

“Les joguines sexuals i eròtiques pels adults tenen una funció lúdica, és a dir proporcionar plaer, però també una funció terapèutica”

joguines eròtiques
Tal com comenta Miren Larrazabal, psicòloga i sexòloga aquestes joguines s’utilitzen com a teràpia sexual en els problemes com el vaginisme, l’anorgàsmia, l’ejaculació precoç, etc.

Aquestes joguines no son substitutives de res, sinó que son un complement per tal d’introduir-les en les relacions sexuals i poder millorar-les. Només cal que ens assegurem que han passat tots els controls de qualitat i seguir les normes d’higiene que es requereix. Per tant, i acompanyat de la teràpia corresponent:

  • Pels problemes d’excitació en les dones: hi ha lubricants de potenciació de sensacions.
  • Per l’anorgàsmia femenina: Els vibradors tenen moltes funcions terapèutiques. En teràpia sexual serveixen perquè les dones es masturbin amb els programes que millor els funcionin.
  • Pel vaginisme, és a dir les dones que tenen un contracció involuntària dels músculs d’entrada vaginal que priva la penetració, es treballa amb cons de diferents grandàries. L’utilitzen tant elles soles com amb la parella.
  • Per pèrdua d’orina: les boles xines que a part de provocar plaer, enforteix la musculatura de l’entrada de la vagina i la zona de la pèlvis, ajudant també a controlar les pèrdues d’orina.
  • Per ejaculació precoç i la disfunció erèctil: hi ha els masturbadors masculins.
  • Etc.

Font: Revista Psychologies

Publicat el 2 comentaris

Disfunció sexual erèctil

Les disfuncions sexuals es presenten tan en homes com en dones. Pel que fa als homes potser la disfunció sexual que ha rebut més atenció és l’erèctil. Segons Master i Johnson tècnicament es diagnostica una disfunció erèctil quan l’home no pot aconseguir i/o mantenir una erecció suficient per a la penetració en, al menys, una de cada quatre trobades durant un termini mínim de 6 mesos. Per tant un episodi aillat no es indicador de disfunció sexuals.

Masters i Johnson van proposar un programa dissenyat per educar als pacients per aconseguir un funcionament sexual normal i demostrar-los com els seus trastorns sexuals poden dependre d’un o varis dels següents factors: falta d’informació sexual en general, falta de coneixements sobre la resposta sexual pròpia o de la parella, presència de por a no satisfer a la seva parella fins al punt a comportar-se pràcticament com un espectador de la relació, sense estar pendents de sentir les seves pròpies sensacions, etc.

L’aplicació d’aquest programa però, suposa assumir prèviament una sèrie de consideracions, entre les quals hi ha:

  • La sexualitat és un aspecte més, no l’únic de la relació de convivència de la parella.
  • La majoria de disfuncions son conductes apreses per les persones, be per la seva educació prèvia, be per les seves pròpies experiències sexuals anterior.
  • S’ha d’evitar donar la culpa del trastorn sexual a un o l’altre membre de la parella, per tant el tractament no va dirigit a un dels membres, sinó a la relació de parella; és la interacció entre dues persones la que és inadequada.

Les fases del seu programa arrenquen per una primera avaluació i diagnòstic que no es centra només en els aspectes sexuals sinó que està dintre d’un marc general. Hi ha un període d’educació i d’informació sexual, i després se’ls hi proposa el que s’anomena “la focalització sensorial” que consisteix a intentar aconseguir el coneixement i localització de les zones corporals del seu company així com l’augment de comunicació amb la seva parella (dos moments del dia l’han de dedicar a acariciar-se mútuament per tal que es puguin expressar fàcilment aspectes com la tendresa, l’efecte, o el desig).

Un cop s’ha practicat aquesta part es passa ja als programes específics per a cada disfunció, en aquest cas concret, és molt important eliminar la por de l’home a no aconseguir la fita final i per tant s’ha de procurar que els dos membres de la parella s’adonin que en una mateixa trobada sexual es pot perdre i recuperar successivament l’erecció.

Hi ha un nou programa proposat per Liset Moreira; Estrella Rodríguez; Juan Antonio Suárez; Mario Gutiérrez de l’Hospital Universitario Ginecoobstetrico Mariana Grajales de Cuba, que en parlen a Psiquiatras.com.

Font: Psiquiatras.com